12.24.2016

12.12.2016

Carn de secta

Les sectes, segons el diccionari, són doctrines religioses o ideològiques que s’aparten d’allò que es considera ortodox. També es defineixen com a comunitats tancades que promouen, o aparenten promoure, fins de caràcter espiritual i en les que els mestres exerceixen un poder absolut sobre els adeptes.
Les sectes han sigut i són un fenomen social de gran calat. Es calcula que, en l’actualitat, unes 55.000 persones estan afectades directament pel centenar de sectes que estan operatives a Catalunya.
Sovint es pensa que l’única manera d’entrar en contacte amb les sectes és apropant-se a àmbits i personatges estrafolaris i marginals, però en realitat es camuflen en sectors d’activitat tan populars avui en dia com el coaching, la salut, el creixement personal o el món de l’oci i dels negocis. Ens podem trobar captadors de sectes en els llocs més insospitats. Els gurus i membres no van vestits amb túniques o rapats al zero amb la cara pintada, parlant de la fi del món o de comunicacions amb extraterrestres o amb el més enllà. Poden anar, i van, amb una imatge molt normativa i cuidada, vestint i parlant de manera molt acurada de temes que interessen a tothom, i poden presentar les seves activitats en qualsevol lloc, amb el suport no poques vegades de personatges públics o famosos. Actuen doncs de manera molt camaleònica, adoptant la forma necessària per poder accedir allà on es troba la gent i els potencials acòlits, i es per això que la seva detecció no resulta sovint gens fàcil, infiltrant-se a mode de virus patogen en tantes estructures, grups i organitzacions com poden. El que no canvia és el seu objectiu final: controlar i manipular les ments en benefici propi.
Però, tothom està en el mateix risc de ser abduït per una secta? Hi ha algú lliure de risc? En qüestió de sectes, existeix el risc zero? Certament, en un moment i en unes circumstàncies donades, pot haver-hi molta gent que pensi: “a mi això no em passarà mai”. Però per experiència sabem que la vida dóna moltes voltes i, situats davant d’adversitats i moments de dificultat, ens tornem més vulnerables i fàcils de manipular, i qui sap si en carn de secta. Les sectes viuen dels moments difícils de les persones. Ningú que estigui estable es deixa engalipar pels seus cants de sirena.
S’han fet intents d’identificar quins trets poden estar associats al risc d’entrar a formar part d’una secta. En el seu llibre El lavado de cerebro, el psicòleg Álvaro Rodríguez proposa diferents factors de vulnerabilitat de la persona: el període d’adolescència – joventut, alguns trets de personalitat, dificultats d’adaptació social, el desig d’aprofundiment espiritual, un sistema familiar disfuncional. I més en concret, dintre dels trets de personalitat cita: angoixa, tendència a la depressió, tendència a la soledat, immaduresa afectiva, dependència, baixa autoestima, confusió, inseguretat, credulitat, idealisme ingenu, dificultat en la comunicació i baixa tolerància a l'ambigüitat.
Més enllà de si són trets més o menys estables en el funcionament de la persona, el cert que tots ells fan referència a estar experimentant dificultats. I és en aquests moments on la màscara de la secta pot resultar molt temptadora i atractiva. Les sectes venen a tapar forats. Es presenten com una possibilitat de plataforma segura, com una taula de salvació per persones que es troben transitant per moments de crisi. Per tant, aquesta és una situació de risc, i ho és potencialment per a tothom. Com ens sentiríem si en un incendi ens tendissin una escala per fugir del foc, o si en un naufragi ens tendissin una mà que ens tragués de l'aigua?
Tot pot començar de manera tan simple i innocent com una convidada a menjar un plat d’arròs, una conferència, una classe de qualsevol activitat atractiva o una xerrada profunda amb algú. És evident que no volem convidar aquí a desconfiar de tot i de tothom, ans tot el contrari, però si recordar que no tothom sempre va amb bones intencions.
Encara que les sectes es presentin com una solució, en realitat són un camí cap a l’abisme. Allà no hi trobarem mai res que vagi en favor de la reconnexió i l’empoderament personal. En una secta no hi ha cabuda per coses com el pensament crític, l’escepticisme sa, el pensament dialèctic, la flexibilitat, els matisos, la proactivitat, l’assertivitat, l’autonomia, la connexió amb el món interior real.... És una proposta de contracció que fa pressió de manera deliberada, sistemàtica i organitzada en la direcció de la pèrdua del contacte amb un mateix. El ventall de tècniques utilitzades és ampli i sofisticat, entre elles, aïllament, creació d’incertesa, creació de muntanyes russes emocionals, debilitament físic, canvis en el llenguatge, repetició i control  d’informació, foment de la dependència, culpabilització, por, mentides.... En nom del millor s’invoca el pitjor.
Encara que en moments puntuals pugui semblar el contrari, la tendència és que la persona inexorablement es vagi debilitant, cosa que al seu torn li va dificultant cada vegada més la possibilitat de sortir-ne, creant així un espiral descendent. Les sectes fan una proposta per sortir del foc, el problema és que, al ser falsa, amb elles es cau a les brases. El seu antídot és mantenir-se alineat en el propi eix.

11.21.2016

A l'extrem, a la dreta

Estem assistint a l’accés al poder per vies democràtiques de plantejaments que estan associats  o són propis de l’extrema dreta. Demanada la seva opinió, molta gent opta per donar el seu vot a persones que sense cap mena de dissimulació es situen en aquest espectre ideològic, podent tenir aquí el mot espectre més d’un sentit. Es parla de conservadurisme, entenc que és contracció, por. Una resposta de defensa. I si hi ha resposta de defensa és que hi ha percepció d’amenaça. Por doncs, molta por.
La recepta de l’extrema dreta, sigui del lloc on sigui, conté sempre els mateixos ingredients. Un d’ells és proporcionar solucions simples, millor simplistes, a problemes complexos. Un altre és la divisió entre nosaltres, els bons, i els altres, els dolents, amb sovint la creació d’algun tipus de boc expiatori l’eliminació del qual, acabarà suposadament amb tots els mals, posem, per exemple, els immigrants. Un altre és la inexistència de matisos, substituïts per veritats absolutes, plantejaments dicotòmics, de blanc o negre, Déu o el diable, amb mi o contra mi, suposades certeses que generen un miratge de seguretat i control.
He escoltat a alguns analistes dir que estem davant una bufetada a l’establishment. Aquest establishment que seria, en si mateix i en tota regla, el creador de l’amenaça, estant, com està, en mans de poders que no estan sotmesos a cap control i que creen sistemàticament escenaris que beneficien els seus interessos, ideals, o el que sigui que pretenen i defensen caigui qui caigui.  I la gent detecta l’amenaça, i se’n defensa, fins aquí tot lògic, i lícit. El problema que hi veig és troba en la tàctica o l’estratègia emprades. Perquè entregar-se en mans de l’extrema dreta és una sortida regressiva en tota regla. Encara està per veure quina és la situació delicada que és troba la humanitat que es decideix resoldre fent un pas endavant en lloc d’un pas enrere. Aquesta no és una defensa que enforteix i dignifica, és una defensa que empobreix i debilita. Si es tracta en efecte d’una bufetada a l’establishment, en tot cas, el rebot, és encara més fort, i per tant, el balanç negatiu, i la relació de forces resultant més desequilibrada en favor del poder.
El perquè de tot plegat pot ser digne d’infinitat d’anàlisis, debats interminables i tones de literatura. Però particularment m’apunto a les profètiques paraules d’Erich Fromm que entenc van directe a l’arrel del problema: “... en la nostra pròpia societat ens trobem davant aquest mateix fenomen que constitueix un sòl fèrtil per al sorgiment del feixisme a tot arreu: la insignificança i impotència de l'individu”. 
Una insignificança i una impotència però que no venen de sèrie, que no són pròpies de la naturalesa humana ni de la vida i que algú promou de manera sistemàtica creant les condiciones idònies pel seu creixement i manteniment. En algun moment, normalment molt aviat, deixem de ser éssers reals en benefici de ser éssers adaptats a un entorn que necessitem però que no entenem i que no ens entén. Aquesta desconnexió, aquesta claudicació, aquesta pèrdua, té conseqüències fatals i és la que explica, a la vegada, la deriva tant de l’amenaça creada com de la resposta regressiva associada. 

11.10.2016

Desesperança creativa

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.... tant de bo només fossin dues!. De fet, perseverar en l’error, és un clàssic de la conducta humana.
Com és de preveure, no hi ha un únic motiu perquè això sigui així. Un d’ells pot ser, per exemple, les inèrcies i automatismes, que afavoreixen la repetició de les conductes. Un altre, el fet d’estar obtenint algun tipus de benefici de la conducta en qüestió; seria el cas, per exemple, d’una persona que fuma, o d’una altra que es manté enganxada a una relació on està sent maltractada...., en ambdós casos podríem trobar aspectes que ofereixen algun tipus de rèdit a aquestes conductes i expliquen el seu manteniment.
Quan estem davant d’alguna cosa que ens amenaça, ens preocupa o ens genera malestar, és totalment lògic i lícit intentar trobar una solució. Pot passar però, a vegades, que aquest intent de solució no sigui el més òptim, i no només no sigui una bona solució i resolgui la qüestió, sinó que en si mateix es pugui convertir en un problema a base de la seva repetició. Pot inclús acabar passant que, com es diu popularment, el remei sigui pitjor que la malaltia.
La Teràpia d’Acceptació i Compromís (TAC) és una proposta que s’ha fixat particularment en aquesta qüestió. Una de les metàfores que proposa aquest model per explicar aquesta qüestió és l’anomenada metàfora de “l’home en el forat amb una pala”: Un home anava pel camp, portant una bena als ulls i una petita bossa d'eines. Se li havia dit que la seva tasca consistia a córrer per aquest camp amb els ulls embenats. L'home no sabia que a la granja hi havia forats grans i molt profunds, ho ignorava completament. Així que va començar a córrer pel camp i va caure en un d'aquests grans forats. Va començar a palpar les parets del forat i es va adonar que no podia saltar fora i que tampoc hi havia altres vies d'escapament. Va mirar a la bossa d'eines que li havien donat, per veure si hi havia alguna cosa que pogués fer servir per escapar del forat, i va trobar una pala. Això és tot el que tenia. Així que va començar a cavar amb diligència, però va advertir que no sortia del forat. Va intentar cavar més i més, i més i més ràpid, però seguia al forat. Ho va intentar amb grans palades i amb petites palades, llançant lluny la terra o llançant-la a prop ... però seguia al forat. Tot aquest esforç i tot aquest treball, i l'únic que aconseguia és que el forat es fes cada vegada més i més profund. Llavors es va adonar, que cavar no era la solució, no era la forma de sortir del forat, al contrari, cavant és com es fan els forats més grans. Llavors va començar a pensar que potser tot el pla que tenia estava equivocat i que aquesta no era una bona solució, ja que cavant no podia aconseguir una escapatòria i l'únic que feia era enfonsar-se més.
L’observació que determinades solucions són, de fet, un problema, l’han feta palesa i expressat de diferents maneres diferents autors. Així, per exemple, Molière deia que “quasi tots els homes moren dels seus remeis, no de les seves malalties”. Per a Friedrich Nietzsche “la pitjor malaltia dels homes prové de la manera com han combatut els seus mals”.         
En relació a aquesta qüestió, des de la TAC es proposa el concepte de desesperança creativa. Amb la desesperança creativa s’obre la porta a la possibilitat de dubtar respecte si aquelles tàctiques i estratègies que s’han vingut utilitzant com a recurs són vàlides o eficients, de deixar de creure en les solucions intentades, de deixar de tenir esperança en la forma en la qual hem vingut intentant solucionar el malestar, de reconèixer que allò que s’ha tractat de fer amb els problemes no ha servit per resoldre’ls i que no serveix de res insistir-hi. En definitiva, de deixar de perpetuar en l’error.
Reconèixer que una fórmula fracassa dóna accés a buscar-ne d’altres de diferents. Si es pot parar de fer el que no ha servit, és possible intentar fer una altra cosa i deixar de fer kilòmetres per la pista equivocada. Aquest tipus de desesperança és creativa perquè permet contemplar i intentar alguna cosa diferent. Amb la desesperança creativa la rigidesa deixa passa a la flexibilitat.

10.29.2016

Mode calma (I)

El mode calma és un dels nostres dos grans modes de funcionament. És el nostre estat natural de base i des d'aquí es manifesta el millor de nosaltres. Assenyala el psicòleg Paul Gilbert al respecte: "El comportament bondadós es recolza en un sistema fisiològic fonamental. En quant s'acudeix a ell ho organitza tot en la ment".

10.23.2016

La importància dels primers anys (I)

Que el que passa als primers anys té un impacte fonamental en la vida de la persona és una visió que recull un ampli consens, i són molts els autors i els models que s’han focalitzat en aquesta qüestió.
Com assenyala el psicòleg André Sassenfeld, al començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el paradigma central que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics profunds: les experiències infantils determinen l'establiment de les característiques generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que aquests assumeixen.
A més de l’esmentat Freud, podem assenyalar entre els autors clàssics de referència que han treballat sobre l’impacte de la primera etapa de la vida i han fet importants aportacions al respecte a John Bowlby i la seva teoria del vincle, a Erik Erikson i la seva teoria del desenvolupament psicosocial, l’obra de Wilhelm Reich, a Donald Winnicott i la seva mare suficientment bona, a Carl Rogers i la seva necessitat d’acceptació positiva incondicional, a Theodore Millon i el desenvolupament dels trastorns de personalitat, a Arthur Janov i la seva proposta del crit primal i a Heinz Kohut i la seva teoria del narcisisme. I en l’àmbit de l’educació trobem també aportacions molt rellevants, com les de Maria Montessori i el seu mètode educatiu i  Alexander S. Neill i l’escola de Summerhill.
El psiquiatra Jorge Tizón comenta al respecte: “Tant la meva experiència com els meus estudis coincideixen amb el que la literatura científica internacional està aportant en aquests anys: que les bases de la salut, la salut mental, els estils o hàbits de vida, les formes d'aprenentatge, elaboració de dols, relacions socials, relacions sexuals i tants altres elements de la vida personal, emocional i social, es conformen en els quatre o cinc primers anys de la vida”.
Al nostre entendre, quan tot va bé en aquest etapa, la naturalesa pròpia del nen és acceptada i respectada i aquest es pot mantenir en el seu eix. I sobre aquesta base, es van produint els molts i diferents aprenentatges que permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca de ajudar-lo a ser un individu autònom.
En el nou vídeo que he editat a youtube presento unes quantes aportacions al respecte d’aquest tema que entenem tan apassionant com essencial. Us convido a visitar-lo.

10.12.2016

I el cos què hi diu (I)

La interacció entre cos, cervell i ment porta ocupant-nos des de fa ja molt de temps1.

1 Matisem d’entrada, que el cervell també és cos i que, per tant, seria més precís, quan ens referim al cos, parlar de la resta del cos. Tot i així, amb finalitat didàctica i perquè tothom ho entén, seguirem amb aquesta formulació clàssica.  

N'hi ha prou, com a mostra, el clàssic Mens sana in corpore sano, present en les Sàtires del poeta romà Juvenal (60 d. C. - 128 d. C.). El debat ha donat per a tot tipus d'opinions, teories i posicionaments, i segueix obert. No està de més recordar que durant molt de temps, molts segles, ha imperat una forma de veure l'ésser humà netament dualista establint-se una clara dicotomia entre cos i ànima, entre "soma" i "psique", impregnada a més, d'una polaritat negativa- positiva-, considerant al "soma" com el conjunt de manifestacions negatives i a la "psique" com la portadora de valors positius. Existeix en l'actualitat, però, un poderós corrent en la línia d'afirmar que, lluny de ser compartiments estanc o ens independents, cos, cervell i ment semblen conformar un tot integrat. Una extraordinària conseqüència d'aquest plantejament és que tot influeix en tot. El que li passi al cos repercutirà al cervell i la ment, la nostra vida mental influirà en el cervell i el cos, l'activitat cerebral repercutirà en el cos i la ment... De la mateixa manera que escoltar una determinada música o veure una cara pot canviar la nostra química cerebral i la nostra dinàmica corporal, relaxar la musculatura corporal pot canviar el funcionament del cervell i la nostra experiència mental. Tot i que no és nova, aquesta perspectiva obre unes enormes expectatives i possibilitats d'acció a l'hora de tenir cura d'aquests éssers complexos que som.
En paraules del Premi Nobel Gerald Edelman, el cos està constantment informant al cervell i viceversa. Per al neuròleg Antonio Damasio, el cos i el cervell es troben immersos en una dansa interactiva contínua. En aquest punt és important recordar que s'ha proposat que les dues grans missions del cervell són controlar el funcionament del cos i crear i controlar la ment, sent la seva finalitat última la supervivència.
Si bé aquesta comunicació cos-cervell va en els dos sentits, potser no sigui difícil reconèixer que en el nostre anhel per considerar-nos racionals, hem vingut privilegiant la direcció de "dalt a baix" (top-down), i encara més, de la ment (un producte de la activitat cerebral) al cos. La ment dominant al cos és l’escenari ideal que han privilegiat moltes filosofies, religions i cultures. La noció que canviant la forma de pensar podem canviar el que sentim té una llarga història que es pot remuntar a Aristòtil. I qualsevol de nosaltres pot experimentar, i molt probablement ja ho hagi fet, que només de pensar en alguna cosa es poden activar intenses emocions que, entre altres coses, es plasmen en canvis corporals. Podem, per exemple, experimentar en el present l'emoció de por per un desafiament que tenim en el futur, amb els seus canvis corporals conseqüents, o així mateix, l'emoció de ràbia per alguna cosa que ja va passar.
Però, què passa amb l'altra direcció? Quin és el seu pes? Sense anar més lluny, en aquest mateix instant, el nostre cervell està informat del frec de la roba que portem posada sobre la pell, de l'estat del nostre estómac, del grau de tensió en els nostres cuixes, de la posició dels nostres braços a l'espai... el nostre òrgan rector rep doncs informació permanent i rigorosament actualitzada del que passa a la resta del cos, i respon a tot això en conseqüència.
El paper central del cos ha estat remarcat de forma persistent pel citat Antonio Damasio, un autor de referència en aquests temes, i que en el seu llibre L'error de Descartes, ja apuntava que "l'activitat mental, des dels seus aspectes més simples als més sublims, requereix del cervell i del cos pròpiament dit ". Posteriorment, en el seu llibre I el cervell va crear l'home, ha escrit: "... el cos pot canviar el paisatge del cervell i, d'aquesta manera, el substrat que sustenta els pensaments". I també: "Un petit canvi en el cos (una dent trencada que està a punt de caure) pot tenir un efecte de primer ordre en la ment".
De moltes dècades abans data la teoria sobre les emocions de James-Lange, en la qual tots dos autors van suggerir que basem la nostra experiència de l'emoció en la consciència de les respostes fisiològiques o sensacions físiques als estímuls que provoquen l'emoció, com ara l'augment del nostre ritme cardíac i els espasmes musculars. Segons aquesta teoria, no correríem perquè tenim por, sinó que tindríem por perquè correm.
Continuarà...............

9.28.2016

Canvi radical. Nou video

                           https://www.youtube.com/watch?v=AXwH5RkR_3Q
Els canvis profunds exigeixen 
visions i comprensions 
radicalment diferents 
dels temes essencials.

9.16.2016

Tal com som (I)

No, sembla evident que, a diferència del que alguns filòsofs i pensadors han defensat durant molt de temps, no venim al món com una taula rasa, com una pissarra en blanc. Al contrari, naixem ja amb unes certes disposicions i capacitats que es van mostrant en la mesura que la vida es va desplegant. Dispositius de sèrie en podríem dir. Els següents en són tres exemples:

CAPACITAT D’AUTOMATITZAR
Per experiència sabem que la repetició d’una conducta ens fa cada vegada més hàbils en la seva execució i que arriba un punt que es pot executar de manera altament automàtica, és a dir, sense necessitat de posar-hi atenció conscient. Aquesta capacitat d’automatitzar és extremadament útil perquè ens permet alliberar recursos i així, per exemple, podem fer altres coses a la vegada, simultàniament. L’exemple clàssic és aprendre a conduir. Al començament hem d’estar pendents conscientment de tots els moviments i per tant, posant tota la nostra capacitat d’atenció en el que fem. Posteriorment, a mesura que anem practicant, ja podem conduir i a la vegada pensar en altres coses, escoltar la ràdio, parlar amb qui ens acompanya, etc. Aprendre a tocar un instrument musical és un altre exemple clàssic de la nostra capacitat d’automatitzar. Al principi cal estar pendent de cadascun dels moviments dels nostres dits, amb el temps els dits ja “van sols”.

CONDICIONAMENTS
L’aprenentatge per condicionament és una de les nostres principals maneres d’aprendre.
En el cas de l’anomenat condicionament clàssic, aprenem a associar un estímul a un altre estímul que provoca una resposta determinada, i al final, l’estímul associat acaba provocant la mateixa resposta. En l’experiment clàssic que Ivan Pavlov va fer amb gossos, aquest fisiòleg i investigador rus va associar el so d’una campana al menjar, i al final el so de la campana provocava salivera igual que ho feia el menjar. Els humans fem també aquest tipus d’associacions inconscients i aquesta és una de les raons per las quals veiem aquest tipus de condicionament ser molt explotat per la publicitat. Per exemple, si s’associa l’estímul d’una colònia a l’estímul d’una persona atractiva al final podem respondre a la colònia amb la mateixa resposta o similar que si fos la persona atractiva.
En el cas de l’anomenat condicionament operant, aprenem que les conductes tenen unes conseqüències. Si, per exemple, després d’una conducta es produeix alguna cosa que ens agrada, el que en psicologia de l’aprenentatge s’anomena reforç, augmentaran les probabilitats que aquesta conducta és repeteixi. Si després de dir hola la gent és amable amb nosaltres, augmenten les probabilitats que tornem a dir hola. Si, en cas contrari, després d’una conducta es produeix alguna cosa que ens desagrada, el que en psicologia de l’aprenentatge s’anomena càstig, disminuiran les probabilitats que aquesta conducta es repeteixi. Donat que hi ha una immensa quantitat de coses que ens desagraden, hi ha moltes maneres de rebre càstigs i així disminuir la probabilitat de una conducta. Aquest és, per exemple, el mecanisme que hi ha darrere les multes.

CAPACITAT D’EMOCIONAR-NOS
No hem de rebre cap lliçó per poder experimentar por, ràbia, tristesa, culpa, vergonya, alegria.... No cal que ningú ens expliqui què s’ha de fer perquè s’activin aquests patrons de resposta. El que si aprenem en gran mesura és què ens emociona, és a dir, quins tipus d’estímuls poden disparar aquestes respostes, però no a emocionar-nos. A tall d’exemple, i per molt que n’hi ha que sembla que s’ho creuen, ningú neix sent del Barça, o de qualsevol altre equip.  Ara bé, situats en un determinat context, podem aprendre a dipositar emocions en aquest tema i saltar d’alegria o sentir una profunda tristesa segons vagi el partit.

En potència, aquestes maneres pròpies de funcionar representen importants avantatges adaptatives i resulten d’allò més útils i funcionals, això si, sempre que s’acompleixi un requisit fonamental: que la informació a la que siguem exposats sigui correcte, adequada o útil. Perquè de la mateixa manera que podem automatitzar, condicionar-nos i emocionar-nos amb qüestions que van en la línia del nostre ple funcionament sistèmic, també podem fer-ho amb qüestions que s’oposen a ell. Per exemple, podem automatitzar conductes de dependència, podem reforçar conductes que ens facin més vulnerables i castigar conductes que ens facin més lliures, podem emocionar-nos jugant al pokémon go o veient salsa rosa.
El nostre sistema ve molt ben dissenyat de sèrie i tot anirà bé sempre que posem totes les seves increïbles prestacions en un entorn favorable. Però tot és girarà en contra si submergim a la persona en un barril de vinagre. 

8.28.2016

Malalts de poder

A la dècada dels anys 80 del segle passat, els psicòlegs Edward Deci i Richard Ryan van proposar l’anomenada Teoria de l’Autodeterminació. Segons aquesta teoria, les necessitats bàsiques de vinculació, competència i autonomia serien els nutrients bàsics i innats essencials per al benestar psicològic. Aquests autors van proposar que l'experiència primerenca de deprivació en una o vàries d'aquestes àrees bàsiques pot generar l'aparició de necessitats substitutives o motius compensatoris. Entre les necessitats substitutives més freqüents es trobarien, per exemple, el desig d'admiració o de dominació. La funció d'aquestes seria reduir la sensació d'insatisfacció generada per les mancances en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats substitutives són mantingudes durant un cert temps poden fàcilment donar lloc a un cercle viciós: la persona adulta pot seguir valorant en excés les metes compensatòries (ex .: desig d'admiració, èxit econòmic), i obviar certes necessitats bàsiques. I això mantindria la seva sensació d'insatisfacció, augmentant en conseqüència la intensitat d'aquestes motivacions compensatòries.
La vida, deixada al seu natural fluir, és quelcom meravellós, però la vida frustrada es pot convertir en una poderosa força malèfica i perversa. I malauradament d’això en tenim exemples a dojo. Les necessitats frustrades es converteixen en combustible per l’emergència d’altres conductes substitutòries que pretenen satisfer-les. I per molt ineficients que siguin aquestes conductes, i per molts efectes secundaris que tinguin, es mantenen degut a que les necessitats reals persisteixen i la manera saludable de satisfer-les està bloquejada, roman inaccessible. Així que s’entra en un vòrtex negatiu que pot acabar agafant en alguns casos unes dimensions extraordinàries i causar un mal de gran abast. Això últim depèn de l’àrea d’influència que tingui la persona implicada. Sent sempre lamentable, no és el mateix per un president d’escala que per un president d’un país.
El poder és, per excel·lència, un d’aquests motius compensatoris. La necessitat d’exercir poder sobre els altres és inversament proporcional a la percepció de poder interior. Com s’ha dit, ningú satisfet arrabassa. Però si mirem cap a les més altes cúpules de poder actuals a nivell del món, hem de deduir que hi ha una munió d’insatisfets disposats a arrabassar amb una preocupant voracitat sense límits.
Aquestes persones són capaces de crear col·lapes econòmics pel simple fet d’enriquir-se, recordem la “crisi econòmica” declarada el 2008. Són capaces de provocar atemptats de bandera falsa, és a dir, operacions encobertes dutes a terme per governs, corporacions i altres organitzacions dissenyades per aparèixer com si fossin dutes a terme per altres. Són capaces d’invertar-se enemics i de declarar guerres basades en simples mentides, recordem les armes de destrucció massiva que no existien a la guerra d’Irak. I tot fet de manera pensada, planificada, organitzada, sistemàtica.


Moltes persones no creuen que sigui possible que això pugui estar passant perquè són incapaces ni tan sols d’imaginar que algú pugui ser capaç de comportar-se d’aquesta manera. El fet però, és que malauradament si que hi són. I ens urgeix adonar-nos-en i descobrir i difondre les seves maniobres si no volem veure la vida atropellada per aquells que no creuen en ella.

8.14.2016

Els de darrere la cortina i els seus titelles

Qui manipula? Qui enganya? Qui actua amb violència? Qui genera enfrontaments i odi? Qui desinforma? Qui utilitza el terror? Qui mou els fils a l’ombra? Qui viu del negoci d’enfrontar i de la guerra? Qui reprimeix? Qui menteix sistemàticament? Qui fa xantatge?


8.09.2016

Un elefant al menjador de casa

Hi ha una cosa pitjor del que entenem és l’estat desitjable, que és viure de manera autònoma i auto - governant-se, amb la responsabilitat plena que implica, però alhora també amb la llibertat plena que hi va associada. Es tracta d’estar sotmès a una autoritat que ens marqui les pautes, ens doni les ordres i ens faci complir les seves proposicions.
Hi ha però, una cosa pitjor que això, i és que aquesta autoritat, en lloc de ser una autoritat moral que vetlla pels interessos de les persones que s’hi troben sotmeses, sigui una autoritat arbitrària, és a dir, que doni prioritat als seus interessos, i que les normes i dictàmens que proposi vagin a favor dels seus beneficis.
HI ha però, encara, una cosa pitjor, i és que aquesta autoritat arbitrària sigui perversa. És a dir, que la seva arbitrarietat no sigui deguda a la seva incompetència o la incapacitat, sinó que sent perfectament coneixedora d’allò que representa el bé i allò que representa el mal, trii sistemàticament i a consciència el mal, hi ho faci mentint , confonent i creant les condicions perquè el manats no només no solucionin els seus problemes sinó que estiguin el més temps possible situats en estats d’estrès i desestabilització.
Però, lamentablement, encara hi ha un escenari pitjor. I és que les persones sotmeses a aquest tipus d’autoritat arbitrària perversa, es considerin lliures i que, per tant, lluny de considerar que aquest escenari representi una amenaça, ni tan sols el contemplin com un problema, i es mantinguin cofois amb el marc mental d’escassetat i limitacions in crescendo que l’autoritat arbitrària perversa va implementant de manera sistemàtica. És ben sabut, que la premissa número u per intentar resoldre un problema és considerar que tens un problema.
Malauradament, entenc que aquesta fatal conjunció d’aquests dos últims elements és el que predomina en els nostres dies, i que ambdós elements necessaris que la conformen es retroalimenten formant un poderós cercle viciós.


Les bones i esperançadores notícies són que, paral·lelament, es pot observar que hi ha molta gent que comença a veure l’elefant que els ha entrat al menjador de casa, que hi ha forts corrents emergents pels quals la negació, l’evitació, l’evasió, la resignació, la tolerància passiva a tot tipus d’injustícia, l’obediència cega i la conformitat acrítica ja no són una opció, moltes persones que no estan disposades a participar d’aquest frau estructural i que no paren d’afinar els seus sensors per detectar i diferenciar de manera ràpida i inequívoca allò que els agredeix d’allò que els ajuda, que saben, perquè ho perceben, que per sobre aquest núvol tòxic hi ha una immensa llum radiant  i que des de la seva força vital es posen dempeus per defensar la vida que volen i es mereixen.

7.11.2016

Els nens com a diana

Tenim més coses que mai, disposem de més informació que mai, ens podem comunicar de més maneres que mai.... però sembla que tot això no és sovint suficient per gaudir d’una bona qualitat de vida interior, ni tan sols per alliberar-nos de dosis importants de malestar. Deixo per un altre moment l’anàlisi dels possibles factors que poden proposar-se com a candidats per aquest estat de coses.
Però, donat que les coses sempre (o gairebé sempre) poden anar a pitjor, assistim des d'unes dècades ençà, a una creixent patologització d’aquest malestar. Així, moltes expressions d’aquest malestar són sovint interpretades des de determinats sectors, no com una conseqüència lògica de problemes subjacents, sinó com a malalties en si mateixes. Per exemple, si un se sent perdut és lògic que estigui trist (la tristesa és una emoció relacionada amb les pèrdues). Llavors, en lloc d’atendre a aquesta manifestació com el que és, un senyal que ens està avisant que hi ha alguna cosa que no està anant bé, s’interpreta com si es tractés d’un problema en si mateix, alguna cosa que s’ha de combatre, fins i tot amb medicaments. El problema no és doncs que hi hagi un incendi, sinó que soni l’alarma, que resulta incòmode, i el tema es resol.... apagant l'alarma. Una situació equivalent podria ser entendre la febre com un problema quan tenim un refredat i dedicar-nos a combatre-la per eliminar-la, cosa que, per altra banda, tampoc resulta res excepcional.
Però si això ja és en si mateix preocupant, encara hi ha una cosa pitjor. I és que ara el públic diana ja no són tan sols els adults. La taca s’està escampant de manera alarmant als nens. Ells, que són el futur, el material més sensible, la baula més indefensa, estan sent afectats també per aquesta patologització i posterior comercialització i mercantilització dels suposats problemes. Moltes vegades el problema és simplement el propi fet de ser nens. En altres, justament, s’entén com a problema la seva pròpia lògica resposta al fet de no poder ser-ho. Resulta molt fàcil dir que el nen és el problema. Convertir-lo a ell en el pacient identificat pot “resoldre” moltes complicacions d’una tacada.
En el vídeo que us adjunto, i sota el títol rotund “La industria farmacéutica es la beneficiaria del TDAH”, el Professor Marino Pérez dóna informació al respecte d’aquestes qüestions, posant-hi en molts moments de manera contundent el dit a la nafra.

“Nuestra sociedad tiene muchas contradicciones y luego las propias contradicciones de la sociedad las resuelve convirtiéndolas en patologías. Y esas patologías luego tienen mucho interés para los laboratorios”.

Malgrat tot, en la meva opinió hi ha moltes dades per ser optimista. Em sembla que tenim un futur esplèndid per endavant. Però en aquest moment toca mastegar sorra identificant i desempallegant-nos de tots aquells factors que estan impedint descaradament que ens manifestem amb tot el nostre potencial, que són creats i que no tenen res a veure amb la nostra autèntica naturalesa.




6.29.2016

Per què seguint donant suport a qui et lesiona?

Ens podem preguntar perquè tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el mateix fenomen: Persones que donen suport a d’altres malgrat que els hi estan dificultant o impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Així veiem, per exemple, com membres d’una parella donen suport a la persona que els maltracta. També ho veiem, en el món del treball, on hi ha persones que defensen a aquells que els agredeixen. Una paradigma d’aquesta realitat el trobem en el món de les sectes, on els adeptes són capaços d’acabar donant-t’ho tot, fins i tot la vida, per la causa i els seus gurus.  I també en el món de la política, on malgrat ser coneguts alts graus de corrupció dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els interessos dels electors, molts d’aquests tornen a decidir escollir-los lliurement, sense que hi hagi cap coacció explícita.
Per intentar donar resposta a aquest tipus de situacions, convé en primer lloc tenir dues premisses presents. D’una banda, el fet que totes les conductes tenen, coneguda o no, una funció. D’una altra, que tothom fa el millor que sap i pot en aquell moment, i que ningú fa les coses expressament malament per fer-se mal; o com a mínim, el mal que es pot fer es considera un mal menor atès que les altres opcions són considerades pitjors.
Què ha de passar doncs perquè algú acabi escollint allò que va en contra de la seva maduresa o autonomia? Cal, que com a mínim una part d’ell mateix no ho vegi així. I perquè això passi, una condició necessària és que s’hagi produït una desconnexió respecte els programes naturals i genuïns d’un mateix. Ningú pot estar a favor que no el deixin caminar si, d’alguna manera, no ha après que caminar pel seu compte pot resultar perillós o ser un problema.
Aquesta desconnexió, que en algun moment pot haver estat, efectivament, un mal menor, passa però una factura extremadament costosa. Deixa a la persona desposseïda, desorientada, perduda, sense brúixola, i per tant, totalment debilitada i vulnerable, disposada a fer el que calgui per poder recuperar un mínim d’estabilitat.


Aquest és, certament, un escenari d’amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no poder comptar amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua, l’única possibilitat aleshores és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de fora, extern, que la pugui proporcionar.
En aquest recolzament s’hi veuen clarament alguns dels trets característics del mode de funcionar de defensa. És el cas, per exemple, de la mirada a curt termini, de la contracció, de la dependència. És una postura defensiva també en la mesura que no es busca tant que passin coses positives com que no en passin de negatives i al fet que la seva naturalesa és més reactiva que proactiva. També fa acte de presència la instrumentalització, doncs en absència de la sensació que un se’n pot sortir per un mateix s’utilitza a l’altre perquè prengui aquesta responsabilitat.
Els fins són doncs, en últim terme, lícits. L’estratègia però, resulta ser totalment equivocada, tenint en compte la seva baixa o nul·la eficiència, els seus efectes secundaris i a que contribueix no només a mantenir, sinó a agreujar la situació, degut a la seva pròpia dinàmica de cercle viciós.

6.10.2016

Exposició

La psicologia disposa, amb l’exposició, d’una eina considerada com a poderosa per fer front a les pors. La tècnica d'exposició es una tècnica de caràcter conductual i englobada dins dels tractaments cognitiu-conductuals eficaços. Consisteix en afrontar, de forma sistemàtica i deliberada, situacions o estímuls interns que generen ansietat o altres emocions negatives. Sigui, per exemple, pujar a un ascensor o a un avió, parlar en públic, anar a actes socials, expressar pensaments i emocions, fer canvis, un pensament catastròfic.... la persona ha de mantenir-se en la situació o bé afrontar l'estímul intern fins que l'emoció o l'impuls es redueixin significativament i / o fins que comprovi que les conseqüències anticipades no ocorren.
La utilitat d'aquesta tècnica es basa en la hipòtesi que la reacció natural i biològica de les persones davant els estímuls que provoquen símptomes d'ansietat és evitar aquestes situacions. Ara bé, si bé es cert que aquesta evitació de l'estímul temut pot alleujar els símptomes d'ansietat en el moment puntual i de manera temporal, a llarg termini l'evitació afavoreix el manteniment del problema en el temps, arribant fins i tot a poder-se generalitzar l'ansietat a noves situacions, provocant així una major desadaptació i limitant cada vegada més la qualitat de vida. Amb l’exposició ens podem donar l’oportunitat d’aprendre una perspectiva alternativa de l’experiència. Podem veure que fent allò que en un principi es tem, no passa res, generant-se així una visió oposada que competeix amb la vinculada a la por. Al respecte, la psicòloga Susan Jeffers va escriure un llibre que es va convertir en best-seller amb un títol ben explícit: “Feel the Fear and Do It Anyway”, en la seva traducció al castellà Aunque tenga miedo, hágalo igual”.

La major part de les nostres pors són apreses. No aprenem a tenir por, però si a què tenir por. Malauradament la llista de coses temudes pot acabar sent molt llarga, i en ella també hi podem trobar tenir por a Ser nosaltres mateixos, donat el cas, per exemple, d’haver estat exposats a un entorn que hagi estat invalidant en el qual les nostres manifestacions genuïnes, espontànies i naturals hagin anat seguides de conseqüències desagradables. En aquest supòsit la tasca seria exposar-se a Ser. Això si, fent-ho sempre de manera que no quedem aclaparats.

5.28.2016

L'anorèxia com a exemple d’instrumentalització

L'anorèxia nerviosa es considera un trastorn del comportament alimentari en el qual es produeix una progressiva pèrdua de pes decidida de manera conscient i voluntària per la persona i amb la motivació explícita del desig d'estar prim i / o la por d'augmentar de pes. Es tracta d’un problema de gran impacte atès que es considerada, des del punt de vista de la medicina oficial, la tercera malaltia crònica de les adolescents del món occidental (està fonamentalment associat al gènere femení ). Una altra mostra de la dimensió del problema la trobem en el fet que, quan posem la paraula anorèxia al buscador de Google, surten aproximadament 24.000.000 resultats.
Sent un problema complex, és lògic que es consideri que poden haver-hi múltiples factors predisponents, precipitants i mantenidors. Una mostra de la desorientació i confusió relacionada amb el problema es pot veure en el següent testimoni públic d’una noia amb anorèxia: “Encara que sigui dur reconèixer-ho, mai he volgut curar-me. Jo crec que la pròpia malaltia domina la meva voluntat de manera que fa que jo no vulgui curarme”.            Una manera d'entendre el que passa pot ser la següent: per a una persona que s'està sentint inestable, insegura, amenaçada, perdre pes pot ser vist com una manera de recuperar el control, una forma de solucionar les dificultats, una manera de recuperar les regnes perdudes. Cal recordar aquí que la societat en la que estem immersos valora molt el  fet estar prim com a cànon estètic i també l'aparença, la façana, cosa que ajudaria a explicar perquè s’opta per aquesta decisió. Estaríem parlant doncs d’una conducta que estaria al servei d’alleujar un dolor subjacent.
A més d'aquesta finalitat principal, la conducta de no menjar pot tenir altres "utilitats" diferents, però que poden presentar interrelacions evidents, tot i que molt sovint la persona pugui no ser del tot conscient, o totalment inconscient, d’aquestes intencions. Pot servir, per exemple, per:
+ Cridar l'atenció.
+ Queixar-se i protestar.
+ Evitar afrontar reptes que fan por.
+ Posar-se una mena de càstig a un mateix.
+ Valorar la pròpia força de voluntat.
+ Evitar desenvolupar-se i fer-se gran.
+ Aconseguir moments de satisfacció ....
Així doncs, en l'anorèxia nerviosa tant el pes corporal com el menjar s'instrumentalitzen, és a dir, s'utilitzen per a fins que no els són propis. Deixar de menjar i aprimar-se no és un fi en si mateix, sinó un MITJÀ.


Com és lògic comprensible i absolutament lícit la persona vol millorar. El que passa és que l'estratègia triada és totalment ineficaç i equivocada. En lloc de créixer i obrir-se al món d'una manera saludable, la persona va quedant estancada i tancada en si mateixa. Vista així, l'anorèxia no és una causa en si mateixa, sinó una conseqüència. No és quelcom que està penjat en el buit, sinó un intent de solucionar un trànsit difícil. És una manifestació, sent el problema de fons les condicions personals difícils per les que està transitant la persona. Estaríem davant una conducta analgèsica, destinada a calmar el dolor. Per tant, el focus d’atenció hauria de recaure en el dolor subjacent.
Un cop situats en el pendent, hi ha molts factors que afavoreixen la caiguda. Un d'ells es deu al fet que, atès que aprimar-se no va proporcionant a la persona tots els beneficis esperats, és relativament fàcil que arribi a la conclusió que el problema és que encara no s'ha aprimat prou i que aconseguirà el que pretén aprimant-se més, la qual cosa pot conduir a un perillós espiral negatiu.
Si es vol resoldre el problema cal reconèixer les causes últimes que l’estan generant. Cal intentar aconseguir recuperar el control a través de conductes que no tinguin efectes secundaris. Recuperar la confiança i la seguretat en un mateix a partir d’allò que un És. Un procés de validació que permeti "tornar a casa".

5.20.2016

Quan saber-ho no basta

En l’actualitat, pràcticament tothom coneix quins són els principis d’una dieta alimentària saludable, què és menjar sa: moltes hortalisses, molta fruita, llegums, peix blau, pocs greixos d’origen animal, etc. Malgrat això, no sembla que un número igual de persones estiguin aplicant aquests coneixements a la seva vida. Ras i curt: Saben què és menjar de manera equilibrada però no ho fan. La informació de la qual disposen no és suficient com perquè adoptin hàbits alimentaris saludables. En la mateixa línia, totes les persones que fumen són sabedores, d’una o altra manera, dels efectes altament nocius que té el tabac per a la seva salut. De fet, aquesta és la raó fonamental per la qual moltes d’elles es plantegen deixar-ho. Tot i això moltes d’elles continuen fumant. De nou, la informació coneguda no es tradueix en canvis en el comportament.
Apropant-nos a temes més directament relacionats amb la psicologia, són també moltes les persones que saben que pensaments que sovint els generen malestar, o que determinades pors que experimenten, o que buscar la felicitat acumulant possessions, no són comportaments que tenen una explicació en termes lògics, no són contrastables, però malgrat ser coneixedors d’això, no deixen de posar-los en pràctica. En aquesta línia els psicòlegs Luis C. Delgado-Pastor, Alberto Amutio Kareaga senyalen en un article recent que La mayoría de las personas afectadas por los trastornos de ansiedad reconocen que su miedo es irracional, ya sea que se trate de un miedo causado por un estímulo externo o interno. Sin embargo, reconocer su irracionalidad no es suficiente para modificar los comportamientos de evitación o escape en determinadas situaciones asociadas a un malestar elevado. Esto puede ser una razón de por qué, a pesar de la aparente eficacia de los tratamientos cognitivo-conductuales desarrollados para tratar el trastorno de la ansiedad generalizada (GAD) no se ha conseguido un funcionamiento óptimo en la mayoría de la población tratada y continúa siendo el síndrome ansioso con menor éxito en el tratamiento”.
Per què malgrat l’aparent disfuncionalitat de determinades conductes aquestes es continuen repetint una vegada i una altra? Si ja sé que aquesta por és “irracional”, perquè continuo tenint por? Si ja sé que callar davant una injustícia és un error, perquè continuo callant? Si ja sé que deixant de menjar, o menjant, no és calma la meva ansietat, perquè continuo deixant de menjar o menjant? Si ja sé que pensar que dur a terme determinats rituals em protegirà no es veritat, perquè continuo repetint-los? Si ja sé que faltant-me al respecte em faig mal, perquè continuo maltractant-me?
Això fa palès, que hi ha d’haver motius més profunds de distinta naturalesa que mantenen aquestes conductes, per molt que no puguin ser directament coneguts. En concret, aquestes conductes deuen tenir una funció que resulta ser més poderosa, més imperiosa, que la que aporten els coneixements que les contravenen.
Entenem que és important descobrir quina és, o quina va ser, la funció d’aquestes conductes aparentment contràries a la nostra estabilitat i al nostre desenvolupament, i desprès, aconseguir cobrir les necessitats que suposadament satisfan de manera tal que no comporti efectes secundaris. Molt probablement, els fins perseguits amb elles són totalment lícits, però la seva ineficàcia les revela en el present com estratègies totalment equivocades.

5.07.2016

Mordasses mentals

Deia l’antropòleg Clifford Geertz que “l’home és un animal suspès en una xarxa de significats que ell mateix s’ha teixit”. Aquests significats poden estar alineats amb la vida i afavorir-ne el seu creixement i desenvolupament. Malauradament també, poden ser tot el contrari, escenaris on la vida és converteix en un malson i és maleïda.
El documental que adjunto és un testimoni dramàtic d’aquests casos desgraciats on es demostra fins a quin punt l’ésser humà pot crear entorns de terror i acabar anant obertament i directament en contra de l’expansió i realització de la seva pròpia naturalesa. Perquè això sigui així, només cal crear les condicions que permetin que arreli la confusió essencial que allà on hi ha vida hi ha mort i allà on hi ha mort hi ha vida. Una confusió que amb diferents matisos i intensitats, de maneres més o menys subtils, entenc continua molt present i ben viva en els nostres temps i l’alliberament definitiu de la qual continua sent una assignatura pendent. No se m’acut cap dret i cap deure més urgent i necessari que combatre aquesta mentida secular.

4.26.2016

Assertivitat 2.0

Ja fa temps, en un post anterior, vam parlar de l’assertivitat comentant-ne alguns dels trets essencials (v. “L’assertivitat: un recurs a l’abast per a la nostra estabilitat”). Més enllà però d’aquesta manera a l´ús de concebre aquest concepte, contemplem aquí la possibilitat d’un segon tipus d’abordatge de l’assertivitat, més radical, més profund, on el dret fonamental seria el dret a Ser.
Fritz Perls, metge neuropsiquiatra i psicoanalista i creador junt amb la seva esposa Laura Posner de la Teràpia Gestalt, comentava el següent:

La pregunta que ens fem a partir d’aquesta cita de Perls és: perquè la necessitat d’aquest recordatori? I una altra: Per què la necessitat d’emfatitzar que siguem el que som si ja som? O és que no som?
Aquí podem contraposar el concepte d’assertivitat al d’alienació. Alienació ve d’aliè, que vol dir, pertinent a una altra persona, impropi, estrany, distant, llunyà. L’alienació fa referència a la pèrdua del sentiment de la pròpia identitat. D’on surt aquesta possibilitat d’alienació? Quines serien les condicions que podrien afavorir aquest procés? Una resposta al respecte la podem trobar en la proposta de Carl Rogers, un dels pioners de l’anomenada psicologia humanista. Segons aquest autor, les persones tenim una necessitat d’acceptació positiva. Quan, de petits, aquesta acceptació positiva és incondicional, el nen manté intacta la seva capacitat innata de jutjar per si mateix quines experiències l’ajuden a créixer o el debiliten. Això dóna lloc a un funcionament òptim i a la congruència, terme emprat per Rogers per descriure quan la persona accepta totes les seves característiques personals. Si, en cas contrari, aquesta acceptació positiva és condicional, la pròpia capacitat del nen de jutjar és substituïda per codis externs arbitraris, aliens a ell i molt sovint contraris als seus interessos i a la cobertura de les seves necessitats essencials. Al seu torn, això dóna lloc a la incongruència, és a dir, a la negació i rebuig de les característiques personals.
Estem parlant en el rerefons, de si el nen es tolerat i regulat o no, de si es estimat o no. L’observació del que passa molt sovint en els entorns dels infants permet veure les constants invalidacions a les que són sotmesos, contravenint gairebé de manera sistemàtica les seves necessitats temporals, espacials, emocionals.... El psicòleg Arthur Janov comenta en relació a aquesta qüestió: “En certa manera, els pares temen que en deixar que els nens facin el que volen mai facin el que deuen”. Se li transmet així doncs al nen el missatge, a vegades de manera molt evident, altres de manera molt més subtil, que és inadequat, incapaç, molest, maldestre, lent.... Se l’està doncs invalidant, alienant.
La lectura conseqüent a aquest escenari és que no serveix ser com som. Ser el que som, no dóna, no basta. Així doncs, convé anar sent d’una altra manera. Per Erich Fromm es produeix una adaptació dinàmica: “Per adaptació dinàmica entenem aquella mena d'adaptació que passa, per exemple, quan un nen, sotmetent-se a les ordres d'un pare sever i amenaçador -perquè el tem massa per procedir d'una altra manera-, es transforma en un "bon" noi. Al mateix temps que s'adapta a les necessitats de la situació, hi ha alguna cosa que li passa dins de si mateix. Pot desenvolupar una intensa hostilitat cap al seu pare, i reprimir-la, ja que seria massa perillós expressar-la o fins i tot tenir consciència d'ella. Tal hostilitat reprimida, però, constitueix un factor dinàmic de l'estructura del seu caràcter. Pot crear una nova angoixa i conduir així a una submissió encara més profunda; pot fer sorgir una vaga actitud de desafiament, no dirigida cap a ningú en particular, sinó més aviat cap a la vida en general. Tota neurosi és un exemple d'aquest tipus d'adaptació dinàmica; ella consisteix essencialment en adaptar-se a certes condicions externes - especialment les de la primera infància -, que són en si mateixes irracionals i, a més, parlant en termes generals, desfavorables al creixement i al desenvolupament del nen”.
Assistim així doncs, al que metafòricament podríem anomenar la formació d’una segona pell, una pell artificial que ve a substituir l’autèntica pell. La pell natural és una amenaça i ha de ser substituïda per una d’aliena, de sintètica. La confusió radical és que l’amenaça és un mateix. És a dir, el que som, que hauria de ser la nostra principal plataforma de seguretat, la base de la nostra estabilitat, passa a ser quelcom en el que no es pot confiar, un risc. La conseqüència d’això és que la persona viu essencialment instal·lada en un escenari d’amenaça, del qual s’ha de protegir defensant-se amb les estratègies que tingui a l’abast. La submissió i l’agressivitat poden ser dues d’elles.
L’antídot a tot això és validar-se, donar-se l’oportunitat de Ser. Això és el que entenem per una assertivitat radical.

4.14.2016

Pensament màgic: Un sedant ancestral

Ens costaria més posar-nos una samarreta neta que hagués portat Hitler que una altra que hagués portat Gandhi? Evitaríem menjar un pastís fet per algú amb qui tenim enemistat? Aniríem a viure a un habitatge on sabéssim que s'ha produït un assassinat? Ens sembla que alguna cosa té més possibilitats d'ocórrer simplement perquè pensem en allò? Tenim paraules tabú que no fem servir per por que passi el que anomenem? Pensem que en un sorteig de loteria té menys probabilitats de sortir el número 22.222 que el 74.826? Creiem que els déus premien o castiguen? Que tot el negatiu que ens passa és per culpa nostra? Que les cartes poden endevinar el futur? Que passar per sota d'una escala pot portar mala sort? Que els amulets protegeixen? Que està escrit el dia de la nostra mort? Ens enfadem amb una porta contra la qual ens acabem de donar un desagradable cop? Li cridem a l'ordinador quan es penja o no va a la velocitat que ens agradaria? Una resposta afirmativa a qualsevol d’aquestes qüestions tindria poc de racional i molt de màgic.
La categoria de "pensament màgic" sorgeix en l'àmbit de les anàlisis antropològiques del segle XIX per designar una etapa primigènia de la humanitat, que en l'època es pensava reflectida en els pobles primitius. En paraules del filòsof italià Remo Cantoni, l'home primitiu posseeix una visió de la vida que s'ha anomenat màgica, mística, mítica o participacionista i que es caracteritza per la visió d'un ésser que es troba en un món fluid i animat, on la intel·ligència no ha introduït encara les seves distincions esquemàtiques, no ha trencat la relació emotiva en virtut de la qual home i natura semblen compresos en una realitat única, no ha destruït aquell estat de simbiosi pel qual el primitiu conviu amb plantes, animals, llocs, persones vives i mortes, avantpassats i divinitats, en una atmosfera concreta i animada. Robert Baron i Donn Byrne, en el seu tractat sobre Psicologia Social, defineixen al pensament màgic com aquell tipus de pensament implicat en afirmacions que no se sostenen a partir de l'examen racional. Pel psiquiatre Fernando García de Haro, el concepte de "pensament màgic" resulta molt restrictiu, ja que l'activitat màgica s'estén als àmbits de l'afectivitat i de la conducta, pel que seria més adequat anomenar-lo "manera màgica" de treball del cervell.
Entre les seves característiques figuren l'analogia, que és la llei bàsica del pensament màgic, mentre que la lògica és la llei bàsica del pensament racional; segons l'analogia, per exemple, les nous poden anar bé per al cervell perquè tenen una forma semblant, o una peça de roba neta conserva característiques del seu propietari, o quan a una persona li succeeix una adversitat, aquesta es pot interpretar com un senyal. Una altra característica és l’adualisme, segons el qual no es fa distinció entre el que es pensa i la realitat; per exemple, pensar que passarà alguna cosa significa que passarà, o pensar que un es vol saltar la dieta és tan problemàtic com saltar-se-la de veritat. Un dels trets essencials del pensament màgic és la seva absència de límits, perquè no hi ha res que sigui contrastat, és qüestió de creença, de fe, no és qüestió d'evidència.
Tots vam creure de petits la història dels Reis Mags, i escoltàvem embadalits els contes de la Ventafocs o Aladí i la llàntia meravellosa, Però el pensament màgic no acaba sent només un joc de nens i de pobles primitius, ben al contrari,  segueix estant present en l'etapa adulta i en les nostres societats de manera molt més freqüent del que sovint s'imagina. Per què?
Darrere el pensament màgic hi ha la recerca d’explicacions i de control, per tant, de seguretat. Amb ell es poden tapar qualsevol dels forats negres pels quals no tenim explicació. Les certeses produeixen sensació de seguretat mentre que els dubtes desperten l'angoixa i el desànim. Ja que en el món màgic hi ha explicacions per a tot i tot és possible, a simple vista, podria semblar que estem davant d'una solució màgica, però no ho és.
Es tracta d’un sedant d'ampli espectre i àmpliament utilitzat, si, però sembla molt més lògic i eficient deixar la lícita recerca de la seguretat i la percepció de control en mans d'estratègies que no portin associats cap tipus d'efecte secundari.

3.29.2016

Santificant la negació

Pau, calma, serenor, expansió, tranquil·litat.... No és aquest el territori en el que estem bé? No és això el que desitgem?  No és això viure al cel? Correspon, seguint la idea d’algunes propostes com la Teràpia Sensoriomotor, a un dels nostres grans modes de funcionament, el de la seguretat validant, contraposat a un altre gran mode, el mode de defensa, que ens permet fer front a les amenaces i que resulta ser també de fonamental importància. S’entén que el primer seria el nostre estat natural, i que en condicions ideals el segon s’activaria només en aquelles circumstàncies objectivables d’amenaça real. En aquest sentit, el Dr. Stephen Porges comenta: “El potencial de l'individu només es produirà realment en el context de seguretat”.
I què millor, que la base d’aquesta seguretat es trobi en el nostre interior, en la nostra capacitat de regular-nos, en la nostra confiança bàsica. Al respecte, el psiquiatra Jorge Tizón assenyala que “la integritat del self és el millor escut contra les pors. La seva fragilitat, vulnerabilitat, inseguretat, una via per al desenvolupament de tota mena de pors i fòbies”. 
Heus aquí però, que no tothom sembla estar en la mateixa línia i compartir el mateix punt de vista. De fet, hi ha corrents poderosos i que continuen exercint una gran influència en la nostra societat actual, que es situen en les antípodes d’aquest posicionament. Prenem com a mostra les paraules del fundador de l’Opus Dei Josemaría Escrivá de Balaguer, que en el seu llibre Camino escriu: “Conviene que conozcas esta doctrina segura: el espíritu propio es mal consejero, mal piloto, para dirigir el alma en las borrascas y tempestades, entre los escollos de la vida interior. Por eso es Voluntad de Dios que la dirección de la nave la lleve un Maestro, para que, con su luz y conocimiento, nos conduzca a puerto seguro”. 
És a dir, el que ens està dient en aquesta píndola condensada d’informació, és que no et pots fiar de tu mateix, o dit d’una altra manera, que tu ets una amenaça per a tu mateix. Una conseqüència lògica d’aquesta tesis és que, com ell mateix explicita, has de buscar algú de fora que et proporcioni la seguretat necessària.
L’amenaça encarnada en un mateix. Un mateix com activador del mode amenaça. L’amenaça activada pel que s’és. El que ha de ser la base de seguretat es converteix, per art de màgia, en font de temor. Casa, la pròpia casa, deixa de ser el lloc d’empara per passar a ser un lloc a témer. Hi pot haver una missatge de negació més radical?
En qualsevol cas, és l’opinió d’algú. El que resulta de més calat, és que aquest home avui en dia és sant. És a dir, aquesta negació radical de l’ésser humà està beneïda i santificada. Això implica que està molt present, que té una poderosa dinàmica i que exerceix una forta pressió. D’acord, molt sovint de manera no tan descarnada, molt més subtil, però això encara resulta pitjor, perquè la converteix en quelcom de més difícil detecció. I no resulta gens difícil intuir que les derivades i conseqüències d’aquesta inversió de valors són d’una magnitud colossal.
El cel no és en el més enllà, és a dintre. El podem veure i sentir cada vegada que ens donem l’oportunitat d’estar oberts i serens, en la mirada de cada infant. I això no és una qüestió de fe, és una qüestió de fets.