12.22.2015

A cops de veritats, a cops de mentides

Argentina. A la matinada del 24 de març de 1976 tancs i tropes de l'exèrcit ocupen el casc cèntric de la capital federal. Un nou cop militar fa la seva entrada en la història d'aquest país. La intervenció militar era un final llargament anunciat. La dictadura militar que va governar el país entre 1976 i 1983 va comptar amb el decisiu suport dels grans grups econòmics nacionals i el finançament permanent dels grans bancs internacionals i els organismes internacionals de crèdit, com el Banc Mundial i el FMI.
La nova dictadura, batejada Procés de Reorganització Nacional, té la intenció de romandre en el poder per diversos anys. Les Forces Armades nomenen president provisional a Jorge Rafael Videla. Els comandants del cop prenen el poder amb una clara missió: eliminar tota forma de participació popular que s'oposi al projecte polític de les Forces Armades. El nou govern intervé ràdios, canals de televisió, sindicats i empreses estatals. Centenars de militants polítics, sindicalistes combatius, intel·lectuals i líders estudiantils són segrestats i enviats als més de tres-cents centres clandestins de detenció que funcionen al país. Es calcula que el número de desapareguts durant aquest període és d’uns 30.000.
Entre els terribles actes de terrorisme d’Estat perpetrats per la dictadura hi ha el robatori de nadons. L'ex subsecretari d'Estat del govern de Ronald Reagan, Eliot Abrams, va declarar davant la justícia argentina i va admetre que el govern d'Estats Units coneixia el pla de robatori sistemàtic de nadons que va implementar la dictadura. Va manifestar que el govern nord-americà tenia la informació que els repressors argentins no lliuraven als nadons als seus familiars perquè consideraven que eren comunistes i no eren aptes per a criar-los. Es considera que durant la dictadura argentina van ser robats almenys 400 nadons. El jutge Roberto Marquevich va ser el primer en parlar d’un pla sistemàtic d’apropiació de nens durant la dictadura.
Durant els primers mesos de la repressió, pares, mares, germans, esposes i esposos dels civils segrestats comencen a recórrer jutjats a la recerca d'informació. El 30 d'abril de 1977 un grup de mares de detinguts desapareguts comença a reunir-se davant de la Casa Rosada. Donat que les reunions públiques estan prohibides, les mares comencen a donar voltes al voltant de la plaça per no ser detingudes. Neixen així les marxes de mares de Plaza de Mayo. Amb el pas dels mesos i l'augment dels segrestos i desaparicions, altres grups de familiars comencen a organitzar-se. De forma paral·lela, associacions civils com el Centro de Estudios Legales y Sociales, la Asamblea Pemanente por los Derechos Humanos i el Servicio de Paz y Justicia comencen a pressionar al govern. De la unió d'aquests grups neix un nou moviment que en poc temps es converteix en una veritable força d'oposició a la Junta Militar, el Movimiento por los Derechos Humanos. Diversos membres d'aquest moviment recorreran el món denunciant el terror que es viu als centres clandestins de detenció i presentant llistats amb el nom, cognom i història de milers de desapareguts.
L’organització Abuelas de Plaza de Mayo segueix, desprès de quatre dècades. buscant als desapareguts. El Net 119 és el més recent argentí en descobrir la seva identitat verdadera.Un altre d’aquests nets és Victoria Montenegro. A través del seu dramàtic, esfereïdor i commovedor testimoni podem veure l’enorme complexitat de l’ésser humà, incloent, per exemple, els límits als que pot arribar la nostra conducta, tant en sentit negatiu com positiu, la immensa humanitat i la immensa inhumanitat de la que som capaços, l’extraordinària capacitat i facilitat que tenim per ésser programats, com les idees poden arribar a condicionar codis biològics essencials i com els codis biològics condicionen les idees i la conducta, la importància capital de posseir una identitat, la força de la veritat i la força de la mentida, fins a quin punt es pot arribar a viure totalment enganyat i manipulat, la resistència que es pot arribar a oposar a conèixer la veritat d’uns fets, la nostra extraordinària capacitat de resistir i de refer-nos. 

12.16.2015

Intel·ligència: Singular o plural?

La intel·ligència es defineix de manera habitual com una capacitat mental molt general que fem servir habitualment per a raonar, resoldre problemes, aprendre i adaptar-nos. Sempre motiu de fascinació, per a la psicologia ha estat objecte d'estudi des que va fer la seva aparició com a ciència, allà per 1900. Els primers esforços es van concentrar a trobar estratègies per mesurar-la, sent Alfred Binet un dels pioners en aquesta tasca que va donar lloc posteriorment a l'aparició del famós quocient d'intel·ligència o QI, encara avui en ple ús, sorgint amb el temps diferents tipus de test per a la seva determinació. Més enllà de la mesura, altres investigadors s'han preocupat per conèixer altres aspectes de la intel·ligència, com la seva estructura o els seus processos, és a dir, com funciona. De tota aquesta tasca han sorgit molts coneixements, i amb ells diferents maneres d'entendre-la, amb teories i models dispars.
Un dels debats més punyents sorgits d'aquesta realitat complexa se centra al voltant d'una qüestió clau: Hem de parlar d'intel·ligència en singular o en plural?
Darrere d'aquesta polèmica es troben, d'una banda, una posició molt influent, defensada pels partidaris dels tests clàssics, que ha vingut considerant la intel·ligència com una capacitat única, estable i fortament determinada per l'herència. La pregunta essencial que intenta respondre aquesta forma d'entendre la intel·ligència és: Quant intel·ligent és vostè?
D'altra banda, trobem un altre punt de vista que adopta una visió pluralista i que descriu aquesta capacitat en termes d'un conjunt d'intel·ligències perfectament definides, considerant que la intel·ligència és quelcom que canvia i es desenvolupa en funció de les experiències, que és el resultat de la interacció entre els factors biològics i ambientals i que, per això, és educable, i que els cervells i les ments humans són entitats altament diferenciades que no casen fàcilment amb l'existència d'una intel·ligència definida pel QI. En aquest cas la pregunta essencial que s'intenta respondre és: De quina manera és vostè intel·ligent?
Si bé la llavor d'aquesta segona postura va ser sembrada fa ja moltes dècades, el seu principal valedor i impulsor actual és el psicòleg nord-americà Howard Gardner, que l’any 1983 va començar a donar a conèixer la seva teoria de les intel·ligències múltiples (IM).
Rebel·lant-se contra una concepció monolítica i estable de la intel·ligència, Gardner assenyala que ens trobem només davant dues alternatives possibles: o continuar amb les idees tradicionals de la intel·ligència i de com ha de ser mesurada o buscar un nou full de ruta per interpretar-la i desenvolupar-la.


A més de proposar l'existència de diferents tipus d'intel·ligència, la teoria de les IM assenyala que aquestes, encara que treballan sovint de manera conjunta, són independents entre si, podent-se donar el cas, per exemple, que una persona pugui ser molt competent fent càlculs matemàtics però en canvi tenir poca habilitat per fer amics, o que a una altra pugui tenir dificultats per expressar-se verbalment però ser una gran esportista, la qual cosa sembla inqüestionable observant el que passa en la realitat. També assenyala que els tests tradicionals només mesuren les intel·ligències verbal-lingüística i lògica-matemàtica, deixant de banda totes les altres capacitats i que, de fet, a l'escola i els diferents àmbits acadèmics es potencien gairebé de manera exclusiva aquests dos tipus d'intel·ligència , quedant la resta en un pla molt secundari.
A l'hora d'aprendre i d'ensenyar, el fet de concentrar-se de manera exclusiva, o gairebé, en les capacitats lingüístiques i lògiques es pot considerar un gran error que impedeix aprofitar al màxim les potencialitats de cada un, que condemna injustament al fracàs a molts nens i joves i que tanca la porta a habilitats i capacitats que són essencials tant per tenir èxit en el món com per a viure una vida feliç.
Davant d'aquest panorama limitant, estereotipat i frustrant, la teoria de les IM es presenta com una alenada d'aire fresc i proposa:

  • Posar de relleu la variabilitat entre individus.
  • Admetre, respectar, cuidar i desenvolupar les diferències.
  • Canviar l'enfocament tradicional reduccionista centrat en el dèficit, en el que ens falta, per un altre més integrador centrat en el creixement i desenvolupament que faciliti descobrir i potenciar els punts forts de cada un.
  • Fomentar un desenvolupament més holístic del cervell i una visió més harmònica i integradora de les capacitats personals.
  • Centrar-se tant en el què s'aprèn com en el com s'aprèn.
  • Estimular la curiositat.
  • Potenciar la flexibilitat mental.
  • Passar d'un paper passiu, reactiu i dependent en l'aprenentatge a un paper actiu, propositiu i autònom.
  • Donar preferència a la comprensió davant la memorització mecànica de les dades.
  • Ampliar la paleta dels coneixements bàsics per a la vida.
  • Lluitar contra l'homogeneïtzació.
  • Recuperar per al nostre benefici i reivindicar les intel·ligències marginades.
  • Afavorir l'enriquiment personal.
  • Estimular més la col·laboració i menys la competició.
  • Facilitar l'adaptació de la persona al món.
  • Democratitzar el saber.
La proposta de les IM és poderosa i implica també a les esferes emocional i motivacional, donat que porta implícit un missatge d'autoacceptació que contribueix a potenciar el propi autoconcepte i autoestima, i també una perspectiva d'augment d'expectatives, oportunitats i resultats que fomenta la motivació personal i la percepció de control.
L'objectiu últim és treure el màxim potencial de nosaltres mateixos a fi de poder gaudir d’una vida tan plena i significativa com sigui possible.

12.05.2015

Síndrome d’Estocolm i infància en barrils de vinagre

El 23 d'agost de 1973, a Estocolm, capital de Suècia, va tenir lloc un atracament amb ostatges. Jan Erik Olsson, un presidiari de permís va entrar al banc Kreditbanken de Norrmalmstorg, al centre de la ciutat. En ser alertada la policia, dos oficials van arribar de forma gairebé immediata. L'atracador va ferir un d'ells i va manar al segon seure i cantar. Havia pres quatre ostatges i va exigir tres milions de corones sueques, un vehicle i dues armes. El govern es va veure obligat a col·laborar i li va concedir portar-hi a Clarck Olofsson, amic del delinqüent. Així van començar les negociacions entre l’atracador i la policia. Davant la sorpresa de tots, Kristin Ehnmark, una dels ostatges, no només mostrava la seva por a una actuació policial que acabés en tragèdia sinó que va arribar a resistir-se a la idea d'un possible rescat. Segons deia, se sentia segura.
Després de sis dies de retenció i amenaces per part del segrestador, del costat del qual es va posar Ehnmark, la policia va decidir actuar i es va produir la rendició. Ningú va resultar ferit. Durant tot el procés judicial, els segrestats es van mostrar reticents a testificar contra els que havien estat els seus captors i encara avui manifesten que se sentien més aterrits per la policia que pels lladres que els van retenir. El criminòleg Nils Bejerot encunyar poc després i a conseqüència d'aquell cas, el terme Síndrome d'Estocolm per referir-se a ostatges que senten aquest tipus d'identificació amb aquells que els capten.
En l’actualitat, els negociadors de la policia ja no veuen com inusual que es produeixi la síndrome d'Estocolm en situacions de segrest o abús. El vincle emocional amb el maltractador és en realitat una estratègia de supervivència per a víctimes d’abús i intimidació.
Com assenyala el psicòleg Joseph M. Carver, s'ha vist que quatre situacions o condicions estan presents i serveixen com a base del desenvolupament de la síndrome d'Estocolm.
1. La percepció d'una amenaça a la supervivència física o psicològica i la creença que l'abusador durà a terme l'amenaça.
2. La percepció de certa amabilitat de l'abusador cap a la víctima.
3. Absència d'un punt de vista diferent al de l'abusador.
4. La percepció de la incapacitat d'escapar de la situació.
Supervivència amenaçada, respostes amables per part dels cuidadors, absència d’un punt de vista diferent i incapacitat d’escapar, són condicions pròpies de l’escenari en el que es troba un infant respecte al seu entorn pròxim. Això pot explicar doncs també, perquè en situacions adverses, quan el nen o la nena es troben en un entorn hostil, en un barril de vinagre, no els queda més remei que adaptar-s’hi, defensant a qui els nega, fent-se pròpies faltes alienes i culpalitzant-se de la situació. Quelcom que es pot interioritzar i adoptar-se com a model intern, com a marc mental des del que un s’interpreta i es veu a si mateix.
Tenint doncs en compte les particulars circumstàncies en les que es troben els infants, cal extremar les precaucions per crear condicions en les que es trobin tolerats i regulats, tot recordant que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biopsicosocial.
D’aquesta manera es poden assentar les bases per evitar que un poble acabi abraçant führers o que la gent voti una i altra vegada a aquells polítics que els menystenen, enganyen i roben.