5.28.2016

L'anorèxia com a exemple d’instrumentalització

L'anorèxia nerviosa es considera un trastorn del comportament alimentari en el qual es produeix una progressiva pèrdua de pes decidida de manera conscient i voluntària per la persona i amb la motivació explícita del desig d'estar prim i / o la por d'augmentar de pes. Es tracta d’un problema de gran impacte atès que es considerada, des del punt de vista de la medicina oficial, la tercera malaltia crònica de les adolescents del món occidental (està fonamentalment associat al gènere femení ). Una altra mostra de la dimensió del problema la trobem en el fet que, quan posem la paraula anorèxia al buscador de Google, surten aproximadament 24.000.000 resultats.
Sent un problema complex, és lògic que es consideri que poden haver-hi múltiples factors predisponents, precipitants i mantenidors. Una mostra de la desorientació i confusió relacionada amb el problema es pot veure en el següent testimoni públic d’una noia amb anorèxia: “Encara que sigui dur reconèixer-ho, mai he volgut curar-me. Jo crec que la pròpia malaltia domina la meva voluntat de manera que fa que jo no vulgui curarme”.            Una manera d'entendre el que passa pot ser la següent: per a una persona que s'està sentint inestable, insegura, amenaçada, perdre pes pot ser vist com una manera de recuperar el control, una forma de solucionar les dificultats, una manera de recuperar les regnes perdudes. Cal recordar aquí que la societat en la que estem immersos valora molt el  fet estar prim com a cànon estètic i també l'aparença, la façana, cosa que ajudaria a explicar perquè s’opta per aquesta decisió. Estaríem parlant doncs d’una conducta que estaria al servei d’alleujar un dolor subjacent.
A més d'aquesta finalitat principal, la conducta de no menjar pot tenir altres "utilitats" diferents, però que poden presentar interrelacions evidents, tot i que molt sovint la persona pugui no ser del tot conscient, o totalment inconscient, d’aquestes intencions. Pot servir, per exemple, per:
+ Cridar l'atenció.
+ Queixar-se i protestar.
+ Evitar afrontar reptes que fan por.
+ Posar-se una mena de càstig a un mateix.
+ Valorar la pròpia força de voluntat.
+ Evitar desenvolupar-se i fer-se gran.
+ Aconseguir moments de satisfacció ....
Així doncs, en l'anorèxia nerviosa tant el pes corporal com el menjar s'instrumentalitzen, és a dir, s'utilitzen per a fins que no els són propis. Deixar de menjar i aprimar-se no és un fi en si mateix, sinó un MITJÀ.


Com és lògic comprensible i absolutament lícit la persona vol millorar. El que passa és que l'estratègia triada és totalment ineficaç i equivocada. En lloc de créixer i obrir-se al món d'una manera saludable, la persona va quedant estancada i tancada en si mateixa. Vista així, l'anorèxia no és una causa en si mateixa, sinó una conseqüència. No és quelcom que està penjat en el buit, sinó un intent de solucionar un trànsit difícil. És una manifestació, sent el problema de fons les condicions personals difícils per les que està transitant la persona. Estaríem davant una conducta analgèsica, destinada a calmar el dolor. Per tant, el focus d’atenció hauria de recaure en el dolor subjacent.
Un cop situats en el pendent, hi ha molts factors que afavoreixen la caiguda. Un d'ells es deu al fet que, atès que aprimar-se no va proporcionant a la persona tots els beneficis esperats, és relativament fàcil que arribi a la conclusió que el problema és que encara no s'ha aprimat prou i que aconseguirà el que pretén aprimant-se més, la qual cosa pot conduir a un perillós espiral negatiu.
Si es vol resoldre el problema cal reconèixer les causes últimes que l’estan generant. Cal intentar aconseguir recuperar el control a través de conductes que no tinguin efectes secundaris. Recuperar la confiança i la seguretat en un mateix a partir d’allò que un És. Un procés de validació que permeti "tornar a casa".

5.20.2016

Quan saber-ho no basta

En l’actualitat, pràcticament tothom coneix quins són els principis d’una dieta alimentària saludable, què és menjar sa: moltes hortalisses, molta fruita, llegums, peix blau, pocs greixos d’origen animal, etc. Malgrat això, no sembla que un número igual de persones estiguin aplicant aquests coneixements a la seva vida. Ras i curt: Saben què és menjar de manera equilibrada però no ho fan. La informació de la qual disposen no és suficient com perquè adoptin hàbits alimentaris saludables. En la mateixa línia, totes les persones que fumen són sabedores, d’una o altra manera, dels efectes altament nocius que té el tabac per a la seva salut. De fet, aquesta és la raó fonamental per la qual moltes d’elles es plantegen deixar-ho. Tot i això moltes d’elles continuen fumant. De nou, la informació coneguda no es tradueix en canvis en el comportament.
Apropant-nos a temes més directament relacionats amb la psicologia, són també moltes les persones que saben que pensaments que sovint els generen malestar, o que determinades pors que experimenten, o que buscar la felicitat acumulant possessions, no són comportaments que tenen una explicació en termes lògics, no són contrastables, però malgrat ser coneixedors d’això, no deixen de posar-los en pràctica. En aquesta línia els psicòlegs Luis C. Delgado-Pastor, Alberto Amutio Kareaga senyalen en un article recent que La mayoría de las personas afectadas por los trastornos de ansiedad reconocen que su miedo es irracional, ya sea que se trate de un miedo causado por un estímulo externo o interno. Sin embargo, reconocer su irracionalidad no es suficiente para modificar los comportamientos de evitación o escape en determinadas situaciones asociadas a un malestar elevado. Esto puede ser una razón de por qué, a pesar de la aparente eficacia de los tratamientos cognitivo-conductuales desarrollados para tratar el trastorno de la ansiedad generalizada (GAD) no se ha conseguido un funcionamiento óptimo en la mayoría de la población tratada y continúa siendo el síndrome ansioso con menor éxito en el tratamiento”.
Per què malgrat l’aparent disfuncionalitat de determinades conductes aquestes es continuen repetint una vegada i una altra? Si ja sé que aquesta por és “irracional”, perquè continuo tenint por? Si ja sé que callar davant una injustícia és un error, perquè continuo callant? Si ja sé que deixant de menjar, o menjant, no és calma la meva ansietat, perquè continuo deixant de menjar o menjant? Si ja sé que pensar que dur a terme determinats rituals em protegirà no es veritat, perquè continuo repetint-los? Si ja sé que faltant-me al respecte em faig mal, perquè continuo maltractant-me?
Això fa palès, que hi ha d’haver motius més profunds de distinta naturalesa que mantenen aquestes conductes, per molt que no puguin ser directament coneguts. En concret, aquestes conductes deuen tenir una funció que resulta ser més poderosa, més imperiosa, que la que aporten els coneixements que les contravenen.
Entenem que és important descobrir quina és, o quina va ser, la funció d’aquestes conductes aparentment contràries a la nostra estabilitat i al nostre desenvolupament, i desprès, aconseguir cobrir les necessitats que suposadament satisfan de manera tal que no comporti efectes secundaris. Molt probablement, els fins perseguits amb elles són totalment lícits, però la seva ineficàcia les revela en el present com estratègies totalment equivocades.

5.07.2016

Mordasses mentals

Deia l’antropòleg Clifford Geertz que “l’home és un animal suspès en una xarxa de significats que ell mateix s’ha teixit”. Aquests significats poden estar alineats amb la vida i afavorir-ne el seu creixement i desenvolupament. Malauradament també, poden ser tot el contrari, escenaris on la vida és converteix en un malson i és maleïda.
El documental que adjunto és un testimoni dramàtic d’aquests casos desgraciats on es demostra fins a quin punt l’ésser humà pot crear entorns de terror i acabar anant obertament i directament en contra de l’expansió i realització de la seva pròpia naturalesa. Perquè això sigui així, només cal crear les condicions que permetin que arreli la confusió essencial que allà on hi ha vida hi ha mort i allà on hi ha mort hi ha vida. Una confusió que amb diferents matisos i intensitats, de maneres més o menys subtils, entenc continua molt present i ben viva en els nostres temps i l’alliberament definitiu de la qual continua sent una assignatura pendent. No se m’acut cap dret i cap deure més urgent i necessari que combatre aquesta mentida secular.