10.29.2015

Estigues quiet!

Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes i tantes. Una primera qüestió al respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat? Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció sòlida del nen?
Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes, esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.
Donat l’estat de dependència essencial que presideix les primeres etapes de la vida, per una lògica pròpia de la supervivència, el nen s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.
Què passa doncs quan missatges contraris al que convé s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver incorporat una informació contrària als interessos del desenvolupament, el compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat.
O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple una ordre d’ immobilització, és a la vegada una taula de salvació. O vist des de la perspectiva contrària, allò que resulta un comportament que salva en un context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé. No és això, per exemple, el que passa en les dictadures?
Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.
Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia confiança incondicional i la força, que tan necessària resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on es pot desenvolupar tot el potencial de la persona..

10.09.2015

Economia de l'atenció

Ens movem per la vida percebent només una part ínfima de la mateixa. La realitat sempre supera la nostra capacitat d'atenció. Per tant, ens agradi o no, siguem conscients d'això o no, actuem seleccionant estímuls. L'atenció ha estat definida sovint com un focus que només permet captar una part limitada de tota la realitat estimular. Allò al que prestem més atenció es torna rellevant, visible, però això significa també que allò al que no es presta atenció queda a la foscor. El fet de prestar atenció a alguna cosa farà que altres aspectes de la realitat se suprimeixin. Això és d'una importància cabdal, ja que la nostra experiència depèn del que atenguem, i els nostres records també. Si llegint aquest text, en un moment donat, sona el telèfon, o experimentem un fort picor a la cama, o ens recordem que tenim alguna cosa al forn, en aquest precís instant, la nostra atenció es dirigirà a qualsevol d'aquestes fonts d 'informació i deixarem d'atendre al que estem llegint.Moment a moment atenem de manera conscient a una sola cosa diferent. I després d'aquesta, una altra, i així successivament, de manera incessant, al llarg de tot el temps de vigília. En estudis de psicofisiologia es posa clarament de manifest que no es pot ser conscient de dues coses diferents al mateix temps. Això es fa evident amb les anomenades "figures ambigües", figures o dibuixos construïts de tal manera que, segons es focalitzi l'atenció, es poden veure dues coses diferents, però alternativament, i mai al mateix temps.


                                                                 
                                                     Què veus aquí?

L'abast que aquesta limitació de l'atenció té en les nostres vides pot anar des del més prosaic al més transcendent i és el que justifica la necessitat d'economitzar aquest recurs. Per posar un exemple, la prohibició de parlar pel telèfon mòbil mentre conduïm troba la seva raó última en la nostra limitada capacitat d'atenció: tot el temps que estiguem atenent al mòbil deixem d'atendre la carretera ia la nostra conducció.Això també té un poderós impacte en clau d'experiència personal. Així, per exemple, una mateixa escena, un mateix fet, pot ser vist de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una mateixa situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-lo a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i errors o a les nostres capacitats i encerts.
Així doncs, l'escenari en el qual ens situen aquests fets és nítid: la gestió de l'atenció té decisives implicacions.