... però el vaixell no es mou.

En la entrada del 29 de juny, “Dick Fosbury: Parlant de canvis – 2”,  feia referència a l’anomenat problema dels nou punts. La solució és aquesta:

És curiós que hi hagi persones que, quan s’assabenten de la solució, diuen quelcom com “.... ah, però tu has fet trampa, tu has sortit!”.  I no deixa de ser sorprenent perquè en realitat la trampa és quedar “tancat” en la premissa falsa que es tracta d’un quadrat.

El problema dels nou punts, que s’utilitza molt en diferents àmbits, posa sobre la taula al meu entendre una qüestió clau: La presència de marcs mentals que poden ser limitants i no conscients. Marcs que, a més de mentals, poden ser també corporals. Conductes que no resulten adaptatives ni funcionals en el moment que s’apliquen activant-se sense ser-ne conscients. És a dir, incompetència inconscient.

Comentava també, en la meva última entrada “Sobre el monstre de l’inconscient“, el fet que un contingut. o procés, o conducta, sigui inconscient, no el converteix en un problema per aquesta raó. La competència inconscient no representa cap problema, ans el contrari. Algun conductor amb experiència canviaria la seva manera actual de conduir per com ho feia quan anava a classes a l’autoescola? També qualsevol persona que toca un instrument musical sap dels beneficis dels automatismes fruits de la pràctica.

La qüestió doncs està en els errors no detectats operant a l’ombra.  

I aquí entenc que també cal contemplar el calat del que és inconscient i el seu impacte. Perquè no tot el negatiu que està fora de radar té les mateixes repercussions.

En aquest sentit, el Dr. Henry Grayson comenta: “No podem navegar amb un vaixell si tenim àncores subjectant-lo”. A vegades fins i tot pot passar, com ell assenyala que; “Hem pres classes de vela. Hem après com hissar les veles, com fixar el timó, com col·locar la vela. El vent és allà, però el vaixell no es mou. No ens han ensenyat com buscar totes aquestes àncores. Poden estar ocultes, frenant el vaixell”.

No vol dir que aquestes àncores no hagin pogut tenir una funció en el passat, i fins i tot que no la puguin tenir en un moment donat en el present. Però ara, havent-se convertit en una tendència d’acció, poden estar fent més nosa que servei, formant part del problema en lloc de formar part de la solució, dificultant l’activació d’altres sistemes d’acció adaptatius.

Per exemple, suposem un/a nen/a, que de petit/a hagués tingut més demandes de les que els seus pares estaven disposats o sabien atendre; per evitar la intensitat de la frustració, havia de disminuir la intensitat de les seves necessitats, i ho va fer disminuint la seva respiració. Al respirar menys, el metabolisme està menys actiu i produeix menys energia, i per tant, hi ha menys energia disponible per a totes les necessitats i afectes.

Això li va poder servir d’ajuda en aquell moment, però què passa si aquesta resposta es va convertir en una tendència d’acció i de manera automàtica ha continuat anant pel món al llarg del seu recorregut vital amb la respiració crònicament disminuïda, sense ser-ne conscient i fins i tot amb la creença implícita que això l’ajudava a ser millor persona?

Aquesta manca d’energia li pot haver fet interpretar, per exemple, com a inabordables o insuportables situacions que potser hagués pogut afrontar perfectament amb uns nivells d’energia més elevats. Quantes renúncies i pèrdues pot haver-hi aquí al darrere? I ell/a es pot continuar preguntat: Per què no estic vivint la vida que m’agradaria viure?

He posat un exemple de resposta corporal, i és perquè vull suggerir que potser sigui aquí, al cos, l’última frontera on podem trobar moltes d’aquestes àncores que no deixen que el vaixell definitivament salpi.

En qualsevol cas, si és que existeixen, pertoca a cadascú anar descobrint les pròpies i donar-se les oportunitats necessàries per deixar-les sense funció entenent abans que hi ha alternatives millors a l’abast.

Sobre el monstre de l'inconscient

Poc desprès que Charles Darwin amb la seva Teoria de l’Evolució sacsegés l’epicentre del món victorià, Sigmund Freud acabava d’estrènyer els cargols a la ideologia de l’època amb la seva proposta sobre l’inconscient. En paraules de l’historiador de la psicologia Thomas H. Leahey: “... la psicologia proposada per Freud es centrava en els processos mentals anormals i es plantejava desemmascarar la consciència –incloent-hi la consciència normal- mostrant-la com una marioneta a mercè d’una sèrie d’impulsos primitius repulsius que mai ens atreviríem a reconèixer”.

El psicoanàlisis, deia Freud sovint, representa el tercer gran cop a l’autoestima humana. El primer d’ells havia estat la demostració de Copèrnic que els éssers humans no vivim en el centre de l’Univers. El segon cop va ser la demostració darwinista segons la qual els éssers humans som una part de la naturalesa, mers animals. El tercer cop, afirmava Freud, era la seva pròpia demostració que l’ego humà no és l’amo a la seva pròpia casa.

A diferència d’altres observacions seves, la idea que hi ha un munt de processos inconscients en el nostre funcionar habitual s’ha mantingut dempeus. El neuropsicòleg Elkhonon Goldberg comenta al respecte: "La majoria dels nostres processos mentals són automàtics i sense esforç, portats a terme, per dir-ho així, en pilot automàtic. Per contra, les tasques cognitives amb esforç i controlades conscientment representen només una petita part de la nostra vida mental". Per al neurocientífic Allan Snyder "som dirigits per una ment inconscient. Moltes coses les fem inconscientment. Les decisions que prenem gairebé vénen dictades. Sovint em pregunto: Qui mana aquí? Qui dirigeix l'espectacle? Quant control tenim realment? ". Per al professor Francisco. J. Rubia "no fem el que volem, sinó que volem el que fem".

Assumint que hi ha una gran part del nostre funcionar que està “automatitzat”, ens podem preguntar: Ho hem de contemplar com un problema? Per intentar respondre a aquesta qüestió podem imaginar els casos de dues persones, A i B.

Suposem que A, fruit del seu aprenentatge i experiències, quan es troba davant de dificultats o adversitats, recorre automàticament als seus punts forts, a un sistema de regulació de l’estrès intern que l’ajuda a mantenir-se segura i en calma, i també s’obre als altres en la recerca d’un suport extern, obtenint d’aquesta manera una regulació relacional. Per la seva banda, B, fruit del seu aprenentatge i experiències prèvies, davant les dificultats o adversitats automàticament experimenta que no disposa de cap base segura, ni interna ni externa, en la que poder confiar, de manera que se sent desprotegida i temorosa.

A i B comparteixen, doncs, el fet que poden respondre en gran mesura de manera automàtica a situacions de dificultat, però resulta evident que no es troben en una posició similar. Per A, la seva manera de respondre automatitzada resulta satisfactòria, per B, no.

Des d’un punt de vista funcional, la qüestió important no és doncs la velocitat del processament, el fet que sigui conscient o inconscient, controlat o automàtic, sinó la seva qualitat. I només quan la qualitat és deficient, la velocitat es converteix en un problema. Les coses no són positives o negatives per si són conscients o inconscients. Perquè, quin problema hi ha quan coses que desitgem i ens convenen es fan de manera automàtica?

Freud es va equivocar quan va associar l’inconscient amb negativitat. L’inconscient és un problema quan el contingut que es processa és problemàtic o erroni.  Poden haver-hi continguts que ens ajudin processats de manera conscient i no conscient, de la mateixa manera que poden haver-hi continguts generadors de problemes processats de manera conscient i no conscient.

De fet, la competència inconscient és una situació de privilegi. Per contra, la incompetència inconscient és el pitjor escenari. Minimitzar el seu impacte representa una feinada. Per començar podem adonar-nos-en de la seva presència, el que implica fer-nos-en conscients, i escoltar si ens vol dir alguna cosa i quina funció pot estar tenint. 

Veus inspiradores

El nostre món i les nostres vides solen estar sotmesos a forces de diferents ordres que no poques vegades van en direccions oposades. Si admetem que les coses són així, ens podem preguntar, qui està guanyant la partida? Per exemple:

Les tendències que creen una societat més estressant o les que ajuden a augmentar la percepció de control?

La uniformització de gustos, tendències, hàbits, etc., o la tolerància a la diversitat?

La intolerància al dolor o la seva acceptació com un component inevitable associat al viure?

La medicalització del malestar o la seva integració comprensiva per un abordatge biopsicosocial?

Totes aquestes preguntes em semblen pertinents i superposables al fil del testimoni excepcional d’ Eleanor Longden que us penjo a continuació. Una dona que va saber donar un gir radical a la seva visió del seu món interior per poder abandonar un joc que l’estava condemnant a perdre.

Superació, coratge, contacte, confiança, agraïment, responsabilitat, intel·ligència, flexibilitat, humor, perseverança, generositat, compromís, valentia... són alguns dels trets positius que trobo presents en el seu missatge. Gràcies Eleanor per la teva mirada oberta, per ajudar a convertir l’estigma en tolerància i saviesa, per ajudar a entendre la normalitat d’una manera menys estreta i tirànica, per la teva contribució a reforçar els aspectes que van en la direcció d’augmentar la qualitat de vida, per ser una veu inspiradora.