8.28.2015

El poder de la impermanència (II)

Ens sol agradar apuntar-nos al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna, aquesta és el canvi. La vida és canvi.
Situats en l’àmbit de la Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.
Certament, com s’ha escrit, és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt, perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?
Aquest Jo “sòlid”, és una manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible, ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al respecte: “La conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e invariable”.
Podem contemplar doncs la nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.
Amb les seves agudes observacions, Friedrich Nietzsche ja assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els té, però no d’èpoques felices”. I podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les èpoques infelices.
Diuen que un monarca oriental va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.
Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.

8.20.2015

Relacions: Rescat o creixement?


Pujo un powerpoint que he publicat recentment a youtube.
L'enllaç és https://www.youtube.com/watch?v=cZ_K-PCo9y0

8.12.2015

Amor: Et pengen alguns mites

Solem ser força aficionats als mites, potser perquè habitualment masteguem bastanta sorra.
Si arran de terra la cosa no pinta massa bé, sempre ens queda el recurs de fer volar la imaginació i inventar-nos el món.
Infinitat de coses són susceptibles a ser mitificades, però algunes d’elles són dianes preferides. L’amor és una d’elles. 
Atès que és estiu i fa calor, un factor estressant, intentem refrescar-ho.


MITE DE “L’AMOR ETERN”
Com s’ha escrit algun cop, l’amor etern dura tres mesos.

MITE DE “L’AMOR PUR”
Pura miopia.

MITE DE “HO HEM DE FER TOT JUNTS”
Fins i tot ofegar-nos.

MITE DE “LA MITJA TARONJA”
Queda maco, però es tant fals com incapacitant.

MITE DE “LA SINCERITAT ABSOLUTA”
Molt reivindicat pels amants de les vides planes.

MITE DE “TENIR FILLS MILLORARÀ LA RELACIÓ”
Encara en tindran la culpa ells.

MITE DE “EL TEMPS MILLORARÀ LA RELACIÓ”
El temps no millora res, a menys que nosaltres aprofitem el temps per millorar.

MITE DE “LA PARELLA POT REALITZAR TOTS ELS SOMNIS”
Si, sempre que hi incloguem també els malsons.

MITE DE “LA LECTURA DE MENTS”
La idea seria que l’amor ens fa vidents. Creure per veure.

MITE DE “UNA LLAR INFELIÇ ÉS MILLOR QUE UNA LLAR TRENCADA”
Òptim si entens que lo teu és purgar.

MITE DE “LA TRANSFORMACIÓ DE LA PARELLA”
“No m’agrada però ja el/la canviaré”. El millor inici per acabar aviat.

MITE DE “ELS POLS OPOSATS S’ATRAUEN I ES COMPLEMENTEN”
Tema força recurrent, en particular en casos de magnetismes extraviats.

MITE DE “LA NECESSITAT ÉS UN INDICADOR DE L’AMOR”
Bàsicament la necessitat és un indicador de necessitat. Amb números vermells difícilment s’està en condicions de donar.


8.03.2015

Emocions: Qüestions al voltant de la seva experiència (I)

Va assenyalar el pintor Vincent van Gogh que "les emocions són els capitans de les nostres vides a les que contínuament escoltem sense ni tant sols adonar-nos-en". Es tracta d'una idea que gaudeix de bons suports en l'actualitat, encara que no sempre sigui així.
En aquest "sense adonar-nos-en" pot figurar el fet que les emocions es poden desencadenar per un estímul sense que, o abans que, nosaltres siguem conscients de la presència d'aquest estímul. Com apunta Paul Ekman, un dels pioners en l'estudi de l'emoció, un tret característic de la emocions és que poden desencadenar-se automàticament a gran velocitat (en menys d'un quart de segon) i de forma completament aliena a la consciència.
Per la seva banda, l’antropòleg Robert Sapolsky assenyala: “Una de les coses que s'ha observat en les persones que pateixen un desordre d'estrès posttraumàtic és que a l'entorn hi ha estímuls que provoquen la por sense que ells se n'adonin. Amb uns estímuls preconscients és possible que de sobte el cor comenci a bategar ràpidament, que la sensació de pànic aparegui, i és possible que tot això succeeixi sense que un se n’adoni”.
En relació a aquesta qüestió, una aportació de gran impacte a l'estudi de les emocions correspon al neurocientífic Joseph LeDoux, que va descobrir l'existència d'una via "ràpida" de l'emoció en la qual els estímuls rebuts pels sentits poden activar la resposta emocional sense que la informació arribi a la escorça cerebral, per tant sense ser conscients, tal com es pot veure a la diapositiva.
Si un dia, caminant pel carrer, veiem alguna cosa que es mou al nostre voltant, ens apartem immediatament. Això seria el resultat de l'acció de la via ràpida. Posteriorment, per l'acció d'una via més lenta, ens adonem que era una bossa empesa pel vent i que no hi ha res a témer. Amb la via ràpida podem guanyar un temps preciós que pot ser vital per a la nostra supervivència. Ara bé, també és cert que en ser menys precisa pot cometre més errors, sent doncs el preu a pagar que ens emocionem per alguna cosa que no ho mereix.
O imaginem, per exemple, que estem caminant de nit per un carrer fosc i de sobte veiem apropar-se a nosaltres un gos corrent. En aquestes condicions, amb molta probabilitat s'activaria l'emoció de por i ho faria de manera molt ràpida i sense que la consciència tingués temps a decidir res, i reaccionaríem de manera acord a l'emoció experimentada, posant-se en marxa tot el patró de resposta propi de l’emoció.
Perquè a més, un cop es produeix l'espurna que activa l'emoció, els diferents aspectes de la resposta emocional es van produint també de forma extremadament ràpida i automàtica, sense participació cap de la consciència. Referent a això, un altre autor de referència en l'estudi de les emocions, Antonio Damasio, indica que en qüestió d'uns centenars de mil·lèsimes de segon, la cascada emocional aconsegueix transformar l'estat de diverses vísceres, el medi intern, la musculatura del rostre i la postura, el ritme de la ment i els temes dels nostres pensaments.
Així doncs, en el món de les emocions tot passa molt ràpid. Aquesta és una característica essencial associada a la seva funcionalitat. La contrapartida, que també la té, és que el seu control queda en bona a mesura a posteriori, post-activació.
D’aquí doncs també la gran importància de ser molt selectius a l’hora de decidir què ens emocionarà, una qüestió sobre la que tenim les nostres coses a dir i, de fet, on podríem contemplar, que tot comença. En el ben entès que gran part de les coses que avui ens emocionen són resultat d’aprenentatges fets al llarg de la nostra trajectòria vital.
Avui i de cara al futur,i en relació a moltes de les noves coses amb les que ens anirem trobant, som a temps de contemplar quan convingui la possibilitat de preguntar-nos: Això és digne de les meves emocions?