Ens sol agradar apuntar-nos
al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la
línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi
ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn
i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna,
aquesta és el canvi. La vida és canvi.
Situats en l’àmbit de la
Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es
troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que
ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens
durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat
narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i
empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.
Certament, com s’ha escrit,
és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt,
perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot
sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència
del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que
són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com
quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc
infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?
Aquest Jo “sòlid”, és una
manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible,
ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al
respecte: “La
conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo
temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en
cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida
psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua
alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es
difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e
invariable”.
Podem contemplar doncs la
nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el
moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per
experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat
d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara
malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.
Amb les seves agudes
observacions, Friedrich Nietzsche ja
assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els
té, però no d’èpoques felices”. I
podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les
èpoques infelices.
Diuen que un monarca oriental
va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que
estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i
situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van
presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.
Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.