Corrupció sense filtres.

L’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla va proposar una teoria sobre les lleis fonamentals de la estupidesa humana. 

D’ella se’n desprèn l’existència en el món de quatre tipus de persones en funció dels beneficis / perjudicis que es generen a si mateixes i/o als altres. Parla doncs, de persones intel·ligents, bondadoses (incautes), malvades i estúpides.

Una conclusió que es desprèn del treball de Cipolla és que les societats que generen mecanismes efectius per filtrar malvats i estúpids es poden desenvolupar, les altres NO.

Atesa la situació actual a l’Estat Espanyol de corrupció estructural i clientelar, és evident que no hi ha filtres, i que per tant, no hi ha possibilitat de desenvolupament.

La perversió es fa palesa de manera descarnada quan una màxima responsable del partit del govern en funcions declara amb solemnitat davant les càmeres de televisió que el fet que acabin de detenir un munt de gent del seu partit acusats de diferents tipus de delictes “demuestra que la justicia en España funciona”. Què importa? Si no hi ha cap mena de filtre i no passarà res que capgiri aquest estat nefast de la qüestió.

No, no hi ha possibilitat de desenvolupament de cap tipus en aquelles societats on els personatges tòxics i patògens s’han fet més poderosos que els propis sistemes de defensa socials. Aquest és un escenari de deriva sistemàtica on només les coses poden empitjorar si no si posa remei. Sense filtres ètics i capacitat de resposta la batalla està perduda. I aquesta és una tasca a endegar i una responsabilitat de tots. S’ha de començar a discernir de manera clara, nítida i inequívoca qui i què forma part del problema i qui i què forma part de la solució.

En una conferència recent, el Dr. Gabor Maté feia la següent aportació al respecte: “La gente en el poder, siento decirlo, muy a menudo son algunas de las personas más vacías en el mundo y no van a cambiar las cosas para nosotros. Tenemos que encontrar esa luz dentro de nosotros mismos, tenemos que encontrar la luz dentro de las comunidades y dentro de nuestra propia sabiduría y nuestra propia creatividad. No podemos esperar que la gente en el poder haga que las cosas sean mejor para nosotros, porque nunca lo van a hacer, no a menos que los forcemos”.
Ponerologia, o "estudio del mal", del grec poneros (el mal), és el nom donat pel psiquiatra polonès Andrzej Łobaczewski a un estudi interdisciplinari de les causes de períodes de injustícia social. En el seu llibre Political ponerology escrivia:

Estem avisats.

Perfeccionisme: Una solució imperfecta

Voler fer les coses el millor possible és quelcom que hom pot considerar natural, lògic, adequat, assenyat, lloable... Quan parlem de perfeccionisme però, fem referència a una altra cosa. El perfeccionisme es relaciona amb una sèrie de pensaments i comportaments associats a aconseguir unes metes massa elevades i poc realistes. És una actitud que, amb major o menor intensitat, es veu força sovint.

Una persona perfeccionista sol pensar coses com:
“Si alguna tasca no ha d’acabar estant «bé» (perfecta), millor no fer-la.”
“Haig de ser molt competent en tot.”
“Haig de trobar una solució perfecta per a cada problema”.
“No suporto que les coses no surtin com jo vull.”
“Per a mi és molt important el que els altres pensen de mi.”

Altrament, associades al perfeccionisme es solen veure molta culpa, molta vergonya, molta autocrítica, molta inseguretat.

Fins i tot, sabent que el perfeccionisme pot estar sent en si mateix una font de malestar, la persona perfeccionista pot seguir actuant de aquesta manera. Però… ¿per què?

Una manera d’entendre-ho és que la persona perfeccionista pot haver crescut en un entorn amb ACCEPTACIÓ CONDICIONAL. Un missatge central d’aquests ambients és: “T’estimo pel que fas, no pel que ets”.

Aleshores poden cristal·litzar idees de l'estil:

"Per a tu, mai vaig ser suficient".

"Per què no m’estimes? No veus què bé faig les coses?".

Podem dir que la persona ha entès i après que l’única manera de no ser rebutjat, i per tant de sobreviure, és no fallar en el compliment de las normes externes arbitràries. En aquest escenari, el perfeccionisme és un MITJÀ, un instrument per aconseguir l’acceptació. Es tracta doncs, d’una conducta simbòlica, és a dir, una cosa que ve a fer el paper o la funció d’una altra.

Es pretén obtenir amb la perfecció la necessitat de seguretat i amor.

Si bé el fi es totalment lícit, el perfeccionisme és, no obstant, una mala solució. Entre altres coses perquè:
+ Es tracta d’una expectativa impossible, donat que amb assumptes humans la perfecció no existeix. I les expectatives impossibles generen estrès i frustració.

+ Pot conduir a evitar tasques pel fet de la por a fracassar.

+ Es generador de cercles viciosos, com ara, per exemple, entre inseguretat i perfeccionisme, de manera que els components del cercle es van retroalimentant, augmentant cadascun d’ells cada vegada més a l’altre.

Des d’aquesta perspectiva, “l’exorcisme” del perfeccionisme és la PRÒPIA ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. La incondicionalitat deixa sense sentit al perfeccionisme, li treu la seva raó de ser, la seva funció. El converteix en innecessari.

L’acceptació incondicional NO ÉS una postura defensiva, ni narcisisme, ni autocondescendència… L’acceptació incondicional implica una confiança bàsica en un mateix fins i tot sabent que cometem errors i que tenim punts febles. Permetria dir: “Ja no faig les coses per a ser acceptat/a. Les faig per i des de la meva pròpia acceptació”.

Homofòbia: Per què?

Escoltant la ràdio no fa gaires dies, i arran d’un nova agressió a una persona justificada per motiu de la seva condició sexual, el conductor del programa es preguntava com, en ple segle XXI, podien seguir passant aquestes coses. Val a dir que una de les qüestions que porta implícita la pregunta és el ja tan gastat plantejament erroni que suposa que perquè la humanitat hagi avançat, certament, de manera extraordinària en determinats camps, això hagi de portar associat inevitablement que totes les nostres facetes s’hagin tingut de desenvolupar de la mateixa o similar manera. Això equivaldria a pensar que perquè algú ha aprés a tocar el piano això l’ha convertit també en millor nedador.

Una vegada admès que les diferents àrees del coneixement no tenen perquè avançar en paral·lel, un altre fet d’observació és que una de les àrees que va amb més retard és la de la nostra pròpia gestió personal, la del nostre propi coneixement i regulació.

La conjunció de molts i diferents motius pot explicar el perquè a dia d’avui l’assignatura de viure amb sentit, serenor, coratge i plenitud continua, molt sovint, sent una assignatura pendent, segueix sent una prova a superar.

Sigui com sigui, aquest dèficit és tradueix i evidencia amb l’existència de grans quantitats de malestar que troba nombroses i molt diverses maneres d’expressar-se, i l’homofòbia, entesa com una aversió a l’homosexualitat o a les persones homosexuals, pot ser una d’elles. Podem interpretar que estem davant d’una de les moltes manifestacions que té la infelicitat.

D’una manera genèrica, la persona agressora està en mode defensiu. En els fons, o sàpiga o no, en sigui conscient o no, se sent amenaçada, insegura, aïllada. Utilitza l’atac com a defensa. Aquesta posició defensiva es fa palesa en l’ús dels anomenats mecanismes de defensa que podem reconèixer darrere l’homofòbia, que serien, segons la teoria psicoanalítica, mètodes de protecció de l’ego per a reduir la ansietat. Els mecanismes de defensa s’han definit com mecanismes inconscients que tenen per finalitat minimitzar les conseqüències d’esdeveniments massa intensos. Un dels mecanismes de defensa utilitzats per la persona agressora és la projecció, amb el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d’aquesta forma se’ls oculta a si mateix. Per exemple, la persona agressora pot sentir menyspreu cap a si mateixa, però el projecte en forma de menyspreu cap els altres. Un altre és la racionalització, mitjançant el qual la persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable. En aquest cas, la persona podria dir coses com, per exemple, “l’agredeixo perquè s’ho busca”, “si fossin persones normals no els passaria res”, o “es tracta de gent depravada i per això reben el que es mereixen”.

Del que venim comentant se’n pot desprendre una qüestió essencial i que pot ajudar a donar un gir copernicà a la manera de viure situacions d’aquesta naturalesa: Davant una agressió de tipus psicològic el problema no és de la persona que és agredida, sinó de la persona que agredeix. L’agressivitat no és fortalesa, sinó debilitat. La mesura en que la persona homòfoba no deixa viure es pot llegir com directament proporcional a la mesura en la que ella no viu.

Anorèxia: El pànic a Ser (gros/grossa)