Perfeccionisme: Una solució imperfecta

Voler fer les coses el millor possible és quelcom que hom pot considerar natural, lògic, adequat, assenyat, lloable... Quan parlem de perfeccionisme però, fem referència a una altra cosa. El perfeccionisme es relaciona amb una sèrie de pensaments i comportaments associats a aconseguir unes metes massa elevades i poc realistes. És una actitud que, amb major o menor intensitat, es veu força sovint.

Una persona perfeccionista sol pensar coses com:
“Si alguna tasca no ha d’acabar estant «bé» (perfecta), millor no fer-la.”
“Haig de ser molt competent en tot.”
“Haig de trobar una solució perfecta per a cada problema”.
“No suporto que les coses no surtin com jo vull.”
“Per a mi és molt important el que els altres pensen de mi.”

Altrament, associades al perfeccionisme es solen veure molta culpa, molta vergonya, molta autocrítica, molta inseguretat.

Fins i tot, sabent que el perfeccionisme pot estar sent en si mateix una font de malestar, la persona perfeccionista pot seguir actuant de aquesta manera. Però… ¿per què?

Una manera d’entendre-ho és que la persona perfeccionista pot haver crescut en un entorn amb ACCEPTACIÓ CONDICIONAL. Un missatge central d’aquests ambients és: “T’estimo pel que fas, no pel que ets”.

Aleshores poden cristal·litzar idees de l'estil:

"Per a tu, mai vaig ser suficient".

"Per què no m’estimes? No veus què bé faig les coses?".

Podem dir que la persona ha entès i après que l’única manera de no ser rebutjat, i per tant de sobreviure, és no fallar en el compliment de las normes externes arbitràries. En aquest escenari, el perfeccionisme és un MITJÀ, un instrument per aconseguir l’acceptació. Es tracta doncs, d’una conducta simbòlica, és a dir, una cosa que ve a fer el paper o la funció d’una altra.

Es pretén obtenir amb la perfecció la necessitat de seguretat i amor.

Si bé el fi es totalment lícit, el perfeccionisme és, no obstant, una mala solució. Entre altres coses perquè:
+ Es tracta d’una expectativa impossible, donat que amb assumptes humans la perfecció no existeix. I les expectatives impossibles generen estrès i frustració.

+ Pot conduir a evitar tasques pel fet de la por a fracassar.

+ Es generador de cercles viciosos, com ara, per exemple, entre inseguretat i perfeccionisme, de manera que els components del cercle es van retroalimentant, augmentant cadascun d’ells cada vegada més a l’altre.

Des d’aquesta perspectiva, “l’exorcisme” del perfeccionisme és la PRÒPIA ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. La incondicionalitat deixa sense sentit al perfeccionisme, li treu la seva raó de ser, la seva funció. El converteix en innecessari.

L’acceptació incondicional NO ÉS una postura defensiva, ni narcisisme, ni autocondescendència… L’acceptació incondicional implica una confiança bàsica en un mateix fins i tot sabent que cometem errors i que tenim punts febles. Permetria dir: “Ja no faig les coses per a ser acceptat/a. Les faig per i des de la meva pròpia acceptació”.