Homofòbia: Per què?

Escoltant la ràdio no fa gaires dies, i arran d’un nova agressió a una persona justificada per motiu de la seva condició sexual, el conductor del programa es preguntava com, en ple segle XXI, podien seguir passant aquestes coses. Val a dir que una de les qüestions que porta implícita la pregunta és el ja tan gastat plantejament erroni que suposa que perquè la humanitat hagi avançat, certament, de manera extraordinària en determinats camps, això hagi de portar associat inevitablement que totes les nostres facetes s’hagin tingut de desenvolupar de la mateixa o similar manera. Això equivaldria a pensar que perquè algú ha aprés a tocar el piano això l’ha convertit també en millor nedador.

Una vegada admès que les diferents àrees del coneixement no tenen perquè avançar en paral·lel, un altre fet d’observació és que una de les àrees que va amb més retard és la de la nostra pròpia gestió personal, la del nostre propi coneixement i regulació.

La conjunció de molts i diferents motius pot explicar el perquè a dia d’avui l’assignatura de viure amb sentit, serenor, coratge i plenitud continua, molt sovint, sent una assignatura pendent, segueix sent una prova a superar.

Sigui com sigui, aquest dèficit és tradueix i evidencia amb l’existència de grans quantitats de malestar que troba nombroses i molt diverses maneres d’expressar-se, i l’homofòbia, entesa com una aversió a l’homosexualitat o a les persones homosexuals, pot ser una d’elles. Podem interpretar que estem davant d’una de les moltes manifestacions que té la infelicitat.

D’una manera genèrica, la persona agressora està en mode defensiu. En els fons, o sàpiga o no, en sigui conscient o no, se sent amenaçada, insegura, aïllada. Utilitza l’atac com a defensa. Aquesta posició defensiva es fa palesa en l’ús dels anomenats mecanismes de defensa que podem reconèixer darrere l’homofòbia, que serien, segons la teoria psicoanalítica, mètodes de protecció de l’ego per a reduir la ansietat. Els mecanismes de defensa s’han definit com mecanismes inconscients que tenen per finalitat minimitzar les conseqüències d’esdeveniments massa intensos. Un dels mecanismes de defensa utilitzats per la persona agressora és la projecció, amb el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d’aquesta forma se’ls oculta a si mateix. Per exemple, la persona agressora pot sentir menyspreu cap a si mateixa, però el projecte en forma de menyspreu cap els altres. Un altre és la racionalització, mitjançant el qual la persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable. En aquest cas, la persona podria dir coses com, per exemple, “l’agredeixo perquè s’ho busca”, “si fossin persones normals no els passaria res”, o “es tracta de gent depravada i per això reben el que es mereixen”.

Del que venim comentant se’n pot desprendre una qüestió essencial i que pot ajudar a donar un gir copernicà a la manera de viure situacions d’aquesta naturalesa: Davant una agressió de tipus psicològic el problema no és de la persona que és agredida, sinó de la persona que agredeix. L’agressivitat no és fortalesa, sinó debilitat. La mesura en que la persona homòfoba no deixa viure es pot llegir com directament proporcional a la mesura en la que ella no viu.