12.22.2015

A cops de veritats, a cops de mentides

Argentina. A la matinada del 24 de març de 1976 tancs i tropes de l'exèrcit ocupen el casc cèntric de la capital federal. Un nou cop militar fa la seva entrada en la història d'aquest país. La intervenció militar era un final llargament anunciat. La dictadura militar que va governar el país entre 1976 i 1983 va comptar amb el decisiu suport dels grans grups econòmics nacionals i el finançament permanent dels grans bancs internacionals i els organismes internacionals de crèdit, com el Banc Mundial i el FMI.
La nova dictadura, batejada Procés de Reorganització Nacional, té la intenció de romandre en el poder per diversos anys. Les Forces Armades nomenen president provisional a Jorge Rafael Videla. Els comandants del cop prenen el poder amb una clara missió: eliminar tota forma de participació popular que s'oposi al projecte polític de les Forces Armades. El nou govern intervé ràdios, canals de televisió, sindicats i empreses estatals. Centenars de militants polítics, sindicalistes combatius, intel·lectuals i líders estudiantils són segrestats i enviats als més de tres-cents centres clandestins de detenció que funcionen al país. Es calcula que el número de desapareguts durant aquest període és d’uns 30.000.
Entre els terribles actes de terrorisme d’Estat perpetrats per la dictadura hi ha el robatori de nadons. L'ex subsecretari d'Estat del govern de Ronald Reagan, Eliot Abrams, va declarar davant la justícia argentina i va admetre que el govern d'Estats Units coneixia el pla de robatori sistemàtic de nadons que va implementar la dictadura. Va manifestar que el govern nord-americà tenia la informació que els repressors argentins no lliuraven als nadons als seus familiars perquè consideraven que eren comunistes i no eren aptes per a criar-los. Es considera que durant la dictadura argentina van ser robats almenys 400 nadons. El jutge Roberto Marquevich va ser el primer en parlar d’un pla sistemàtic d’apropiació de nens durant la dictadura.
Durant els primers mesos de la repressió, pares, mares, germans, esposes i esposos dels civils segrestats comencen a recórrer jutjats a la recerca d'informació. El 30 d'abril de 1977 un grup de mares de detinguts desapareguts comença a reunir-se davant de la Casa Rosada. Donat que les reunions públiques estan prohibides, les mares comencen a donar voltes al voltant de la plaça per no ser detingudes. Neixen així les marxes de mares de Plaza de Mayo. Amb el pas dels mesos i l'augment dels segrestos i desaparicions, altres grups de familiars comencen a organitzar-se. De forma paral·lela, associacions civils com el Centro de Estudios Legales y Sociales, la Asamblea Pemanente por los Derechos Humanos i el Servicio de Paz y Justicia comencen a pressionar al govern. De la unió d'aquests grups neix un nou moviment que en poc temps es converteix en una veritable força d'oposició a la Junta Militar, el Movimiento por los Derechos Humanos. Diversos membres d'aquest moviment recorreran el món denunciant el terror que es viu als centres clandestins de detenció i presentant llistats amb el nom, cognom i història de milers de desapareguts.
L’organització Abuelas de Plaza de Mayo segueix, desprès de quatre dècades. buscant als desapareguts. El Net 119 és el més recent argentí en descobrir la seva identitat verdadera.Un altre d’aquests nets és Victoria Montenegro. A través del seu dramàtic, esfereïdor i commovedor testimoni podem veure l’enorme complexitat de l’ésser humà, incloent, per exemple, els límits als que pot arribar la nostra conducta, tant en sentit negatiu com positiu, la immensa humanitat i la immensa inhumanitat de la que som capaços, l’extraordinària capacitat i facilitat que tenim per ésser programats, com les idees poden arribar a condicionar codis biològics essencials i com els codis biològics condicionen les idees i la conducta, la importància capital de posseir una identitat, la força de la veritat i la força de la mentida, fins a quin punt es pot arribar a viure totalment enganyat i manipulat, la resistència que es pot arribar a oposar a conèixer la veritat d’uns fets, la nostra extraordinària capacitat de resistir i de refer-nos. 

12.16.2015

Intel·ligència: Singular o plural?

La intel·ligència es defineix de manera habitual com una capacitat mental molt general que fem servir habitualment per a raonar, resoldre problemes, aprendre i adaptar-nos. Sempre motiu de fascinació, per a la psicologia ha estat objecte d'estudi des que va fer la seva aparició com a ciència, allà per 1900. Els primers esforços es van concentrar a trobar estratègies per mesurar-la, sent Alfred Binet un dels pioners en aquesta tasca que va donar lloc posteriorment a l'aparició del famós quocient d'intel·ligència o QI, encara avui en ple ús, sorgint amb el temps diferents tipus de test per a la seva determinació. Més enllà de la mesura, altres investigadors s'han preocupat per conèixer altres aspectes de la intel·ligència, com la seva estructura o els seus processos, és a dir, com funciona. De tota aquesta tasca han sorgit molts coneixements, i amb ells diferents maneres d'entendre-la, amb teories i models dispars.
Un dels debats més punyents sorgits d'aquesta realitat complexa se centra al voltant d'una qüestió clau: Hem de parlar d'intel·ligència en singular o en plural?
Darrere d'aquesta polèmica es troben, d'una banda, una posició molt influent, defensada pels partidaris dels tests clàssics, que ha vingut considerant la intel·ligència com una capacitat única, estable i fortament determinada per l'herència. La pregunta essencial que intenta respondre aquesta forma d'entendre la intel·ligència és: Quant intel·ligent és vostè?
D'altra banda, trobem un altre punt de vista que adopta una visió pluralista i que descriu aquesta capacitat en termes d'un conjunt d'intel·ligències perfectament definides, considerant que la intel·ligència és quelcom que canvia i es desenvolupa en funció de les experiències, que és el resultat de la interacció entre els factors biològics i ambientals i que, per això, és educable, i que els cervells i les ments humans són entitats altament diferenciades que no casen fàcilment amb l'existència d'una intel·ligència definida pel QI. En aquest cas la pregunta essencial que s'intenta respondre és: De quina manera és vostè intel·ligent?
Si bé la llavor d'aquesta segona postura va ser sembrada fa ja moltes dècades, el seu principal valedor i impulsor actual és el psicòleg nord-americà Howard Gardner, que l’any 1983 va començar a donar a conèixer la seva teoria de les intel·ligències múltiples (IM).
Rebel·lant-se contra una concepció monolítica i estable de la intel·ligència, Gardner assenyala que ens trobem només davant dues alternatives possibles: o continuar amb les idees tradicionals de la intel·ligència i de com ha de ser mesurada o buscar un nou full de ruta per interpretar-la i desenvolupar-la.


A més de proposar l'existència de diferents tipus d'intel·ligència, la teoria de les IM assenyala que aquestes, encara que treballan sovint de manera conjunta, són independents entre si, podent-se donar el cas, per exemple, que una persona pugui ser molt competent fent càlculs matemàtics però en canvi tenir poca habilitat per fer amics, o que a una altra pugui tenir dificultats per expressar-se verbalment però ser una gran esportista, la qual cosa sembla inqüestionable observant el que passa en la realitat. També assenyala que els tests tradicionals només mesuren les intel·ligències verbal-lingüística i lògica-matemàtica, deixant de banda totes les altres capacitats i que, de fet, a l'escola i els diferents àmbits acadèmics es potencien gairebé de manera exclusiva aquests dos tipus d'intel·ligència , quedant la resta en un pla molt secundari.
A l'hora d'aprendre i d'ensenyar, el fet de concentrar-se de manera exclusiva, o gairebé, en les capacitats lingüístiques i lògiques es pot considerar un gran error que impedeix aprofitar al màxim les potencialitats de cada un, que condemna injustament al fracàs a molts nens i joves i que tanca la porta a habilitats i capacitats que són essencials tant per tenir èxit en el món com per a viure una vida feliç.
Davant d'aquest panorama limitant, estereotipat i frustrant, la teoria de les IM es presenta com una alenada d'aire fresc i proposa:

  • Posar de relleu la variabilitat entre individus.
  • Admetre, respectar, cuidar i desenvolupar les diferències.
  • Canviar l'enfocament tradicional reduccionista centrat en el dèficit, en el que ens falta, per un altre més integrador centrat en el creixement i desenvolupament que faciliti descobrir i potenciar els punts forts de cada un.
  • Fomentar un desenvolupament més holístic del cervell i una visió més harmònica i integradora de les capacitats personals.
  • Centrar-se tant en el què s'aprèn com en el com s'aprèn.
  • Estimular la curiositat.
  • Potenciar la flexibilitat mental.
  • Passar d'un paper passiu, reactiu i dependent en l'aprenentatge a un paper actiu, propositiu i autònom.
  • Donar preferència a la comprensió davant la memorització mecànica de les dades.
  • Ampliar la paleta dels coneixements bàsics per a la vida.
  • Lluitar contra l'homogeneïtzació.
  • Recuperar per al nostre benefici i reivindicar les intel·ligències marginades.
  • Afavorir l'enriquiment personal.
  • Estimular més la col·laboració i menys la competició.
  • Facilitar l'adaptació de la persona al món.
  • Democratitzar el saber.
La proposta de les IM és poderosa i implica també a les esferes emocional i motivacional, donat que porta implícit un missatge d'autoacceptació que contribueix a potenciar el propi autoconcepte i autoestima, i també una perspectiva d'augment d'expectatives, oportunitats i resultats que fomenta la motivació personal i la percepció de control.
L'objectiu últim és treure el màxim potencial de nosaltres mateixos a fi de poder gaudir d’una vida tan plena i significativa com sigui possible.

12.05.2015

Síndrome d’Estocolm i infància en barrils de vinagre

El 23 d'agost de 1973, a Estocolm, capital de Suècia, va tenir lloc un atracament amb ostatges. Jan Erik Olsson, un presidiari de permís va entrar al banc Kreditbanken de Norrmalmstorg, al centre de la ciutat. En ser alertada la policia, dos oficials van arribar de forma gairebé immediata. L'atracador va ferir un d'ells i va manar al segon seure i cantar. Havia pres quatre ostatges i va exigir tres milions de corones sueques, un vehicle i dues armes. El govern es va veure obligat a col·laborar i li va concedir portar-hi a Clarck Olofsson, amic del delinqüent. Així van començar les negociacions entre l’atracador i la policia. Davant la sorpresa de tots, Kristin Ehnmark, una dels ostatges, no només mostrava la seva por a una actuació policial que acabés en tragèdia sinó que va arribar a resistir-se a la idea d'un possible rescat. Segons deia, se sentia segura.
Després de sis dies de retenció i amenaces per part del segrestador, del costat del qual es va posar Ehnmark, la policia va decidir actuar i es va produir la rendició. Ningú va resultar ferit. Durant tot el procés judicial, els segrestats es van mostrar reticents a testificar contra els que havien estat els seus captors i encara avui manifesten que se sentien més aterrits per la policia que pels lladres que els van retenir. El criminòleg Nils Bejerot encunyar poc després i a conseqüència d'aquell cas, el terme Síndrome d'Estocolm per referir-se a ostatges que senten aquest tipus d'identificació amb aquells que els capten.
En l’actualitat, els negociadors de la policia ja no veuen com inusual que es produeixi la síndrome d'Estocolm en situacions de segrest o abús. El vincle emocional amb el maltractador és en realitat una estratègia de supervivència per a víctimes d’abús i intimidació.
Com assenyala el psicòleg Joseph M. Carver, s'ha vist que quatre situacions o condicions estan presents i serveixen com a base del desenvolupament de la síndrome d'Estocolm.
1. La percepció d'una amenaça a la supervivència física o psicològica i la creença que l'abusador durà a terme l'amenaça.
2. La percepció de certa amabilitat de l'abusador cap a la víctima.
3. Absència d'un punt de vista diferent al de l'abusador.
4. La percepció de la incapacitat d'escapar de la situació.
Supervivència amenaçada, respostes amables per part dels cuidadors, absència d’un punt de vista diferent i incapacitat d’escapar, són condicions pròpies de l’escenari en el que es troba un infant respecte al seu entorn pròxim. Això pot explicar doncs també, perquè en situacions adverses, quan el nen o la nena es troben en un entorn hostil, en un barril de vinagre, no els queda més remei que adaptar-s’hi, defensant a qui els nega, fent-se pròpies faltes alienes i culpalitzant-se de la situació. Quelcom que es pot interioritzar i adoptar-se com a model intern, com a marc mental des del que un s’interpreta i es veu a si mateix.
Tenint doncs en compte les particulars circumstàncies en les que es troben els infants, cal extremar les precaucions per crear condicions en les que es trobin tolerats i regulats, tot recordant que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biopsicosocial.
D’aquesta manera es poden assentar les bases per evitar que un poble acabi abraçant führers o que la gent voti una i altra vegada a aquells polítics que els menystenen, enganyen i roben.

11.22.2015

La mentida original

Sembrar la llavor del dubte i de la maldat des de bon començament és, en efecte, el pecat original. Aquesta premissa tòxica, tan errada com infundada i interessada, és la mare de tots el pecats.
En l’actualitat hi ha un ampli consens en reconèixer la importància que tenen els primers anys en la vida de la persona. Freud ja va assenyalar que el trauma durant el desenvolupament causa psicopatologia en la vida adulta. Però molts segles abans Pitàgores ja havia afirmat: “Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes”.
I és essencialment diferent començar amb una afirmació o amb una negació. El pediatra, psiquiatra i psicoanalista anglès Donald Winnicott deia que la mare suficientment bona -la que s'acomoda a les necessitats del nadó- és la que habilita el desenvolupament i la maduració de les potencialitats biològiques del nadó.
Des de la teoria del vincle es manté que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita el obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biosocial, cognitiva i psicosocial. La psicòloga i experta en el tema del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “Tots nosaltres desenvolupem millor les nostres capacitats, i ens sentim millor, quan tenim la certesa i la sort de poder comptar amb persones de confiança que acudiran incondicionalment a la nostra ajuda si sorgeixen dificultats. La necessitat d'aquesta base de seguretat i confiança forma part de la naturalesa social de l'ésser humà, i es fa especialment notòria durant les etapes i moments de la vida d'especial indefensió i vulnerabilitat. La primera infància és un d'aquests moments clau i els pares són els responsables de cobrir aquesta necessitat bàsica”. En essència, un cuidador adequat tolera al nen, col·laborant amb ell i acceptant-lo. A la vegada, és sensible a les seves necessitats i està accessible per a l’infant quan aquest el necessita. En definitiva, l’afirma en lloc de negar-lo.
El "verdader self" i el "fals self" són conceptes creats per Donald Winnicott per conceptualitzar dos desenvolupaments possibles del nadó. Es relacionen amb la possibilitat del nadó de tenir una vivència autèntica gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a les seves necessitats o l'opció més patològica en que és el nadó qui s'ha d'adaptar a l'ambient tenint en compte que aquest no ho fa amb ell , generant així una vida reactiva i no espontània. L'origen del self verdader és el gest espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el fals self, sempre reactiu, tindrà el seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare, sobretot si aquest és imprevisible. Quan en el marc dels intercanvis primerencs els interessos i necessitats i del cuidador predominen sistemàticament sobre els del cuidat, aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba, no té més remei que adaptar-s’hi. La factura que se n’ha de pagar és caríssima: la desconnexió amb un mateix.
Cada necessitat real de l’infant no atesa  o cada negació injusta va en la línia de la seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a l’auto-invalidació, que és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o assumpció com a pròpies de les característiques d'un entorn invalidant.
Alexander Sutherland Neill, educador progressista escocès, artífex i fundador de l’Escola de Summerhill veia l’enorme transcendència d’aquesta falla quan assenyalava: “El futur de la humanitat descansa en els nous pares. Si destrueixen la força vital dels seus fills per una autoritat arbitrària, el delicte, la guerra i la misèria seguiran florint”.
Potser doncs ha arribat l’hora de perdre la por i en un acte d’autoafirmació radical identificar, denunciar i contravenir tot allò que pugui fer olor a aquesta autoritat arbitrària, que tanta vida ja ha destruït.

11.12.2015

La tirania de la normalitat (I)

Estandaritzats, formatejats i previsibles som més fàcils de controlar. L’homogeneïtat és més manejable que l’heterogeneïtat. I existeixen innumerables pressions per ser emmotllats.
El psicòleg Philip Zimbardo assenyala al respecte: “Vivim en institucions: la família, les escoles, els hospitals, l'exèrcit ... la policia ... i, en aquestes situacions, ningú et diu que facis res dolent, sinó que et diuen: «aquí tens les regles». T'assignen un rol: «el teu treball és fer això». Veus als altres fent-ho i vols agradar-los, així que comences a fer coses que potser no encaixin amb la teva moral, però que tothom fa”.
Amb tot, hi ha una cosa que el sistema mai no podrà engolir del tot: la nostra genuïna naturalesa.

El nen es mou, està viu.
Em fa por.
Medicalitzem-lo per calmar la meva por.


10.29.2015

Estigues quiet!

Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes i tantes. Una primera qüestió al respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat? Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció sòlida del nen?
Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes, esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.
Donat l’estat de dependència essencial que presideix les primeres etapes de la vida, per una lògica pròpia de la supervivència, el nen s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.
Què passa doncs quan missatges contraris al que convé s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver incorporat una informació contrària als interessos del desenvolupament, el compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat.
O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple una ordre d’ immobilització, és a la vegada una taula de salvació. O vist des de la perspectiva contrària, allò que resulta un comportament que salva en un context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé. No és això, per exemple, el que passa en les dictadures?
Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.
Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia confiança incondicional i la força, que tan necessària resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on es pot desenvolupar tot el potencial de la persona..

10.09.2015

Economia de l'atenció

Ens movem per la vida percebent només una part ínfima de la mateixa. La realitat sempre supera la nostra capacitat d'atenció. Per tant, ens agradi o no, siguem conscients d'això o no, actuem seleccionant estímuls. L'atenció ha estat definida sovint com un focus que només permet captar una part limitada de tota la realitat estimular. Allò al que prestem més atenció es torna rellevant, visible, però això significa també que allò al que no es presta atenció queda a la foscor. El fet de prestar atenció a alguna cosa farà que altres aspectes de la realitat se suprimeixin. Això és d'una importància cabdal, ja que la nostra experiència depèn del que atenguem, i els nostres records també. Si llegint aquest text, en un moment donat, sona el telèfon, o experimentem un fort picor a la cama, o ens recordem que tenim alguna cosa al forn, en aquest precís instant, la nostra atenció es dirigirà a qualsevol d'aquestes fonts d 'informació i deixarem d'atendre al que estem llegint.Moment a moment atenem de manera conscient a una sola cosa diferent. I després d'aquesta, una altra, i així successivament, de manera incessant, al llarg de tot el temps de vigília. En estudis de psicofisiologia es posa clarament de manifest que no es pot ser conscient de dues coses diferents al mateix temps. Això es fa evident amb les anomenades "figures ambigües", figures o dibuixos construïts de tal manera que, segons es focalitzi l'atenció, es poden veure dues coses diferents, però alternativament, i mai al mateix temps.


                                                                 
                                                     Què veus aquí?

L'abast que aquesta limitació de l'atenció té en les nostres vides pot anar des del més prosaic al més transcendent i és el que justifica la necessitat d'economitzar aquest recurs. Per posar un exemple, la prohibició de parlar pel telèfon mòbil mentre conduïm troba la seva raó última en la nostra limitada capacitat d'atenció: tot el temps que estiguem atenent al mòbil deixem d'atendre la carretera ia la nostra conducció.Això també té un poderós impacte en clau d'experiència personal. Així, per exemple, una mateixa escena, un mateix fet, pot ser vist de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una mateixa situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-lo a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i errors o a les nostres capacitats i encerts.
Així doncs, l'escenari en el qual ens situen aquests fets és nítid: la gestió de l'atenció té decisives implicacions.

9.23.2015

Preparats per a les campanyes de la por.

La por és una emoció bàsica. Estem parlant d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la seva funció protectora. Es tracta d’una resposta potent que resulta totalment adaptativa quan ens trobem davant una amenaça real.
Sent doncs una resposta, la por no està penjada en el buit. En realitat, és el resultat d’una relació de forces entre una potencial amenaça i la nostra capacitat per respondre-hi. I només quan la primera és més forta que la segona tindrem por. Si sabem que ens podrem defensar de manera segura d’un ós, no tindrem por de l’ós.
Seguint doncs aquest fil argumental, la millor manera de crear antídots contra la por és augmentar les nostres capacitats i recursos. Com més en tinguem més preparats estarem per fer front a les diferents dificultats i reptes que se’ns aniran presentant. “L’adversitat no pot amb l’home valent”, va dir Sèneca.
Aquests últims dies, arran del Procés català, s’està parlant molt de les campanyes de la por. I és, que efectivament, crear escenaris on la gent pugui sentir-se sobrepassada i amenaçada és una vella i molt explotada estratègia. Al respecte el neurocientífic Joseph LeDoux comenta: “La por pot, definitivament, modular les situacions socials. Marits, esposes, pares i professors fan servir la por igual que els polítics per aconseguir objectius socials. Aquest no és un judici de valor. És justament el que fem. Seria millor si féssim servir formes menys aversives de motivació però precisament perquè la por funciona tan bé, és per defecte el que més fem servir”. Es tracta, en tota regla, d’una manipulació. Com es pot actuar d’aquesta manera indigna a nivell de masses queda molt ben reflectit, per exemple, en l’obra de Naomi Klein “La doctrina del shock”. 
Hi ha, efectivament, autèntics sembradors de por, que ho fan sempre per benefici propi i en detriment de qui volen espantar, en un clàssic joc de victòria – derrota. Però una victòria basada sobre la por no és una victòria neta ni saludable. No és una victòria amb futur. No està basada en el millor de les persones, en la seva expansió i creixement. Pot tenir uns rèdits provisionals, transitoris, però és en realitat un castell construït sobre l’arena que, inevitablement, té data de caducitat. Només qui té por, fa servir la por. És la vella arma dels porucs, dels que tenen por a la vida. Ningú amb autèntic coratge es dedica a sembrar la por.
Les bones notícies però, són que aquesta germinarà si, i només si, hi ha un terreny abonat. I d’això es tracta, d’enfortir-nos per disminuir les probabilitats que la por interfereixi en les nostres vides i dificulti el nostre trajecte i desenvolupament. I per sort, sobre això, l’última paraula la tenim cadascú de nosaltres. Som doncs, potencialment, plenament sobirans.

9.15.2015

Darrere les cortines. Aportacions de Gabor Maté.

Gabor Maté és un metge i escriptor canadenc d’origen hongarès, especialitzat entre altres temes en l’estudi i tractament de les addiccions i les experiències primerenques en la infància.
Amb les seves propostes, el Dr. Maté es mulla, rasca, i arriba a capes a les quals l’Administració i l’establishment no saben, no poden o no volen arribar. Aixeca les estores i posa a ventilar qüestions que es mantenen sovint enquistades.
Aquells que estiguin interessats en resoldre els problemes fent tan sols arranjaments de xapa i pintura o tunejant fòssils, és molt probable que es trobin incòmodes amb els seus plantejaments, l’hàbitat natural dels quals no és ni la superfície ni la defensa d’interessos de poder.
Així doncs, si us interessa un punt de vista diferent de l’oficial, aquí us podeu introduir en les propostes que aquest metge fa sobre la naturalesa biopsicosocial de l’ésser humà i algunes recomanacions de futur per canviar l’estat de la qüestió.

9.10.2015

Espais oberts amb música

Tenint en compte el poder de la música i la bona acollida que té la inclusió d’alguns vídeos musicals en el blog, he pensat en obrir un espaisoberts2015-música on, des d'avui, hi aniré penjant temes musicals i una cita acompanyant-los.
Esteu convidades i convidats....

Tot sigui per l’expansió!
espaisoberts2015-musica.blogspot.com.es/

9.07.2015

Dues qüestions sobre la por

La por és una emoció que té una importància transcendent. Classificada en l’anomenat grup de les emociones negatives, es tracta d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la seva funció protectora. Per això entenem que fora millor considerar-la, més que negativa, com a desagradable, perquè certament no es grat experimentar-la.
En relació a la seva experiència i gestió volem comentar dues qüestions que solen ser problemàtiques.
La primera fa referència al fet que, donada la nostra complexitat mental, podem experimentar por per coses que no estan passant. La por és realment decisiva quan ens trobem davant amenaces reals. Ara bé, nosaltres som capaços de posar en marxa una resposta de por per coses que ja han passat, i sobretot, per coses que anticipem que poden passar. Així per exemple, podem desencadenar una resposta de por, ara, en el moment present, només pel fet de pensar que demà hem d’anar al metge, o tenir una entrevista de feina, o trobar-nos amb algú que no volem, o examinar-nos i així un inacabable etc. Estem davant doncs d’una anticipació disfuncional. Aquí hi encabiríem les anomenades (pre)ocupacions, que com el seu nom indica, vol dir ocupar-se abans d’hora. El repte aquí doncs és emocionar-se només pel que és, una cosa que molt probablement és més fàcil de dir que de fer.
La segona qüestió fa referència a la naturalesa de la resposta. Perquè, en efecte, en la por es produeix una resposta de tot l’organisme, on es poden observar, per exemple, canvis en el funcionament del sistema nerviós, canvis a nivell hormonal i importants modificacions metabòliques. És tracta d’una resposta perfecte, adaptativa, per fer front als perills que la nostra espècie s’ha anat trobant al llarg de la seva evolució. Essencialment posa al cos en situació de fugir o lluitar per poder mantenir la supervivència.
Ara bé, aquests no són canvis necessaris ni adaptats per a la gran majoria de situacions que vivim com amenaces en l’actualitat. Per molt que ens pugui fer por la sogra, o el sogre, o parlar en públic, o obrir un negoci, o estar a l’atur, etc., en cap d’aquests casos és adient la resposta bàsica de por amb la que venim programats.
És més, en aquest escenari es tracta més aviat d’una resposta contraproduent, atès que és de tipus defensiu i que  té, com a una de les seves característiques, focalitzar l’atenció en l’amenaça, per tant reduir el focus atencional. I davant les amenaces “civilitzades” que vivim principalment nosaltres, igual que pel que fa a les amenaces virtuals abans esmentades, més que tancar-se el que ens pot ajudar és obrir-nos, per poder ser així més creatius, més flexibles, per poder accedir d’aquesta manera a diferents tipus de recursos que ens poden ajudar a viure millor aquestes situacions, per poder gaudir de més aspectes del nostre potencial i així gestionar-les més bé. 
El repte doncs aquí, quan ens trobem amb aquest tipus d’amenaces, és canviar la contracció per l’expansió, a la recerca d’una resposta diferent a la de por que ens resulti més eficient. Una altra cosa més fàcil de dir que de fer, però que es pot provar.

9.02.2015

Un referent anomenat gratitud

Mentre el riu corri, les muntanyes facin ombra i al cel hi hagi estrelles, ha de durar la memòria del benefici rebut en la ment de l'home agraït.
Virgili

Hi ha moltes coses que poden aportar el seu gra de sorra en la línia d’afavorir l’expansió. Entenem la gratitud com una d’elles.
El sentit al que fa referència aquí el concepte gratitud és el de ser conscients i agrair les coses bones que ens passen o tenim. El psicòleg Robert Emmons, un dels autors de referència en aquest camp, defineix la gratitud como el reconeixement de tot el bo que una persona té en la vida.
Podríem dir que la gratitud és una forma d'estar en el món que trobaria un oposat a la queixa. La queixa és una actitud de tancament. Amb ella es focalitza l'atenció en el negatiu, no s’aporta cap solució ni es resol res. Contribueix a romandre passiu, incita al victimisme, s'alinea amb la percepció d'incapacitat i descontrol. Mentre que en la queixa hi ha pèrdua, com en la tristesa, en la gratitud hi ha guany i trobada, com en l'alegria.
Una persona agraïda estaria molt d'acord amb afirmacions com:
• Tinc moltes coses a la vida per les quals estar agraït.
• Si hagués de fer una llista amb tot el que agraeixo, la llista seria molt llarga.
• Li estic agraït a una gran quantitat de persones.
• A mesura que em faig gran, em veig més capaç d'apreciar a les persones, els esdeveniments i les situacions que han format part de la meva història personal.
La gratitud ens permet donar una cordial benvinguda a tot allò favorable que hi ha en les nostres vides, que sol ser molt. Amb ella podem fer un canvi de xip que ens situa en territoris d'abundància. Està en la tendència de sumar i va de la mà del reconeixement i la valoració, ens pot ajudar a viure millor el present i a reconciliar-nos amb el passat.
Entre els beneficis que s’han associat a la gratitud hi trobem el fet de permetre assaborir les experiències positives de la vida, el reforç de l'autoestima, ajudar a afrontar situacions adverses, ser incompatible amb emocions desagradables, ser un antídot per a les enveges, facilitar que no ens "acostumem" al que és bo i ajudar-nos a establir vincles socials.
Cal matissar, en qualsevol cas, que quan ens referim a la gratitud, no estem parlant de simple conformisme i encara menys de resignació. Estar agraït no vol dir deixar de veure el que ens pugui faltar, o deixar de tenir expectatives, o perdre de vista horitzons, o no gaudir d'una saludable ambició.
La gratitud és quelcom que es pot practicar, cultivar. Fins i tot, en el cas d’aquelles persones que preferentment s’hagin mogut durant molt de temps pels tenebrosos paratges de la queixa, hi ha la possibilitat, si s’ho proposen, que sigui una llavor que arreli fort en el seu interior.
Amb la gratitud podem passar de l'exigent i frustrant "tenir tot el que vull" a un harmoniós "voler tot el que tinc". Un vell proverbi xinès recorda: “Quan beguis aigua, recorda la font.”


8.28.2015

El poder de la impermanència (II)

Ens sol agradar apuntar-nos al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna, aquesta és el canvi. La vida és canvi.
Situats en l’àmbit de la Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.
Certament, com s’ha escrit, és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt, perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?
Aquest Jo “sòlid”, és una manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible, ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al respecte: “La conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e invariable”.
Podem contemplar doncs la nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.
Amb les seves agudes observacions, Friedrich Nietzsche ja assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els té, però no d’èpoques felices”. I podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les èpoques infelices.
Diuen que un monarca oriental va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.
Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.

8.20.2015

Relacions: Rescat o creixement?


Pujo un powerpoint que he publicat recentment a youtube.
L'enllaç és https://www.youtube.com/watch?v=cZ_K-PCo9y0

8.12.2015

Amor: Et pengen alguns mites

Solem ser força aficionats als mites, potser perquè habitualment masteguem bastanta sorra.
Si arran de terra la cosa no pinta massa bé, sempre ens queda el recurs de fer volar la imaginació i inventar-nos el món.
Infinitat de coses són susceptibles a ser mitificades, però algunes d’elles són dianes preferides. L’amor és una d’elles. 
Atès que és estiu i fa calor, un factor estressant, intentem refrescar-ho.


MITE DE “L’AMOR ETERN”
Com s’ha escrit algun cop, l’amor etern dura tres mesos.

MITE DE “L’AMOR PUR”
Pura miopia.

MITE DE “HO HEM DE FER TOT JUNTS”
Fins i tot ofegar-nos.

MITE DE “LA MITJA TARONJA”
Queda maco, però es tant fals com incapacitant.

MITE DE “LA SINCERITAT ABSOLUTA”
Molt reivindicat pels amants de les vides planes.

MITE DE “TENIR FILLS MILLORARÀ LA RELACIÓ”
Encara en tindran la culpa ells.

MITE DE “EL TEMPS MILLORARÀ LA RELACIÓ”
El temps no millora res, a menys que nosaltres aprofitem el temps per millorar.

MITE DE “LA PARELLA POT REALITZAR TOTS ELS SOMNIS”
Si, sempre que hi incloguem també els malsons.

MITE DE “LA LECTURA DE MENTS”
La idea seria que l’amor ens fa vidents. Creure per veure.

MITE DE “UNA LLAR INFELIÇ ÉS MILLOR QUE UNA LLAR TRENCADA”
Òptim si entens que lo teu és purgar.

MITE DE “LA TRANSFORMACIÓ DE LA PARELLA”
“No m’agrada però ja el/la canviaré”. El millor inici per acabar aviat.

MITE DE “ELS POLS OPOSATS S’ATRAUEN I ES COMPLEMENTEN”
Tema força recurrent, en particular en casos de magnetismes extraviats.

MITE DE “LA NECESSITAT ÉS UN INDICADOR DE L’AMOR”
Bàsicament la necessitat és un indicador de necessitat. Amb números vermells difícilment s’està en condicions de donar.


8.03.2015

Emocions: Qüestions al voltant de la seva experiència (I)

Va assenyalar el pintor Vincent van Gogh que "les emocions són els capitans de les nostres vides a les que contínuament escoltem sense ni tant sols adonar-nos-en". Es tracta d'una idea que gaudeix de bons suports en l'actualitat, encara que no sempre sigui així.
En aquest "sense adonar-nos-en" pot figurar el fet que les emocions es poden desencadenar per un estímul sense que, o abans que, nosaltres siguem conscients de la presència d'aquest estímul. Com apunta Paul Ekman, un dels pioners en l'estudi de l'emoció, un tret característic de la emocions és que poden desencadenar-se automàticament a gran velocitat (en menys d'un quart de segon) i de forma completament aliena a la consciència.
Per la seva banda, l’antropòleg Robert Sapolsky assenyala: “Una de les coses que s'ha observat en les persones que pateixen un desordre d'estrès posttraumàtic és que a l'entorn hi ha estímuls que provoquen la por sense que ells se n'adonin. Amb uns estímuls preconscients és possible que de sobte el cor comenci a bategar ràpidament, que la sensació de pànic aparegui, i és possible que tot això succeeixi sense que un se n’adoni”.
En relació a aquesta qüestió, una aportació de gran impacte a l'estudi de les emocions correspon al neurocientífic Joseph LeDoux, que va descobrir l'existència d'una via "ràpida" de l'emoció en la qual els estímuls rebuts pels sentits poden activar la resposta emocional sense que la informació arribi a la escorça cerebral, per tant sense ser conscients, tal com es pot veure a la diapositiva.
Si un dia, caminant pel carrer, veiem alguna cosa que es mou al nostre voltant, ens apartem immediatament. Això seria el resultat de l'acció de la via ràpida. Posteriorment, per l'acció d'una via més lenta, ens adonem que era una bossa empesa pel vent i que no hi ha res a témer. Amb la via ràpida podem guanyar un temps preciós que pot ser vital per a la nostra supervivència. Ara bé, també és cert que en ser menys precisa pot cometre més errors, sent doncs el preu a pagar que ens emocionem per alguna cosa que no ho mereix.
O imaginem, per exemple, que estem caminant de nit per un carrer fosc i de sobte veiem apropar-se a nosaltres un gos corrent. En aquestes condicions, amb molta probabilitat s'activaria l'emoció de por i ho faria de manera molt ràpida i sense que la consciència tingués temps a decidir res, i reaccionaríem de manera acord a l'emoció experimentada, posant-se en marxa tot el patró de resposta propi de l’emoció.
Perquè a més, un cop es produeix l'espurna que activa l'emoció, els diferents aspectes de la resposta emocional es van produint també de forma extremadament ràpida i automàtica, sense participació cap de la consciència. Referent a això, un altre autor de referència en l'estudi de les emocions, Antonio Damasio, indica que en qüestió d'uns centenars de mil·lèsimes de segon, la cascada emocional aconsegueix transformar l'estat de diverses vísceres, el medi intern, la musculatura del rostre i la postura, el ritme de la ment i els temes dels nostres pensaments.
Així doncs, en el món de les emocions tot passa molt ràpid. Aquesta és una característica essencial associada a la seva funcionalitat. La contrapartida, que també la té, és que el seu control queda en bona a mesura a posteriori, post-activació.
D’aquí doncs també la gran importància de ser molt selectius a l’hora de decidir què ens emocionarà, una qüestió sobre la que tenim les nostres coses a dir i, de fet, on podríem contemplar, que tot comença. En el ben entès que gran part de les coses que avui ens emocionen són resultat d’aprenentatges fets al llarg de la nostra trajectòria vital.
Avui i de cara al futur,i en relació a moltes de les noves coses amb les que ens anirem trobant, som a temps de contemplar quan convingui la possibilitat de preguntar-nos: Això és digne de les meves emocions?

7.19.2015

... però el vaixell no es mou.

En la entrada del 29 de juny, “Dick Fosbury: Parlant de canvis – 2”,  feia referència a l’anomenat problema dels nou punts. La solució és aquesta:


És curiós que hi hagi persones que, quan s’assabenten de la solució, diuen quelcom com “.... ah, però tu has fet trampa, tu has sortit!”.  I no deixa de ser sorprenent perquè en realitat la trampa és quedar “tancat” en la premissa falsa que es tracta d’un quadrat.
El problema dels nou punts, que s’utilitza molt en diferents àmbits, posa sobre la taula al meu entendre una qüestió clau: La presència de marcs mentals que poden ser limitants i no conscients. Marcs que, a més de mentals, poden ser també corporals. Conductes que no resulten adaptatives ni funcionals en el moment que s’apliquen activant-se sense ser-ne conscients. És a dir, incompetència inconscient.
Comentava també, en la meva última entrada “Sobre el monstre de l’inconscient“, el fet que un contingut. o procés, o conducta, sigui inconscient, no el converteix en un problema per aquesta raó. La competència inconscient no representa cap problema, ans el contrari. Algun conductor amb experiència canviaria la seva manera actual de conduir per com ho feia quan anava a classes a l’autoescola? També qualsevol persona que toca un instrument musical sap dels beneficis dels automatismes fruits de la pràctica.
La qüestió doncs està en els errors no detectats operant a l’ombra.  
I aquí entenc que també cal contemplar el calat del que és inconscient i el seu impacte. Perquè no tot el negatiu que està fora de radar té les mateixes repercussions.
En aquest sentit, el Dr. Henry Grayson comenta: “No podem navegar amb un vaixell si tenim àncores subjectant-lo”. A vegades fins i tot pot passar, com ell assenyala que; “Hem pres classes de vela. Hem après com hissar les veles, com fixar el timó, com col·locar la vela. El vent és allà, però el vaixell no es mou. No ens han ensenyat com buscar totes aquestes àncores. Poden estar ocultes, frenant el vaixell”.
No vol dir que aquestes àncores no hagin pogut tenir una funció en el passat, i fins i tot que no la puguin tenir en un moment donat en el present. Però ara, havent-se convertit en una tendència d’acció, poden estar fent més nosa que servei, formant part del problema en lloc de formar part de la solució, dificultant l’activació d’altres sistemes d’acció adaptatius.
Per exemple, suposem un/a nen/a, que de petit/a hagués tingut més demandes de les que els seus pares estaven disposats o sabien atendre; per evitar la intensitat de la frustració, havia de disminuir la intensitat de les seves necessitats, i ho va fer disminuint la seva respiració. Al respirar menys, el metabolisme està menys actiu i produeix menys energia, i per tant, hi ha menys energia disponible per a totes les necessitats i afectes.
Això li va poder servir d’ajuda en aquell moment, però què passa si aquesta resposta es va convertir en una tendència d’acció i de manera automàtica ha continuat anant pel món al llarg del seu recorregut vital amb la respiració crònicament disminuïda, sense ser-ne conscient i fins i tot amb la creença implícita que això l’ajudava a ser millor persona?
Aquesta manca d’energia li pot haver fet interpretar, per exemple, com a inabordables o insuportables situacions que potser hagués pogut afrontar perfectament amb uns nivells d’energia més elevats. Quantes renúncies i pèrdues pot haver-hi aquí al darrere? I ell/a es pot continuar preguntat: Per què no estic vivint la vida que m’agradaria viure?
He posat un exemple de resposta corporal, i és perquè vull suggerir que potser sigui aquí, al cos, l’última frontera on podem trobar moltes d’aquestes àncores que no deixen que el vaixell definitivament salpi.
En qualsevol cas, si és que existeixen, pertoca a cadascú anar descobrint les pròpies i donar-se les oportunitats necessàries per deixar-les sense funció entenent abans que hi ha alternatives millors a l’abast.

7.09.2015

Sobre el monstre de l'inconscient

Poc desprès que Charles Darwin amb la seva Teoria de l’Evolució sacsegés l’epicentre del món victorià, Sigmund Freud acabava d’estrènyer els cargols a la ideologia de l’època amb la seva proposta sobre l’inconscient. En paraules de l’historiador de la psicologia Thomas H. Leahey: “... la psicologia proposada per Freud es centrava en els processos mentals anormals i es plantejava desemmascarar la consciència –incloent-hi la consciència normal- mostrant-la com una marioneta a mercè d’una sèrie d’impulsos primitius repulsius que mai ens atreviríem a reconèixer”.


El psicoanàlisis, deia Freud sovint, representa el tercer gran cop a l’autoestima humana. El primer d’ells havia estat la demostració de Copèrnic que els éssers humans no vivim en el centre de l’Univers. El segon cop va ser la demostració darwinista segons la qual els éssers humans som una part de la naturalesa, mers animals. El tercer cop, afirmava Freud, era la seva pròpia demostració que l’ego humà no és l’amo a la seva pròpia casa.
A diferència d’altres observacions seves, la idea que hi ha un munt de processos inconscients en el nostre funcionar habitual s’ha mantingut dempeus. El neuropsicòleg Elkhonon Goldberg comenta al respecte: "La majoria dels nostres processos mentals són automàtics i sense esforç, portats a terme, per dir-ho així, en pilot automàtic. Per contra, les tasques cognitives amb esforç i controlades conscientment representen només una petita part de la nostra vida mental". Per al neurocientífic Allan Snyder "som dirigits per una ment inconscient. Moltes coses les fem inconscientment. Les decisions que prenem gairebé vénen dictades. Sovint em pregunto: Qui mana aquí? Qui dirigeix l'espectacle? Quant control tenim realment? ". Per al professor Francisco. J. Rubia "no fem el que volem, sinó que volem el que fem".
Assumint que hi ha una gran part del nostre funcionar que està “automatitzat”, ens podem preguntar: Ho hem de contemplar com un problema? Per intentar respondre a aquesta qüestió podem imaginar els casos de dues persones, A i B.
Suposem que A, fruit del seu aprenentatge i experiències, quan es troba davant de dificultats o adversitats, recorre automàticament als seus punts forts, a un sistema de regulació de l’estrès intern que l’ajuda a mantenir-se segura i en calma, i també s’obre als altres en la recerca d’un suport extern, obtenint d’aquesta manera una regulació relacional. Per la seva banda, B, fruit del seu aprenentatge i experiències prèvies, davant les dificultats o adversitats automàticament experimenta que no disposa de cap base segura, ni interna ni externa, en la que poder confiar, de manera que se sent desprotegida i temorosa.
A i B comparteixen, doncs, el fet que poden respondre en gran mesura de manera automàtica a situacions de dificultat, però resulta evident que no es troben en una posició similar. Per A, la seva manera de respondre automatitzada resulta satisfactòria, per B, no.
Des d’un punt de vista funcional, la qüestió important no és doncs la velocitat del processament, el fet que sigui conscient o inconscient, controlat o automàtic, sinó la seva qualitat. I només quan la qualitat és deficient, la velocitat es converteix en un problema. Les coses no són positives o negatives per si són conscients o inconscients. Perquè, quin problema hi ha quan coses que desitgem i ens convenen es fan de manera automàtica?
Freud es va equivocar quan va associar l’inconscient amb negativitat. L’inconscient és un problema quan el contingut que es processa és problemàtic o erroni.  Poden haver-hi continguts que ens ajudin processats de manera conscient i no conscient, de la mateixa manera que poden haver-hi continguts generadors de problemes processats de manera conscient i no conscient.
De fet, la competència inconscient és una situació de privilegi. Per contra, la incompetència inconscient és el pitjor escenari. Minimitzar el seu impacte representa una feinada. Per començar podem adonar-nos-en de la seva presència, el que implica fer-nos-en conscients, i escoltar si ens vol dir alguna cosa i quina funció pot estar tenint. 

7.04.2015

Veus inspiradores

El nostre món i les nostres vides solen estar sotmesos a forces de diferents ordres que no poques vegades van en direccions oposades. Si admetem que les coses són així, ens podem preguntar, qui està guanyant la partida? Per exemple:

Les tendències que creen una societat més estressant o les que ajuden a augmentar la percepció de control?
La uniformització de gustos, tendències, hàbits, etc., o la tolerància a la diversitat?
La intolerància al dolor o la seva acceptació com un component inevitable associat al viure?
La medicalització del malestar o la seva integració comprensiva per un abordatge biopsicosocial?

Totes aquestes preguntes em semblen pertinents i superposables al fil del testimoni excepcional d’ Eleanor Longden que us penjo a continuació. Una dona que va saber donar un gir radical a la seva visió del seu món interior per poder abandonar un joc que l’estava condemnant a perdre.

Superació, coratge, contacte, confiança, agraïment, responsabilitat, intel·ligència, flexibilitat, humor, perseverança, generositat, compromís, valentia... són alguns dels trets positius que trobo presents en el seu missatge. Gràcies Eleanor per la teva mirada oberta, per ajudar a convertir l’estigma en tolerància i saviesa, per ajudar a entendre la normalitat d’una manera menys estreta i tirànica, per la teva contribució a reforçar els aspectes que van en la direcció d’augmentar la qualitat de vida, per ser una veu inspiradora.