El 23 d'agost de 1973, a Estocolm, capital de
Suècia, va tenir lloc un atracament amb ostatges. Jan Erik Olsson, un
presidiari de permís va entrar al banc Kreditbanken de Norrmalmstorg, al centre
de la ciutat. En ser alertada la policia, dos oficials van arribar de forma
gairebé immediata. L'atracador va ferir un d'ells i va manar al segon seure i
cantar. Havia pres quatre ostatges i va exigir tres milions de corones sueques,
un vehicle i dues armes. El govern es va veure obligat a col·laborar i li va
concedir portar-hi a Clarck Olofsson, amic del delinqüent. Així van començar
les negociacions entre l’atracador i la policia. Davant la sorpresa de tots, Kristin
Ehnmark, una dels ostatges, no només mostrava la seva por a una actuació
policial que acabés en tragèdia sinó que va arribar a resistir-se a la idea
d'un possible rescat. Segons deia, se sentia segura.
Després de sis dies de retenció i amenaces per
part del segrestador, del costat del qual es va posar Ehnmark, la policia va
decidir actuar i es va produir la rendició. Ningú va resultar ferit. Durant tot
el procés judicial, els segrestats es van mostrar reticents a testificar contra
els que havien estat els seus captors i encara avui manifesten que se sentien
més aterrits per la policia que pels lladres que els van retenir. El criminòleg
Nils Bejerot encunyar poc després i a conseqüència d'aquell cas, el terme
Síndrome d'Estocolm per referir-se a ostatges que senten aquest tipus
d'identificació amb aquells que els capten.
En l’actualitat, els negociadors de la policia ja no
veuen com inusual que es produeixi la síndrome d'Estocolm en situacions de
segrest o abús. El vincle emocional amb el maltractador és en realitat una
estratègia de supervivència per a víctimes d’abús i intimidació.
Com assenyala el psicòleg Joseph M. Carver, s'ha
vist que quatre situacions o condicions estan presents i serveixen com a base
del desenvolupament de la síndrome d'Estocolm.
1. La percepció d'una amenaça a la supervivència
física o psicològica i la creença que l'abusador durà a terme l'amenaça.
2. La percepció de certa amabilitat de l'abusador
cap a la víctima.
3. Absència d'un punt de vista diferent al de
l'abusador.
4. La percepció de la incapacitat d'escapar de la
situació.
Supervivència amenaçada, respostes amables per
part dels cuidadors, absència d’un punt de vista diferent i incapacitat d’escapar,
són condicions pròpies de l’escenari en el que es troba un infant respecte al
seu entorn pròxim. Això pot explicar doncs també, perquè en situacions
adverses, quan el nen o la nena es troben en un entorn hostil, en un barril de
vinagre, no els queda més remei que adaptar-s’hi, defensant a qui els nega,
fent-se pròpies faltes alienes i culpalitzant-se de la situació. Quelcom que es
pot interioritzar i adoptar-se com a model intern, com a marc mental des del
que un s’interpreta i es veu a si mateix.
Tenint doncs en compte les particulars
circumstàncies en les que es troben els infants, cal extremar les precaucions
per crear condicions en les que es trobin tolerats i regulats, tot recordant
que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita obrir-se al món
físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una
adequada evolució biopsicosocial.
D’aquesta manera es poden assentar les bases per
evitar que un poble acabi abraçant führers
o que la gent voti una i altra vegada a aquells polítics que els menystenen, enganyen i
roben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada