La intel·ligència es defineix de manera habitual com una capacitat mental molt general que fem servir habitualment per a raonar, resoldre problemes, aprendre i adaptar-nos. Sempre motiu de fascinació, per a la psicologia ha estat objecte d'estudi des que va fer la seva aparició com a ciència, allà per 1900. Els primers esforços es van concentrar a trobar estratègies per mesurar-la, sent Alfred Binet un dels pioners en aquesta tasca que va donar lloc posteriorment a l'aparició del famós quocient d'intel·ligència o QI, encara avui en ple ús, sorgint amb el temps diferents tipus de test per a la seva determinació. Més enllà de la mesura, altres investigadors s'han preocupat per conèixer altres aspectes de la intel·ligència, com la seva estructura o els seus processos, és a dir, com funciona. De tota aquesta tasca han sorgit molts coneixements, i amb ells diferents maneres d'entendre-la, amb teories i models dispars.
Un dels debats més punyents sorgits d'aquesta realitat complexa se centra al voltant d'una qüestió clau: Hem de parlar d'intel·ligència en singular o en plural?
Darrere d'aquesta polèmica es troben, d'una banda, una posició molt influent, defensada pels partidaris dels tests clàssics, que ha vingut considerant la intel·ligència com una capacitat única, estable i fortament determinada per l'herència. La pregunta essencial que intenta respondre aquesta forma d'entendre la intel·ligència és: Quant intel·ligent és vostè?
D'altra banda, trobem un altre punt de vista que adopta una visió pluralista i que descriu aquesta capacitat en termes d'un conjunt d'intel·ligències perfectament definides, considerant que la intel·ligència és quelcom que canvia i es desenvolupa en funció de les experiències, que és el resultat de la interacció entre els factors biològics i ambientals i que, per això, és educable, i que els cervells i les ments humans són entitats altament diferenciades que no casen fàcilment amb l'existència d'una intel·ligència definida pel QI. En aquest cas la pregunta essencial que s'intenta respondre és: De quina manera és vostè intel·ligent?
Si bé la llavor d'aquesta segona postura va ser sembrada fa ja moltes dècades, el seu principal valedor i impulsor actual és el psicòleg nord-americà Howard Gardner, que l’any 1983 va començar a donar a conèixer la seva teoria de les intel·ligències múltiples (IM).
Rebel·lant-se contra una concepció monolítica i estable de la intel·ligència, Gardner assenyala que ens trobem només davant dues alternatives possibles: o continuar amb les idees tradicionals de la intel·ligència i de com ha de ser mesurada o buscar un nou full de ruta per interpretar-la i desenvolupar-la.
A més de proposar l'existència de diferents tipus d'intel·ligència, la teoria de les IM assenyala que aquestes, encara que treballan sovint de manera conjunta, són independents entre si, podent-se donar el cas, per exemple, que una persona pugui ser molt competent fent càlculs matemàtics però en canvi tenir poca habilitat per fer amics, o que a una altra pugui tenir dificultats per expressar-se verbalment però ser una gran esportista, la qual cosa sembla inqüestionable observant el que passa en la realitat. També assenyala que els tests tradicionals només mesuren les intel·ligències verbal-lingüística i lògica-matemàtica, deixant de banda totes les altres capacitats i que, de fet, a l'escola i els diferents àmbits acadèmics es potencien gairebé de manera exclusiva aquests dos tipus d'intel·ligència , quedant la resta en un pla molt secundari.
A l'hora d'aprendre i d'ensenyar, el fet de concentrar-se de manera exclusiva, o gairebé, en les capacitats lingüístiques i lògiques es pot considerar un gran error que impedeix aprofitar al màxim les potencialitats de cada un, que condemna injustament al fracàs a molts nens i joves i que tanca la porta a habilitats i capacitats que són essencials tant per tenir èxit en el món com per a viure una vida feliç.
Davant d'aquest panorama limitant, estereotipat i frustrant, la teoria de les IM es presenta com una alenada d'aire fresc i proposa:
- Posar de relleu la variabilitat entre individus.
- Admetre, respectar, cuidar i desenvolupar les diferències.
- Canviar l'enfocament tradicional reduccionista centrat en el dèficit, en el que ens falta, per un altre més integrador centrat en el creixement i desenvolupament que faciliti descobrir i potenciar els punts forts de cada un.
- Fomentar un desenvolupament més holístic del cervell i una visió més harmònica i integradora de les capacitats personals.
- Centrar-se tant en el què s'aprèn com en el com s'aprèn.
- Estimular la curiositat.
- Potenciar la flexibilitat mental.
- Passar d'un paper passiu, reactiu i dependent en l'aprenentatge a un paper actiu, propositiu i autònom.
- Donar preferència a la comprensió davant la memorització mecànica de les dades.
- Ampliar la paleta dels coneixements bàsics per a la vida.
- Lluitar contra l'homogeneïtzació.
- Recuperar per al nostre benefici i reivindicar les intel·ligències marginades.
- Afavorir l'enriquiment personal.
- Estimular més la col·laboració i menys la competició.
- Facilitar l'adaptació de la persona al món.
- Democratitzar el saber.
La proposta de les IM és poderosa i implica també a les esferes emocional i motivacional, donat que porta implícit un missatge d'autoacceptació que contribueix a potenciar el propi autoconcepte i autoestima, i també una perspectiva d'augment d'expectatives, oportunitats i resultats que fomenta la motivació personal i la percepció de control.
L'objectiu últim és treure el màxim potencial de nosaltres mateixos a fi de poder gaudir d’una vida tan plena i significativa com sigui possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada