3.29.2016

Santificant la negació

Pau, calma, serenor, expansió, tranquil·litat.... No és aquest el territori en el que estem bé? No és això el que desitgem?  No és això viure al cel? Correspon, seguint la idea d’algunes propostes com la Teràpia Sensoriomotor, a un dels nostres grans modes de funcionament, el de la seguretat validant, contraposat a un altre gran mode, el mode de defensa, que ens permet fer front a les amenaces i que resulta ser també de fonamental importància. S’entén que el primer seria el nostre estat natural, i que en condicions ideals el segon s’activaria només en aquelles circumstàncies objectivables d’amenaça real. En aquest sentit, el Dr. Stephen Porges comenta: “El potencial de l'individu només es produirà realment en el context de seguretat”.
I què millor, que la base d’aquesta seguretat es trobi en el nostre interior, en la nostra capacitat de regular-nos, en la nostra confiança bàsica. Al respecte, el psiquiatra Jorge Tizón assenyala que “la integritat del self és el millor escut contra les pors. La seva fragilitat, vulnerabilitat, inseguretat, una via per al desenvolupament de tota mena de pors i fòbies”. 
Heus aquí però, que no tothom sembla estar en la mateixa línia i compartir el mateix punt de vista. De fet, hi ha corrents poderosos i que continuen exercint una gran influència en la nostra societat actual, que es situen en les antípodes d’aquest posicionament. Prenem com a mostra les paraules del fundador de l’Opus Dei Josemaría Escrivá de Balaguer, que en el seu llibre Camino escriu: “Conviene que conozcas esta doctrina segura: el espíritu propio es mal consejero, mal piloto, para dirigir el alma en las borrascas y tempestades, entre los escollos de la vida interior. Por eso es Voluntad de Dios que la dirección de la nave la lleve un Maestro, para que, con su luz y conocimiento, nos conduzca a puerto seguro”. 
És a dir, el que ens està dient en aquesta píndola condensada d’informació, és que no et pots fiar de tu mateix, o dit d’una altra manera, que tu ets una amenaça per a tu mateix. Una conseqüència lògica d’aquesta tesis és que, com ell mateix explicita, has de buscar algú de fora que et proporcioni la seguretat necessària.
L’amenaça encarnada en un mateix. Un mateix com activador del mode amenaça. L’amenaça activada pel que s’és. El que ha de ser la base de seguretat es converteix, per art de màgia, en font de temor. Casa, la pròpia casa, deixa de ser el lloc d’empara per passar a ser un lloc a témer. Hi pot haver una missatge de negació més radical?
En qualsevol cas, és l’opinió d’algú. El que resulta de més calat, és que aquest home avui en dia és sant. És a dir, aquesta negació radical de l’ésser humà està beneïda i santificada. Això implica que està molt present, que té una poderosa dinàmica i que exerceix una forta pressió. D’acord, molt sovint de manera no tan descarnada, molt més subtil, però això encara resulta pitjor, perquè la converteix en quelcom de més difícil detecció. I no resulta gens difícil intuir que les derivades i conseqüències d’aquesta inversió de valors són d’una magnitud colossal.
El cel no és en el més enllà, és a dintre. El podem veure i sentir cada vegada que ens donem l’oportunitat d’estar oberts i serens, en la mirada de cada infant. I això no és una qüestió de fe, és una qüestió de fets.

3.17.2016

Metàfores: Una eina pel canvi

Diccionari en mà, una metàfora consisteix en la substitució del sentit literal d'una paraula o expressió per un sentit figurat, tenint en compte algun tipus de semblança que es pot establir entre ambdós. "L'or dels seus cabells", "em vaig tirar a la piscina", "se li va encendre la bombeta", "aquell negoci va surar", "em vaig quedar en blanc", "en aquest moment estava en els núvols",,,, en són alguns exemples. De fet, es poden classificar les metàfores en diferents classes segons facin referència, per exemple, a característiques humanes, guerra o lluites, caminar o córrer, moviment, líquids, menjars, diners, roba, plantes, temps, llocs ...
El neurocientífic Vilayanur Ramachandran assenyala que "comprendre metàfores requereix l'habilitat d'extreure un comú denominador d'entitats superficialment diferents". L'ús de les metàfores és el que els antropòlegs anomenen un universal, és a dir, un comportament que s'observa en totes les cultures conegudes, i això normalment és un excel·lent indicador que la conducta en qüestió és molt útil. El seu ús és tan habitual i està tan automatitzat que la majoria de les vegades que les utilitzem, que solen ser moltes en la nostra comunicació diària, ho fem sense adonar-nos-en. En contextos tan diversos com debats polítics, escrits per a nens i adolescents, cròniques esportives o entrevistes psicoterapèutiques podem trobar metàfores de tota mena, algunes noves i algunes altres fossilitzades, entenent per aquestes últimes les que són tan tòpiques que no ens adonem ni que ho són. 
Les metàfores són maneres d'expressar-se fàcilment entenedores, concretes i gràfiques que ajuden a aclarir idees i sentiments i faciliten la comprensió del que volem dir, donat que permeten associar un contingut que pot presentar certa dificultat amb un altre conegut que, a més de ser més fàcil i familiar, és més essencial. Pel psicòleg Steven Pinker "mitjançant la metàfora transferim i transformem maneres de pensar que procedeixen d'accions molt concretes, com tirar aigua, llençar pedres o tancar un calaix; podem filtrar el seu contingut i usar-les com estructures abstractes per raonar sobre altres realitats", Amb el seu ús es fomenta la imaginació i la creativitat, són fàcils de recordar i permeten el contacte amb les emocions i faciliten la seva expressió. Amb elles el nostre discurs i el nostre pensament s'enriqueixen; . Alguns exemples al respecte serien "tirar aigua al vi", "tirar pedres contra la pròpia teulada", "passar pàgina" o "sortir de l'armari". Molts dels textos considerats com a grans referents i dipositaris de la saviesa les han utilitzat amb abundància i moltes de les reflexions dels grans pensadors i de les diferents cultures s'han escrit de manera metafòrica.
Les metàfores també estan associades al canvi psicològic. Es tracta d'una interessant forma de discurs que ha merescut l'atenció de la psicologia des de fa unes tres dècades. Aplicades al canvi psicològic, poden ser útils, per exemple, a l'hora de descriure el que passa ( "la vida em pesa", "estic caminant a les palpentes", "he caigut en un pou" ... ..), a l'hora de definir el que es vol ( "vull tallar cadenes", "m'agradaria canviar el xip", "ja és hora que tingui cura del meu jardí" ....), o també per sondejar com va el procés de canvi ( "ensopego moltes vegades però m'aixeco ","veig la llum al final del túnel "," estic tendint un pont sobre aigües turbulentes" ....).
Diferents models psicològics proposen explícita i obertament les metàfores com a eina de treball. Aquest és el cas, per exemple, de l'anomenada Teràpia d'Acceptació i Compromís. Una de les metàfores utilitzades des d'aquesta proposta i que recull un aspecte important de la mateixa, és l'anomenada metàfora de les arenes movedisses: 
Assumint que totes les metàfores poden tenir les seves limitacions, es pot comptar amb elles com un recurs útil per al canvi.

3.06.2016

Respecte i autonomia

El respecte és una pedra angular de tota relació saludable. El diccionari de l’IEC el defineix com “consideració de l’excel·lència d’alguna persona o d’alguna cosa que ens porta a no faltar-li”. Significa valorar als altres, tenir en compte la seva dignitat. Des de l’assertivitat es recorda que el respecte és un dret que tots tenim pel fet de ser persones, sense que calgui haver de fer res per merèixer-lo. El professor John Gottman, investigador matrimonial i professor de la Universitat de Washington, prediu amb antelació quines parelles es separaran o quines continuaran juntes amb una precisió del 90 %, observant la forma en que es relacionen. Entre els aspectes que es fixa per fer aquestes prediccions hi ha les crítiques de la parella en lloc de reclam i mostres de menyspreu.
Ara bé, tot i saber-ne la importància, a vegades hi ha dificultats a l’hora de tractar a l’altre de manera respectuosa. I, de manera aparentment paradoxal, això pot passar més encara amb les persones més estimades i properes. Per què?
A vegades pot ser una qüestió d’abandonament, de deixadesa, en la línia del consabut “la confiança fa fàstic”. Altres vegades, és pot veure com una manifestació de frustració, com una resposta al fet que l’altre no està actuant a l’alçada de les nostres expectatives, com una manifestació de la nostra decepció.
Certament, els altres ens poden decebre, la qual cosa tampoc justifica que els tractem malament. Però quines són les nostres expectatives dipositades en l’altra persona? Què li demanem? És obvi que hi ha algunes peticions saludables i del tot raonables. Aquestes es poden complir o no, i després obrar en conseqüència. I tampoc aquí, en cas negatiu, cal fer-ho faltant al respecte. Però també pot passar en ocasions, que se li encomanin a l’altra persona funcions que no li pertoquen, com ara que faci de regulador dels nostres estats d’ànim, que ens calmi, que ens consoli, que ens protegeixi. La decepció i conseqüent pèrdua de respecte, vindria llavors com a resultat que l’altre no fa allò que no li pertoca.
A més incapacitat per cobrir les pròpies necessitats, més dependència, i per tant, més elevades expectatives i exigències fetes als altres, i per tant, més probabilitats que no es compleixin, i  per tant, més  probabilitats de sentir-se decebut, i per tant, més probabilitats de deixar de considerar a l’altre com quelcom valuós i que se li falti al respecte. Al final, el que pot estar passant, és que la persona estigui projectant en l’altre, la manca de respecte que ella no es té a si mateixa.