4.26.2016

Assertivitat 2.0

Ja fa temps, en un post anterior, vam parlar de l’assertivitat comentant-ne alguns dels trets essencials (v. “L’assertivitat: un recurs a l’abast per a la nostra estabilitat”). Més enllà però d’aquesta manera a l´ús de concebre aquest concepte, contemplem aquí la possibilitat d’un segon tipus d’abordatge de l’assertivitat, més radical, més profund, on el dret fonamental seria el dret a Ser.
Fritz Perls, metge neuropsiquiatra i psicoanalista i creador junt amb la seva esposa Laura Posner de la Teràpia Gestalt, comentava el següent:

La pregunta que ens fem a partir d’aquesta cita de Perls és: perquè la necessitat d’aquest recordatori? I una altra: Per què la necessitat d’emfatitzar que siguem el que som si ja som? O és que no som?
Aquí podem contraposar el concepte d’assertivitat al d’alienació. Alienació ve d’aliè, que vol dir, pertinent a una altra persona, impropi, estrany, distant, llunyà. L’alienació fa referència a la pèrdua del sentiment de la pròpia identitat. D’on surt aquesta possibilitat d’alienació? Quines serien les condicions que podrien afavorir aquest procés? Una resposta al respecte la podem trobar en la proposta de Carl Rogers, un dels pioners de l’anomenada psicologia humanista. Segons aquest autor, les persones tenim una necessitat d’acceptació positiva. Quan, de petits, aquesta acceptació positiva és incondicional, el nen manté intacta la seva capacitat innata de jutjar per si mateix quines experiències l’ajuden a créixer o el debiliten. Això dóna lloc a un funcionament òptim i a la congruència, terme emprat per Rogers per descriure quan la persona accepta totes les seves característiques personals. Si, en cas contrari, aquesta acceptació positiva és condicional, la pròpia capacitat del nen de jutjar és substituïda per codis externs arbitraris, aliens a ell i molt sovint contraris als seus interessos i a la cobertura de les seves necessitats essencials. Al seu torn, això dóna lloc a la incongruència, és a dir, a la negació i rebuig de les característiques personals.
Estem parlant en el rerefons, de si el nen es tolerat i regulat o no, de si es estimat o no. L’observació del que passa molt sovint en els entorns dels infants permet veure les constants invalidacions a les que són sotmesos, contravenint gairebé de manera sistemàtica les seves necessitats temporals, espacials, emocionals.... El psicòleg Arthur Janov comenta en relació a aquesta qüestió: “En certa manera, els pares temen que en deixar que els nens facin el que volen mai facin el que deuen”. Se li transmet així doncs al nen el missatge, a vegades de manera molt evident, altres de manera molt més subtil, que és inadequat, incapaç, molest, maldestre, lent.... Se l’està doncs invalidant, alienant.
La lectura conseqüent a aquest escenari és que no serveix ser com som. Ser el que som, no dóna, no basta. Així doncs, convé anar sent d’una altra manera. Per Erich Fromm es produeix una adaptació dinàmica: “Per adaptació dinàmica entenem aquella mena d'adaptació que passa, per exemple, quan un nen, sotmetent-se a les ordres d'un pare sever i amenaçador -perquè el tem massa per procedir d'una altra manera-, es transforma en un "bon" noi. Al mateix temps que s'adapta a les necessitats de la situació, hi ha alguna cosa que li passa dins de si mateix. Pot desenvolupar una intensa hostilitat cap al seu pare, i reprimir-la, ja que seria massa perillós expressar-la o fins i tot tenir consciència d'ella. Tal hostilitat reprimida, però, constitueix un factor dinàmic de l'estructura del seu caràcter. Pot crear una nova angoixa i conduir així a una submissió encara més profunda; pot fer sorgir una vaga actitud de desafiament, no dirigida cap a ningú en particular, sinó més aviat cap a la vida en general. Tota neurosi és un exemple d'aquest tipus d'adaptació dinàmica; ella consisteix essencialment en adaptar-se a certes condicions externes - especialment les de la primera infància -, que són en si mateixes irracionals i, a més, parlant en termes generals, desfavorables al creixement i al desenvolupament del nen”.
Assistim així doncs, al que metafòricament podríem anomenar la formació d’una segona pell, una pell artificial que ve a substituir l’autèntica pell. La pell natural és una amenaça i ha de ser substituïda per una d’aliena, de sintètica. La confusió radical és que l’amenaça és un mateix. És a dir, el que som, que hauria de ser la nostra principal plataforma de seguretat, la base de la nostra estabilitat, passa a ser quelcom en el que no es pot confiar, un risc. La conseqüència d’això és que la persona viu essencialment instal·lada en un escenari d’amenaça, del qual s’ha de protegir defensant-se amb les estratègies que tingui a l’abast. La submissió i l’agressivitat poden ser dues d’elles.
L’antídot a tot això és validar-se, donar-se l’oportunitat de Ser. Això és el que entenem per una assertivitat radical.

4.14.2016

Pensament màgic: Un sedant ancestral

Ens costaria més posar-nos una samarreta neta que hagués portat Hitler que una altra que hagués portat Gandhi? Evitaríem menjar un pastís fet per algú amb qui tenim enemistat? Aniríem a viure a un habitatge on sabéssim que s'ha produït un assassinat? Ens sembla que alguna cosa té més possibilitats d'ocórrer simplement perquè pensem en allò? Tenim paraules tabú que no fem servir per por que passi el que anomenem? Pensem que en un sorteig de loteria té menys probabilitats de sortir el número 22.222 que el 74.826? Creiem que els déus premien o castiguen? Que tot el negatiu que ens passa és per culpa nostra? Que les cartes poden endevinar el futur? Que passar per sota d'una escala pot portar mala sort? Que els amulets protegeixen? Que està escrit el dia de la nostra mort? Ens enfadem amb una porta contra la qual ens acabem de donar un desagradable cop? Li cridem a l'ordinador quan es penja o no va a la velocitat que ens agradaria? Una resposta afirmativa a qualsevol d’aquestes qüestions tindria poc de racional i molt de màgic.
La categoria de "pensament màgic" sorgeix en l'àmbit de les anàlisis antropològiques del segle XIX per designar una etapa primigènia de la humanitat, que en l'època es pensava reflectida en els pobles primitius. En paraules del filòsof italià Remo Cantoni, l'home primitiu posseeix una visió de la vida que s'ha anomenat màgica, mística, mítica o participacionista i que es caracteritza per la visió d'un ésser que es troba en un món fluid i animat, on la intel·ligència no ha introduït encara les seves distincions esquemàtiques, no ha trencat la relació emotiva en virtut de la qual home i natura semblen compresos en una realitat única, no ha destruït aquell estat de simbiosi pel qual el primitiu conviu amb plantes, animals, llocs, persones vives i mortes, avantpassats i divinitats, en una atmosfera concreta i animada. Robert Baron i Donn Byrne, en el seu tractat sobre Psicologia Social, defineixen al pensament màgic com aquell tipus de pensament implicat en afirmacions que no se sostenen a partir de l'examen racional. Pel psiquiatre Fernando García de Haro, el concepte de "pensament màgic" resulta molt restrictiu, ja que l'activitat màgica s'estén als àmbits de l'afectivitat i de la conducta, pel que seria més adequat anomenar-lo "manera màgica" de treball del cervell.
Entre les seves característiques figuren l'analogia, que és la llei bàsica del pensament màgic, mentre que la lògica és la llei bàsica del pensament racional; segons l'analogia, per exemple, les nous poden anar bé per al cervell perquè tenen una forma semblant, o una peça de roba neta conserva característiques del seu propietari, o quan a una persona li succeeix una adversitat, aquesta es pot interpretar com un senyal. Una altra característica és l’adualisme, segons el qual no es fa distinció entre el que es pensa i la realitat; per exemple, pensar que passarà alguna cosa significa que passarà, o pensar que un es vol saltar la dieta és tan problemàtic com saltar-se-la de veritat. Un dels trets essencials del pensament màgic és la seva absència de límits, perquè no hi ha res que sigui contrastat, és qüestió de creença, de fe, no és qüestió d'evidència.
Tots vam creure de petits la història dels Reis Mags, i escoltàvem embadalits els contes de la Ventafocs o Aladí i la llàntia meravellosa, Però el pensament màgic no acaba sent només un joc de nens i de pobles primitius, ben al contrari,  segueix estant present en l'etapa adulta i en les nostres societats de manera molt més freqüent del que sovint s'imagina. Per què?
Darrere el pensament màgic hi ha la recerca d’explicacions i de control, per tant, de seguretat. Amb ell es poden tapar qualsevol dels forats negres pels quals no tenim explicació. Les certeses produeixen sensació de seguretat mentre que els dubtes desperten l'angoixa i el desànim. Ja que en el món màgic hi ha explicacions per a tot i tot és possible, a simple vista, podria semblar que estem davant d'una solució màgica, però no ho és.
Es tracta d’un sedant d'ampli espectre i àmpliament utilitzat, si, però sembla molt més lògic i eficient deixar la lícita recerca de la seguretat i la percepció de control en mans d'estratègies que no portin associats cap tipus d'efecte secundari.