Armes de manipulació (II)

Mecanismes de poder (III)

Mecanismes de poder (II)

Tu provoques caos.
I les lògiques respostes naturals conseqüents dels receptors de les agressions les qualifiques com defectes estructurals seus i les aprofites per justificar i implementar "solucions" repressives, que és allò que realment volies des d'un bon inici i la intenció última del que fas.
És l'anomenada fórmula:
Problema  -  Reacció  -  Solució.
I amb la qual s'està pervertint des de fa mil·lennis l'ordre natural.

Notes sobre la vida (XV)

Notes sobre la vida (XIV)

Mecanismes de poder (I)

Hi hauria dos tipus de persones desestabilitzades. Aquelles que tenen el coratge de reconèixer-ho i intenten superar-se i aquelles que l'única estratègia que tenen per suportar-ho és intentar ensorrar més als altres. Aquests últims són els que solen estar en el poder.

De la infiltració (I)

Tots els que sou o teniu per espai propi la ciutat de Barcelona, estareu molt familiaritzats amb la plaça Urquinaona. El nom de la mateixa correspon a José María de Urquinaona y Bidot, un eclesiàstic espanyol nascut a Cádiz nomenat bisbe de la Diòcesi de Canàries el 1868 i que va ocupar el bisbat de Barcelona des de 1878 fins al 1883, any de la seva mort.

A ell corresponen les següents paraules:

Un text contundent que delimita, sense embuts, quin és el marc que el sistema jeràrquic de poder entén com a viable i del qual convé estar captiu, deixant ben clar, per si algú encara s’atrevia a contemplar una alternativa, que fora del mateix només s’hi pot trobar la insondable foscor de les tenebres.

Caminant doncs pel bell mig de la capital catalana, estem reptant memòria a un destacat defensor de l’ancestral fórmula bàsica de domini:

Un jou l’alliberació del qual resta encara, a dia d’avui, una assignatura pendent.    

Notes sobre la vida (XIII)

El mite de l'escassetat (I)

Els sistemes socials basats en jerarquies de poder s'estructuren sobre un relat essencial: l'escassetat.
Escassetat de capacitats
Escassetat de matèries
Escassetat de possibilitats reals...
Malgrat el seu èxit aparent indiscutible, estan sempre temerosos, perquè descansen sobre un fet demolidor: el relat és fals.

Notes sobre la vida (XII)

Notes sobre la vida (XI)

La Roca encavalcada. La Mola. Sant Llorenç del Munt

Curtcircuitant la violència

Impressionant experiència de com el silenci i la no reacció 

poden desconcertar, desactivar i aturar l'impuls violent.

100% importable al món interior.

SOM VIUS

(min. 1 a 4:46)

Notes sobre la vida (X)

Propera activitat

Hola a tots/es.
Us informo de la meva propera activitat.

Salutacions cordials.

El trànsit a la misèria

Notes sobre la vida (IX)

Bona Diada!!!!

Notes sobre la vida (VIII)

Notes sobre la vida (VII)

Moll de l'os

Aquest és l'escenari que ve dibuixant el poder per a mantenir-se: S'ha d'escollir entre devorar-nos entre nosaltres o viure al "zoo". La suposada maldat humana original ens condemna a haver d'escollir entre aquesta dicotomia. És el típic marc mental plantejat pel mode defensa: triar el mal menor. Si devorar-nos no té bona pinta, tampoc sembla molt millor viure reprimits i castrats en un parc temàtic consumista que ens ofereix tota mena de consoladors excepte la possibilitat de l'únic que realment necessitem per poder gaudir del regal de la vida: Poder Ser qui Som. Aquesta és una molt llarga història. Però els anys no li donen carta de veracitat. Només algunes veus dissonants, com Epicur, Nietzsche o Reich, han intentat trencar, cadascú a la seva manera, aquesta crosta que converteix en una vall de llàgrimes allò que podria ser una vida plena i de comunió, fent una aposta radical per la nostra naturalesa. Algun dia algú es va inventar algunes lleis i les va escriure sobre pedra. Però res dura per sempre. El mur s'esquerda.  
Podeu veure aquí algunes aproximacions al respecte encara que, òbviament, amb moltíssimes coses a matisar:

Notes sobre la vida (VI)

Hegemonia del patriarcat (I)

La paraula "patriarca" fa referència a la màxima autoritat familiar i a la màxima autoritat política, a un home que, per la seva condició de pare, i per la seva edat, exerceix autoritat en el si de la família i sobre altres col·lectius. D'aquesta manera, la paraula "patriarcat" es refereix a un sistema social o de govern basat en l'autoritat dels homes de major edat o dels homes que han estat pares -o, més aviat, dels homes que tenen fills, preferentment mascles, que formen una part important del seu capital simbòlic. Una forma d'organització social en la qual l'home exerceix l'autoritat en tots els àmbits, assegurant-se la transmissió del poder i l'herència per línia masculina. El psiquiatre xilè Claudio Naranjo apunta que aquest tipus de ment va començar a gestar-se fa només uns 6.000 anys, quan, davant d'una crisi de supervivència, certes poblacions agrícoles arcaiques indoeuropees i semites van haver de tornar a fer-se nòmades i van acabar convertint-se en comunitats de guerrers depredadors.

En qualsevol cas, més enllà del moment històric de la seva aparició, està àmpliament demostrat que el patriarcat no és l'única forma d'organització social que ha existit.

Entenem que el patriarcat, en l’àmbit individual, pot ser contemplat com un patró defensiu que nega, rebutja i reprimeix altres parts de la nostra pròpia naturalesa, impedint un desenvolupament harmònic de l'individu en negar o invalidar parts pròpies de la seva condició, privilegiant, per exemple, el tenir al ser i el deure al voler, creant persones inestables, insegures, fràgils i vulnerables que no confien en si mateixes, essencialment, perquè no s'ha confiat en elles. Algunes de les característiques associades al marc mental del patriarcat serien: l'alienació, l'autoritat, la jerarquia, la crítica destructiva, el judici, el càstig, la repressió, la rigidesa, la invalidació, els imperatius, la culpabilització, la disciplina, la domesticació, els deures, la defensa, la contracció, la competitivitat, la condicionalitat, la desconfiança, l'externalització, els patrons de relació agressivitat / submissió, la negació, l'obediència, la presumpció de culpabilitat, l'arbitrarietat, l'escassetat ...

Considerem que, a dia d’avui i en les nostres societats, aquestes característiques tenen molta més presència i més pes i força que les seves corresponents antònimes, i per això afirmem que aquest és un patró que continua sent clarament hegemònic.

El món del patriarca no confia en la vida, i sent problemàtica la seva presència en qualsevol dels escenaris i etapes vitals, ho és particularment en l’àmbit de l’educació. El patriarca no entèn la naturalesa del nen, l’experimenta com hostil i la rebutja i reprimeix. La seva presència en l'esperit educatiu de l'època seria un aspecte essencial, ja que és el que permetria la reproducció del patró, transmetent-se així de pares a fills i seguint de generació en generació, inoculant-se de manera pràcticament invisible i explicant així perquè se segueixen repetint incessantment moltes de les conductes i molts dels problemes propis dels nostres dies. 

Notes sobre la vida (V)

Notes sobre la vida (IV)

Notes sobre la vida (III)

Notes sobre la vida (II)

Notes sobre la vida (I)

La importància dels primers anys (II). Aportacions de Theodore Millon.

Theodore Millon va ser un psicòleg nord-americà pioner en la investigació sobre la personalitat. Des de la seva obra seminal de 1969, "Psicopatologia moderna: un enfocament biosocial dels aprenentatges erronis i dels disfuncionalismes", i durant més de 30 anys, Theodore Millon va desenvolupar una ciència complexa de la personalitat i la seva patologia. En el seu model, va postular l'existència de tres polaritats bàsiques per explicar les diferències essencials entre els diferents tipus de personalitat:

a) Conducta instrumental (com): actiu - passiu

b) Font del reforç (on): si mateix (independent) – altres (dependent)

c) Naturalesa del reforç (que): plaer - dolor

En la introducció a la seva obra comentava: “El més representatiu del cos central de la psicopatologia són els problemes no dramàtics i mundans de la vida, les ansietats callades però persistents, les frustracions repetides i conflictes immobilitzants que obstaculitzen a milions d'americans dia a dia. Aquests trastorns lleus solen ser considerats com una cosa que ens «ve donada» com a part del «destí» de l'home o de la seva «naturalesa»”. Més endavant, definia els patrons de personalitat patològica de la següent manera: “Els patrons de personalitat patològica són característiques profundament arrelades que impregnen totes les facetes de l'activitat de l'individu (...) Aquests patrons deriven de la complexa i seqüencial interacció dels factors constitucionals i de l'experiència. Un cop establerts en els primers estadis de la vida, els patrons patològics tendeixen a envair noves esferes i a perpetuar-se dins de cercles viciosos; imposen un mode de vida tan arrelat i automàtic que el pacient sovint no adverteix la seva presència ni les seves devastadores conseqüències”.

Respecte la nostra entrada d’avui, resulta de gran rellevància del paràgraf anterior la importància destacada de la interacció i el fet que s’estableixin als primers anys de vida.

De fet, entre les causes que contribueixen a la formació dels Trastorns de la Personalitat, Millon recull les relacionades amb la comunicació humana i amb elles es torna a fer evident la extraordinària importància i impacte del que passa als primers anys de vida, de les experiències viscudes als primers temps, de la repercussió de les relacions en els inicis de la vida:

a) L'ús de mètodes punitius en la criança com intimidar o ridiculitzar.

b) La incoherència en les normes i la col•locació de límits clars i raonables.

c) Les expectatives desajustades, utòpiques o excessives dels criadors respecte al nen.

d) La imprevisibilitat en l'aplicació de càstigs i recompenses.

e) La hiperprotecció.

f) L'excessiva indulgència i permissivitat

g) Els patrons amorfs, fragmentats i confusos en la comunicació.

h) La transmissió de significats i sentiments ambivalents i oposats.

i) L'ambient familiar estressant i desestructurat.

j) El contingut dels ensenyaments.

k) L'exposició a models d'imitació deficients.

l) La presència de discòrdia familiar.

m) La injustícia i desproporció en el repartiment de l'afecte entre els germans.

n) L'ordre dels naixements.

A més, Millon també va destacar la importància de la informació transmesa de manera no intencional: "Els nens aprenen i absorbeixen menys a partir dels models d'ensenyament parentals intencionats que de l'experiència casual i adventícia”. Així doncs, la importància no rauria tant en donar grans lliçons o fer exposicions magistrals, sinó en tot allò que es transmet al nen a través de la pròpia forma de Ser. Al respecte, el  psicoanalista Heinz Kohut va escriure: “El que influeix sobre el caràcter del self del nen no és tant el que els pares fan sinó el que són.”

Auto – actualització. Abraham Maslow

Un dels pioners de l’anomenada Psicologia Humanista va ser el psicòleg Abraham Maslow. El moviment humanista, que va emergir cap a meitats del segle passat, propugnava l'atenció a la riquesa de l'ésser humà i l'estudi dels seus elements positius enfront de les dues teories regnants en aquell moment: el conductisme i la psicoanàlisi.

Encara que autors com Carl Rogers van dur a terme un important esforç per validar les seves propostes, sobretot en el camp de la psicoteràpia, molts dels principis de la seva teoria de personalitat no van ser abordats des d'un punt de vista empíric. Una cosa semblant va passar amb les propostes d'Abraham Maslow, president de la APA (American Psychological Association) en aquella época. Per sort però, malgrat el cientificisme actual imperant, les seves valuoses aportacions no han perdut interès ni actualitat.

En enfocaments com l'humanista no es concedeix massa rellevància al diagnòstic clínic, ni hi ha lloc per l'especificitat de tractament per transtorns, sinó que s’atén a la persona de manera individualitzada, posant el focus d’atenció en el seu projecte vital, en la seva problemàtica actual (l'aquí i l'ara ) i en el fet de fomentar la seva capacitat d'autorealització, més enllà del suposat quadre clínic que pugui presentar. En paraules de Maslow, “si la ciència humanista pot presumir de tenir altres metes a part de la simple fascinació amb el misteri humà i el goig d'aquest, aquestes metes serien l’alliberar l'individu de tota forma de control extern i fer-lo menys predictible per a l'observador ... tot i que això vulgui dir que sigui més predictible per a si mateix.”

Maslow va ser un precursor interessat a explorar nous problemes i noves esferes. La seva obra està constituïda per un conjunt de reflexions, opinions i hipòtesis, no per un sistema teòric complet.  Un dels conceptes claus de la seva proposta és el d’auto – actualització. Es tracta d’un procés continu en què les pròpies capacitats s'utilitzen de manera creativa, joiosa i plena. Representa una forma de treballar, viure i relacionar-se permanentment amb el món. Entre les característiques de les persones dedicades a la auto - actualització, Maslow esmenta les següents:

1.   Una millor percepció de la realitat i relacions poc problemàtiques amb aquesta.

2.   Acceptació de si mateix, dels altres, de la naturalesa.

3.   Espontaneïtat, simplicitat, naturalitat.

4.   Capacitat per centrar-se en els problemes.

5.   Capacitat per prendre distància respecte de les situacions.

6.   Autonomia, independència enfront de la cultura i l'entorn.

7.   Frescor contínua en les apreciacions.

8.   Experiències “cumbre” i místiques.

9.   Afinitat amb altres.

10. Relacions interpersonals riques i profundes.

11. Estructura caracterològica democràtica.

12. Discriminació entre mitjans i fins, entre el bé i el mal.

13. Sentit de l'humor filosòfic i amistós.

14. Creativitat auto - actualitzadora.

15. Resistència a l'enculturació; transcendència de qualsevol cultura particular.

Una qüestió molt important és que, per a Maslow, tots els éssers humans tenen una tendència innata a la auto - actualització. Així doncs, es tractaria d’una condició pròpia de l’home i, per tant, en cas de no donar-se, s’ha d’entendre pel fet que hi ha hagut determinades condicions que de manera més o menys poderosa ho han impedit. Des d’aquesta perspectiva, la neurosis es considera, bàsicament, com un bloqueig d’aquesta tendència innata.

Encara que en principi, i pel fet propi de ser quelcom natural, l’auto – actualització s'hagi d'entendre com una tasca accesible, en la pràctica és força difícil de trobar, segons el criteri de Maslow, en menys del 1% de la població adulta. Un decalatge xocant que planteja de manera immediata i inevitable una pregunta: Què passa en el nostre entorn? 

Desconnexió i manipulació

Ens podem preguntar per què tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el mateix fenomen: persones que donen suport a altres tot i que els estan dificultant o impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Ho podem veure en molts àmbits diferents: Parelles, treball, religió, ensenyament .... I també, òbviament i com continua sent tema de rabiosa actualitat (rabiosa en diferents accepcions), en el món de la política on tot i ser coneguts alts graus de corrupció dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els interessos dels electors, molts d'ells tornen a decidir escollir-los lliurement, sense que hi hagi cap coacció directa explícita.

Què ha de passar doncs perquè algú acabi triant allò que va en contra de la seva pròpia maduresa i autonomia? Una condició necessària és que s'hagi produït una desconnexió dels programes naturals i genuïns d'un mateix. Ningú pot estar a favor que no el deixin caminar si, d'alguna manera, no ha après que caminar pel seu compte pot resultar perillós o ser un problema. Aquesta desconnexió, que en algun moment pot haver estat un mal menor, passa però, posteriorment, una factura de costos incalculables. Deixa la persona desorientada, perduda, sense brúixola, desposeida, fora de contacte del que ella pròpiament és, i per tant, totalment afeblida i vulnerable, disposada a fer el que sigui necessari per poder recuperar un mínim d'estabilitat, sent doncs, altament manipulable. I és que aquest és, certament, un escenari d'amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no poder comptar amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua, l'única possibilitat llavors és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de fora, extern, que la pugui proporcionar.

Qualsevol situació d'estrès es viu com una emergència. Necessitem poder calmar-nos. Si no podem aconseguir-ho pel nostre compte .... buscarem alguna cosa o a algú perquè ho faci. La urgència de la necessitat pot fer agafar-nos a qualsevol cosa, fins i tot a allò que pugui enfonsar-nos més. Llavors és quan, com diu la dita, es pot “sortir del foc per caure a les brases”.

FELIÇ SANT JORDI!!!!

Sobre la naturalesa de l'estat (II)

Una manera d'explicar l'estrès

“Estrés” és un concepte que ens resulta molt familiar. L’utilitzem molt sovint i diem que solem patir-lo, ja sigui nosaltres mateixos i/o en el nostre entorn. I diem intencionadament patir-lo, perquè està associat a malestar. Què ens està passant i perquè quan tenim estrès?

Pel catedràtic de fisiologia Juan Vicente Sánchez-Andrés, l’estrès no es altra cosa que una resposta davant la incertesa. Pel psicòleg David Myers, l’estrès és el procés a través del qual percebem i responem a certs esdeveniments anomenats estressors, els quals avaluem com a amenaçadors o desafiants. Per l’Associació Americana de Psicologia (APA), per definició, l'estrès és qualsevol experiència emocional molesta que vingui acompanyada de canvis bioquímics, fisiològics i conductuals predictibles. Les respostes fisiològiques són de tipus involuntari, i algunes d'elles són l'augment de la taxa cardíaca, la pressió sanguínia o l'activitat respiratòria. A més de l'activació o inhibició de mecanismes bioquímics i fisiològics, és important el nombre de reaccions psicològiques associades a l'estrès, que sovint es classifiquen com de tipus emocional, somàtic, cognitiu i comportamental. Els indicadors emocionals estan molt relacionats amb els somàtics i amb freqüència són uns causa dels altres. Les emocions associades a l’estrès són, per exemple, por, tristesa i ira, i es poden observar estats d'ànim com la impaciència i la frustració. Els indicadors somàtics solen ser expressats per les persones com queixes, sent les més habituals fatiga i cansament, insomni, tremolor i dolors de diferent tipus. Pel que fa als indicadors cognitius destaquen, entre alguns dels més habituals, la indecisió, una activitat mental accelerada, la pèrdua del sentit de l'humor i problemes d’atenció i concentració i de memòria. Entre els comportamentals, estats de nerviosisme diversos, com mossegar-se les ungles, no poder estar quiet, alteracions de la ingesta d’aliments, fumar, etc.

A la dècada dels anys 80 del segle passat, el psicòleg Richard Lazarus i la Dra. Susan Folkman van proposar l’anomenat model transaccional de l'estrès. Aquest model defensa que les experiències estressants s’han de considerar transaccions entre la persona i l'entorn. Segons aquesta proposta, l'estrès és un estat d'ansietat que es produeix quan els esdeveniments i les responsabilitats excedeixen les pròpies capacitats d'afrontament. I d’això se’n pot fer una representació gràfica com es veu a continuació.

Es defineix doncs l'estrès psicològic com una relació particular entre l'individu i l'entorn que és avaluat per aquest com amenaçant o que desborda els seus recursos i que posa en perill el seu benestar. Aquest estrès està determinat per l'avaluació que l'individu fa d'una interacció específica amb l'entorn.

L'estrès forma part de l'existència, donat que contínuament es produeixen desequilibris entre els recursos de l'individu i la demanda ambiental. Quan l'individu percep que els seus recursos són insuficients per afrontar la demanda de qualsevol situació s'activa a nivell biològic, psicològic i social, per tal d'augmentar els seus recursos i respondre millor a les demandes. Una altra possibilitat per equilibrar demandes i recursos i mantenir-les en la diagonal és reduir les primeres. Seria el que feríem, per exemple, quan reduïm el número d’activitats planificades perquè no podem atendre-les totes. O, per descomptat, es poden fer les dues coses a l’hora, reduir demandes i augmentar recursos.

Així que, mentre puguem anar equilibrant aquestes dues variables, tot anirà bé. Perquè el problema no és desplaçar-se provisionalment a la zona d’estrès. El problema és freqüentar-la habitualment. En aquest sentit, un altre expert en l'estudi de l'estrès, el psicòleg Shlomo Breznitz, apunta un fet que entenem de fonamental importància. Segons les seves paraules, "som primats, i per això el nostre sistema fisiològic està adaptat a milers d'anys a la selva. Allà les situacions d'estrès eren curtes i intenses ... I per això aquest estrès sobtat de curta durada enforteix el nostre sistema immunològic. En canvi, l'estrès modern, aquest que produeix quedés a l'atur o -pitjor encara- tenir por de quedar-se a l'atur, o un cap insuportable, o la parella mal avinguda ... és pitjor que la trobada amb el lleó, perquè no estem preparats per a ell i, al contrari de l'altre, deprimeix el nostre sistema immunològic". I afegeix, "estem preparats per afrontar tragèdies instantànies, però no llargs i interminables serials". 

Una lectura final que es desprèn de tot això és que, com més recursos tingui la persona, més desafiaments podrà afrontar sense entrar en zona d’estrès. Com més fortes siguin les arrels d’un arbre, més ventades podrà suportar mantenint-se dempeus. 

Democràcia: Quan el nom no fa la cosa

Deia Erich Fromm:  "Hi ha una sola manera de definir el veritable significat de la diferència entre feixisme i democràcia. Aquesta constitueix un sistema que crea condicions polítiques, econòmiques i culturals dirigides al desenvolupament ple de l'individu. El feixisme, per contra, és un sistema que, no importa quin sigui el nom que adopti, subordina l'individu a propòsits que li són estranys i debilita el desenvolupament de la genuïna individualitat".
Ara repassem alguns dels aspectes que defineixen els marcs del funcionament actual, com els mercats, els medis de comunicació de masses, la política parlamentària, el sistema educatiu a l'ús, el sistema judicial i els paradigmes actuals de salut mental  i valorem a quin dels dos propòsits serveixen millor. Doncs això.  

Sobre la naturalesa de l'estat (I)

Curs

Aquest proper trimestre oferiré el curs:

RECURSOS PER A LA GESTIÓ PERSONAL

Els temes a tractar són els següents:

Assertivitat

Resiliència

Egoisme ètic

Gratitud

Culpes? Les justes

I el cos què hi diu? El cos com a protagonista essencial del canvi

Moments de turbulències

Relacions saludables

Les sessions seran els dimarts de 19,15 a 20,45 h.

Número de sessions: 8

Total hores: 12

Data inici: Dimarts 14 de març.

Data finalització: Dimarts 9 de maig.

Matrícula: 35 €.
Es pot abonar el mateix dia d'inici.

Lloc: Associació Nou Horitzó.  Carrer de l'Art, 18, 08041

(Metro Maragall línies 4 i 5)

Per qualsevol altra informació:

e-mail: fjfllb@gmail.com

Tel: 681 22 80 52

En cas d'estar interessats/des us agrairia confirmació de l'assistència donat que l'aforament és limitat.

Educació: Mirades crítiques (I)

Els nens són el present i el futur. Per la seva pròpia naturalesa estan totalment exposats a l'entorn en què viuen. Moltes veus han reclamat i reclamen canvis radicals urgents en l'educació parental i escolar que permetin als nens mantenir-se en el seu eix i els ajudin al seu ple, íntegre i harmònic desenvolupament, cosa que ara està de forma generalitzada molt lluny d'ocórrer. Una assignatura vital pendent del món dels adults.

Educació: Una crítica radical

Mentre els posicionaments oficials continuen entretinguts amb qüestions com si s’han de fer més o menys deures, si convenen tantes o quantes hores d’activitats extraescolars, el sexisme en les joguines o en penjar als nens diferents tipus d’etiquetes diagnòstiques, hi ha veus que, des de fa temps, plantegen la necessitat de canviar de manera radical la manera normativa d’entendre l’educació. Aquest és el cas del psiquiatra xilè Claudio Naranjo.  Considerat pioner en el seu treball experimental i teòric com integrador de la psicoteràpia i les tradicions espirituals, des de finals dels anys 90 ha participat en un gran nombre de conferències d'educació i ha procurat influir en la transformació del sistema educatiu a diversos països, mogut per la convicció que res és més esperançador en termes d'evolució social que el cultiu de la saviesa individual, la compassió i la llibertat.

La seva crítica a l’educació no només fa referència a l’àmbit escolar, sinó també a la que proporcionen els pares als seus fills com a corretja de transmissió d’una manera de fer i d’uns valors propis d’una societat pertorbada. Naranjo diu en aquest sentit: “Es la educación desde donde se inocula la conciencia vieja. La educación está sirviendo para la perpetuación de una manera de pensar, de una manera de ser que ya nos es obsoleta y destructiva”. Amb les seves formes amables i la seva veu suau afirma: “… la educación no está al servicio de la evolución humana sino de la producción o más bien de la socialización. Esta educación sirve para domesticar a la gente de generación en generación…”. I afegeix: “Se quiere usar la educación como una manera de meter en la cabeza de la gente una manera de ver las cosas que le conviene al sistema, a la burocracia. Nuestra mayor necesidad es la de una educación para evolucionar, para que la gente sea lo que podría ser”.

Per a Naranjo, “la educación actual cuenta con una agenda implícita que requiere que los niños sean igualitos a los papás, cuando los papás son el problema”.  “Hay un énfasis en la crianza en la domesticación. Después de que aprendimos a domesticar a los animales empezamos a domesticar a nuestros hijos. Somos una especie autodomesticada, autodomesticante. Y no nos damos cuenta en la medida en cuan violento es este proceso…..”. “Al niño se lo rodea de no, no, no, no, no, se le enseña a no seguir sus impulsos, no seguir lo que Freud llamaba el principio del placer. Al niño se le enseña a que el principio de realidad debe venir antes que el principio del placer. Hay una acusación de que el placer es malo, es criminal, que hay que sacarse de adentro”. Com a resultat de l’estat de la qüestió, en la seva opinió, “las necesidades de los niños son tan profundamente negadas o postergadas que los niños tienen que olvidarse de sí mismos. Los niños tienen que volverse ascéticos prematuramente, tienen que no saber de su propia hambre…”.

“En lugar de una educación para la información, se necesitaría una educación que se ocupe del aspecto emocional y una educación de la mente profunda”. “La información abunda. Lo que necesitamos es el cariño, lo que necesitamos es la libertad”. “Actualmente se reprime a los hijos de generación en generación… y es una gran pérdida para el mundo toda esa energía creativa de los niños. Tal vez la solución al mundo sería muy fácil si simplemente dejamos que se desarrollen las mentes de los niños de otra manera para tener una generación no sólo más feliz que la nuestra, una generación más sabia que la nuestra y más benévola que la nuestra”. 

La seva proposta doncs posa l’accent en la prevenció: “Yo mantengo que el cambio es a través de la consciencia, otra manera de ver, otra manera de sentir, otra manera de comprender, otra manera de Ser, y que la educación es la principal manera cómo podríamos inyectar eso en la humanidad en forma masiva. No más educación de la que hay sino… una educación para trascender la mente patriarcal”. Però, al seu parer, no serà fàcil un canvi en aquesta direcció: “La sociedad está muy mal y tendría que evolucionar para que se resuelva la crisis social multifacética. La conciencia es nuestra esperanza. Pero parece que la conciencia va a tener que meterse en el mundo no por la institución ya establecida de la educación. Yo estoy hace tiempo tratando de cambiar la educación y no tengo mucho optimismo a estas alturas de que sea cambiable porque la burocracia educacional es muy inerte”.

Una part molt important del seu treball s’ha dedicat a crear un model de formació per educadors per ajudar a capacitar-los a poder acompanyar millor el procés de desenvolupament propi del nen.  En les seves paraules: “Y cuánto no convendría a nuestros futuros educadores comprender que la salud, como la libertad misma, no es tanto algo que se adquiere, sino algo a lo que se llega dejando atrás una prisión en la cual se ha crecido y no se sabe siquiera que se habita hasta que no se emprende la aventura del autoconocimiento y se llega a asomar más allá de sus paredes”.

A la pregunta, de quina manera podem actuar des de la família, Naranjo respón: “Lo máximo que pueden hacer los padres por sus hijos es ocuparse de su propio desarrollo personal. Que el padre y la madre se desarrollen como personas y sean el ejemplo”.

Continguts del proper curs 

"ACCEDINT A L'AUTO - CONFIANÇA":

Patriarcat: Un marc social i cultural per descriure on som.
La importància dels primers anys.
La qüestió del vincle.
El trauma invisible.
Viure a la defensiva
Manifestacions habituals de desestabilització i desconnexió.
Una puntada al tronc
Empoderament i reconnexió
Retorn a casa.

Sessions: els dimarts de 19,15 a 20,45 h.

Número de sessions: 8

Total hores: 12

Data inici: Dimarts 17 de gener.

Data finalització: Dimarts 7 de març.

Lloc: Associació Nou Horitzó.  Carrer de l'Art, 18, 08041

(Metro Maragall línies 4 i 5)

Matrícula: 35 €.

Més informació: e-mail: fjfllb@gmail.com

En cas d'estar interessats/des es prega confirmació de l'assistència donat que l'aforament és limitat.

Profecies auto – complertes

Si anem a una reunió i pensem que anirà malament, és probable que vagi malament. Però no per cap avatar màgic, ni cap llei secreta, sinó perquè aquesta posició de partida farà que actuem en conseqüència, Per tant, per exemple, la nostra expressió corporal expressarà el nostre temor, la nostra mirada serà esquiva, la nostra postura encongida, la nostra veu trèmula.... I això, com és obvi, serà captat per les altres persones que, molt probablement actuaran en conseqüència. I si és així, la reunió pot, efectivament, acabar anant malament... i la profecia s’haurà complert. De la mateixa manera, si a l’hora de preparar un treball comencen a pensar que no som capaços, que no ens en sortirem, que ho farem malament i que ens rebutjaran la feina, és molt probable que la mateixa ansietat no ens permeti desenvolupar tot el nostre potencial, que no acabem fent les coses tan bé com sabem, que cometem errors i que, finalment, la nostra tasca no sigui del grat dels altres. I l’experiència d’aquest rebuig confirmarà, al seu torn, la premissa inicial. La profecia doncs, de nou, s’haurà complert.

Va ser el sociòleg Robert K. Merton qui va encunyar l'expressió "profecia auto – complerta" i va formalitzar la seva estructura i conseqüències. En el seu llibre Teoria Social i Estructura Social, Merton va definir una profecia auto - complerta de la següent manera: “Una profecia auto - complerta és una falsa definició d'una situació o persona que evoca un nou comportament, el qual fa que la falsa concepció es faci verdadera. Aquesta validesa enganyosa perpetua l'error. El posseïdor de la falsa creença percebrà el curs dels esdeveniments com una prova que tenia raó des del principi”. Per al psicòleg Giorgio Nardone, “una profecia que s'autorealitza és una suposició que, pel sol fet d'haver estat formulada, realitza l'esdeveniment previst, esperat o predit, confirmant d'aquesta manera la pròpia veracitat. És un productor de realitats”.

És important doncs retenir que el compliment de la profecia no és a causa de cap mena de procés màgic, sinó pel fet que posa en marxa maneres d’actuar que van en la línea de confirmar allò que es planteja de bon començament. No és cap miracle, sinó la creació de condicions que augmenta les probabilitats del fet. Per tant, això no vol dir que si, per exemple,  pensem que plourà, plogui, que si pensem que algú li passarà alguna cosa, li passi, o que si pensem que ens tocarà la loteria, ens tocarà. Perquè hi ha coses sobre les quals la nostra influència, molt probablement, és zero, tot i que això és objecte d’un acalorat debat, però en qualsevol cas ja no pertany al tema que ens ocupa.  

Les profecies auto - complertes es poden donar amb coses molt quotidianes i prosaiques, però també amb coses de molta importància i transcendència. Imaginem, per exemple, que una persona parteixi de la premissa que es poc valuosa. Si es comporta de manera congruent amb aquesta idea pot anar recollint experiències que vagin reforçant aquest punt de vista. D’aquesta manera doncs, les pròpies conductes es comporten com un factor mantenidor del problema, que li pot crear importants dificultats i limitacions en la seva vida.

Tots els àmbits de la nostra vida són susceptibles de poder quedar sota els efectes de les profecies auto – complertes. La salut també. Si pensem que ens pot fer mal el cap, potser ens comencem a posar tensos i sigui aquesta tensió la que acabi, en efecte, donant-nos mal de cap. Si pensem que la propera nit ens costarà dormir, pot ser que aquesta informació ens alteri i activi, i llavors serà aquesta pròpia activació la que dificultarà que ens adormim i puguem patir insomni. Si pensem que tenim mala memòria i aquesta possibilitat ens atabala, això es pot traduir en una disminució dels recursos efectius disponibles i, per tant, en la comissió de més errades, la qual cosa anirà en la línea de reforçar el punt de partida inicial. Si a una persona li diuen que té una depressió pot ser que això la indueixi a tenir més comportaments que estiguin en consonància amb aquesta condició i que això acabi per confirmar el diagnòstic. En l’àmbit de les relacions, també poden tenir un gran impacte. Si, per exemple, comencen a pensar que la relació amb la parella no va bé i es pot trencar pot passar que comencem a adoptar maneres pròpies de funcionar que siguin congruents amb això, i d’aquesta manera facilitem la ruptura. I fins i tot poden acabar sent particularment pernicioses en el cas que es facin amb mala intenció. Per exemple, en el maltractament psicològic es fàcil que les trobem presents. Un “no serveixes per res” es pot traduir, en cas de ser cregut, en errors de tota mena que acabin convertint la persona agredida en més i més vulnerable. I també podem observar la seva presència en l’educació i el desenvolupament. Si quan un nen està jugant al parc amb les atraccions li diem que caurà, aquesta advertència pot desestabilitzar-lo i augmentar les probabilitats que acabi caient. No cal dir que una repetició sistemàtica d’això pot acabar sent extremadament limitant.

Així doncs, donada la facilitat amb la que es poden presentar i el seu poderós efecte potencial, cal tenir molt en compte aquest mecanisme. És important no perdre de vista que estem parlant d’una profecia, concepte que fa referència a quelcom que hom prediu.

Encara que el més habitual és que el concepte de les profecies auto - complertes s’apliqui, seguint l’esperit de la pròpia definició original, a situacions de to negatiu, problemàtiques, val a dir també, però, que el mateix mecanisme, la seva mateixa lògica, funcionen aplicats en sentit positiu. Això és doncs molt important perquè poden ser utilitzades com un recurs poderós perquè augmentin les probabilitats que succeeixin aquelles coses que ens convenen.  Si, per exemple, ens diem que “tot anirà bé”, això ens pot ajudar a tranquil·litzar-nos i a afavorir que, efectivament, tot acabi anant bé. La psiquiatra Susan Vaughan comenta al respecte: “L’optimisme és como una profecia que es compleix per si mateixa. Les persones optimistes presagien que assoliran allò que desitgen, perseveren, i la gent respon bé al seu entusiasme. Aquesta actitud els dóna avantatge en el camp de la salut, de l’amor, del treball i del joc, la qual cosa, al seu torn, revalida la seva predicció optimista”. Per la seva banda, en una de les seves agudes observacions i indicacions deia William James: “El camí voluntari i sobirà cap a l'alegria, si perdem l'alegria, consisteix a procedir amb alegria, actuar i parlar amb alegria, com si aquesta alegria estigués ja amb nosaltres”.