“Estrés” és un concepte que
ens resulta molt familiar. L’utilitzem molt sovint i diem que solem patir-lo,
ja sigui nosaltres mateixos i/o en el nostre entorn. I diem intencionadament patir-lo,
perquè està associat a malestar. Què ens està passant i perquè quan tenim
estrès?
Pel catedràtic de fisiologia
Juan Vicente Sánchez-Andrés, l’estrès no es altra cosa que una resposta davant
la incertesa. Pel psicòleg David Myers, l’estrès és el procés a través del qual
percebem i responem a certs esdeveniments anomenats estressors, els quals
avaluem com a amenaçadors o desafiants. Per l’Associació Americana de
Psicologia (APA), per definició, l'estrès és qualsevol experiència emocional
molesta que vingui acompanyada de canvis bioquímics, fisiològics i conductuals
predictibles. Les respostes fisiològiques són de tipus involuntari, i algunes
d'elles són l'augment de la taxa cardíaca, la pressió sanguínia o l'activitat
respiratòria. A més de l'activació o inhibició de mecanismes bioquímics i
fisiològics, és important el nombre de reaccions psicològiques associades a
l'estrès, que sovint es classifiquen com de tipus emocional, somàtic, cognitiu
i comportamental. Els indicadors emocionals estan molt relacionats amb els
somàtics i amb freqüència són uns causa dels altres. Les emocions associades a l’estrès
són, per exemple, por, tristesa i ira, i es poden observar estats d'ànim com la
impaciència i la frustració. Els indicadors somàtics solen ser expressats per
les persones com queixes, sent les més habituals fatiga i cansament, insomni,
tremolor i dolors de diferent tipus. Pel que fa als indicadors cognitius destaquen,
entre alguns dels més habituals, la indecisió, una activitat mental accelerada,
la pèrdua del sentit de l'humor i problemes d’atenció i concentració i de
memòria. Entre els comportamentals, estats de nerviosisme diversos, com
mossegar-se les ungles, no poder estar quiet, alteracions de la ingesta
d’aliments, fumar, etc.
A la dècada dels anys 80 del
segle passat, el psicòleg Richard Lazarus i la Dra. Susan Folkman van proposar l’anomenat
model transaccional de l'estrès. Aquest model defensa que les experiències
estressants s’han de considerar transaccions entre la persona i l'entorn. Segons
aquesta proposta, l'estrès és un estat d'ansietat que es produeix quan els esdeveniments
i les responsabilitats excedeixen les pròpies capacitats d'afrontament. I
d’això se’n pot fer una representació gràfica com es veu a continuació.
Es defineix doncs l'estrès
psicològic com una relació particular entre l'individu i l'entorn que és
avaluat per aquest com amenaçant o que desborda els seus recursos i que posa en
perill el seu benestar. Aquest estrès està determinat per l'avaluació que
l'individu fa d'una interacció específica amb l'entorn.
L'estrès forma part de l'existència,
donat que contínuament es produeixen desequilibris entre els recursos de
l'individu i la demanda ambiental. Quan l'individu percep que els seus recursos
són insuficients per afrontar la demanda de qualsevol situació s'activa a
nivell biològic, psicològic i social, per tal d'augmentar els seus recursos i
respondre millor a les demandes. Una altra possibilitat per equilibrar demandes
i recursos i mantenir-les en la diagonal és reduir les primeres. Seria el que
feríem, per exemple, quan reduïm el número d’activitats planificades perquè no
podem atendre-les totes. O, per descomptat, es poden fer les dues coses a
l’hora, reduir demandes i augmentar recursos.
Així que, mentre puguem anar
equilibrant aquestes dues variables, tot anirà bé. Perquè el problema no és
desplaçar-se provisionalment a la zona d’estrès. El problema és freqüentar-la
habitualment. En aquest sentit, un altre expert en l'estudi de l'estrès, el
psicòleg Shlomo Breznitz, apunta un fet que entenem de fonamental importància.
Segons les seves paraules, "som primats, i per això el nostre sistema
fisiològic està adaptat a milers d'anys a la selva. Allà les situacions
d'estrès eren curtes i intenses ... I per això aquest estrès sobtat de curta
durada enforteix el nostre sistema immunològic. En canvi, l'estrès modern,
aquest que produeix quedés a l'atur o -pitjor encara- tenir por de quedar-se a
l'atur, o un cap insuportable, o la parella mal avinguda ... és pitjor que la
trobada amb el lleó, perquè no estem preparats per a ell i, al contrari de
l'altre, deprimeix el nostre sistema immunològic". I afegeix, "estem
preparats per afrontar tragèdies instantànies, però no llargs i interminables
serials".
Una lectura final que es
desprèn de tot això és que, com més recursos tingui la persona, més
desafiaments podrà afrontar sense entrar en zona d’estrès. Com més fortes
siguin les arrels d’un arbre, més ventades podrà suportar mantenint-se dempeus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada