Theodore Millon va ser un
psicòleg nord-americà pioner en la investigació sobre la personalitat. Des de
la seva obra seminal de 1969, "Psicopatologia moderna: un enfocament
biosocial dels aprenentatges erronis i dels disfuncionalismes", i durant
més de 30 anys, Theodore Millon va desenvolupar una ciència complexa de la
personalitat i la seva patologia. En el seu model, va postular l'existència de
tres polaritats bàsiques per explicar les diferències essencials entre els
diferents tipus de personalitat:
a) Conducta instrumental
(com): actiu - passiu
b) Font del reforç (on): si
mateix (independent) – altres (dependent)
c) Naturalesa del reforç
(que): plaer - dolor
En la introducció a la seva
obra comentava: “El més representatiu del cos central de la psicopatologia són
els problemes no dramàtics i mundans de la vida, les ansietats callades però
persistents, les frustracions repetides i conflictes immobilitzants que
obstaculitzen a milions d'americans dia a dia. Aquests trastorns lleus solen
ser considerats com una cosa que ens «ve donada» com a part del «destí» de l'home
o de la seva «naturalesa»”. Més endavant, definia els patrons de personalitat
patològica de la següent manera: “Els patrons de personalitat patològica són
característiques profundament arrelades que impregnen totes les facetes de
l'activitat de l'individu (...) Aquests patrons deriven de la complexa i
seqüencial interacció dels factors constitucionals i de l'experiència. Un cop
establerts en els primers estadis de la vida, els patrons patològics tendeixen
a envair noves esferes i a perpetuar-se dins de cercles viciosos; imposen un
mode de vida tan arrelat i automàtic que el pacient sovint no adverteix la seva
presència ni les seves devastadores conseqüències”.
Respecte la nostra entrada
d’avui, resulta de gran rellevància del paràgraf anterior la importància
destacada de la interacció i el fet que s’estableixin als primers anys de vida.
De fet, entre les causes que
contribueixen a la formació dels Trastorns de la Personalitat, Millon recull
les relacionades amb la comunicació humana i amb elles es torna a fer evident la extraordinària
importància i impacte del que passa als primers anys de vida, de les
experiències viscudes als primers temps, de la repercussió de les relacions en
els inicis de la vida:
a) L'ús de mètodes punitius
en la criança com intimidar o ridiculitzar.
b) La incoherència en les
normes i la col•locació de límits clars i raonables.
c) Les expectatives
desajustades, utòpiques o excessives dels criadors respecte al nen.
d) La imprevisibilitat en
l'aplicació de càstigs i recompenses.
e) La hiperprotecció.
f) L'excessiva indulgència i
permissivitat
g) Els patrons amorfs,
fragmentats i confusos en la comunicació.
h) La transmissió de
significats i sentiments ambivalents i oposats.
i) L'ambient familiar
estressant i desestructurat.
j) El contingut dels
ensenyaments.
k) L'exposició a models
d'imitació deficients.
l) La presència de discòrdia
familiar.
m) La injustícia i
desproporció en el repartiment de l'afecte entre els germans.
n) L'ordre dels naixements.
A més, Millon també va destacar
la importància de la informació transmesa de manera no intencional: "Els
nens aprenen i absorbeixen menys a partir dels models d'ensenyament parentals
intencionats que de l'experiència casual i adventícia”. Així doncs, la
importància no rauria tant en donar grans lliçons o fer exposicions magistrals,
sinó en tot allò que es transmet al nen a través de la pròpia forma de Ser. Al
respecte, el psicoanalista Heinz Kohut
va escriure: “El que influeix sobre el caràcter del self del nen no és tant el
que els pares fan sinó el que són.”
