Ens podem preguntar per què
tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el mateix
fenomen: persones que donen suport a altres tot i que els estan dificultant o
impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Ho podem veure en molts
àmbits diferents: Parelles, treball, religió, ensenyament .... I també,
òbviament i com continua sent tema de rabiosa actualitat (rabiosa en diferents
accepcions), en el món de la política on tot i ser coneguts alts graus de
corrupció dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els
interessos dels electors, molts d'ells tornen a decidir escollir-los
lliurement, sense que hi hagi cap coacció directa explícita.
Què ha de passar doncs
perquè algú acabi triant allò que va en contra de la seva pròpia maduresa i
autonomia? Una condició necessària és que s'hagi produït una desconnexió dels
programes naturals i genuïns d'un mateix. Ningú pot estar a favor que no el
deixin caminar si, d'alguna manera, no ha après que caminar pel seu compte pot
resultar perillós o ser un problema. Aquesta desconnexió, que en algun moment pot
haver estat un mal menor, passa però, posteriorment, una factura de costos
incalculables. Deixa la persona desorientada, perduda, sense brúixola, desposeida,
fora de contacte del que ella pròpiament és, i per tant, totalment afeblida i
vulnerable, disposada a fer el que sigui necessari per poder recuperar un mínim
d'estabilitat, sent doncs, altament manipulable. I és que aquest és,
certament, un escenari d'amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no
poder comptar amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua,
l'única possibilitat llavors és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de
fora, extern, que la pugui proporcionar.
Qualsevol situació d'estrès
es viu com una emergència. Necessitem poder calmar-nos. Si no podem aconseguir-ho
pel nostre compte .... buscarem alguna cosa o a algú perquè ho faci. La
urgència de la necessitat pot fer agafar-nos a qualsevol cosa, fins i tot a
allò que pugui enfonsar-nos més. Llavors és quan, com diu la dita, es pot
“sortir del foc per caure a les brases”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada