Ja fa temps, en un post anterior, vam parlar de
l’assertivitat comentant-ne alguns dels trets essencials (v. “L’assertivitat: un
recurs a l’abast per a la nostra estabilitat”). Més enllà però d’aquesta manera a l´ús de concebre
aquest concepte, contemplem aquí la possibilitat d’un segon tipus d’abordatge
de l’assertivitat, més radical, més profund, on el dret fonamental seria el dret
a Ser.
Fritz Perls, metge neuropsiquiatra i psicoanalista
i creador junt amb la seva esposa Laura Posner de la Teràpia Gestalt, comentava
el següent:
La pregunta que ens fem a partir d’aquesta cita de
Perls és: perquè la necessitat d’aquest recordatori? I una altra: Per què la
necessitat d’emfatitzar que siguem el que som si ja som? O és que no som?
Aquí podem contraposar el concepte d’assertivitat
al d’alienació. Alienació ve d’aliè, que vol dir, pertinent a una altra
persona, impropi, estrany, distant, llunyà. L’alienació fa referència a la pèrdua del sentiment de la
pròpia identitat. D’on surt aquesta possibilitat d’alienació? Quines
serien les condicions que podrien afavorir aquest procés? Una resposta al
respecte la podem trobar en la proposta de Carl Rogers, un dels pioners de l’anomenada
psicologia humanista. Segons aquest autor, les persones tenim una
necessitat d’acceptació positiva. Quan, de petits, aquesta acceptació positiva
és incondicional, el nen manté intacta la seva capacitat innata de jutjar per
si mateix quines experiències l’ajuden a créixer o el debiliten. Això dóna lloc
a un funcionament òptim i a la
congruència, terme emprat per Rogers per descriure quan la persona accepta
totes les seves característiques personals. Si, en cas contrari, aquesta acceptació
positiva és condicional, la pròpia capacitat del nen de jutjar és substituïda per
codis externs arbitraris, aliens a ell i molt sovint contraris als seus interessos
i a la cobertura de les seves necessitats essencials. Al seu torn, això dóna
lloc a la incongruència, és a dir, a la negació i rebuig de les
característiques personals.
Estem parlant en el rerefons, de si el nen es
tolerat i regulat o no, de si es estimat o no. L’observació del que passa molt
sovint en els entorns dels infants permet veure les constants invalidacions a
les que són sotmesos, contravenint gairebé de manera sistemàtica les seves
necessitats temporals, espacials, emocionals.... El psicòleg Arthur Janov comenta
en relació a aquesta qüestió: “En certa manera, els pares temen que en deixar
que els nens facin el que volen mai facin el que deuen”. Se li transmet així doncs
al nen el missatge, a vegades de manera molt evident, altres de manera molt més
subtil, que és inadequat, incapaç, molest, maldestre, lent.... Se l’està doncs
invalidant, alienant.
La lectura conseqüent a aquest escenari és que no serveix
ser com som. Ser el que som, no dóna, no basta. Així doncs, convé anar sent d’una
altra manera. Per Erich Fromm es produeix una adaptació dinàmica: “Per
adaptació dinàmica entenem aquella mena d'adaptació que passa, per exemple,
quan un nen, sotmetent-se a les ordres d'un pare sever i amenaçador -perquè el
tem massa per procedir d'una altra manera-, es transforma en un "bon"
noi. Al mateix temps que s'adapta a les necessitats de
la situació, hi ha alguna cosa que li passa dins de si mateix. Pot desenvolupar
una intensa hostilitat cap al seu pare, i reprimir-la, ja que seria massa
perillós expressar-la o fins i tot tenir consciència d'ella. Tal hostilitat
reprimida, però, constitueix un factor dinàmic de l'estructura del seu
caràcter. Pot crear una nova angoixa i conduir així a una submissió encara més
profunda; pot fer sorgir una vaga actitud de desafiament, no dirigida cap a ningú
en particular, sinó més aviat cap a la vida en general. Tota neurosi és un
exemple d'aquest tipus d'adaptació dinàmica; ella consisteix essencialment en
adaptar-se a certes condicions externes - especialment les de la primera
infància -, que són en si mateixes irracionals i, a més, parlant en termes
generals, desfavorables al creixement i al desenvolupament del nen”.
Assistim així doncs, al que metafòricament podríem
anomenar la formació d’una segona pell, una pell artificial que ve a substituir l’autèntica
pell. La pell natural és una amenaça i ha de ser substituïda per una d’aliena, de
sintètica. La confusió radical és que l’amenaça és un mateix. És a dir, el que
som, que hauria de ser la nostra principal plataforma de seguretat, la base de
la nostra estabilitat, passa a ser quelcom en el que no es pot confiar, un risc.
La conseqüència d’això és que la persona viu essencialment instal·lada en un
escenari d’amenaça, del qual s’ha de protegir defensant-se amb les estratègies
que tingui a l’abast. La submissió i l’agressivitat poden ser dues d’elles.
L’antídot a tot això és validar-se, donar-se l’oportunitat
de Ser. Això és el que entenem per una assertivitat radical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada