... però el vaixell no es mou.

En la entrada del 29 de juny, “Dick Fosbury: Parlant de canvis – 2”,  feia referència a l’anomenat problema dels nou punts. La solució és aquesta:

És curiós que hi hagi persones que, quan s’assabenten de la solució, diuen quelcom com “.... ah, però tu has fet trampa, tu has sortit!”.  I no deixa de ser sorprenent perquè en realitat la trampa és quedar “tancat” en la premissa falsa que es tracta d’un quadrat.

El problema dels nou punts, que s’utilitza molt en diferents àmbits, posa sobre la taula al meu entendre una qüestió clau: La presència de marcs mentals que poden ser limitants i no conscients. Marcs que, a més de mentals, poden ser també corporals. Conductes que no resulten adaptatives ni funcionals en el moment que s’apliquen activant-se sense ser-ne conscients. És a dir, incompetència inconscient.

Comentava també, en la meva última entrada “Sobre el monstre de l’inconscient“, el fet que un contingut. o procés, o conducta, sigui inconscient, no el converteix en un problema per aquesta raó. La competència inconscient no representa cap problema, ans el contrari. Algun conductor amb experiència canviaria la seva manera actual de conduir per com ho feia quan anava a classes a l’autoescola? També qualsevol persona que toca un instrument musical sap dels beneficis dels automatismes fruits de la pràctica.

La qüestió doncs està en els errors no detectats operant a l’ombra.  

I aquí entenc que també cal contemplar el calat del que és inconscient i el seu impacte. Perquè no tot el negatiu que està fora de radar té les mateixes repercussions.

En aquest sentit, el Dr. Henry Grayson comenta: “No podem navegar amb un vaixell si tenim àncores subjectant-lo”. A vegades fins i tot pot passar, com ell assenyala que; “Hem pres classes de vela. Hem après com hissar les veles, com fixar el timó, com col·locar la vela. El vent és allà, però el vaixell no es mou. No ens han ensenyat com buscar totes aquestes àncores. Poden estar ocultes, frenant el vaixell”.

No vol dir que aquestes àncores no hagin pogut tenir una funció en el passat, i fins i tot que no la puguin tenir en un moment donat en el present. Però ara, havent-se convertit en una tendència d’acció, poden estar fent més nosa que servei, formant part del problema en lloc de formar part de la solució, dificultant l’activació d’altres sistemes d’acció adaptatius.

Per exemple, suposem un/a nen/a, que de petit/a hagués tingut més demandes de les que els seus pares estaven disposats o sabien atendre; per evitar la intensitat de la frustració, havia de disminuir la intensitat de les seves necessitats, i ho va fer disminuint la seva respiració. Al respirar menys, el metabolisme està menys actiu i produeix menys energia, i per tant, hi ha menys energia disponible per a totes les necessitats i afectes.

Això li va poder servir d’ajuda en aquell moment, però què passa si aquesta resposta es va convertir en una tendència d’acció i de manera automàtica ha continuat anant pel món al llarg del seu recorregut vital amb la respiració crònicament disminuïda, sense ser-ne conscient i fins i tot amb la creença implícita que això l’ajudava a ser millor persona?

Aquesta manca d’energia li pot haver fet interpretar, per exemple, com a inabordables o insuportables situacions que potser hagués pogut afrontar perfectament amb uns nivells d’energia més elevats. Quantes renúncies i pèrdues pot haver-hi aquí al darrere? I ell/a es pot continuar preguntat: Per què no estic vivint la vida que m’agradaria viure?

He posat un exemple de resposta corporal, i és perquè vull suggerir que potser sigui aquí, al cos, l’última frontera on podem trobar moltes d’aquestes àncores que no deixen que el vaixell definitivament salpi.

En qualsevol cas, si és que existeixen, pertoca a cadascú anar descobrint les pròpies i donar-se les oportunitats necessàries per deixar-les sense funció entenent abans que hi ha alternatives millors a l’abast.