Dues qüestions sobre la por

La por és una emoció que té una importància transcendent. Classificada en l’anomenat grup de les emociones negatives, es tracta d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la seva funció protectora. Per això entenem que fora millor considerar-la, més que negativa, com a desagradable, perquè certament no es grat experimentar-la.

En relació a la seva experiència i gestió volem comentar dues qüestions que solen ser problemàtiques.

La primera fa referència al fet que, donada la nostra complexitat mental, podem experimentar por per coses que no estan passant. La por és realment decisiva quan ens trobem davant amenaces reals. Ara bé, nosaltres som capaços de posar en marxa una resposta de por per coses que ja han passat, i sobretot, per coses que anticipem que poden passar. Així per exemple, podem desencadenar una resposta de por, ara, en el moment present, només pel fet de pensar que demà hem d’anar al metge, o tenir una entrevista de feina, o trobar-nos amb algú que no volem, o examinar-nos i així un inacabable etc. Estem davant doncs d’una anticipació disfuncional. Aquí hi encabiríem les anomenades (pre)ocupacions, que com el seu nom indica, vol dir ocupar-se abans d’hora. El repte aquí doncs és emocionar-se només pel que és, una cosa que molt probablement és més fàcil de dir que de fer.

La segona qüestió fa referència a la naturalesa de la resposta. Perquè, en efecte, en la por es produeix una resposta de tot l’organisme, on es poden observar, per exemple, canvis en el funcionament del sistema nerviós, canvis a nivell hormonal i importants modificacions metabòliques. És tracta d’una resposta perfecte, adaptativa, per fer front als perills que la nostra espècie s’ha anat trobant al llarg de la seva evolució. Essencialment posa al cos en situació de fugir o lluitar per poder mantenir la supervivència.

Ara bé, aquests no són canvis necessaris ni adaptats per a la gran majoria de situacions que vivim com amenaces en l’actualitat. Per molt que ens pugui fer por la sogra, o el sogre, o parlar en públic, o obrir un negoci, o estar a l’atur, etc., en cap d’aquests casos és adient la resposta bàsica de por amb la que venim programats.

És més, en aquest escenari es tracta més aviat d’una resposta contraproduent, atès que és de tipus defensiu i que  té, com a una de les seves característiques, focalitzar l’atenció en l’amenaça, per tant reduir el focus atencional. I davant les amenaces “civilitzades” que vivim principalment nosaltres, igual que pel que fa a les amenaces virtuals abans esmentades, més que tancar-se el que ens pot ajudar és obrir-nos, per poder ser així més creatius, més flexibles, per poder accedir d’aquesta manera a diferents tipus de recursos que ens poden ajudar a viure millor aquestes situacions, per poder gaudir de més aspectes del nostre potencial i així gestionar-les més bé. 
El repte doncs aquí, quan ens trobem amb aquest tipus d’amenaces, és canviar la contracció per l’expansió, a la recerca d’una resposta diferent a la de por que ens resulti més eficient. Una altra cosa més fàcil de dir que de fer, però que es pot provar.