Preparats per a les campanyes de la por.

La por és una emoció bàsica. Estem parlant d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la seva funció protectora. Es tracta d’una resposta potent que resulta totalment adaptativa quan ens trobem davant una amenaça real.

Sent doncs una resposta, la por no està penjada en el buit. En realitat, és el resultat d’una relació de forces entre una potencial amenaça i la nostra capacitat per respondre-hi. I només quan la primera és més forta que la segona tindrem por. Si sabem que ens podrem defensar de manera segura d’un ós, no tindrem por de l’ós.

Seguint doncs aquest fil argumental, la millor manera de crear antídots contra la por és augmentar les nostres capacitats i recursos. Com més en tinguem més preparats estarem per fer front a les diferents dificultats i reptes que se’ns aniran presentant. “L’adversitat no pot amb l’home valent”, va dir Sèneca.

Aquests últims dies, arran del Procés català, s’està parlant molt de les campanyes de la por. I és, que efectivament, crear escenaris on la gent pugui sentir-se sobrepassada i amenaçada és una vella i molt explotada estratègia. Al respecte el neurocientífic Joseph LeDoux comenta: “La por pot, definitivament, modular les situacions socials. Marits, esposes, pares i professors fan servir la por igual que els polítics per aconseguir objectius socials. Aquest no és un judici de valor. És justament el que fem. Seria millor si féssim servir formes menys aversives de motivació però precisament perquè la por funciona tan bé, és per defecte el que més fem servir”. Es tracta, en tota regla, d’una manipulació. Com es pot actuar d’aquesta manera indigna a nivell de masses queda molt ben reflectit, per exemple, en l’obra de Naomi Klein “La doctrina del shock”. 

Hi ha, efectivament, autèntics sembradors de por, que ho fan sempre per benefici propi i en detriment de qui volen espantar, en un clàssic joc de victòria – derrota. Però una victòria basada sobre la por no és una victòria neta ni saludable. No és una victòria amb futur. No està basada en el millor de les persones, en la seva expansió i creixement. Pot tenir uns rèdits provisionals, transitoris, però és en realitat un castell construït sobre l’arena que, inevitablement, té data de caducitat. Només qui té por, fa servir la por. És la vella arma dels porucs, dels que tenen por a la vida. Ningú amb autèntic coratge es dedica a sembrar la por.

Les bones notícies però, són que aquesta germinarà si, i només si, hi ha un terreny abonat. I d’això es tracta, d’enfortir-nos per disminuir les probabilitats que la por interfereixi en les nostres vides i dificulti el nostre trajecte i desenvolupament. I per sort, sobre això, l’última paraula la tenim cadascú de nosaltres. Som doncs, potencialment, plenament sobirans.