El poder de la impermanència (II)

Ens sol agradar apuntar-nos al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna, aquesta és el canvi. La vida és canvi.

Situats en l’àmbit de la Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.

Certament, com s’ha escrit, és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt, perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?

Aquest Jo “sòlid”, és una manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible, ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al respecte: “La conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e invariable”.

Podem contemplar doncs la nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.

Amb les seves agudes observacions, Friedrich Nietzsche ja assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els té, però no d’èpoques felices”. I podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les èpoques infelices.

Diuen que un monarca oriental va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.

Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.