L'anorèxia nerviosa es considera un trastorn del
comportament alimentari en el qual es produeix una progressiva pèrdua de pes
decidida de manera conscient i voluntària per la persona i amb la motivació
explícita del desig d'estar prim i / o la por d'augmentar de pes. Es tracta d’un problema de gran impacte
atès que es considerada, des del punt de vista de la medicina oficial, la
tercera malaltia crònica de les adolescents del món occidental (està
fonamentalment associat al gènere femení ). Una altra mostra de la dimensió del
problema la trobem en el fet que, quan posem la paraula anorèxia al buscador de
Google, surten aproximadament 24.000.000 resultats.
Sent un problema complex, és lògic que es
consideri que poden haver-hi múltiples factors predisponents, precipitants i
mantenidors. Una mostra de la
desorientació i confusió relacionada amb el problema es pot veure en el següent
testimoni públic d’una noia amb anorèxia: “Encara que sigui dur reconèixer-ho,
mai he volgut curar-me. Jo crec que la pròpia malaltia domina la meva voluntat
de manera que fa que jo no vulgui curarme”. Una manera d'entendre el que passa pot ser la
següent: per a una persona que s'està sentint inestable, insegura, amenaçada, perdre
pes pot ser vist com una manera de recuperar el control, una forma de
solucionar les dificultats, una manera de recuperar les regnes perdudes. Cal
recordar aquí que la societat en la que estem immersos valora molt el fet estar prim com a cànon estètic i també
l'aparença, la façana, cosa que ajudaria
a explicar perquè s’opta per aquesta decisió. Estaríem parlant doncs d’una conducta que estaria al servei d’alleujar
un dolor subjacent.
A més d'aquesta finalitat principal, la conducta
de no menjar pot tenir altres "utilitats" diferents, però que poden presentar interrelacions
evidents, tot i que molt sovint la persona pugui no ser del tot conscient,
o totalment inconscient, d’aquestes intencions. Pot servir, per exemple, per:
+ Cridar l'atenció.
+ Queixar-se i protestar.
+ Evitar afrontar reptes que fan por.
+ Posar-se una mena de càstig a un mateix.
+ Valorar la pròpia força de voluntat.
+ Evitar desenvolupar-se i fer-se gran.
+ Aconseguir moments de satisfacció ....
Així doncs, en l'anorèxia nerviosa tant el pes
corporal com el menjar s'instrumentalitzen, és a dir, s'utilitzen per a fins
que no els són propis. Deixar de menjar i aprimar-se no és un fi en si mateix,
sinó un MITJÀ.
Com és lògic comprensible i absolutament lícit la
persona vol millorar. El que passa és que l'estratègia triada és totalment
ineficaç i equivocada. En lloc de créixer i obrir-se al món d'una manera
saludable, la persona va quedant estancada i tancada en si mateixa. Vista així,
l'anorèxia no és una causa en si mateixa, sinó una conseqüència. No és quelcom
que està penjat en el buit, sinó un intent de solucionar un trànsit difícil. És
una manifestació, sent el problema de fons les condicions personals difícils
per les que està transitant la persona.
Estaríem davant una conducta analgèsica, destinada a calmar el dolor. Per tant,
el focus d’atenció hauria de recaure en el dolor subjacent.
Un cop situats en el pendent, hi ha molts factors
que afavoreixen la caiguda. Un d'ells es deu al fet que, atès que aprimar-se no
va proporcionant a la persona tots els beneficis esperats, és relativament fàcil
que arribi a la conclusió que el problema és que encara no s'ha aprimat prou i
que aconseguirà el que pretén aprimant-se més, la qual cosa pot conduir a un
perillós espiral negatiu.
Si es vol resoldre el problema cal reconèixer les
causes últimes que l’estan generant. Cal intentar aconseguir recuperar el
control a través de conductes que no tinguin efectes secundaris. Recuperar la
confiança i la seguretat en un mateix a partir d’allò que un És. Un procés de validació
que permeti "tornar a casa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada