A l'extrem, a la dreta

Estem assistint a l’accés al poder per vies democràtiques de plantejaments que estan associats  o són propis de l’extrema dreta. Demanada la seva opinió, molta gent opta per donar el seu vot a persones que sense cap mena de dissimulació es situen en aquest espectre ideològic, podent tenir aquí el mot espectre més d’un sentit. Es parla de conservadurisme, entenc que és contracció, por. Una resposta de defensa. I si hi ha resposta de defensa és que hi ha percepció d’amenaça. Por doncs, molta por.

La recepta de l’extrema dreta, sigui del lloc on sigui, conté sempre els mateixos ingredients. Un d’ells és proporcionar solucions simples, millor simplistes, a problemes complexos. Un altre és la divisió entre nosaltres, els bons, i els altres, els dolents, amb sovint la creació d’algun tipus de boc expiatori l’eliminació del qual, acabarà suposadament amb tots els mals, posem, per exemple, els immigrants. Un altre és la inexistència de matisos, substituïts per veritats absolutes, plantejaments dicotòmics, de blanc o negre, Déu o el diable, amb mi o contra mi, suposades certeses que generen un miratge de seguretat i control.

He escoltat a alguns analistes dir que estem davant una bufetada a l’establishment. Aquest establishment que seria, en si mateix i en tota regla, el creador de l’amenaça, estant, com està, en mans de poders que no estan sotmesos a cap control i que creen sistemàticament escenaris que beneficien els seus interessos, ideals, o el que sigui que pretenen i defensen caigui qui caigui.  I la gent detecta l’amenaça, i se’n defensa, fins aquí tot lògic, i lícit. El problema que hi veig és troba en la tàctica o l’estratègia emprades. Perquè entregar-se en mans de l’extrema dreta és una sortida regressiva en tota regla. Encara està per veure quina és la situació delicada que és troba la humanitat que es decideix resoldre fent un pas endavant en lloc d’un pas enrere. Aquesta no és una defensa que enforteix i dignifica, és una defensa que empobreix i debilita. Si es tracta en efecte d’una bufetada a l’establishment, en tot cas, el rebot, és encara més fort, i per tant, el balanç negatiu, i la relació de forces resultant més desequilibrada en favor del poder.

El perquè de tot plegat pot ser digne d’infinitat d’anàlisis, debats interminables i tones de literatura. Però particularment m’apunto a les profètiques paraules d’Erich Fromm que entenc van directe a l’arrel del problema: “... en la nostra pròpia societat ens trobem davant aquest mateix fenomen que constitueix un sòl fèrtil per al sorgiment del feixisme a tot arreu: la insignificança i impotència de l'individu”. 

Una insignificança i una impotència però que no venen de sèrie, que no són pròpies de la naturalesa humana ni de la vida i que algú promou de manera sistemàtica creant les condiciones idònies pel seu creixement i manteniment. En algun moment, normalment molt aviat, deixem de ser éssers reals en benefici de ser éssers adaptats a un entorn que necessitem però que no entenem i que no ens entén. Aquesta desconnexió, aquesta claudicació, aquesta pèrdua, té conseqüències fatals i és la que explica, a la vegada, la deriva tant de l’amenaça creada com de la resposta regressiva associada.