Desesperança creativa

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.... tant de bo només fossin dues!. De fet, perseverar en l’error, és un clàssic de la conducta humana.

Com és de preveure, no hi ha un únic motiu perquè això sigui així. Un d’ells pot ser, per exemple, les inèrcies i automatismes, que afavoreixen la repetició de les conductes. Un altre, el fet d’estar obtenint algun tipus de benefici de la conducta en qüestió; seria el cas, per exemple, d’una persona que fuma, o d’una altra que es manté enganxada a una relació on està sent maltractada...., en ambdós casos podríem trobar aspectes que ofereixen algun tipus de rèdit a aquestes conductes i expliquen el seu manteniment.

Quan estem davant d’alguna cosa que ens amenaça, ens preocupa o ens genera malestar, és totalment lògic i lícit intentar trobar una solució. Pot passar però, a vegades, que aquest intent de solució no sigui el més òptim, i no només no sigui una bona solució i resolgui la qüestió, sinó que en si mateix es pugui convertir en un problema a base de la seva repetició. Pot inclús acabar passant que, com es diu popularment, el remei sigui pitjor que la malaltia.

La Teràpia d’Acceptació i Compromís (TAC) és una proposta que s’ha fixat particularment en aquesta qüestió. Una de les metàfores que proposa aquest model per explicar aquesta qüestió és l’anomenada metàfora de “l’home en el forat amb una pala”: Un home anava pel camp, portant una bena als ulls i una petita bossa d'eines. Se li havia dit que la seva tasca consistia a córrer per aquest camp amb els ulls embenats. L'home no sabia que a la granja hi havia forats grans i molt profunds, ho ignorava completament. Així que va començar a córrer pel camp i va caure en un d'aquests grans forats. Va començar a palpar les parets del forat i es va adonar que no podia saltar fora i que tampoc hi havia altres vies d'escapament. Va mirar a la bossa d'eines que li havien donat, per veure si hi havia alguna cosa que pogués fer servir per escapar del forat, i va trobar una pala. Això és tot el que tenia. Així que va començar a cavar amb diligència, però va advertir que no sortia del forat. Va intentar cavar més i més, i més i més ràpid, però seguia al forat. Ho va intentar amb grans palades i amb petites palades, llançant lluny la terra o llançant-la a prop ... però seguia al forat. Tot aquest esforç i tot aquest treball, i l'únic que aconseguia és que el forat es fes cada vegada més i més profund. Llavors es va adonar, que cavar no era la solució, no era la forma de sortir del forat, al contrari, cavant és com es fan els forats més grans. Llavors va començar a pensar que potser tot el pla que tenia estava equivocat i que aquesta no era una bona solució, ja que cavant no podia aconseguir una escapatòria i l'únic que feia era enfonsar-se més.

L’observació que determinades solucions són, de fet, un problema, l’han feta palesa i expressat de diferents maneres diferents autors. Així, per exemple, Molière deia que “quasi tots els homes moren dels seus remeis, no de les seves malalties”. Per a Friedrich Nietzsche “la pitjor malaltia dels homes prové de la manera com han combatut els seus mals”.         

En relació a aquesta qüestió, des de la TAC es proposa el concepte de desesperança creativa. Amb la desesperança creativa s’obre la porta a la possibilitat de dubtar respecte si aquelles tàctiques i estratègies que s’han vingut utilitzant com a recurs són vàlides o eficients, de deixar de creure en les solucions intentades, de deixar de tenir esperança en la forma en la qual hem vingut intentant solucionar el malestar, de reconèixer que allò que s’ha tractat de fer amb els problemes no ha servit per resoldre’ls i que no serveix de res insistir-hi. En definitiva, de deixar de perpetuar en l’error.

Reconèixer que una fórmula fracassa dóna accés a buscar-ne d’altres de diferents. Si es pot parar de fer el que no ha servit, és possible intentar fer una altra cosa i deixar de fer kilòmetres per la pista equivocada. Aquest tipus de desesperança és creativa perquè permet contemplar i intentar alguna cosa diferent. Amb la desesperança creativa la rigidesa deixa passa a la flexibilitat.