Ens podem preguntar perquè
tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el
mateix fenomen: Persones que donen suport a d’altres malgrat que els hi estan
dificultant o impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Així veiem, per
exemple, com membres d’una parella donen suport a la persona que els maltracta.
També ho veiem, en el món del treball, on hi ha persones que defensen a aquells
que els agredeixen. Una paradigma d’aquesta realitat el trobem en el món de les
sectes, on els adeptes són capaços d’acabar donant-t’ho tot, fins i tot la
vida, per la causa i els seus gurus. I
també en el món de la política, on malgrat ser coneguts alts graus de corrupció
dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els interessos
dels electors, molts d’aquests tornen a decidir escollir-los lliurement, sense
que hi hagi cap coacció explícita.
Per intentar donar resposta
a aquest tipus de situacions, convé en primer lloc tenir dues premisses presents.
D’una banda, el fet que totes les conductes tenen, coneguda o no, una funció. D’una
altra, que tothom fa el millor que sap i pot en aquell moment, i que ningú fa
les coses expressament malament per fer-se mal; o com a mínim, el mal que es
pot fer es considera un mal menor atès que les altres opcions són considerades
pitjors.
Què ha de passar doncs
perquè algú acabi escollint allò que va en contra de la seva maduresa o
autonomia? Cal, que com a mínim una part d’ell mateix no ho vegi així. I perquè
això passi, una condició necessària és que s’hagi produït una desconnexió
respecte els programes naturals i genuïns d’un mateix. Ningú pot estar a favor
que no el deixin caminar si, d’alguna manera, no ha après que caminar pel seu
compte pot resultar perillós o ser un problema.
Aquesta desconnexió, que en
algun moment pot haver estat, efectivament, un mal menor, passa però una
factura extremadament costosa. Deixa a la persona desposseïda, desorientada,
perduda, sense brúixola, i per tant, totalment debilitada i vulnerable, disposada
a fer el que calgui per poder recuperar un mínim d’estabilitat.
Aquest és, certament, un
escenari d’amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no poder comptar
amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua, l’única possibilitat
aleshores és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de fora, extern, que la
pugui proporcionar.
En aquest recolzament s’hi
veuen clarament alguns dels trets característics del mode de funcionar de defensa.
És el cas, per exemple, de la mirada a curt termini, de la contracció, de la
dependència. És una postura defensiva també en la mesura que no es busca tant que
passin coses positives com que no en passin de negatives i al fet que la seva
naturalesa és més reactiva que proactiva. També fa acte de presència la
instrumentalització, doncs en absència de la sensació que un se’n pot sortir
per un mateix s’utilitza a l’altre perquè prengui aquesta responsabilitat.
Els fins són doncs, en últim
terme, lícits. L’estratègia però, resulta ser totalment equivocada, tenint en
compte la seva baixa o nul·la eficiència, els seus efectes secundaris i a que
contribueix no només a mantenir, sinó a agreujar la situació, degut a la seva
pròpia dinàmica de cercle viciós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada