6.29.2016

Per què seguint donant suport a qui et lesiona?

Ens podem preguntar perquè tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el mateix fenomen: Persones que donen suport a d’altres malgrat que els hi estan dificultant o impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Així veiem, per exemple, com membres d’una parella donen suport a la persona que els maltracta. També ho veiem, en el món del treball, on hi ha persones que defensen a aquells que els agredeixen. Una paradigma d’aquesta realitat el trobem en el món de les sectes, on els adeptes són capaços d’acabar donant-t’ho tot, fins i tot la vida, per la causa i els seus gurus.  I també en el món de la política, on malgrat ser coneguts alts graus de corrupció dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els interessos dels electors, molts d’aquests tornen a decidir escollir-los lliurement, sense que hi hagi cap coacció explícita.
Per intentar donar resposta a aquest tipus de situacions, convé en primer lloc tenir dues premisses presents. D’una banda, el fet que totes les conductes tenen, coneguda o no, una funció. D’una altra, que tothom fa el millor que sap i pot en aquell moment, i que ningú fa les coses expressament malament per fer-se mal; o com a mínim, el mal que es pot fer es considera un mal menor atès que les altres opcions són considerades pitjors.
Què ha de passar doncs perquè algú acabi escollint allò que va en contra de la seva maduresa o autonomia? Cal, que com a mínim una part d’ell mateix no ho vegi així. I perquè això passi, una condició necessària és que s’hagi produït una desconnexió respecte els programes naturals i genuïns d’un mateix. Ningú pot estar a favor que no el deixin caminar si, d’alguna manera, no ha après que caminar pel seu compte pot resultar perillós o ser un problema.
Aquesta desconnexió, que en algun moment pot haver estat, efectivament, un mal menor, passa però una factura extremadament costosa. Deixa a la persona desposseïda, desorientada, perduda, sense brúixola, i per tant, totalment debilitada i vulnerable, disposada a fer el que calgui per poder recuperar un mínim d’estabilitat.


Aquest és, certament, un escenari d’amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no poder comptar amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua, l’única possibilitat aleshores és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de fora, extern, que la pugui proporcionar.
En aquest recolzament s’hi veuen clarament alguns dels trets característics del mode de funcionar de defensa. És el cas, per exemple, de la mirada a curt termini, de la contracció, de la dependència. És una postura defensiva també en la mesura que no es busca tant que passin coses positives com que no en passin de negatives i al fet que la seva naturalesa és més reactiva que proactiva. També fa acte de presència la instrumentalització, doncs en absència de la sensació que un se’n pot sortir per un mateix s’utilitza a l’altre perquè prengui aquesta responsabilitat.
Els fins són doncs, en últim terme, lícits. L’estratègia però, resulta ser totalment equivocada, tenint en compte la seva baixa o nul·la eficiència, els seus efectes secundaris i a que contribueix no només a mantenir, sinó a agreujar la situació, degut a la seva pròpia dinàmica de cercle viciós.