Els nens com a diana

Tenim més coses que mai, disposem de més informació que mai, ens podem comunicar de més maneres que mai.... però sembla que tot això no és sovint suficient per gaudir d’una bona qualitat de vida interior, ni tan sols per alliberar-nos de dosis importants de malestar. Deixo per un altre moment l’anàlisi dels possibles factors que poden proposar-se com a candidats per aquest estat de coses.

Però, donat que les coses sempre (o gairebé sempre) poden anar a pitjor, assistim des d'unes dècades ençà, a una creixent patologització d’aquest malestar. Així, moltes expressions d’aquest malestar són sovint interpretades des de determinats sectors, no com una conseqüència lògica de problemes subjacents, sinó com a malalties en si mateixes. Per exemple, si un se sent perdut és lògic que estigui trist (la tristesa és una emoció relacionada amb les pèrdues). Llavors, en lloc d’atendre a aquesta manifestació com el que és, un senyal que ens està avisant que hi ha alguna cosa que no està anant bé, s’interpreta com si es tractés d’un problema en si mateix, alguna cosa que s’ha de combatre, fins i tot amb medicaments. El problema no és doncs que hi hagi un incendi, sinó que soni l’alarma, que resulta incòmode, i el tema es resol.... apagant l'alarma. Una situació equivalent podria ser entendre la febre com un problema quan tenim un refredat i dedicar-nos a combatre-la per eliminar-la, cosa que, per altra banda, tampoc resulta res excepcional.

Però si això ja és en si mateix preocupant, encara hi ha una cosa pitjor. I és que ara el públic diana ja no són tan sols els adults. La taca s’està escampant de manera alarmant als nens. Ells, que són el futur, el material més sensible, la baula més indefensa, estan sent afectats també per aquesta patologització i posterior comercialització i mercantilització dels suposats problemes. Moltes vegades el problema és simplement el propi fet de ser nens. En altres, justament, s’entén com a problema la seva pròpia lògica resposta al fet de no poder ser-ho. Resulta molt fàcil dir que el nen és el problema. Convertir-lo a ell en el pacient identificat pot “resoldre” moltes complicacions d’una tacada.

En el vídeo que us adjunto, i sota el títol rotund “La industria farmacéutica es la beneficiaria del TDAH”, el Professor Marino Pérez dóna informació al respecte d’aquestes qüestions, posant-hi en molts moments de manera contundent el dit a la nafra.

“Nuestra sociedad tiene muchas contradicciones y luego las propias contradicciones de la sociedad las resuelve convirtiéndolas en patologías. Y esas patologías luego tienen mucho interés para los laboratorios”.

Malgrat tot, en la meva opinió hi ha moltes dades per ser optimista. Em sembla que tenim un futur esplèndid per endavant. Però en aquest moment toca mastegar sorra identificant i desempallegant-nos de tots aquells factors que estan impedint descaradament que ens manifestem amb tot el nostre potencial, que són creats i que no tenen res a veure amb la nostra autèntica naturalesa.