Un elefant al menjador de casa

Hi ha una cosa pitjor del que entenem és l’estat desitjable, que és viure de manera autònoma i auto - governant-se, amb la responsabilitat plena que implica, però alhora també amb la llibertat plena que hi va associada. Es tracta d’estar sotmès a una autoritat que ens marqui les pautes, ens doni les ordres i ens faci complir les seves proposicions.

Hi ha però, una cosa pitjor que això, i és que aquesta autoritat, en lloc de ser una autoritat moral que vetlla pels interessos de les persones que s’hi troben sotmeses, sigui una autoritat arbitrària, és a dir, que doni prioritat als seus interessos, i que les normes i dictàmens que proposi vagin a favor dels seus beneficis.

HI ha però, encara, una cosa pitjor, i és que aquesta autoritat arbitrària sigui perversa. És a dir, que la seva arbitrarietat no sigui deguda a la seva incompetència o la incapacitat, sinó que sent perfectament coneixedora d’allò que representa el bé i allò que representa el mal, trii sistemàticament i a consciència el mal, hi ho faci mentint , confonent i creant les condicions perquè el manats no només no solucionin els seus problemes sinó que estiguin el més temps possible situats en estats d’estrès i desestabilització.

Però, lamentablement, encara hi ha un escenari pitjor. I és que les persones sotmeses a aquest tipus d’autoritat arbitrària perversa, es considerin lliures i que, per tant, lluny de considerar que aquest escenari representi una amenaça, ni tan sols el contemplin com un problema, i es mantinguin cofois amb el marc mental d’escassetat i limitacions in crescendo que l’autoritat arbitrària perversa va implementant de manera sistemàtica. És ben sabut, que la premissa número u per intentar resoldre un problema és considerar que tens un problema.

Malauradament, entenc que aquesta fatal conjunció d’aquests dos últims elements és el que predomina en els nostres dies, i que ambdós elements necessaris que la conformen es retroalimenten formant un poderós cercle viciós.

Les bones i esperançadores notícies són que, paral·lelament, es pot observar que hi ha molta gent que comença a veure l’elefant que els ha entrat al menjador de casa, que hi ha forts corrents emergents pels quals la negació, l’evitació, l’evasió, la resignació, la tolerància passiva a tot tipus d’injustícia, l’obediència cega i la conformitat acrítica ja no són una opció, moltes persones que no estan disposades a participar d’aquest frau estructural i que no paren d’afinar els seus sensors per detectar i diferenciar de manera ràpida i inequívoca allò que els agredeix d’allò que els ajuda, que saben, perquè ho perceben, que per sobre aquest núvol tòxic hi ha una immensa llum radiant  i que des de la seva força vital es posen dempeus per defensar la vida que volen i es mereixen.