Malalts de poder

A la dècada dels anys 80 del segle passat, els psicòlegs Edward Deci i Richard Ryan van proposar l’anomenada Teoria de l’Autodeterminació. Segons aquesta teoria, les necessitats bàsiques de vinculació, competència i autonomia serien els nutrients bàsics i innats essencials per al benestar psicològic. Aquests autors van proposar que l'experiència primerenca de deprivació en una o vàries d'aquestes àrees bàsiques pot generar l'aparició de necessitats substitutives o motius compensatoris. Entre les necessitats substitutives més freqüents es trobarien, per exemple, el desig d'admiració o de dominació. La funció d'aquestes seria reduir la sensació d'insatisfacció generada per les mancances en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats substitutives són mantingudes durant un cert temps poden fàcilment donar lloc a un cercle viciós: la persona adulta pot seguir valorant en excés les metes compensatòries (ex .: desig d'admiració, èxit econòmic), i obviar certes necessitats bàsiques. I això mantindria la seva sensació d'insatisfacció, augmentant en conseqüència la intensitat d'aquestes motivacions compensatòries.

La vida, deixada al seu natural fluir, és quelcom meravellós, però la vida frustrada es pot convertir en una poderosa força malèfica i perversa. I malauradament d’això en tenim exemples a dojo. Les necessitats frustrades es converteixen en combustible per l’emergència d’altres conductes substitutòries que pretenen satisfer-les. I per molt ineficients que siguin aquestes conductes, i per molts efectes secundaris que tinguin, es mantenen degut a que les necessitats reals persisteixen i la manera saludable de satisfer-les està bloquejada, roman inaccessible. Així que s’entra en un vòrtex negatiu que pot acabar agafant en alguns casos unes dimensions extraordinàries i causar un mal de gran abast. Això últim depèn de l’àrea d’influència que tingui la persona implicada. Sent sempre lamentable, no és el mateix per un president d’escala que per un president d’un país.

El poder és, per excel·lència, un d’aquests motius compensatoris. La necessitat d’exercir poder sobre els altres és inversament proporcional a la percepció de poder interior. Com s’ha dit, ningú satisfet arrabassa. Però si mirem cap a les més altes cúpules de poder actuals a nivell del món, hem de deduir que hi ha una munió d’insatisfets disposats a arrabassar amb una preocupant voracitat sense límits.

Aquestes persones són capaces de crear col·lapes econòmics pel simple fet d’enriquir-se, recordem la “crisi econòmica” declarada el 2008. Són capaces de provocar atemptats de bandera falsa, és a dir, operacions encobertes dutes a terme per governs, corporacions i altres organitzacions dissenyades per aparèixer com si fossin dutes a terme per altres. Són capaces d’invertar-se enemics i de declarar guerres basades en simples mentides, recordem les armes de destrucció massiva que no existien a la guerra d’Irak. I tot fet de manera pensada, planificada, organitzada, sistemàtica.

Moltes persones no creuen que sigui possible que això pugui estar passant perquè són incapaces ni tan sols d’imaginar que algú pugui ser capaç de comportar-se d’aquesta manera. El fet però, és que malauradament si que hi són. I ens urgeix adonar-nos-en i descobrir i difondre les seves maniobres si no volem veure la vida atropellada per aquells que no creuen en ella.