Carn de secta

Les sectes, segons el diccionari, són doctrines religioses o ideològiques que s’aparten d’allò que es considera ortodox. També es defineixen com a comunitats tancades que promouen, o aparenten promoure, fins de caràcter espiritual i en les que els mestres exerceixen un poder absolut sobre els adeptes.

Les sectes han sigut i són un fenomen social de gran calat. Es calcula que, en l’actualitat, unes 55.000 persones estan afectades directament pel centenar de sectes que estan operatives a Catalunya.

Sovint es pensa que l’única manera d’entrar en contacte amb les sectes és apropant-se a àmbits i personatges estrafolaris i marginals, però en realitat es camuflen en sectors d’activitat tan populars avui en dia com el coaching, la salut, el creixement personal o el món de l’oci i dels negocis. Ens podem trobar captadors de sectes en els llocs més insospitats. Els gurus i membres no van vestits amb túniques o rapats al zero amb la cara pintada, parlant de la fi del món o de comunicacions amb extraterrestres o amb el més enllà. Poden anar, i van, amb una imatge molt normativa i cuidada, vestint i parlant de manera molt acurada de temes que interessen a tothom, i poden presentar les seves activitats en qualsevol lloc, amb el suport no poques vegades de personatges públics o famosos. Actuen doncs de manera molt camaleònica, adoptant la forma necessària per poder accedir allà on es troba la gent i els potencials acòlits, i es per això que la seva detecció no resulta sovint gens fàcil, infiltrant-se a mode de virus patogen en tantes estructures, grups i organitzacions com poden. El que no canvia és el seu objectiu final: controlar i manipular les ments en benefici propi.

Però, tothom està en el mateix risc de ser abduït per una secta? Hi ha algú lliure de risc? En qüestió de sectes, existeix el risc zero? Certament, en un moment i en unes circumstàncies donades, pot haver-hi molta gent que pensi: “a mi això no em passarà mai”. Però per experiència sabem que la vida dóna moltes voltes i, situats davant d’adversitats i moments de dificultat, ens tornem més vulnerables i fàcils de manipular, i qui sap si en carn de secta. Les sectes viuen dels moments difícils de les persones. Ningú que estigui estable es deixa engalipar pels seus cants de sirena.

S’han fet intents d’identificar quins trets poden estar associats al risc d’entrar a formar part d’una secta. En el seu llibre El lavado de cerebro, el psicòleg Álvaro Rodríguez proposa diferents factors de vulnerabilitat de la persona: el període d’adolescència – joventut, alguns trets de personalitat, dificultats d’adaptació social, el desig d’aprofundiment espiritual, un sistema familiar disfuncional. I més en concret, dintre dels trets de personalitat cita: angoixa, tendència a la depressió, tendència a la soledat, immaduresa afectiva, dependència, baixa autoestima, confusió, inseguretat, credulitat, idealisme ingenu, dificultat en la comunicació i baixa tolerància a l'ambigüitat.

Més enllà de si són trets més o menys estables en el funcionament de la persona, el cert que tots ells fan referència a estar experimentant dificultats. I és en aquests moments on la màscara de la secta pot resultar molt temptadora i atractiva. Les sectes venen a tapar forats. Es presenten com una possibilitat de plataforma segura, com una taula de salvació per persones que es troben transitant per moments de crisi. Per tant, aquesta és una situació de risc, i ho és potencialment per a tothom. Com ens sentiríem si en un incendi ens tendissin una escala per fugir del foc, o si en un naufragi ens tendissin una mà que ens tragués de l'aigua?

Tot pot començar de manera tan simple i innocent com una convidada a menjar un plat d’arròs, una conferència, una classe de qualsevol activitat atractiva o una xerrada profunda amb algú. És evident que no volem convidar aquí a desconfiar de tot i de tothom, ans tot el contrari, però si recordar que no tothom sempre va amb bones intencions.

Encara que les sectes es presentin com una solució, en realitat són un camí cap a l’abisme. Allà no hi trobarem mai res que vagi en favor de la reconnexió i l’empoderament personal. En una secta no hi ha cabuda per coses com el pensament crític, l’escepticisme sa, el pensament dialèctic, la flexibilitat, els matisos, la proactivitat, l’assertivitat, l’autonomia, la connexió amb el món interior real.... És una proposta de contracció que fa pressió de manera deliberada, sistemàtica i organitzada en la direcció de la pèrdua del contacte amb un mateix. El ventall de tècniques utilitzades és ampli i sofisticat, entre elles, aïllament, creació d’incertesa, creació de muntanyes russes emocionals, debilitament físic, canvis en el llenguatge, repetició i control  d’informació, foment de la dependència, culpabilització, por, mentides.... En nom del millor s’invoca el pitjor.

Encara que en moments puntuals pugui semblar el contrari, la tendència és que la persona inexorablement es vagi debilitant, cosa que al seu torn li va dificultant cada vegada més la possibilitat de sortir-ne, creant així un espiral descendent. Les sectes fan una proposta per sortir del foc, el problema és que, al ser falsa, amb elles es cau a les brases. El seu antídot és mantenir-se alineat en el propi eix.