Que el que passa als primers anys té un impacte
fonamental en la vida de la persona és una visió que recull un ampli consens, i
són molts els autors i els models que s’han focalitzat en aquesta qüestió.
Com assenyala el psicòleg André Sassenfeld, al
començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el paradigma central
que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics profunds: les
experiències infantils determinen l'establiment de les característiques
generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic
fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics
que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que
aquests assumeixen.
A més de l’esmentat Freud, podem assenyalar entre
els autors clàssics de referència que han treballat sobre l’impacte de la
primera etapa de la vida i han fet importants aportacions al respecte a John
Bowlby i la seva teoria del vincle, a Erik Erikson i la seva teoria del
desenvolupament psicosocial, l’obra de Wilhelm Reich, a Donald Winnicott i la
seva mare suficientment bona, a Carl Rogers i la seva necessitat d’acceptació positiva
incondicional, a Theodore Millon i el desenvolupament dels trastorns de
personalitat, a Arthur Janov i la seva proposta del crit primal i a Heinz Kohut
i la seva teoria del narcisisme. I en l’àmbit de l’educació trobem també aportacions
molt rellevants, com les de Maria Montessori i el seu mètode educatiu i Alexander S. Neill i l’escola de Summerhill.
El psiquiatra Jorge Tizón comenta al respecte: “Tant
la meva experiència com els meus estudis coincideixen amb el que la literatura
científica internacional està aportant en aquests anys: que les bases de la
salut, la salut mental, els estils o hàbits de vida, les formes d'aprenentatge,
elaboració de dols, relacions socials, relacions sexuals i tants altres
elements de la vida personal, emocional i social, es conformen en els quatre o
cinc primers anys de la vida”.
Al nostre entendre, quan tot va bé en aquest etapa,
la naturalesa pròpia del nen és acceptada i respectada i aquest es pot mantenir
en el seu eix. I sobre aquesta base, es van produint els molts i diferents
aprenentatges que permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca
de ajudar-lo a ser un individu autònom.
En el nou vídeo que he editat a youtube presento
unes quantes aportacions al respecte d’aquest tema que entenem tan apassionant
com essencial. Us convido a visitar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada