I el cos què hi diu (I)

La interacció entre cos, cervell i ment porta ocupant-nos des de fa ja molt de temps¹.

¹ Matisem d’entrada, que el cervell també és cos i que, per tant, seria més precís, quan ens referim al cos, parlar de la resta del cos. Tot i així, amb finalitat didàctica i perquè tothom ho entén, seguirem amb aquesta formulació clàssica.  

N'hi ha prou, com a mostra, el clàssic Mens sana in corpore sano, present en les Sàtires del poeta romà Juvenal (60 d. C. - 128 d. C.). El debat ha donat per a tot tipus d'opinions, teories i posicionaments, i segueix obert. No està de més recordar que durant molt de temps, molts segles, ha imperat una forma de veure l'ésser humà netament dualista establint-se una clara dicotomia entre cos i ànima, entre "soma" i "psique", impregnada a més, d'una polaritat negativa- positiva-, considerant al "soma" com el conjunt de manifestacions negatives i a la "psique" com la portadora de valors positius. Existeix en l'actualitat, però, un poderós corrent en la línia d'afirmar que, lluny de ser compartiments estanc o ens independents, cos, cervell i ment semblen conformar un tot integrat. Una extraordinària conseqüència d'aquest plantejament és que tot influeix en tot. El que li passi al cos repercutirà al cervell i la ment, la nostra vida mental influirà en el cervell i el cos, l'activitat cerebral repercutirà en el cos i la ment... De la mateixa manera que escoltar una determinada música o veure una cara pot canviar la nostra química cerebral i la nostra dinàmica corporal, relaxar la musculatura corporal pot canviar el funcionament del cervell i la nostra experiència mental. Tot i que no és nova, aquesta perspectiva obre unes enormes expectatives i possibilitats d'acció a l'hora de tenir cura d'aquests éssers complexos que som.

En paraules del Premi Nobel Gerald Edelman, el cos està constantment informant al cervell i viceversa. Per al neuròleg Antonio Damasio, el cos i el cervell es troben immersos en una dansa interactiva contínua. En aquest punt és important recordar que s'ha proposat que les dues grans missions del cervell són controlar el funcionament del cos i crear i controlar la ment, sent la seva finalitat última la supervivència.

Si bé aquesta comunicació cos-cervell va en els dos sentits, potser no sigui difícil reconèixer que en el nostre anhel per considerar-nos racionals, hem vingut privilegiant la direcció de "dalt a baix" (top-down), i encara més, de la ment (un producte de la activitat cerebral) al cos. La ment dominant al cos és l’escenari ideal que han privilegiat moltes filosofies, religions i cultures. La noció que canviant la forma de pensar podem canviar el que sentim té una llarga història que es pot remuntar a Aristòtil. I qualsevol de nosaltres pot experimentar, i molt probablement ja ho hagi fet, que només de pensar en alguna cosa es poden activar intenses emocions que, entre altres coses, es plasmen en canvis corporals. Podem, per exemple, experimentar en el present l'emoció de por per un desafiament que tenim en el futur, amb els seus canvis corporals conseqüents, o així mateix, l'emoció de ràbia per alguna cosa que ja va passar.

Però, què passa amb l'altra direcció? Quin és el seu pes? Sense anar més lluny, en aquest mateix instant, el nostre cervell està informat del frec de la roba que portem posada sobre la pell, de l'estat del nostre estómac, del grau de tensió en els nostres cuixes, de la posició dels nostres braços a l'espai... el nostre òrgan rector rep doncs informació permanent i rigorosament actualitzada del que passa a la resta del cos, i respon a tot això en conseqüència.

El paper central del cos ha estat remarcat de forma persistent pel citat Antonio Damasio, un autor de referència en aquests temes, i que en el seu llibre L'error de Descartes, ja apuntava que "l'activitat mental, des dels seus aspectes més simples als més sublims, requereix del cervell i del cos pròpiament dit ". Posteriorment, en el seu llibre I el cervell va crear l'home, ha escrit: "... el cos pot canviar el paisatge del cervell i, d'aquesta manera, el substrat que sustenta els pensaments". I també: "Un petit canvi en el cos (una dent trencada que està a punt de caure) pot tenir un efecte de primer ordre en la ment".

De moltes dècades abans data la teoria sobre les emocions de James-Lange, en la qual tots dos autors van suggerir que basem la nostra experiència de l'emoció en la consciència de les respostes fisiològiques o sensacions físiques als estímuls que provoquen l'emoció, com ara l'augment del nostre ritme cardíac i els espasmes musculars. Segons aquesta teoria, no correríem perquè tenim por, sinó que tindríem por perquè correm.

Continuarà...............