L'anorèxia com a exemple d’instrumentalització

L'anorèxia nerviosa es considera un trastorn del comportament alimentari en el qual es produeix una progressiva pèrdua de pes decidida de manera conscient i voluntària per la persona i amb la motivació explícita del desig d'estar prim i / o la por d'augmentar de pes. Es tracta d’un problema de gran impacte atès que es considerada, des del punt de vista de la medicina oficial, la tercera malaltia crònica de les adolescents del món occidental (està fonamentalment associat al gènere femení ). Una altra mostra de la dimensió del problema la trobem en el fet que, quan posem la paraula anorèxia al buscador de Google, surten aproximadament 24.000.000 resultats.

Sent un problema complex, és lògic que es consideri que poden haver-hi múltiples factors predisponents, precipitants i mantenidors. Una mostra de la desorientació i confusió relacionada amb el problema es pot veure en el següent testimoni públic d’una noia amb anorèxia: “Encara que sigui dur reconèixer-ho, mai he volgut curar-me. Jo crec que la pròpia malaltia domina la meva voluntat de manera que fa que jo no vulgui curarme”.            Una manera d'entendre el que passa pot ser la següent: per a una persona que s'està sentint inestable, insegura, amenaçada, perdre pes pot ser vist com una manera de recuperar el control, una forma de solucionar les dificultats, una manera de recuperar les regnes perdudes. Cal recordar aquí que la societat en la que estem immersos valora molt el  fet estar prim com a cànon estètic i també l'aparença, la façana, cosa que ajudaria a explicar perquè s’opta per aquesta decisió. Estaríem parlant doncs d’una conducta que estaria al servei d’alleujar un dolor subjacent.

A més d'aquesta finalitat principal, la conducta de no menjar pot tenir altres "utilitats" diferents, però que poden presentar interrelacions evidents, tot i que molt sovint la persona pugui no ser del tot conscient, o totalment inconscient, d’aquestes intencions. Pot servir, per exemple, per:

+ Cridar l'atenció.

+ Queixar-se i protestar.

+ Evitar afrontar reptes que fan por.

+ Posar-se una mena de càstig a un mateix.

+ Valorar la pròpia força de voluntat.

+ Evitar desenvolupar-se i fer-se gran.

+ Aconseguir moments de satisfacció ....

Així doncs, en l'anorèxia nerviosa tant el pes corporal com el menjar s'instrumentalitzen, és a dir, s'utilitzen per a fins que no els són propis. Deixar de menjar i aprimar-se no és un fi en si mateix, sinó un MITJÀ.

Com és lògic comprensible i absolutament lícit la persona vol millorar. El que passa és que l'estratègia triada és totalment ineficaç i equivocada. En lloc de créixer i obrir-se al món d'una manera saludable, la persona va quedant estancada i tancada en si mateixa. Vista així, l'anorèxia no és una causa en si mateixa, sinó una conseqüència. No és quelcom que està penjat en el buit, sinó un intent de solucionar un trànsit difícil. És una manifestació, sent el problema de fons les condicions personals difícils per les que està transitant la persona. Estaríem davant una conducta analgèsica, destinada a calmar el dolor. Per tant, el focus d’atenció hauria de recaure en el dolor subjacent.

Un cop situats en el pendent, hi ha molts factors que afavoreixen la caiguda. Un d'ells es deu al fet que, atès que aprimar-se no va proporcionant a la persona tots els beneficis esperats, és relativament fàcil que arribi a la conclusió que el problema és que encara no s'ha aprimat prou i que aconseguirà el que pretén aprimant-se més, la qual cosa pot conduir a un perillós espiral negatiu.

Si es vol resoldre el problema cal reconèixer les causes últimes que l’estan generant. Cal intentar aconseguir recuperar el control a través de conductes que no tinguin efectes secundaris. Recuperar la confiança i la seguretat en un mateix a partir d’allò que un És. Un procés de validació que permeti "tornar a casa".

Quan saber-ho no basta

En l’actualitat, pràcticament tothom coneix quins són els principis d’una dieta alimentària saludable, què és menjar sa: moltes hortalisses, molta fruita, llegums, peix blau, pocs greixos d’origen animal, etc. Malgrat això, no sembla que un número igual de persones estiguin aplicant aquests coneixements a la seva vida. Ras i curt: Saben què és menjar de manera equilibrada però no ho fan. La informació de la qual disposen no és suficient com perquè adoptin hàbits alimentaris saludables. En la mateixa línia, totes les persones que fumen són sabedores, d’una o altra manera, dels efectes altament nocius que té el tabac per a la seva salut. De fet, aquesta és la raó fonamental per la qual moltes d’elles es plantegen deixar-ho. Tot i això moltes d’elles continuen fumant. De nou, la informació coneguda no es tradueix en canvis en el comportament.

Apropant-nos a temes més directament relacionats amb la psicologia, són també moltes les persones que saben que pensaments que sovint els generen malestar, o que determinades pors que experimenten, o que buscar la felicitat acumulant possessions, no són comportaments que tenen una explicació en termes lògics, no són contrastables, però malgrat ser coneixedors d’això, no deixen de posar-los en pràctica. En aquesta línia els psicòlegs Luis C. Delgado-Pastor, Alberto Amutio Kareaga senyalen en un article recent que “La mayoría de las personas afectadas por los trastornos de ansiedad reconocen que su miedo es irracional, ya sea que se trate de un miedo causado por un estímulo externo o interno. Sin embargo, reconocer su irracionalidad no es suficiente para modificar los comportamientos de evitación o escape en determinadas situaciones asociadas a un malestar elevado. Esto puede ser una razón de por qué, a pesar de la aparente eficacia de los tratamientos cognitivo-conductuales desarrollados para tratar el trastorno de la ansiedad generalizada (GAD) no se ha conseguido un funcionamiento óptimo en la mayoría de la población tratada y continúa siendo el síndrome ansioso con menor éxito en el tratamiento”.

Per què malgrat l’aparent disfuncionalitat de determinades conductes aquestes es continuen repetint una vegada i una altra? Si ja sé que aquesta por és “irracional”, perquè continuo tenint por? Si ja sé que callar davant una injustícia és un error, perquè continuo callant? Si ja sé que deixant de menjar, o menjant, no és calma la meva ansietat, perquè continuo deixant de menjar o menjant? Si ja sé que pensar que dur a terme determinats rituals em protegirà no es veritat, perquè continuo repetint-los? Si ja sé que faltant-me al respecte em faig mal, perquè continuo maltractant-me?

Això fa palès, que hi ha d’haver motius més profunds de distinta naturalesa que mantenen aquestes conductes, per molt que no puguin ser directament coneguts. En concret, aquestes conductes deuen tenir una funció que resulta ser més poderosa, més imperiosa, que la que aporten els coneixements que les contravenen.

Entenem que és important descobrir quina és, o quina va ser, la funció d’aquestes conductes aparentment contràries a la nostra estabilitat i al nostre desenvolupament, i desprès, aconseguir cobrir les necessitats que suposadament satisfan de manera tal que no comporti efectes secundaris. Molt probablement, els fins perseguits amb elles són totalment lícits, però la seva ineficàcia les revela en el present com estratègies totalment equivocades.

Mordasses mentals

Deia l’antropòleg Clifford Geertz que “l’home és un animal suspès en una xarxa de significats que ell mateix s’ha teixit”. Aquests significats poden estar alineats amb la vida i afavorir-ne el seu creixement i desenvolupament. Malauradament també, poden ser tot el contrari, escenaris on la vida és converteix en un malson i és maleïda.

El documental que adjunto és un testimoni dramàtic d’aquests casos desgraciats on es demostra fins a quin punt l’ésser humà pot crear entorns de terror i acabar anant obertament i directament en contra de l’expansió i realització de la seva pròpia naturalesa. Perquè això sigui així, només cal crear les condicions que permetin que arreli la confusió essencial que allà on hi ha vida hi ha mort i allà on hi ha mort hi ha vida. Una confusió que amb diferents matisos i intensitats, de maneres més o menys subtils, entenc continua molt present i ben viva en els nostres temps i l’alliberament definitiu de la qual continua sent una assignatura pendent. No se m’acut cap dret i cap deure més urgent i necessari que combatre aquesta mentida secular.

Assertivitat 2.0

Ja fa temps, en un post anterior, vam parlar de l’assertivitat comentant-ne alguns dels trets essencials (v. “L’assertivitat: un recurs a l’abast per a la nostra estabilitat”). Més enllà però d’aquesta manera a l´ús de concebre aquest concepte, contemplem aquí la possibilitat d’un segon tipus d’abordatge de l’assertivitat, més radical, més profund, on el dret fonamental seria el dret a Ser.

Fritz Perls, metge neuropsiquiatra i psicoanalista i creador junt amb la seva esposa Laura Posner de la Teràpia Gestalt, comentava el següent:

La pregunta que ens fem a partir d’aquesta cita de Perls és: perquè la necessitat d’aquest recordatori? I una altra: Per què la necessitat d’emfatitzar que siguem el que som si ja som? O és que no som?

Aquí podem contraposar el concepte d’assertivitat al d’alienació. Alienació ve d’aliè, que vol dir, pertinent a una altra persona, impropi, estrany, distant, llunyà. L’alienació fa referència a la pèrdua del sentiment de la pròpia identitat. D’on surt aquesta possibilitat d’alienació? Quines serien les condicions que podrien afavorir aquest procés? Una resposta al respecte la podem trobar en la proposta de Carl Rogers, un dels pioners de l’anomenada psicologia humanista. Segons aquest autor, les persones tenim una necessitat d’acceptació positiva. Quan, de petits, aquesta acceptació positiva és incondicional, el nen manté intacta la seva capacitat innata de jutjar per si mateix quines experiències l’ajuden a créixer o el debiliten. Això dóna lloc a un funcionament òptim i a la congruència, terme emprat per Rogers per descriure quan la persona accepta totes les seves característiques personals. Si, en cas contrari, aquesta acceptació positiva és condicional, la pròpia capacitat del nen de jutjar és substituïda per codis externs arbitraris, aliens a ell i molt sovint contraris als seus interessos i a la cobertura de les seves necessitats essencials. Al seu torn, això dóna lloc a la incongruència, és a dir, a la negació i rebuig de les característiques personals.

Estem parlant en el rerefons, de si el nen es tolerat i regulat o no, de si es estimat o no. L’observació del que passa molt sovint en els entorns dels infants permet veure les constants invalidacions a les que són sotmesos, contravenint gairebé de manera sistemàtica les seves necessitats temporals, espacials, emocionals.... El psicòleg Arthur Janov comenta en relació a aquesta qüestió: “En certa manera, els pares temen que en deixar que els nens facin el que volen mai facin el que deuen”. Se li transmet així doncs al nen el missatge, a vegades de manera molt evident, altres de manera molt més subtil, que és inadequat, incapaç, molest, maldestre, lent.... Se l’està doncs invalidant, alienant.

La lectura conseqüent a aquest escenari és que no serveix ser com som. Ser el que som, no dóna, no basta. Així doncs, convé anar sent d’una altra manera. Per Erich Fromm es produeix una adaptació dinàmica: “Per adaptació dinàmica entenem aquella mena d'adaptació que passa, per exemple, quan un nen, sotmetent-se a les ordres d'un pare sever i amenaçador -perquè el tem massa per procedir d'una altra manera-, es transforma en un "bon" noi. Al mateix temps que s'adapta a les necessitats de la situació, hi ha alguna cosa que li passa dins de si mateix. Pot desenvolupar una intensa hostilitat cap al seu pare, i reprimir-la, ja que seria massa perillós expressar-la o fins i tot tenir consciència d'ella. Tal hostilitat reprimida, però, constitueix un factor dinàmic de l'estructura del seu caràcter. Pot crear una nova angoixa i conduir així a una submissió encara més profunda; pot fer sorgir una vaga actitud de desafiament, no dirigida cap a ningú en particular, sinó més aviat cap a la vida en general. Tota neurosi és un exemple d'aquest tipus d'adaptació dinàmica; ella consisteix essencialment en adaptar-se a certes condicions externes - especialment les de la primera infància -, que són en si mateixes irracionals i, a més, parlant en termes generals, desfavorables al creixement i al desenvolupament del nen”.

Assistim així doncs, al que metafòricament podríem anomenar la formació d’una segona pell, una pell artificial que ve a substituir l’autèntica pell. La pell natural és una amenaça i ha de ser substituïda per una d’aliena, de sintètica. La confusió radical és que l’amenaça és un mateix. És a dir, el que som, que hauria de ser la nostra principal plataforma de seguretat, la base de la nostra estabilitat, passa a ser quelcom en el que no es pot confiar, un risc. La conseqüència d’això és que la persona viu essencialment instal·lada en un escenari d’amenaça, del qual s’ha de protegir defensant-se amb les estratègies que tingui a l’abast. La submissió i l’agressivitat poden ser dues d’elles.

L’antídot a tot això és validar-se, donar-se l’oportunitat de Ser. Això és el que entenem per una assertivitat radical.

Pensament màgic: Un sedant ancestral

Ens costaria més posar-nos una samarreta neta que hagués portat Hitler que una altra que hagués portat Gandhi? Evitaríem menjar un pastís fet per algú amb qui tenim enemistat? Aniríem a viure a un habitatge on sabéssim que s'ha produït un assassinat? Ens sembla que alguna cosa té més possibilitats d'ocórrer simplement perquè pensem en allò? Tenim paraules tabú que no fem servir per por que passi el que anomenem? Pensem que en un sorteig de loteria té menys probabilitats de sortir el número 22.222 que el 74.826? Creiem que els déus premien o castiguen? Que tot el negatiu que ens passa és per culpa nostra? Que les cartes poden endevinar el futur? Que passar per sota d'una escala pot portar mala sort? Que els amulets protegeixen? Que està escrit el dia de la nostra mort? Ens enfadem amb una porta contra la qual ens acabem de donar un desagradable cop? Li cridem a l'ordinador quan es penja o no va a la velocitat que ens agradaria? Una resposta afirmativa a qualsevol d’aquestes qüestions tindria poc de racional i molt de màgic.

La categoria de "pensament màgic" sorgeix en l'àmbit de les anàlisis antropològiques del segle XIX per designar una etapa primigènia de la humanitat, que en l'època es pensava reflectida en els pobles primitius. En paraules del filòsof italià Remo Cantoni, l'home primitiu posseeix una visió de la vida que s'ha anomenat màgica, mística, mítica o participacionista i que es caracteritza per la visió d'un ésser que es troba en un món fluid i animat, on la intel·ligència no ha introduït encara les seves distincions esquemàtiques, no ha trencat la relació emotiva en virtut de la qual home i natura semblen compresos en una realitat única, no ha destruït aquell estat de simbiosi pel qual el primitiu conviu amb plantes, animals, llocs, persones vives i mortes, avantpassats i divinitats, en una atmosfera concreta i animada. Robert Baron i Donn Byrne, en el seu tractat sobre Psicologia Social, defineixen al pensament màgic com aquell tipus de pensament implicat en afirmacions que no se sostenen a partir de l'examen racional. Pel psiquiatre Fernando García de Haro, el concepte de "pensament màgic" resulta molt restrictiu, ja que l'activitat màgica s'estén als àmbits de l'afectivitat i de la conducta, pel que seria més adequat anomenar-lo "manera màgica" de treball del cervell.

Entre les seves característiques figuren l'analogia, que és la llei bàsica del pensament màgic, mentre que la lògica és la llei bàsica del pensament racional; segons l'analogia, per exemple, les nous poden anar bé per al cervell perquè tenen una forma semblant, o una peça de roba neta conserva característiques del seu propietari, o quan a una persona li succeeix una adversitat, aquesta es pot interpretar com un senyal. Una altra característica és l’adualisme, segons el qual no es fa distinció entre el que es pensa i la realitat; per exemple, pensar que passarà alguna cosa significa que passarà, o pensar que un es vol saltar la dieta és tan problemàtic com saltar-se-la de veritat. Un dels trets essencials del pensament màgic és la seva absència de límits, perquè no hi ha res que sigui contrastat, és qüestió de creença, de fe, no és qüestió d'evidència.

Tots vam creure de petits la història dels Reis Mags, i escoltàvem embadalits els contes de la Ventafocs o Aladí i la llàntia meravellosa, Però el pensament màgic no acaba sent només un joc de nens i de pobles primitius, ben al contrari,  segueix estant present en l'etapa adulta i en les nostres societats de manera molt més freqüent del que sovint s'imagina. Per què?

Darrere el pensament màgic hi ha la recerca d’explicacions i de control, per tant, de seguretat. Amb ell es poden tapar qualsevol dels forats negres pels quals no tenim explicació. Les certeses produeixen sensació de seguretat mentre que els dubtes desperten l'angoixa i el desànim. Ja que en el món màgic hi ha explicacions per a tot i tot és possible, a simple vista, podria semblar que estem davant d'una solució màgica, però no ho és.

Es tracta d’un sedant d'ampli espectre i àmpliament utilitzat, si, però sembla molt més lògic i eficient deixar la lícita recerca de la seguretat i la percepció de control en mans d'estratègies que no portin associats cap tipus d'efecte secundari.

Santificant la negació

Pau, calma, serenor, expansió, tranquil·litat.... No és aquest el territori en el que estem bé? No és això el que desitgem?  No és això viure al cel? Correspon, seguint la idea d’algunes propostes com la Teràpia Sensoriomotor, a un dels nostres grans modes de funcionament, el de la seguretat validant, contraposat a un altre gran mode, el mode de defensa, que ens permet fer front a les amenaces i que resulta ser també de fonamental importància. S’entén que el primer seria el nostre estat natural, i que en condicions ideals el segon s’activaria només en aquelles circumstàncies objectivables d’amenaça real. En aquest sentit, el Dr. Stephen Porges comenta: “El potencial de l'individu només es produirà realment en el context de seguretat”.

I què millor, que la base d’aquesta seguretat es trobi en el nostre interior, en la nostra capacitat de regular-nos, en la nostra confiança bàsica. Al respecte, el psiquiatra Jorge Tizón assenyala que “la integritat del self és el millor escut contra les pors. La seva fragilitat, vulnerabilitat, inseguretat, una via per al desenvolupament de tota mena de pors i fòbies”. 
Heus aquí però, que no tothom sembla estar en la mateixa línia i compartir el mateix punt de vista. De fet, hi ha corrents poderosos i que continuen exercint una gran influència en la nostra societat actual, que es situen en les antípodes d’aquest posicionament. Prenem com a mostra les paraules del fundador de l’Opus Dei Josemaría Escrivá de Balaguer, que en el seu llibre Camino escriu: “Conviene que conozcas esta doctrina segura: el espíritu propio es mal consejero, mal piloto, para dirigir el alma en las borrascas y tempestades, entre los escollos de la vida interior. Por eso es Voluntad de Dios que la dirección de la nave la lleve un Maestro, para que, con su luz y conocimiento, nos conduzca a puerto seguro”. 

És a dir, el que ens està dient en aquesta píndola condensada d’informació, és que no et pots fiar de tu mateix, o dit d’una altra manera, que tu ets una amenaça per a tu mateix. Una conseqüència lògica d’aquesta tesis és que, com ell mateix explicita, has de buscar algú de fora que et proporcioni la seguretat necessària.

L’amenaça encarnada en un mateix. Un mateix com activador del mode amenaça. L’amenaça activada pel que s’és. El que ha de ser la base de seguretat es converteix, per art de màgia, en font de temor. Casa, la pròpia casa, deixa de ser el lloc d’empara per passar a ser un lloc a témer. Hi pot haver una missatge de negació més radical?

En qualsevol cas, és l’opinió d’algú. El que resulta de més calat, és que aquest home avui en dia és sant. És a dir, aquesta negació radical de l’ésser humà està beneïda i santificada. Això implica que està molt present, que té una poderosa dinàmica i que exerceix una forta pressió. D’acord, molt sovint de manera no tan descarnada, molt més subtil, però això encara resulta pitjor, perquè la converteix en quelcom de més difícil detecció. I no resulta gens difícil intuir que les derivades i conseqüències d’aquesta inversió de valors són d’una magnitud colossal.

El cel no és en el més enllà, és a dintre. El podem veure i sentir cada vegada que ens donem l’oportunitat d’estar oberts i serens, en la mirada de cada infant. I això no és una qüestió de fe, és una qüestió de fets.

Metàfores: Una eina pel canvi

Diccionari en mà, una metàfora consisteix en la substitució del sentit literal d'una paraula o expressió per un sentit figurat, tenint en compte algun tipus de semblança que es pot establir entre ambdós. "L'or dels seus cabells", "em vaig tirar a la piscina", "se li va encendre la bombeta", "aquell negoci va surar", "em vaig quedar en blanc", "en aquest moment estava en els núvols",,,, en són alguns exemples. De fet, es poden classificar les metàfores en diferents classes segons facin referència, per exemple, a característiques humanes, guerra o lluites, caminar o córrer, moviment, líquids, menjars, diners, roba, plantes, temps, llocs ...
El neurocientífic Vilayanur Ramachandran assenyala que "comprendre metàfores requereix l'habilitat d'extreure un comú denominador d'entitats superficialment diferents". L'ús de les metàfores és el que els antropòlegs anomenen un universal, és a dir, un comportament que s'observa en totes les cultures conegudes, i això normalment és un excel·lent indicador que la conducta en qüestió és molt útil. El seu ús és tan habitual i està tan automatitzat que la majoria de les vegades que les utilitzem, que solen ser moltes en la nostra comunicació diària, ho fem sense adonar-nos-en. En contextos tan diversos com debats polítics, escrits per a nens i adolescents, cròniques esportives o entrevistes psicoterapèutiques podem trobar metàfores de tota mena, algunes noves i algunes altres fossilitzades, entenent per aquestes últimes les que són tan tòpiques que no ens adonem ni que ho són. 
Les metàfores són maneres d'expressar-se fàcilment entenedores, concretes i gràfiques que ajuden a aclarir idees i sentiments i faciliten la comprensió del que volem dir, donat que permeten associar un contingut que pot presentar certa dificultat amb un altre conegut que, a més de ser més fàcil i familiar, és més essencial. Pel psicòleg Steven Pinker "mitjançant la metàfora transferim i transformem maneres de pensar que procedeixen d'accions molt concretes, com tirar aigua, llençar pedres o tancar un calaix; podem filtrar el seu contingut i usar-les com estructures abstractes per raonar sobre altres realitats", Amb el seu ús es fomenta la imaginació i la creativitat, són fàcils de recordar i permeten el contacte amb les emocions i faciliten la seva expressió. Amb elles el nostre discurs i el nostre pensament s'enriqueixen; . Alguns exemples al respecte serien "tirar aigua al vi", "tirar pedres contra la pròpia teulada", "passar pàgina" o "sortir de l'armari". Molts dels textos considerats com a grans referents i dipositaris de la saviesa les han utilitzat amb abundància i moltes de les reflexions dels grans pensadors i de les diferents cultures s'han escrit de manera metafòrica.
Les metàfores també estan associades al canvi psicològic. Es tracta d'una interessant forma de discurs que ha merescut l'atenció de la psicologia des de fa unes tres dècades. Aplicades al canvi psicològic, poden ser útils, per exemple, a l'hora de descriure el que passa ( "la vida em pesa", "estic caminant a les palpentes", "he caigut en un pou" ... ..), a l'hora de definir el que es vol ( "vull tallar cadenes", "m'agradaria canviar el xip", "ja és hora que tingui cura del meu jardí" ....), o també per sondejar com va el procés de canvi ( "ensopego moltes vegades però m'aixeco ","veig la llum al final del túnel "," estic tendint un pont sobre aigües turbulentes" ....).
Diferents models psicològics proposen explícita i obertament les metàfores com a eina de treball. Aquest és el cas, per exemple, de l'anomenada Teràpia d'Acceptació i Compromís. Una de les metàfores utilitzades des d'aquesta proposta i que recull un aspecte important de la mateixa, és l'anomenada metàfora de les arenes movedisses: 

Assumint que totes les metàfores poden tenir les seves limitacions, es pot comptar amb elles com un recurs útil per al canvi.

Respecte i autonomia

El respecte és una pedra angular de tota relació saludable. El diccionari de l’IEC el defineix com “consideració de l’excel·lència d’alguna persona o d’alguna cosa que ens porta a no faltar-li”. Significa valorar als altres, tenir en compte la seva dignitat. Des de l’assertivitat es recorda que el respecte és un dret que tots tenim pel fet de ser persones, sense que calgui haver de fer res per merèixer-lo. El professor John Gottman, investigador matrimonial i professor de la Universitat de Washington, prediu amb antelació quines parelles es separaran o quines continuaran juntes amb una precisió del 90 %, observant la forma en que es relacionen. Entre els aspectes que es fixa per fer aquestes prediccions hi ha les crítiques de la parella en lloc de reclam i mostres de menyspreu.

Ara bé, tot i saber-ne la importància, a vegades hi ha dificultats a l’hora de tractar a l’altre de manera respectuosa. I, de manera aparentment paradoxal, això pot passar més encara amb les persones més estimades i properes. Per què?

A vegades pot ser una qüestió d’abandonament, de deixadesa, en la línia del consabut “la confiança fa fàstic”. Altres vegades, és pot veure com una manifestació de frustració, com una resposta al fet que l’altre no està actuant a l’alçada de les nostres expectatives, com una manifestació de la nostra decepció.

Certament, els altres ens poden decebre, la qual cosa tampoc justifica que els tractem malament. Però quines són les nostres expectatives dipositades en l’altra persona? Què li demanem? És obvi que hi ha algunes peticions saludables i del tot raonables. Aquestes es poden complir o no, i després obrar en conseqüència. I tampoc aquí, en cas negatiu, cal fer-ho faltant al respecte. Però també pot passar en ocasions, que se li encomanin a l’altra persona funcions que no li pertoquen, com ara que faci de regulador dels nostres estats d’ànim, que ens calmi, que ens consoli, que ens protegeixi. La decepció i conseqüent pèrdua de respecte, vindria llavors com a resultat que l’altre no fa allò que no li pertoca.

A més incapacitat per cobrir les pròpies necessitats, més dependència, i per tant, més elevades expectatives i exigències fetes als altres, i per tant, més probabilitats que no es compleixin, i  per tant, més  probabilitats de sentir-se decebut, i per tant, més probabilitats de deixar de considerar a l’altre com quelcom valuós i que se li falti al respecte. Al final, el que pot estar passant, és que la persona estigui projectant en l’altre, la manca de respecte que ella no es té a si mateixa. 

El mite de desaprendre

En el marc de les moltes propostes que es fan per a la gestió personal, força sovint es parla de la necessitat de desaprendre. La idea va en la línia d’eliminar aquella informació errònia que haguem pogut aprendre en un moment donat per deixar-la així sense efecte. Però, és això possible?

Vegem-ho amb un exemple. Pots mirar la següent imatge uns segons o minuts i dir que hi veus.

Aquesta és una imatge del neuròleg i especialista en el camp de la percepció Richard Gregory, on s’hi pot veure un gos dàlmata. Si? A efectes del nostre tema però, l'important no és això, sinó el fet que un cop descoberta la figura ja no podem deixar de veure-la.

Només cal una mala experiència amb un aliment (malestar, vòmits, etc.) perquè l’apartem potser per sempre més de la nostra dieta. Aquesta vivència es pot recordar tota la vida, no s'oblida ... ni volent.

Podem haver viscut experiències desagradables en qualsevol altre àmbit que, en alguns casos, potser no ens disgustaria gens eliminar. Però la veritat és que això no és al nostre abast. No podem esborrar a voluntat la informació apresa, ja que encara que oblidem, no podem fer-ho de manera voluntària i selectiva.

Així doncs, si bé hi ha molts àmbits en la nostra vida on el fet d’eliminar és una estratègia possible i eficient, no passa el mateix quan ens referim als nostres propis continguts, al que hem après. De fet, passa just al contrari. Com més volem deixar de pensar en una cosa, més hi estem pensant. L’exemple típic és: “No pensis en un elefant de color rosa....”

L’expectativa de poder-se alliberar de determinats continguts i experiències a base de “desaprendre-les”, és un impossible. I les expectatives impossibles donen lloc a estrès i frustració. I també a una sensació d’incapacitat, perquè sembla que és per culpa d’una limitació nostra que no aconseguim l’objectiu perseguit. Tot plegat resulta debilitant i només fa que afegir més llenya al foc.

Si no ens podem desfer d’una informació vol dir que estem condemnats a viure sota el seu influx de per vida? La resposta és, no necessàriament.

Imaginem, per exemple, que de petits ens haguessin ensenyat a anar amb bicicleta a l'inrevés, d’esquena al manillar. Vol dir això que ja no podem anar mai més bé amb bicicleta? No. Una vegada reconegut l’error, podem fer un segon aprenentatge, ara correcte, que la manera adequada és posar-se de cara al manillar i dur a terme aquesta conducta, la qual cosa no vol dir però, que s’hagi esborrat el primer.

Imaginem ara, en aquest cas, que hem crescut en un entorn afectiu fred, on les manifestacions d’afecte eren escasses o poc explícites. La manera de no repetir aquest patró és “desaprenent-lo”? De nou no. Estem condemnats per això a repetir el patró? Tampoc necessàriament. Hi ha la possibilitat d’aprendre una nova manera de viure els nostres afectes i de dur-la a la pràctica.

Així doncs, el que si és a l’abast, és poder fer nous aprenentatges i implementar-los. La seva pràctica anirà augmentant la probabilitat que aquestes noves informacions siguin les predominants en la nostra experiència, “desplaçant” allò que vam aprendre en el seu dia i que ara, si és que algun cop ho va ser, ja no resulta útil pel nostre desenvolupament.

Egoisme ètic

Sovint la societat en la que vivim crea situacions de doble vincle, que ras i curt ve a ser que, facis el que facis, serà un error. S’estableixen uns marcs mentals i unes dicotomies basades en premisses falses dintre de les quals és impossible mantenir-se indemne.

En el tema que ens ocupa avui, si agafem el diccionari i busquem el mot egoisme, trobem la següent definició: “Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l’interès propi àdhuc en dany d’altri”.

Des de les cúpules ostentadores de poder, autèntiques màquines piconadores de crear desestabilitat, feblesa i  indefensió, s’han encarregat sistemàticament d’etiquetar, sense matisos, com egoista, qualsevol defensa dels interessos propis. El filòsof i teòleg Rafael Navarrete comenta al respecte: “Se nos ha educado para rechazar todo cuanto pueda parecer egoísmo, y cuando hemos querido tener en cuenta nuestras propias necesidades nos hemos sentido juzgados negativamente”.

L’escenari que es dibuixa doncs és que mirar per un mateix és sempre pecaminós, i d’aquí es desprèn que el seu oposat, és a dir, anteposar sempre els interessos dels altres als nostres, és virtuós. La virtut doncs recau en la negació i l’anul·lació. En el seu llibre Por a la llibertat, Erich Fromm escriu: “El supòsit implícit en el pensament de Luter i Calví, i també en el de Kant i Freud, és el següent: l'egoisme és idèntic a l'amor a si mateix. Estimar als altres és una virtut, estimar-se a si mateix, un pecat. A més, l'amor cap als altres i l'amor cap a si mateix s'exclouen mútuament”.

La negació a la qual fem referència aquí, seria una mena de despossessió, de pèrdua de contacte amb el millor d'un mateix. El resultat d'aquesta desconnexió i desorientació serien persones afeblides i empobrides, mancades i necessitades. Des d’aquest fil argumental, l'egoisme sorgiria justament del sacrifici d'un mateix, com un subproducte d’aquesta invalidació. Així doncs, de manera que pot semblar paradoxal, la negació d'un mateix podria donar lloc a l'egoisme. Aquesta pèrdua de contacte amb el millor de cada un, produeix persones que no disposen de la capacitat per autoregular-se i poder cobrir per si mateixes les seves necessitats bàsiques. Persones, en definitiva, que es troben en "números vermells". En aquest context, l'egoisme podria entendre’s com un recurs amb el qual intentar compensar aquest buit i aquesta incapacitat i poder així abastir aquestes necessitats, com un succedani davant aquest ésser desposseït. Com un fantasma famolenc.

Amb la seva lucidesa característica, Fromm comentava al respecte: "L'egoisme no és idèntic a l'amor a si mateix, sinó al seu oposat. L'egoisme és una forma de cobdícia. Com tota cobdícia, és insaciable i, per tant, mai pot arribar a una satisfacció real. És un pou sense fons que esgota l'individu en un esforç interminable per satisfer la necessitat sense arribar mai la satisfacció. L'observació atenta descobreix que si bé l'egoista mai deixa d'estar angoixadament preocupat de si mateix, es troba sempre insatisfet, inquiet, torturat per la por de no tenir prou, de perdre alguna cosa, de ser desposseït d'alguna cosa. Es consumeix d'enveja per tots aquells que aconsegueixen alguna cosa més. I si observem encara més de prop aquest procés, especialment la seva dinàmica inconscient, trobarem que l'egoista, en essència, no s’estima a si mateix sinó que es té una profunda aversió... Mentre a la superfície sembla que aquestes persones s'estimen molt, en realitat es tenen aversió, i el seu narcisisme -com l’egoisme- constitueix la sobrecompensació de la manca bàsica d'amor cap a si mateixos".

A falta de la seguretat genuïna, aquest tenir, actuaria com un apèndix, com una extensió, com un substitutori d’allò que és original. Vist així, aquest egoisme és reactiu, una defensa contra la sensació de vulnerabilitat, una necessitat de tenir que intenta compensar mancances del Ser.

És obvi que aquesta hipertrofia de mirar per un mateix és problemàtica, tan per la pròpia persona com per les altres. Com també ho és que això no invalida la saludable actitud de mirar pels propis interessos. La falsa controvèrsia creada entre l’egoisme i l’altruisme entès com a negació, ambdós perjudicials per l’estabilitat i la seguretat validant de la persona, queda curtcircuitada amb la acceptació de la natural defensa i estimació per un mateix, amb l’egoisme ètic. Integrar els interessos propis amb els del proïsme és un exercici de dialèctica, quelcom no contemplat per aquells que només se senten emparats sota els compliments de manaments, la conformitat acrítica i una cega obediència, el millor adob perquè l’egoisme no pari de rebrotar. 

I la caça de bruixes es manté.

Per molts avenços extraordinaris que hi hagin en ple S. XXI en diferents àrees del coneixement, és força evident que hi ha coses que continuen en el món de les tenebres. És el cas, al nostre entendre, de la sexualitat masculina. A l'home (sexe masculí) no se li ensenya a conèixer, regular ni  integrar la seva pròpia naturalesa sexual. El psicòleg John Gray assenyala al respecte que mentre que la dona va de l’amor al sexe, l’home va del sexe a l’amor. Una autèntica monstruositat atenent els cànons culturals dominants vigents, on el sexe, encara que ha millorat molt el seu estatus, continua estant en general més a la vora de les clavegueres que del cel. En aquest escenari és lògic que el seu natural desig aprengui a ser temut. Es tracta d'una força molt poderosa no controlada i, en l’essencial, censurada. És quelcom que mereix ser castigat. L’home s’ha de negar les seves pròpies tendències sexuals naturals perquè en el marc mental cultural actual són oficialment enteses com una depravació. És quelcom que ha d’amagar, de fingir. Però les hormones no es deixen enganyar tant fàcilment. En realitat no hi ha tal depravació. Aquesta és tan sols un espantall creat per ments depravades. No és, com diu la cançó, cap fera ferotge. Simplement és com és i necessita el seu espai i ser escoltada i compresa.

I, qui activa la sexualitat masculina? La dona. És evident que això, en si mateix, és el més natural, és el nostre disseny. Però es converteix en problema quan la sexualitat masculina s’ha convertit en problemàtica. I què vol dir problemàtica en aquest context? No acceptada tal com és, per tant, rebutjada, i en conseqüència, temuda, reprimida, castigada, no actualitzada. A partir d’aquí s’expliquen algunes coses.

Apareix llavors a escena un mecanisme de defensa clàssic, la projecció, mitjançant el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d'aquesta manera se'ls oculta a si mateix. La por a la pròpia sexualitat de l’home és projectada a la dona, la seva activadora. Es projecta en la dona la pròpia vivència de la sexualitat de l'home atemorit: un enemic amenaçador al qual cal domar, sotmetre, reprimir o anul·lar. Es més simple i menys amenaçador desplaçar l’agressió a l’altre. Buscar un culpable, algun boc expiatori. Les bruixes, per exemple. Així doncs, l’home castrat es converteix en castrador.

Com a exemple d’aquesta culpabilització de la dona pot valer recordar algunes expressions tan tronades com trillades que s’escolten en casos d’agressions sexuals, de l’estil “la dona el va provocar”, “alguna cosa haurà fet”, “si no s’hagués vestit d’aquella manera”....  Es tracta del fum que assenyala l’existència d’un foc profund que crema.

La tesis és doncs: un factor que està al darrere de l’opressió que l’home exerceix sobre la dona respon a que aquesta activa la seva pròpia sexualitat que ell tem, un temor que s’explica al seu torn pel rebuig cultural que pateix.

L’home deixarà de veure la dona com una amenaça quan deixi de témer allò que ella li desperta, la seva pròpia sexualitat. L’amenaça no és fora, és a dintre. I no és original, és inventada.

Davant d’aquests fets i realitats sol aparèixer l’estratègia juràssica de sempre d’apel·lar a les lleis, al codi penal, a la policia... Tancs i sentències per exterminar allò que fa pànic conèixer. Tampoc lliçons edulcorades dirigides als escolars que passen de puntetes per sobre dels fets que espanten serveixen absolutament de res. Cap modalitat que representi agafar el rave per les fulles pot aspirar a ser eficient.

Entenem com l’antídot el reconeixement i acceptació dels fets reals de la sexualitat masculina i la seva reivindicació. I la integració d’aquesta realitat en un context de maduresa i de victòria - victòria. Volem saber d’una vegada, sense enganys, com som? Estem disposat a assumir-ho? Posar el fets d’observació sobre la taula, mirar-los als ulls i parlar-ne. Només així entenem que aquest poderós factor mantenidor de la repressió exercida sobre la dona per part de l’home pot començar a ser desactivat. 

Universals: Una invitació a la tolerància

L'època de la globalització en què vivim ens posa, més que mai, en contacte amb moltes persones diferents dels llocs més diversos del planeta. Això ens permet fer evidents el gran nombre de diferències que hi ha entre les persones en funció del lloc d'origen i la cultura rebuda. Sens dubte, una extraordinària riquesa.

No falten persones però, que utilitzant el que els antropòlegs anomenarien un punt de vista etnocèntric, és a dir, el que col·loquialment podríem traduir per "creure’s el melic del món", col·loquen els seus costums, hàbits, arrels i tarannàs en primer lloc, desmereixent qualsevol altra opció, o encara pitjor, interpreten aquesta diversitat com una amenaça i fan d'aquestes diferències un motiu d'exclusió i conflicte.

D’una manera general, i en aquests casos particularment, pot ser interessant recordar que moltes d'aquestes diferències són més formals i d'aparença que de fons, i que darrere seu hi trobem l’existència dels anomenats UNIVERSALS, és a dir, qualitats, característiques i trets observats en totes, o gairebé totes , les cultures conegudes. Serien doncs alguna cosa així com les nostres arrels comunes, que poden manifestar-se en formes molt diferents. Entre els centenars d'universals coneguts i descrits trobem, per exemple, el ball, la classificació de colors, l'art, explicar contes, fer regals, determinades expressions facials de les emocions, celebrar festes, fer bromes, tenir cura dels fills, el concepte de futur, cantar, cuidar els malalts i ferits, la reciprocitat ....

Al fil de tot això, el neurocientífic Michael Gazzaniga assenyala. "Sembla que tots compartim les mateixes xarxes i sistemes morals, i que tots reaccionem de la mateixa manera davant les mateixes qüestions. Per tant, la diferència no rau en la conducta, sinó en les nostres teories sobre per què reaccionem com ho fem. La constatació que les teories són la font de tots els conflictes podria contribuir a la convivència pacífica dels individus que professen diversos sistemes de creences ".

En el marc del seu treball sobre Psicologia Positiva, el psicòleg Martin Seligman assenyala haver trobat sis virtuts observades en totes les grans religions i tradicions culturals. Després de revisar unes dues-centes propostes de virtuts que cobrien un període històric de més de tres mil anys i que abastaven tota la faç de la Terra, entre les quals s'incloïen, per exemple a Aristòtil, Plató, Confuci, el Talmud, Buda, Bushido (el codi dels samurais), Sant Tomàs d'Aquino i Sant Agustí, ell i els seus col·legues van observar que en gairebé totes aquestes tradicions es valoraven sis grans virtuts, a saber: Saviesa i coneixement, valor, espiritualitat i transcendència, amor i humanitat, justícia i temprança. Una altra aportació que demostra la presència d’importants denominadors comuns.

Els universals poden ser observats doncs com un punt de trobada i, des de la seva perspectiva, ens podem adonar que les nostres diferències són més aparents que radicals, i que és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Això ens pot ajudar a evitar-nos molts disgustos i conflictes innecessaris i a viure la diversitat com una oportunitat extraordinària de creixement i enriquiment personal, i també a gaudir d'una convivència integradora, respectuosa i pacífica. La proximitat pot ser un antídot enfront de la violència, atès que costa més atacar o agredir allò que sentim proper.

En l'essencial, tots som habitants del món, éssers humans, persones amb els mateixos drets i els mateixos deures.

Corrupció sense filtres.

L’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla va proposar una teoria sobre les lleis fonamentals de la estupidesa humana. 

D’ella se’n desprèn l’existència en el món de quatre tipus de persones en funció dels beneficis / perjudicis que es generen a si mateixes i/o als altres. Parla doncs, de persones intel·ligents, bondadoses (incautes), malvades i estúpides.

Una conclusió que es desprèn del treball de Cipolla és que les societats que generen mecanismes efectius per filtrar malvats i estúpids es poden desenvolupar, les altres NO.

Atesa la situació actual a l’Estat Espanyol de corrupció estructural i clientelar, és evident que no hi ha filtres, i que per tant, no hi ha possibilitat de desenvolupament.

La perversió es fa palesa de manera descarnada quan una màxima responsable del partit del govern en funcions declara amb solemnitat davant les càmeres de televisió que el fet que acabin de detenir un munt de gent del seu partit acusats de diferents tipus de delictes “demuestra que la justicia en España funciona”. Què importa? Si no hi ha cap mena de filtre i no passarà res que capgiri aquest estat nefast de la qüestió.

No, no hi ha possibilitat de desenvolupament de cap tipus en aquelles societats on els personatges tòxics i patògens s’han fet més poderosos que els propis sistemes de defensa socials. Aquest és un escenari de deriva sistemàtica on només les coses poden empitjorar si no si posa remei. Sense filtres ètics i capacitat de resposta la batalla està perduda. I aquesta és una tasca a endegar i una responsabilitat de tots. S’ha de començar a discernir de manera clara, nítida i inequívoca qui i què forma part del problema i qui i què forma part de la solució.

En una conferència recent, el Dr. Gabor Maté feia la següent aportació al respecte: “La gente en el poder, siento decirlo, muy a menudo son algunas de las personas más vacías en el mundo y no van a cambiar las cosas para nosotros. Tenemos que encontrar esa luz dentro de nosotros mismos, tenemos que encontrar la luz dentro de las comunidades y dentro de nuestra propia sabiduría y nuestra propia creatividad. No podemos esperar que la gente en el poder haga que las cosas sean mejor para nosotros, porque nunca lo van a hacer, no a menos que los forcemos”.
Ponerologia, o "estudio del mal", del grec poneros (el mal), és el nom donat pel psiquiatra polonès Andrzej Łobaczewski a un estudi interdisciplinari de les causes de períodes de injustícia social. En el seu llibre Political ponerology escrivia:

Estem avisats.

Perfeccionisme: Una solució imperfecta

Voler fer les coses el millor possible és quelcom que hom pot considerar natural, lògic, adequat, assenyat, lloable... Quan parlem de perfeccionisme però, fem referència a una altra cosa. El perfeccionisme es relaciona amb una sèrie de pensaments i comportaments associats a aconseguir unes metes massa elevades i poc realistes. És una actitud que, amb major o menor intensitat, es veu força sovint.

Una persona perfeccionista sol pensar coses com:
“Si alguna tasca no ha d’acabar estant «bé» (perfecta), millor no fer-la.”
“Haig de ser molt competent en tot.”
“Haig de trobar una solució perfecta per a cada problema”.
“No suporto que les coses no surtin com jo vull.”
“Per a mi és molt important el que els altres pensen de mi.”

Altrament, associades al perfeccionisme es solen veure molta culpa, molta vergonya, molta autocrítica, molta inseguretat.

Fins i tot, sabent que el perfeccionisme pot estar sent en si mateix una font de malestar, la persona perfeccionista pot seguir actuant de aquesta manera. Però… ¿per què?

Una manera d’entendre-ho és que la persona perfeccionista pot haver crescut en un entorn amb ACCEPTACIÓ CONDICIONAL. Un missatge central d’aquests ambients és: “T’estimo pel que fas, no pel que ets”.

Aleshores poden cristal·litzar idees de l'estil:

"Per a tu, mai vaig ser suficient".

"Per què no m’estimes? No veus què bé faig les coses?".

Podem dir que la persona ha entès i après que l’única manera de no ser rebutjat, i per tant de sobreviure, és no fallar en el compliment de las normes externes arbitràries. En aquest escenari, el perfeccionisme és un MITJÀ, un instrument per aconseguir l’acceptació. Es tracta doncs, d’una conducta simbòlica, és a dir, una cosa que ve a fer el paper o la funció d’una altra.

Es pretén obtenir amb la perfecció la necessitat de seguretat i amor.

Si bé el fi es totalment lícit, el perfeccionisme és, no obstant, una mala solució. Entre altres coses perquè:
+ Es tracta d’una expectativa impossible, donat que amb assumptes humans la perfecció no existeix. I les expectatives impossibles generen estrès i frustració.

+ Pot conduir a evitar tasques pel fet de la por a fracassar.

+ Es generador de cercles viciosos, com ara, per exemple, entre inseguretat i perfeccionisme, de manera que els components del cercle es van retroalimentant, augmentant cadascun d’ells cada vegada més a l’altre.

Des d’aquesta perspectiva, “l’exorcisme” del perfeccionisme és la PRÒPIA ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. La incondicionalitat deixa sense sentit al perfeccionisme, li treu la seva raó de ser, la seva funció. El converteix en innecessari.

L’acceptació incondicional NO ÉS una postura defensiva, ni narcisisme, ni autocondescendència… L’acceptació incondicional implica una confiança bàsica en un mateix fins i tot sabent que cometem errors i que tenim punts febles. Permetria dir: “Ja no faig les coses per a ser acceptat/a. Les faig per i des de la meva pròpia acceptació”.

Homofòbia: Per què?

Escoltant la ràdio no fa gaires dies, i arran d’un nova agressió a una persona justificada per motiu de la seva condició sexual, el conductor del programa es preguntava com, en ple segle XXI, podien seguir passant aquestes coses. Val a dir que una de les qüestions que porta implícita la pregunta és el ja tan gastat plantejament erroni que suposa que perquè la humanitat hagi avançat, certament, de manera extraordinària en determinats camps, això hagi de portar associat inevitablement que totes les nostres facetes s’hagin tingut de desenvolupar de la mateixa o similar manera. Això equivaldria a pensar que perquè algú ha aprés a tocar el piano això l’ha convertit també en millor nedador.

Una vegada admès que les diferents àrees del coneixement no tenen perquè avançar en paral·lel, un altre fet d’observació és que una de les àrees que va amb més retard és la de la nostra pròpia gestió personal, la del nostre propi coneixement i regulació.

La conjunció de molts i diferents motius pot explicar el perquè a dia d’avui l’assignatura de viure amb sentit, serenor, coratge i plenitud continua, molt sovint, sent una assignatura pendent, segueix sent una prova a superar.

Sigui com sigui, aquest dèficit és tradueix i evidencia amb l’existència de grans quantitats de malestar que troba nombroses i molt diverses maneres d’expressar-se, i l’homofòbia, entesa com una aversió a l’homosexualitat o a les persones homosexuals, pot ser una d’elles. Podem interpretar que estem davant d’una de les moltes manifestacions que té la infelicitat.

D’una manera genèrica, la persona agressora està en mode defensiu. En els fons, o sàpiga o no, en sigui conscient o no, se sent amenaçada, insegura, aïllada. Utilitza l’atac com a defensa. Aquesta posició defensiva es fa palesa en l’ús dels anomenats mecanismes de defensa que podem reconèixer darrere l’homofòbia, que serien, segons la teoria psicoanalítica, mètodes de protecció de l’ego per a reduir la ansietat. Els mecanismes de defensa s’han definit com mecanismes inconscients que tenen per finalitat minimitzar les conseqüències d’esdeveniments massa intensos. Un dels mecanismes de defensa utilitzats per la persona agressora és la projecció, amb el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d’aquesta forma se’ls oculta a si mateix. Per exemple, la persona agressora pot sentir menyspreu cap a si mateixa, però el projecte en forma de menyspreu cap els altres. Un altre és la racionalització, mitjançant el qual la persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable. En aquest cas, la persona podria dir coses com, per exemple, “l’agredeixo perquè s’ho busca”, “si fossin persones normals no els passaria res”, o “es tracta de gent depravada i per això reben el que es mereixen”.

Del que venim comentant se’n pot desprendre una qüestió essencial i que pot ajudar a donar un gir copernicà a la manera de viure situacions d’aquesta naturalesa: Davant una agressió de tipus psicològic el problema no és de la persona que és agredida, sinó de la persona que agredeix. L’agressivitat no és fortalesa, sinó debilitat. La mesura en que la persona homòfoba no deixa viure es pot llegir com directament proporcional a la mesura en la que ella no viu.

Anorèxia: El pànic a Ser (gros/grossa)

A cops de veritats, a cops de mentides

Argentina. A la matinada del 24 de març de 1976 tancs i tropes de l'exèrcit ocupen el casc cèntric de la capital federal. Un nou cop militar fa la seva entrada en la història d'aquest país. La intervenció militar era un final llargament anunciat. La dictadura militar que va governar el país entre 1976 i 1983 va comptar amb el decisiu suport dels grans grups econòmics nacionals i el finançament permanent dels grans bancs internacionals i els organismes internacionals de crèdit, com el Banc Mundial i el FMI.

La nova dictadura, batejada Procés de Reorganització Nacional, té la intenció de romandre en el poder per diversos anys. Les Forces Armades nomenen president provisional a Jorge Rafael Videla. Els comandants del cop prenen el poder amb una clara missió: eliminar tota forma de participació popular que s'oposi al projecte polític de les Forces Armades. El nou govern intervé ràdios, canals de televisió, sindicats i empreses estatals. Centenars de militants polítics, sindicalistes combatius, intel·lectuals i líders estudiantils són segrestats i enviats als més de tres-cents centres clandestins de detenció que funcionen al país. Es calcula que el número de desapareguts durant aquest període és d’uns 30.000.

Entre els terribles actes de terrorisme d’Estat perpetrats per la dictadura hi ha el robatori de nadons. L'ex subsecretari d'Estat del govern de Ronald Reagan, Eliot Abrams, va declarar davant la justícia argentina i va admetre que el govern d'Estats Units coneixia el pla de robatori sistemàtic de nadons que va implementar la dictadura. Va manifestar que el govern nord-americà tenia la informació que els repressors argentins no lliuraven als nadons als seus familiars perquè consideraven que eren comunistes i no eren aptes per a criar-los. Es considera que durant la dictadura argentina van ser robats almenys 400 nadons. El jutge Roberto Marquevich va ser el primer en parlar d’un pla sistemàtic d’apropiació de nens durant la dictadura.

Durant els primers mesos de la repressió, pares, mares, germans, esposes i esposos dels civils segrestats comencen a recórrer jutjats a la recerca d'informació. El 30 d'abril de 1977 un grup de mares de detinguts desapareguts comença a reunir-se davant de la Casa Rosada. Donat que les reunions públiques estan prohibides, les mares comencen a donar voltes al voltant de la plaça per no ser detingudes. Neixen així les marxes de mares de Plaza de Mayo. Amb el pas dels mesos i l'augment dels segrestos i desaparicions, altres grups de familiars comencen a organitzar-se. De forma paral·lela, associacions civils com el Centro de Estudios Legales y Sociales, la Asamblea Pemanente por los Derechos Humanos i el Servicio de Paz y Justicia comencen a pressionar al govern. De la unió d'aquests grups neix un nou moviment que en poc temps es converteix en una veritable força d'oposició a la Junta Militar, el Movimiento por los Derechos Humanos. Diversos membres d'aquest moviment recorreran el món denunciant el terror que es viu als centres clandestins de detenció i presentant llistats amb el nom, cognom i història de milers de desapareguts.

L’organització Abuelas de Plaza de Mayo segueix, desprès de quatre dècades. buscant als desapareguts. El Net 119 és el més recent argentí en descobrir la seva identitat verdadera.Un altre d’aquests nets és Victoria Montenegro. A través del seu dramàtic, esfereïdor i commovedor testimoni podem veure l’enorme complexitat de l’ésser humà, incloent, per exemple, els límits als que pot arribar la nostra conducta, tant en sentit negatiu com positiu, la immensa humanitat i la immensa inhumanitat de la que som capaços, l’extraordinària capacitat i facilitat que tenim per ésser programats, com les idees poden arribar a condicionar codis biològics essencials i com els codis biològics condicionen les idees i la conducta, la importància capital de posseir una identitat, la força de la veritat i la força de la mentida, fins a quin punt es pot arribar a viure totalment enganyat i manipulat, la resistència que es pot arribar a oposar a conèixer la veritat d’uns fets, la nostra extraordinària capacitat de resistir i de refer-nos. 

Intel·ligència: Singular o plural?

La intel·ligència es defineix de manera habitual com una capacitat mental molt general que fem servir habitualment per a raonar, resoldre problemes, aprendre i adaptar-nos. Sempre motiu de fascinació, per a la psicologia ha estat objecte d'estudi des que va fer la seva aparició com a ciència, allà per 1900. Els primers esforços es van concentrar a trobar estratègies per mesurar-la, sent Alfred Binet un dels pioners en aquesta tasca que va donar lloc posteriorment a l'aparició del famós quocient d'intel·ligència o QI, encara avui en ple ús, sorgint amb el temps diferents tipus de test per a la seva determinació. Més enllà de la mesura, altres investigadors s'han preocupat per conèixer altres aspectes de la intel·ligència, com la seva estructura o els seus processos, és a dir, com funciona. De tota aquesta tasca han sorgit molts coneixements, i amb ells diferents maneres d'entendre-la, amb teories i models dispars.

Un dels debats més punyents sorgits d'aquesta realitat complexa se centra al voltant d'una qüestió clau: Hem de parlar d'intel·ligència en singular o en plural?

Darrere d'aquesta polèmica es troben, d'una banda, una posició molt influent, defensada pels partidaris dels tests clàssics, que ha vingut considerant la intel·ligència com una capacitat única, estable i fortament determinada per l'herència. La pregunta essencial que intenta respondre aquesta forma d'entendre la intel·ligència és: Quant intel·ligent és vostè?

D'altra banda, trobem un altre punt de vista que adopta una visió pluralista i que descriu aquesta capacitat en termes d'un conjunt d'intel·ligències perfectament definides, considerant que la intel·ligència és quelcom que canvia i es desenvolupa en funció de les experiències, que és el resultat de la interacció entre els factors biològics i ambientals i que, per això, és educable, i que els cervells i les ments humans són entitats altament diferenciades que no casen fàcilment amb l'existència d'una intel·ligència definida pel QI. En aquest cas la pregunta essencial que s'intenta respondre és: De quina manera és vostè intel·ligent?

Si bé la llavor d'aquesta segona postura va ser sembrada fa ja moltes dècades, el seu principal valedor i impulsor actual és el psicòleg nord-americà Howard Gardner, que l’any 1983 va començar a donar a conèixer la seva teoria de les intel·ligències múltiples (IM).

Rebel·lant-se contra una concepció monolítica i estable de la intel·ligència, Gardner assenyala que ens trobem només davant dues alternatives possibles: o continuar amb les idees tradicionals de la intel·ligència i de com ha de ser mesurada o buscar un nou full de ruta per interpretar-la i desenvolupar-la.

A més de proposar l'existència de diferents tipus d'intel·ligència, la teoria de les IM assenyala que aquestes, encara que treballan sovint de manera conjunta, són independents entre si, podent-se donar el cas, per exemple, que una persona pugui ser molt competent fent càlculs matemàtics però en canvi tenir poca habilitat per fer amics, o que a una altra pugui tenir dificultats per expressar-se verbalment però ser una gran esportista, la qual cosa sembla inqüestionable observant el que passa en la realitat. També assenyala que els tests tradicionals només mesuren les intel·ligències verbal-lingüística i lògica-matemàtica, deixant de banda totes les altres capacitats i que, de fet, a l'escola i els diferents àmbits acadèmics es potencien gairebé de manera exclusiva aquests dos tipus d'intel·ligència , quedant la resta en un pla molt secundari.

A l'hora d'aprendre i d'ensenyar, el fet de concentrar-se de manera exclusiva, o gairebé, en les capacitats lingüístiques i lògiques es pot considerar un gran error que impedeix aprofitar al màxim les potencialitats de cada un, que condemna injustament al fracàs a molts nens i joves i que tanca la porta a habilitats i capacitats que són essencials tant per tenir èxit en el món com per a viure una vida feliç.

Davant d'aquest panorama limitant, estereotipat i frustrant, la teoria de les IM es presenta com una alenada d'aire fresc i proposa:

• Posar de relleu la variabilitat entre individus.
• Admetre, respectar, cuidar i desenvolupar les diferències.
• Canviar l'enfocament tradicional reduccionista centrat en el dèficit, en el que ens falta, per un altre més integrador centrat en el creixement i desenvolupament que faciliti descobrir i potenciar els punts forts de cada un.
• Fomentar un desenvolupament més holístic del cervell i una visió més harmònica i integradora de les capacitats personals.
• Centrar-se tant en el què s'aprèn com en el com s'aprèn.
• Estimular la curiositat.
• Potenciar la flexibilitat mental.
• Passar d'un paper passiu, reactiu i dependent en l'aprenentatge a un paper actiu, propositiu i autònom.
• Donar preferència a la comprensió davant la memorització mecànica de les dades.
• Ampliar la paleta dels coneixements bàsics per a la vida.
• Lluitar contra l'homogeneïtzació.
• Recuperar per al nostre benefici i reivindicar les intel·ligències marginades.
• Afavorir l'enriquiment personal.
• Estimular més la col·laboració i menys la competició.
• Facilitar l'adaptació de la persona al món.
• Democratitzar el saber.

La proposta de les IM és poderosa i implica també a les esferes emocional i motivacional, donat que porta implícit un missatge d'autoacceptació que contribueix a potenciar el propi autoconcepte i autoestima, i també una perspectiva d'augment d'expectatives, oportunitats i resultats que fomenta la motivació personal i la percepció de control.

L'objectiu últim és treure el màxim potencial de nosaltres mateixos a fi de poder gaudir d’una vida tan plena i significativa com sigui possible.