Egoisme ètic

Sovint la societat en la que vivim crea situacions de doble vincle, que ras i curt ve a ser que, facis el que facis, serà un error. S’estableixen uns marcs mentals i unes dicotomies basades en premisses falses dintre de les quals és impossible mantenir-se indemne.

En el tema que ens ocupa avui, si agafem el diccionari i busquem el mot egoisme, trobem la següent definició: “Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l’interès propi àdhuc en dany d’altri”.

Des de les cúpules ostentadores de poder, autèntiques màquines piconadores de crear desestabilitat, feblesa i  indefensió, s’han encarregat sistemàticament d’etiquetar, sense matisos, com egoista, qualsevol defensa dels interessos propis. El filòsof i teòleg Rafael Navarrete comenta al respecte: “Se nos ha educado para rechazar todo cuanto pueda parecer egoísmo, y cuando hemos querido tener en cuenta nuestras propias necesidades nos hemos sentido juzgados negativamente”.

L’escenari que es dibuixa doncs és que mirar per un mateix és sempre pecaminós, i d’aquí es desprèn que el seu oposat, és a dir, anteposar sempre els interessos dels altres als nostres, és virtuós. La virtut doncs recau en la negació i l’anul·lació. En el seu llibre Por a la llibertat, Erich Fromm escriu: “El supòsit implícit en el pensament de Luter i Calví, i també en el de Kant i Freud, és el següent: l'egoisme és idèntic a l'amor a si mateix. Estimar als altres és una virtut, estimar-se a si mateix, un pecat. A més, l'amor cap als altres i l'amor cap a si mateix s'exclouen mútuament”.

La negació a la qual fem referència aquí, seria una mena de despossessió, de pèrdua de contacte amb el millor d'un mateix. El resultat d'aquesta desconnexió i desorientació serien persones afeblides i empobrides, mancades i necessitades. Des d’aquest fil argumental, l'egoisme sorgiria justament del sacrifici d'un mateix, com un subproducte d’aquesta invalidació. Així doncs, de manera que pot semblar paradoxal, la negació d'un mateix podria donar lloc a l'egoisme. Aquesta pèrdua de contacte amb el millor de cada un, produeix persones que no disposen de la capacitat per autoregular-se i poder cobrir per si mateixes les seves necessitats bàsiques. Persones, en definitiva, que es troben en "números vermells". En aquest context, l'egoisme podria entendre’s com un recurs amb el qual intentar compensar aquest buit i aquesta incapacitat i poder així abastir aquestes necessitats, com un succedani davant aquest ésser desposseït. Com un fantasma famolenc.

Amb la seva lucidesa característica, Fromm comentava al respecte: "L'egoisme no és idèntic a l'amor a si mateix, sinó al seu oposat. L'egoisme és una forma de cobdícia. Com tota cobdícia, és insaciable i, per tant, mai pot arribar a una satisfacció real. És un pou sense fons que esgota l'individu en un esforç interminable per satisfer la necessitat sense arribar mai la satisfacció. L'observació atenta descobreix que si bé l'egoista mai deixa d'estar angoixadament preocupat de si mateix, es troba sempre insatisfet, inquiet, torturat per la por de no tenir prou, de perdre alguna cosa, de ser desposseït d'alguna cosa. Es consumeix d'enveja per tots aquells que aconsegueixen alguna cosa més. I si observem encara més de prop aquest procés, especialment la seva dinàmica inconscient, trobarem que l'egoista, en essència, no s’estima a si mateix sinó que es té una profunda aversió... Mentre a la superfície sembla que aquestes persones s'estimen molt, en realitat es tenen aversió, i el seu narcisisme -com l’egoisme- constitueix la sobrecompensació de la manca bàsica d'amor cap a si mateixos".

A falta de la seguretat genuïna, aquest tenir, actuaria com un apèndix, com una extensió, com un substitutori d’allò que és original. Vist així, aquest egoisme és reactiu, una defensa contra la sensació de vulnerabilitat, una necessitat de tenir que intenta compensar mancances del Ser.

És obvi que aquesta hipertrofia de mirar per un mateix és problemàtica, tan per la pròpia persona com per les altres. Com també ho és que això no invalida la saludable actitud de mirar pels propis interessos. La falsa controvèrsia creada entre l’egoisme i l’altruisme entès com a negació, ambdós perjudicials per l’estabilitat i la seguretat validant de la persona, queda curtcircuitada amb la acceptació de la natural defensa i estimació per un mateix, amb l’egoisme ètic. Integrar els interessos propis amb els del proïsme és un exercici de dialèctica, quelcom no contemplat per aquells que només se senten emparats sota els compliments de manaments, la conformitat acrítica i una cega obediència, el millor adob perquè l’egoisme no pari de rebrotar.