Llet i mel

Una manera que ens pot ajudar a entendre com funcionem i perquè fem el que fem és prendre a la supervivència i les seves necessitats associades com a referent, les nostres motivacions bàsiques.

En aquest sentit, s’ha assenyalat que la prioritat número u del nostre cervell és la supervivència. El Prof. Francisco .J. Rubia comenta al respecte: “El cerebro no es un órgano que esté preocupado con la especulación filosófica o con la VERDAD o la REALIDAD, escritas en letras mayúsculas, sino que su principal tarea es garantizar la supervivencia del organismo que alberga ese cerebro”. Ara bé, aquesta supervivència no estaria només associada a qüestions estrictament materials. En el seu llibre El arte de amar, Erich Fromm escriu: “La tierra prometida (la tierra es siempre un símbolo materno) se describe como "plena de leche y miel. La leche es el símbolo del primer aspecto del amor, el de cuidado y afirmación. La miel simboliza la dulzura de la vida, el amor por ella y la felicidad de estar vivo.”  

Al fil d’aquesta metàfora, podríem dir que la llet feria referència a aspectes més purament nutritius, fisiològics, i la mel a allò que fa referència a la part més afectiva, del que són pròpies coses com la l’acceptació, la sensibilitat, la tendresa, el tacte, el contacte, el consol, la protecció, l’acolliment i l’estimació.

Que per sobreviure necessitem més coses que menjar ja va quedar palès en els coneguts experiments de Harry Harlow amb primats a meitats del segle passat. 

La psicòloga i experta en el tema del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “El ser humano desde el momento del nacimiento necesita poder establecer vínculos afectivos con las personas de su entorno. Esta necesidad debe ser entendida como una necesidad original, no aprendida, tan básica y tan necesaria como la alimentación. Si no se resuelve adecuadamente esta necesidad el ser humano se ve afectado psicológicamente y es más vulnerable tanto desde un punto de vista social como biológico.”

Llet i mel serien doncs dues necessitats innegociables. Una qüestió clau al respecte se situaria en com obtenir-les. Centrem-nos en la mel i fixem-nos en l’entorn més proper, la família. Quanta mel se’ns va donar i de quina manera quan érem petits? Aquí les coses poden haver anat bé o no. Citant de nou a Fromm, comentava en relació a aquesta qüestió: “La mayoría de las madres son capaces de dar "leche", pero sólo unas pocas pueden dar "miel" también. Para estar en condiciones de dar miel, una madre debe ser no sólo una "buena madre", sino una persona feliz -y no son muchas las que logran alcanzar esa meta-. No hay peligro de exagerar el efecto sobre el niño. El amor de la madre a la vida es tan contagioso como su ansiedad. Ambas actitudes ejercen un profundo efecto sobre la personalidad total del niño; indudablemente, es posible distinguir, entre los niños -y los adultos-, los que sólo recibieron "leche" y los que recibieron "leche y miel".

Uns pares que hagin proporcionat als seus nadons sensibilitat envers les seves necessitats, acceptació, calidesa, accessibilitat, establint amb ells un vincle afectiu segur, dotant-los d'una confiança bàsica, hauran sembrat les llavors idònies perquè això es pugui reproduir posteriorment en ells. El psicòleg John Read apunta sobre això que "en els primers cinc anys de vida el cervell desenvolupa els seus vincles, cal una relació segura i afectiva amb un adult per a un futur afrontar els esdeveniments". Si un/a nen/a ha rebut un tracte amable, és molt probable que ho interioritzi i sigui posteriorment capaç de poder-lo aplicar a si mateix.

Com afirma el Dr. Allan Schore la regulació dels estats interns comença com una Regulació Biològica Interactiva per arribar a convertir-se en una Autoregulació Biològica Autònoma. És a dir, quan s’han atès de manera adequada les necessitats de l’infant a través d’un vincle afectiu segur, aquest aprèn a cuidar-se a si mateix perquè ha internalitzat a l’altre com un objecte constant i proveïdor de bones cures i seguretat.

Lamentablement, i no és gens infreqüent, això pot haver no passat, quedant la persona més o menys òrfena de la disponibilitat i l'accés a informació que la reconforti i li serveixi d'autoprotecció en moments de dificultat o davant les adversitats, sense possibilitat de recórrer a si mateixa per poder-se autoabastir de la necessària sensació d’estabilitat i percepció de control que hom necessita. Sense poder proporcionar-se la mel bàsica necessària.

Aquesta incapacitat necessitaria ser resolta d’una o altra manera, atès que la cobertura d’aquestes necessitats és bàsica per la viabilitat de l’organisme. Sense cap mena de dubte, la millor opció es contemplar la possibilitat, i intentar fer-la efectiva, de poder comptar amb un/a mateix/a per satisfer aquestes necessitats essencials. Parlem de ser autònoms en aquest sentit, quelcom possible i assolible malgrat les coses no hagin anat com hauria estat desitjable. Això però, no està exempt d’obstacles donada la presència de diferents tipus de factors que ho dificulten, la qual cosa explica  perquè, freqüentment, es recorre a buscar la solució a l’exterior, una qüestió que ens queda pendent per abordar en una propera entrada.