Som éssers socials. Les relacions afectives solen
ocupar un espai central en les nostres vides. En teoria han de ser vincles
madurs que afavoreixin el creixement d'aquelles persones que en formen part,
espais per ser. Pot passar però, que s’hi acabin dipositant unes expectatives
excessives.
Les relacions afectives, efectivament, poden ser
una extraordinària font de satisfaccions i alegries, però no són, o entenem que
no haurien de contemplar-se, com un salvavides. No estan, o no deurien estar,
per salvar-nos de res. Quan són enteses com quelcom que pot venir al nostre
rescat, aleshores pot passar que s’arribi a estimar “massa”. El “massa” es pot
entendre com una instrumentalització d’algun tret o conducta, en aquest cas les
relacions, amb finalitat compensatòria. D’aquesta manera es pot acabar esperant
de les relacions allò que no ens poden ni han de donar.
Aquesta versió necessitada de l’amor però, s’ha
difós a bastament. Només cal recordar el conte del príncep blau, o la història
de la mitja taronja. Cançons, literatura, cinema... han reflectit amb
generositat aquesta visió. Els boleros en són un dels màxims exponents:
En aquest sentit, els psicòleg Walter Riso
assenyala: “La tradición ha pretendido inculcarnos un paradigma distorsionado y
pesimista: El auténtico amor, irremediablemente, debe estar infectado de
adicción”. I, en aquest context, és interessant esmentar la definició d’addicció
que fa el Dr. Gabor Maté: “Yo defino la adicción como cualquier comportamiento
que brinde un alivio temporal, placer temporal, pero que a largo plazo cause
daño y tenga algunas consecuencias negativas y que no puedes abandonar a pesar
de aquellas consecuencias negativas. Y desde esa perspectiva, puedes entender
que hay muchas adicciones. Sí, existe una adicción a las drogas, pero también
existe una adicción al consumismo, existe una adicción al sexo, a internet, a
ir de compras, a la comida”. I també, doncs, a les relacions.
El punt crític seria si hi ha necessitat o no
d’alguna cosa externa o d’algú per estar bé (línia base), per mantenir la
pròpia estabilitat.
Entendre les relacions com a “solució” per a les
pròpies incapacitats personals, a més de no resoldre el problema de base, pot
donar lloc a conseqüències no desitjades, entre d’altres: augment de la
percepció de descontrol, pèrdua de contacte amb un mateix, aïllament, temor a
la pèrdua, inseguretat, debilitament, reducció de la percepció de competència.
Anant tot en la direcció de provocar més dependència, generant-se doncs
d’aquesta manera un cercle viciós.
En aquest marc, coses com la desconfiança,
gelosia, possessivitat i la manipulació solen ser habituals. De fet,
responsabilitzar a la relació del propi benestar és condemnar-la al fracàs.
No pot haver-hi relacions saludables si les
persones que les estableixen no tenen un predomini de conductes saludables,
madures. La necessitat del “estime’m” es pot curtcircuitar amb l’emergència
d’un “m’estimo” basat en l’autonomia, la fortalesa i la confiança en un mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada