La culpa és una experiència freqüent. Qui més qui menys, la majoria de persones té l’experiència d’haver-la
sentit. En el diccionari es defineix la culpa com "acció o omissió que
provoca un sentiment de responsabilitat per un dany causat". La culpa és
una emoció associada al fet d'haver comès alguna falta que ha causat algun
tipus de dany, per exemple una transgressió, un incompliment, haver ocasionat
una lesió física o psicològica ... Ser conscients que s’ha
fet alguna cosa malament és una condició necessària per a que aparegui la
culpa. És
interessant observar que, en anglès, la paraula fault es tradueix per falta i culpa i que en francès, la paraula faute es tradueix alhora com falta i
també culpa..
Experiència desagradable. Alguna
utilitat?
Tractant-se d'una experiència desagradable, és lògic preguntar-se: Es
tracta només d'un destorb? Ens interessa eliminar qualsevol indici de culpa? Tenim
un problema quan experimentem culpa? És la seva presència completament inútil o
podem esperar alguna cosa positiva d'ella? Es positiu sentir-se malament
després d’haver fet alguna cosa malament?
Certament, podem parlar de l’existència d’una culpa saludable o positiva. Una
culpabilitat funcional que ens fa responsables per un mal real ocasionat. La
culpa ens ajuda a reflexionar, a anticipar i inhibir conductes indesitjables, a
posar límits saludables, a evitar repetir errors, a aprendre. D’aquesta manera
el sentiment de culpa actua com un
guardià, ens serveix de guia i ens ajuda a exercir un major autocontrol. De
fet, els principals inhibidors de la violència i la conducta antisocial (com
empatia, vincles emocionals, por al càstig, sentiments de culpa) són
inexistents o molt deficients en els psicòpates.
Culpa disfuncional
Ara bé, al costat d’aquesta culpa funcional i adaptativa, també és cert que
podem parlar d’una culpa disfuncional, degut a diferents motius:
FALTES QUE NO HO SÓN
Tota emoció, per definició, té un objecte emocional, és a dir, una cosa que
l'activa. En el cas de la culpa aquest detonant, de forma genèrica, és una
falta. A l'hora de posar un límit ajustat a la culpa perquè es mantingui dins
del terreny de la utilitat, un dels principals problemes és precisament definir
què és una falta. És evident que el que pot provocar culpa pot variar molt
d'unes persones a unes altres, fins i tot pot canviar en la mateixa persona. I,
per descomptat, el que es considera una falta també. Hi ha faltes que poden ser
acceptades com a tals per pràcticament tothom. Però el tema no deixa de ser
subjectiu, i aquesta subjectivitat és extremadament laxa, al punt que el que
pot ser considerat com una falta greu per una persona per a una altra sigui
alguna cosa que no tingui la més mínima importància.
El risc és que, en potència, podem arribar a sentir-nos culpables per coses
absolutament nímies, per gairebé tot. Fins i tot es pot arribar a considerar
com a falta alguna cosa que, en realitat, i des del sentit comú, pugui ser
considerada com totalment raonable o fins i tot desitjable. Per exemple, una
persona educada amb patrons de submissió pot sentir-se culpable per expressar
la seva opinió, o algú que ha après que expressar les emocions no és adequat,
pot sentir-se culpable per fer-ho. Com assenyala el psicòleg Yves-Alexandre
Thalmann juntament amb la culpabilitat sana, la majoria de les persones
coneixen també una culpabilitat injustificada que apareix deslligada de
l'existència d'una falta objectiva.
REACCIONS EXTRAPUNITIVES
Fa referència al fet de culpabilitzar de tot als altres, com a forma de
desresponsabilitzar-se davant el que ha passat i està passant. Quan les coses
van malament, de manera real o inventada, és habitual l'estratègia de buscar alguna
cosa o algú en qui descarregar la culpa. Algú ha de pagar els plats trencats. Es
parla així del “boc expiatori”, o del “cap de turc”... per fer referència a
aquella persona a qui s'atribueixen totes les culpes per eximir altres. Una idea
subjacent aquí és que una vegada s'ha trobat un responsable augmenta la
percepció de control i seguretat. Malauradament la història recull
esdeveniments dramàtics basats en aquest posicionament. Aquí també hi trobaríem
el clàssic “tu tens la culpa que jo.....”
CULPES PEL PASSAT
Moltes persones se senten culpables i pateixen en l'actualitat per coses
que van fer en el passat. Potser no van escoltar prou els seus fills, no van
donar suport a un amic, van tractar malament els seus pares, van descuidar la
seva salut, van renunciar a si mateixos, no van tenir el coratge necessari per
prendre decisions importants ....... Però, en aquell moment, podien o sabien
fer alguna cosa diferent? Ho van fer malament a propòsit? Tots hem comès errors
en el passat. Ara sabem més de la vida, hem après amb el temps i des de la
perspectiva actual veiem les coses de diferent manera i actuaríem d’una altra
forma. Segur.... Però això és ara, abans
no era així. És molt humà que sàpiga greu, però és útil seguir alimentant la
culpa per alguna cosa que ja va passar i sobre la qual no es pot fer res? Els
fets que hem viscut no els podem canviar, però si podem canviar la forma en què
els vivim, el seu relat.
INSTRUMENTALITZACIÓ DE LA CULPA
Entre els diferents mètodes de manipulació utilitzats, la culpabilització
figura com un dels més eficaços. L'ús perniciós de la capacitat de sentir culpa
per manipular està molt difós i el podem veure en diferents escenaris. Com a
exemple d'això podem citar la violència de gènere i l'assetjament laboral o mobbing, on les persones que agredeixen
sempre intenten fer-se sentir culpables a aquelles que volen convertir en les
seves víctimes. També les sectes, a la vista del poder que ostenta la creació
del sentiment de culpa en els individus, opten per contemplar aquest filó i
explotar-lo en benefici propi. Al respecte, el psicòleg Álvaro Rodríguez
comenta: “El sentimiento de culpa proporciona inseguridad al sujeto, le hace dudar
de sí mismo y le lleva a autorreprocharse su conducta... Cuando el sujeto
encuentra razones para sentirse culpable, no sólo se vuelve más condescendiente
a los requerimientos ajenos, sino que busca activamente o con mayor fervor la
forma de pagar su endeudamiento y trata de aliviar su culpa con acciones
compensatorias”.
Una altra forma diferent d’instrumentalització de la culpa és assumir la
culpabilitat d'alguna cosa de la qual clarament la persona no és responsable. Quan
algú es fa culpable d'alguna cosa es converteix en responsable d'això, i
aquesta és una manera de tenir la sensació de recuperar les regnes del que
passa. Si sóc responsable és que puc fer alguna cosa, i d'aquesta manera el món
és més previsible, més segur. El missatge seria "millor sentir-se culpable
que impotent".
Gestió de la culpa
El millor escenari possible és poder experimentar culpa de manera raonable
i saludable i actuar en conseqüència de manera convenient.
Un dels punts clau per a la gestió de les emocions desagradables, a les
quals pertany la culpa, és el que es fa un cop han fet acte de presència. Sovint
passa que les persones queden atrapades en aquest estat o van transitant
d'emoció desagradable en emoció desagradable, produint-se una successió de les
mateixes, perllongant-se així el malestar. D'aquí la importància de prendre les
emocions desagradables com el que són, un senyal d'alarma que ens avisa que
alguna cosa no funciona. I, com a tal, convé escoltar la culpa. Un cop avisats,
el que interessa és passar a l'acció més convenient.
Aquí es poden contemplar coses com:
+ Entonar el mea culpa.
+ Posar-se en contacte amb la persona amb la qual s'ha comès la falta i
demanar disculpes (una dis-culpa es defineix com una raó que es dóna o causa que
s'al·lega per excusar o purgar una culpa)
+ Demanar perdó si s’escau.
+ Si és possible, es pot intentar reparar d'alguna manera el dany causat.
Tot això va en la direcció d'experimentar que hem saldat el deute i, així,
ajudar-nos a poder tancar l'assumpte i passar pàgina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada