Els territoris de vulnerabilitat són ideals perquè
hi creixin tot tipus de nans psicològics.
Mites, pensaments màgics, creences, succedanis de
tota mena i condició... arrelen i es desenvolupen amb força en aquestes condicions.
I el masclisme és un d’aquests productes.
Ras i curt, el masclisme és una actitud basada en
l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona, amb totes les
manifestacions i derivades que això pot tenir. Es tracta d’una falla
estructural en la qual, d’entrada, s’oblida que en qüestió de drets i deures
tots els éssers humans som iguals, sense cap mena de distinció.
Per molt que s’hagi volgut vendre, i encara es
continuï venent, com una manifestació i expressió de poder, en termes
psicològics, l’actitud de prepotència pròpia del masclisme, no és res més que
un símptoma d’ impotència. La raó és simple: ningú que gaudeix d’autèntic poder
necessita imposar-se a ningú.
El masclista és un individu necessitat que
disfressa la seva incapacitat i incompetència per assumir la responsabilitat de
la seva pròpia vida amb una suposada fortalesa. Es tracta d’un comportament
agressiu incompatible amb una pedra angular de tota relació saludable: el
respecte. El “poder” del masclisme és un poder exterior, un poder “sobre”, basat
en relacions de competició, mentre que el poder de la maduresa és un poder
interior, basat en relaciones de cooperació. Es tracta d’un joc de derrota –
derrota, és a dir, en el que tothom hi surt perdent.
El masclisme correspon a una vella manera
d’entendre la masculinitat imposada secularment i que es manté encara fortament
arrelada. De fet, és el negatiu de l’autèntica masculinitat, madura i adulta,
basada en una saludable intimitat, en el respecte i en l’autonomia personal, i que n’és, alhora, l’únic i verdader antídot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada