“Dick” Fosbury: Parlant de canvis – 2

Mèxic, estiu de 1968. Jocs Olímpics. Un dels atletes competidors és el nord-americà Richard Douglas Fosbury, “Dick”  Fosbury, en la disciplina de salt d’alçada. La seva participació passarà a la història no només pel fet de guanyar la medalla d’or, sinó sobretot, per canviar la manera de saltar per sempre més, inventant l’anomenat Fosbury flop.

Nascut el 6 de març de 1947 a Portland, Oregon (EUA), des de molt jove Richard Douglas Fosbury va mostrar un interès natural per a la ciència i les matemàtiques. També va ser un atleta dotat, amb un talent especial pel salt d'alçada. Quan va arribar a l'adolescència però, es va trobar amb que 1.93 metres era ja una alçada massa alta per executar-la de manera efectiva ja fos amb el salt tradicional de tisora o amb la més comunament utilitzada tècnica straddle.

La seva millor marca personal s'havia estancat en 1,80 metres, per la qual cosa es va adonar que si volia seguir progressant en la disciplina, hauria d'arribar a un enfocament diferent. Des de 1963 en endavant, Dick Fosbury va començar a utilitzar una nova tècnica de la seva pròpia invenció: Començava amb una carrera d’impuls corbada i donava l’esquena a la barra transferint el seu pes i empenyent el seu cos cap enrere sobre la barra.

... I la va usar en un torneig de la Universitat per a registrar un salt de 2 metres, davant el gran desconcert dels jutges els quals, després de molta deliberació, van concloure que l'estil poc ortodox però efectiu de Fosbury era perfectament legítim. Posteriorment, gràcies a un salt de 2.21 metres durant les proves de classificació, va ser escollit per representar els EUA en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968.

Les gestes de Fosbury a Mèxic li van valer la condició d'heroi nacional de tornada a casa. Mentrestant, la resta del món va reconèixer ràpidament l'efectivitat de la seva tècnica, que va ser més i més àmpliament utilitzada. Avui en dia, el Fosbury Flop està immortalitzat en el diccionari, i s'ha consolidat com l'única tècnica utilitzada en el salt d'alçada. Per ara.....

I, naturalment, no sense abans haver hagut de soportar les friccions dels antics posicionaments. 

En general els esports, com la majoria de les coses, evolucionen lentament. Les regles canvien, les tècniques i els estils es modifiquen pas a pas. És rar veure una disciplina fer de forma instantània un salt endavant. 
Canvis com el de Dick Fosbury, no responen a modificacions fetes dintre d’un sistema establert. Son de fet, canvis que canvien el sistema mateix. Aquests són els anomenats canvis de segon ordre, o canvis – 2.  Amb els canvis – 2 es produeix una ruptura radical envers l’antiga manera de concebre les coses. Un exemple històric determinant és el de l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Copèrnic va comprendre que no es podia entendre el moviment dels objectes celestes amb la tesi segons la qual la Terra està en el centre de l'Univers i el Sol i els altres objectes celestes giren al seu voltant. Va saber que per entendre el moviment dels objectes celestes calia canviar la relació posant al Sol al centre i suposant que és la Terra la que gira al seu voltant. És la revolució copernicana.

Podem observar canvis – 2 en qualsevol àrea, des d’allò més prosaic al més transcendent, per exemple en l’aprenentatge i en les propostes de canvi personal. En qualsevol cas, sempre es fa necessari abandonar les premisses lògiques fins a les hores contemplades, que són substituïdes per la nova perspectiva.

Un bon exemple de tot això el tenim en l’anomenat problema dels 9 punts, un joc que consisteix a unir els nou punts de la figura mitjançant quatre línies rectes i sense aixecar el llapis del paper. T'atreveixes a jugar?

La solució la penjaré en uns dies.