Obediència

Estem parlant d’una virtut o d'un defecte? 

Probablement, com passa amb tantes altres capacitats i trets de la naturalesa humana, tot acaba depenent, finalment, de l’ús que se’n fa. Ens podem preguntar doncs: A què obeïm? A qui obeïm? Per a què obeïm?

En paraules de l’etòleg i teòric evolutiu britànic Richard Dawkins, “la selecció natural construeix els cervells dels nens amb una tendència a creure tot el que els seus pares i ancians de la tribu els diuen. Així doncs, l'obediència confiada és útil per a la supervivència. Però l'altra cara de l'obediència confiada és la credulitat servil. El subproducte inevitable és la vulnerabilitat a la infecció per ments víriques ... El confiat no té manera de distingir un bon consell d'un de dolent”.

Així doncs, donat que l’obediència és sempre respecte d’alguna altra persona o d’alguna informació, entenc que cal ser, com deixa entreveure Dawkins, molt selectiu a l’hora de decidir a qui o a què fer cas, com a mínim quan ja tenim edat perquè així sigui.                 
En aquest sentit, i en la meva opinió, el vector que determina quines autoritats han de ser escoltades i, si s’escau, obeïdes, és la seva moralitat. I la seva moralitat queda definida pels interessos que defensen. I a aquest nivell, hi ha una pregunta que resulta reveladora: Van a favor de la vida o van en contra de la vida? Van en la direcció de l’expansió o van en la direcció de la contracció? I això, com assenyala Erich Fromm, no és una entelèquia, sinó quelcom que resulta totalment contrastable i empíric.