Ningú es creurà profundament, essencialment, l’autocompassió o l'autoestima que
és pugui donar si, implícitament, té incorporat que castigar-se el
salva. El no mereixement pot haver tingut i estar tenint els seus
beneficis secundaris, diferents funcions. Per exemple, evitar afrontar
determinades responsabilitats, o ser cuidat. En definitiva, i en últim terme,
aconseguir la seguretat necessària.
Bàsicament, es pot haver aprés a associar seguretat
amb limitació, contracció, reducció, renúncia, etc.
Perquè es mogui alguna cosa, la força de
l’autoinvalidació inconscient i les seves avantatges en clau de supervivència
han de ser inferiors a la de la validació conscient. Fins que la validació
conscient no sigui més creïble i forta que l’autoinvalidació inconscient,
aquesta seguirà marcant l’agenda. Mentrestant, tot seguirà, en l’essencial,
igual.
Tenint en compte que aquesta invalidació
inconscient està incorporada, encarnada, el cos també estarà participant d’aquest
posicionament.
El programa de negació és doncs, fort i està ocult,
fora de radar. Es tracta d’una programació que té la seva pròpia lògica i bones intencions, però que com estratègia mantinguda en el temps té efectes secundaris de gran abast, i que seguirà portant a un “más de lo mismo”, per molt que
algunes parts conscients se n’adonin que determinades accions no són favorables.
Fins a on?
El canvi radical passa per una aposta incondicional
a les parts sanes de cos i ment i la confiança bàsica que amb elles
aconseguirem la seguretat que necessitem.
La validació incondicional, descendent i ascendent,
deixa sense funció a aquestes estratègies defensives apreses.
Aquest és finalment el “clic” nuclear i radical que
activa el programa d’alliberació. Experimentar que hi ha més guanys sent que no
sent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada