Qualsevol poder, per mantenir-se, necessita disposar d'una massa crítica de
súbdits que el sostinguin. Els súbdits, per definició, han de ser persones
debilitades i desapoderades.
Les estratègies i les tàctiques utilitzades per a la formació d'aquests
súbdits poden ser molt variades en diferents aspectes, però al nostre entendre,
sempre tenen, en el fons, un denominador comú: desnaturalitzar la persona.
Una manera secular de fer-ho ha estat la creació per part de les elits de la falsa
dicotomia entre cos i ànima, entre naturalesa i esperit. Una vegada formada
aquesta divisió fictícia, llavors s'ha procedit a la distorsió de cadascun
d'aquests elements per separat.
La naturalesa animal de l’humà s’ha tensat “cap avall”, sent deformada i
etiquetada de perversa i malèvola, per tant, pròpia dels inferns. En paral·lel,
s’ha proposat com a redempció una alternativa espiritual utòpica, propera a
allò que es considera diví, i que per la seva pròpia constitució resulta
inabastable pels mortals.
D’aquesta manera s’aconsegueix tenir a la persona sempre mal posicionada,
inestable, fora del seu centre de gravetat, del seu propi eix. Desnaturalitzada
i descentrada. Està malament pel que fa a la faceta animal per perversa i està
malament en relació a la faceta espiritual per incompetent.
Confosa, atordida i culpabilitzada és presa fàcil de qualsevol autoritat
arbitrària que se’n vulgui aprofitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada