Ens movem per la vida percebent només una part ínfima de la mateixa. La realitat sempre supera la nostra capacitat d'atenció. Per tant, ens agradi o no, siguem conscients d'això o no, actuem seleccionant estímuls. L'atenció ha estat definida sovint com un focus que només permet captar una part limitada de tota la realitat estimular. Allò al que prestem més atenció es torna rellevant, visible, però això significa també que allò al que no es presta atenció queda a la foscor. El fet de prestar atenció a alguna cosa farà que altres aspectes de la realitat se suprimeixin. Això és d'una importància cabdal, ja que la nostra experiència depèn del que atenguem, i els nostres records també. Si llegint aquest text, en un moment donat, sona el telèfon, o experimentem un fort picor a la cama, o ens recordem que tenim alguna cosa al forn, en aquest precís instant, la nostra atenció es dirigirà a qualsevol d'aquestes fonts d 'informació i deixarem d'atendre al que estem llegint.Moment a moment atenem de manera conscient a una sola cosa diferent. I després d'aquesta, una altra, i així successivament, de manera incessant, al llarg de tot el temps de vigília. En estudis de psicofisiologia es posa clarament de manifest que no es pot ser conscient de dues coses diferents al mateix temps. Això es fa evident amb les anomenades "figures ambigües", figures o dibuixos construïts de tal manera que, segons es focalitzi l'atenció, es poden veure dues coses diferents, però alternativament, i mai al mateix temps.
Què veus aquí? L'abast que aquesta limitació de l'atenció té en les nostres vides pot anar des del més prosaic al més transcendent i és el que justifica la necessitat d'economitzar aquest recurs. Per posar un exemple, la prohibició de parlar pel telèfon mòbil mentre conduïm troba la seva raó última en la nostra limitada capacitat d'atenció: tot el temps que estiguem atenent al mòbil deixem d'atendre la carretera ia la nostra conducció.Això també té un poderós impacte en clau d'experiència personal. Així, per exemple, una mateixa escena, un mateix fet, pot ser vist de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una mateixa situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-lo a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i errors o a les nostres capacitats i encerts. Així doncs, l'escenari en el qual ens situen aquests fets és nítid: la gestió de l'atenció té decisives implicacions.
La por és una emoció bàsica.
Estem parlant d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la
seva funció protectora. Es tracta d’una resposta potent que resulta totalment
adaptativa quan ens trobem davant una amenaça real.
Sent doncs una resposta, la
por no està penjada en el buit. En realitat, és el resultat d’una relació de
forces entre una potencial amenaça i la nostra capacitat per respondre-hi. I
només quan la primera és més forta que la segona tindrem por. Si sabem que ens
podrem defensar de manera segura d’un ós, no tindrem por de l’ós.
Seguint doncs aquest fil argumental,
la millor manera de crear antídots contra la por és augmentar les nostres
capacitats i recursos. Com més en tinguem més preparats estarem per fer front a
les diferents dificultats i reptes que se’ns aniran presentant. “L’adversitat
no pot amb l’home valent”, va dir Sèneca.
Aquests últims dies, arran
del Procés català, s’està parlant molt de les campanyes de la por. I és, que efectivament,
crear escenaris on la gent pugui sentir-se sobrepassada i amenaçada és una
vella i molt explotada estratègia. Al respecte el neurocientífic Joseph LeDoux comenta: “La por pot, definitivament, modular les
situacions socials. Marits, esposes, pares i professors fan servir la por igual
que els polítics per aconseguir objectius socials. Aquest no és un judici de
valor. És justament el que fem. Seria millor si féssim servir formes menys
aversives de motivació però precisament perquè la por funciona tan bé, és per
defecte el que més fem servir”. Es tracta, en tota regla, d’una manipulació. Com es pot actuar d’aquesta manera indigna a
nivell de masses queda molt ben reflectit, per exemple, en l’obra de Naomi
Klein “La doctrina del shock”.
Hi ha, efectivament,
autèntics sembradors de por, que ho fan sempre per benefici propi i en
detriment de qui volen espantar, en un clàssic joc de victòria – derrota. Però
una victòria basada sobre la por no és una victòria neta ni saludable. No és
una victòria amb futur. No està basada en el millor de les persones, en la seva
expansió i creixement. Pot tenir uns rèdits provisionals, transitoris, però és
en realitat un castell construït sobre l’arena que, inevitablement, té data de
caducitat. Només qui té por, fa servir la por. És la vella arma dels porucs,
dels que tenen por a la vida. Ningú amb autèntic coratge es dedica a sembrar la
por.
Les bones notícies però, són que aquesta germinarà si, i només si, hi ha un terreny abonat. I d’això es tracta, d’enfortir-nos per disminuir les probabilitats que la por interfereixi en les nostres vides i dificulti el nostre trajecte i desenvolupament. I per sort, sobre això, l’última paraula la tenim cadascú de nosaltres. Som doncs, potencialment, plenament sobirans.
Gabor Maté és un metge i
escriptor canadenc d’origen hongarès, especialitzat entre altres temes en
l’estudi i tractament de les addiccions i les experiències primerenques en la
infància.
Amb les seves propostes, el
Dr. Maté es mulla, rasca, i arriba a capes a les quals l’Administració i
l’establishment no saben, no poden o no volen arribar. Aixeca les estores i
posa a ventilar qüestions que es mantenen sovint enquistades.
Aquells que estiguin
interessats en resoldre els problemes fent tan sols arranjaments de xapa i
pintura o tunejant fòssils, és molt probable que es trobin incòmodes amb els
seus plantejaments, l’hàbitat natural dels quals no és ni la superfície ni la
defensa d’interessos de poder.
Així doncs, si us interessa
un punt de vista diferent de l’oficial, aquí us podeu introduir en les
propostes que aquest metge fa sobre la naturalesa biopsicosocial de l’ésser
humà i algunes recomanacions de futur per canviar l’estat de la qüestió.
Tenint en compte el poder de
la música i la bona acollida que té la inclusió d’alguns vídeos musicals en el
blog, he pensat en obrir un espaisoberts2015-música on, des d'avui, hi aniré penjant temes musicals i una cita acompanyant-los.
La por és una emoció que té una importància
transcendent. Classificada en l’anomenat grup de les emociones negatives, es
tracta d’una emoció fonamental per a la nostra supervivència donada la seva
funció protectora. Per això entenem que fora millor considerar-la, més que
negativa, com a desagradable, perquè certament no es grat experimentar-la.
En relació a la seva experiència i gestió volem
comentar dues qüestions que solen ser problemàtiques.
La primera fa referència al fet que, donada la
nostra complexitat mental, podem experimentar por per coses que no estan passant.
La por és realment decisiva quan ens trobem davant amenaces reals. Ara bé,
nosaltres som capaços de posar en marxa una resposta de por per coses que ja
han passat, i sobretot, per coses que anticipem que poden passar. Així per
exemple, podem desencadenar una resposta de por, ara, en el moment present,
només pel fet de pensar que demà hem d’anar al metge, o tenir una entrevista de
feina, o trobar-nos amb algú que no volem, o examinar-nos i així un inacabable
etc. Estem davant doncs d’una anticipació disfuncional. Aquí hi encabiríem les
anomenades (pre)ocupacions, que com el seu nom indica, vol dir ocupar-se abans
d’hora. El repte aquí doncs és emocionar-se només pel que és, una cosa que molt
probablement és més fàcil de dir que de fer.
La segona qüestió fa referència a la naturalesa de
la resposta. Perquè, en efecte, en la por es produeix una resposta de tot l’organisme,
on es poden observar, per exemple, canvis en el funcionament del sistema
nerviós, canvis a nivell hormonal i importants modificacions metabòliques. És
tracta d’una resposta perfecte, adaptativa, per fer front als perills que la
nostra espècie s’ha anat trobant al llarg de la seva evolució. Essencialment posa
al cos en situació de fugir o lluitar per poder mantenir la supervivència.
Ara bé, aquests no són canvis necessaris ni
adaptats per a la gran majoria de situacions que vivim com amenaces en l’actualitat.
Per molt que ens pugui fer por la sogra, o el sogre, o parlar en públic, o obrir
un negoci, o estar a l’atur, etc., en cap d’aquests casos és adient la resposta
bàsica de por amb la que venim programats.
És més, en aquest escenari es tracta més aviat d’una
resposta contraproduent, atès que és de tipus defensiu i que té, com a una de les seves característiques,
focalitzar l’atenció en l’amenaça, per tant reduir el focus atencional. I
davant les amenaces “civilitzades” que vivim principalment nosaltres, igual que
pel que fa a les amenaces virtuals abans esmentades, més que tancar-se el que
ens pot ajudar és obrir-nos, per poder ser així més creatius, més flexibles, per
poder accedir d’aquesta manera a diferents tipus de recursos que ens poden
ajudar a viure millor aquestes situacions, per poder gaudir de més aspectes del
nostre potencial i així gestionar-les més bé. El repte doncs aquí, quan ens trobem amb aquest tipus d’amenaces, és canviar la contracció per l’expansió, a la recerca d’una resposta diferent a la de por que ens resulti més eficient. Una altra cosa més fàcil de dir que de fer, però que es pot provar.
Mentre el riu corri, les muntanyes facin ombra i al cel hi hagi estrelles,
ha de durar la memòria del benefici rebut en la ment de l'home agraït.
Virgili
Hi ha
moltes coses que poden aportar el seu gra de sorra en la línia d’afavorir l’expansió.
Entenem la gratitud com una d’elles.
El sentit
al que fa referència aquí el concepte gratitud és el de ser conscients i agrair
les coses bones que ens passen o tenim. El psicòleg Robert Emmons, un dels
autors de referència en aquest camp, defineix la gratitud como el reconeixement
de tot el bo que una persona té en la vida.
Podríem dir que la gratitud
és una forma d'estar en el món que trobaria un oposat a la queixa. La queixa és
una actitud de tancament. Amb ella es focalitza l'atenció en el negatiu, no s’aporta
cap solució ni es resol res. Contribueix a romandre passiu, incita al
victimisme, s'alinea amb la percepció d'incapacitat i descontrol. Mentre que en
la queixa hi ha pèrdua, com en la tristesa, en la gratitud hi ha guany i
trobada, com en l'alegria.
Una persona agraïda estaria
molt d'acord amb afirmacions com:
• Tinc moltes coses a la vida
per les quals estar agraït.
• Si hagués de fer una
llista amb tot el que agraeixo, la llista seria molt llarga.
• Li estic agraït a una gran
quantitat de persones.
• A mesura que em faig gran,
em veig més capaç d'apreciar a les persones, els esdeveniments i les situacions
que han format part de la meva història personal.
La gratitud ens permet donar
una cordial benvinguda a tot allò favorable que hi ha en les nostres vides, que
sol ser molt. Amb ella podem fer un canvi de xip que ens situa en territoris d'abundància.
Està en la tendència de sumar i va de la mà del reconeixement i la valoració, ens
pot ajudar a viure millor el present i a reconciliar-nos amb el passat.
Entre els beneficis que
s’han associat a la gratitud hi trobem el fet de permetre assaborir les
experiències positives de la vida, el reforç de l'autoestima, ajudar a afrontar
situacions adverses, ser incompatible amb emocions desagradables, ser un
antídot per a les enveges, facilitar que no ens "acostumem" al que és
bo i ajudar-nos a establir vincles socials.
Cal matissar, en qualsevol
cas, que quan ens referim a la gratitud, no estem parlant de simple conformisme
i encara menys de resignació. Estar agraït no vol dir deixar de veure el que
ens pugui faltar, o deixar de tenir expectatives, o perdre de vista horitzons, o
no gaudir d'una saludable ambició.
La gratitud és quelcom que
es pot practicar, cultivar. Fins i tot, en el cas d’aquelles persones que
preferentment s’hagin mogut durant molt de temps pels tenebrosos paratges de la
queixa, hi ha la possibilitat, si s’ho proposen, que sigui una llavor que
arreli fort en el seu interior.
Amb la gratitud podem passar
de l'exigent i frustrant "tenir tot el que vull" a un harmoniós
"voler tot el que tinc". Un vell proverbi xinès recorda: “Quan beguis
aigua, recorda la font.”
Ens sol agradar apuntar-nos
al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la
línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi
ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn
i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna,
aquesta és el canvi. La vida és canvi.
Situats en l’àmbit de la
Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es
troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que
ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens
durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat
narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i
empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.
Certament, com s’ha escrit,
és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt,
perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot
sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència
del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que
són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com
quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc
infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?
Aquest Jo “sòlid”, és una
manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible,
ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al
respecte: “La
conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo
temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en
cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida
psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua
alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es
difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e
invariable”.
Podem contemplar doncs la
nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el
moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per
experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat
d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara
malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.
Amb les seves agudes
observacions, Friedrich Nietzscheja
assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els
té, però no d’èpoques felices”.I
podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les
èpoques infelices.
Diuen que un monarca oriental
va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que
estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i
situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van
presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.
Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.
Va assenyalar el pintor Vincent van Gogh que
"les emocions són els capitans de les nostres vides a les que contínuament
escoltem sense ni tant sols adonar-nos-en". Es tracta d'una idea que
gaudeix de bons suports en l'actualitat, encara que no sempre sigui així.
En aquest "sense adonar-nos-en" pot
figurar el fet que les emocions es poden desencadenar per un estímul sense que,
o abans que, nosaltres siguem conscients de la presència d'aquest estímul. Com
apunta Paul Ekman, un dels pioners en l'estudi de l'emoció, un tret
característic de la emocions és que poden desencadenar-se automàticament a gran
velocitat (en menys d'un quart de segon) i de forma completament aliena a la
consciència.
Per la seva banda, l’antropòleg Robert Sapolsky assenyala: “Una de les
coses que s'ha observat en les persones que pateixen un desordre d'estrès
posttraumàtic és que a l'entorn hi ha estímuls que provoquen la por sense que
ells se n'adonin. Amb uns estímuls preconscients és possible que de sobte el
cor comenci a bategar ràpidament, que la sensació de pànic aparegui, i és
possible que tot això succeeixi sense que un se n’adoni”.
En relació a aquesta qüestió, una aportació de
gran impacte a l'estudi de les emocions correspon al neurocientífic Joseph
LeDoux, que va descobrir l'existència d'una via "ràpida" de l'emoció en
la qual els estímuls rebuts pels sentits poden activar la resposta emocional
sense que la informació arribi a la escorça cerebral, per tant sense ser
conscients, tal com es pot veure a la diapositiva.
Si un dia, caminant pel carrer, veiem alguna cosa
que es mou al nostre voltant, ens apartem immediatament. Això seria el resultat
de l'acció de la via ràpida. Posteriorment, per l'acció d'una via més lenta,
ens adonem que era una bossa empesa pel vent i que no hi ha res a témer. Amb la
via ràpida podem guanyar un temps preciós que pot ser vital per a la nostra
supervivència. Ara bé, també és cert que en ser menys precisa pot cometre més
errors, sent doncs el preu a pagar que ens emocionem per alguna cosa que no ho
mereix.
O imaginem, per exemple, que estem caminant de nit
per un carrer fosc i de sobte veiem apropar-se a nosaltres un gos corrent. En
aquestes condicions, amb molta probabilitat s'activaria l'emoció de por i ho
faria de manera molt ràpida i sense que la consciència tingués temps a decidir
res, i reaccionaríem de manera acord a l'emoció experimentada, posant-se en marxa tot el patró de resposta
propi de l’emoció.
Perquè a més, un cop es produeix l'espurna que
activa l'emoció, els diferents aspectes de la resposta emocional es van
produint també de forma extremadament ràpida i automàtica, sense participació
cap de la consciència. Referent a això, un altre autor de referència en
l'estudi de les emocions, Antonio Damasio, indica que en qüestió d'uns
centenars de mil·lèsimes de segon, la cascada emocional aconsegueix transformar
l'estat de diverses vísceres, el medi intern, la musculatura del rostre i la
postura, el ritme de la ment i els temes dels nostres pensaments.
Així doncs, en el món de les emocions tot passa
molt ràpid. Aquesta és una característica essencial associada a la seva
funcionalitat. La contrapartida, que també la té, és que el seu control queda en bona a mesura a posteriori, post-activació.
D’aquí doncs també la gran importància de ser molt
selectius a l’hora de decidir què ens emocionarà, una qüestió sobre la que
tenim les nostres coses a dir i, de fet, on podríem contemplar, que tot
comença. En el ben entès que gran part
de les coses que avui ens emocionen són resultat d’aprenentatges fets al llarg
de la nostra trajectòria vital.
Avui i de cara al futur,i en relació a moltes de les noves coses amb les
que ens anirem trobant, som a temps de contemplar quan convingui la
possibilitat de preguntar-nos: Això és digne de les meves emocions?
En la entrada del 29 de juny, “Dick Fosbury: Parlant de canvis – 2”, feia referència a l’anomenat problema dels
nou punts. La solució és aquesta:
És curiós que hi hagi persones que, quan
s’assabenten de la solució, diuen quelcom com “.... ah, però tu has fet trampa,
tu has sortit!”. I no deixa de ser
sorprenent perquè en realitat la trampa és quedar “tancat” en la premissa falsa
que es tracta d’un quadrat.
El problema dels nou punts, que s’utilitza molt en
diferents àmbits, posa sobre la taula al meu entendre una qüestió clau: La
presència de marcs mentals que poden ser limitants i no conscients. Marcs que,
a més de mentals, poden ser també corporals. Conductes que no resulten
adaptatives ni funcionals en el moment que s’apliquen activant-se sense ser-ne
conscients. És a dir, incompetència inconscient.
Comentava també, en la meva última entrada “Sobre
el monstre de l’inconscient“, el fet que un contingut. o procés, o conducta, sigui
inconscient, no el converteix en un problema per aquesta raó. La competència
inconscient no representa cap problema, ans el contrari. Algun conductor amb
experiència canviaria la seva manera actual de conduir per com ho feia quan
anava a classes a l’autoescola? També qualsevol persona que toca un instrument musical sap dels beneficis dels automatismes fruits de la pràctica.
La qüestió doncs està en els errors no detectats
operant a l’ombra.
I aquí entenc que també cal contemplar el calat
del que és inconscient i el seu impacte. Perquè no tot el negatiu que està fora de
radar té les mateixes repercussions.
En aquest sentit, el Dr. Henry Grayson comenta: “No
podem navegar amb un vaixell si tenim àncores subjectant-lo”. A vegades fins i
tot pot passar, com ell assenyala que; “Hem pres classes de vela. Hem après com
hissar les veles, com fixar el timó, com col·locar la vela. El vent és allà,
però el vaixell no es mou. No ens han ensenyat com buscar totes aquestes
àncores. Poden estar ocultes, frenant el vaixell”.
No vol dir que aquestes àncores no hagin pogut
tenir una funció en el passat, i fins i tot que no la puguin tenir en un moment
donat en el present. Però ara, havent-se convertit en una tendència d’acció, poden
estar fent més nosa que servei, formant part del problema en lloc de formar
part de la solució, dificultant l’activació d’altres sistemes d’acció
adaptatius.
Per exemple, suposem un/a nen/a, que de petit/ahagués tingut més demandes de les que els seus
pares estaven disposats o sabien atendre; per evitar la intensitat de la
frustració, havia de disminuir la intensitat de les seves necessitats, i ho va
fer disminuint la seva respiració. Al respirar menys, el metabolisme està menys
actiu i produeix menys energia, i per tant, hi ha menys energia disponible per
a totes les necessitats i afectes.
Això li va poder servir d’ajuda en aquell moment,
però què passa si aquesta resposta es va convertir en una tendència d’acció i
de manera automàtica ha continuat anant pel món al llarg del seu recorregut vital
amb la respiració crònicament disminuïda, sense ser-ne conscient i fins i tot
amb la creença implícita que això l’ajudava a ser millor persona?
Aquesta manca d’energia li pot haver fet interpretar,
per exemple, com a inabordables o insuportables situacions que potser hagués
pogut afrontar perfectament amb uns nivells d’energia més elevats. Quantes renúncies
i pèrdues pot haver-hi aquí al darrere? I ell/a es pot continuar preguntat: Per
què no estic vivint la vida que m’agradaria viure?
He posat un exemple de resposta corporal, i és
perquè vull suggerir que potser sigui aquí, al cos, l’última frontera on podem trobar
moltes d’aquestes àncores que no deixen que el vaixell definitivament salpi.
En qualsevol cas, si és que existeixen, pertoca a cadascú
anar descobrint les pròpies i donar-se les oportunitats necessàries per
deixar-les sense funció entenent abans que hi ha alternatives millors a l’abast.
Poc
desprès que Charles Darwin amb la seva Teoria de l’Evolució sacsegés
l’epicentre del món victorià, Sigmund Freud acabava d’estrènyer els cargols a
la ideologia de l’època amb la seva proposta sobre l’inconscient. En paraules
de l’historiador de la psicologia Thomas H. Leahey: “... la psicologia
proposada per Freud es centrava en els processos mentals anormals i es
plantejava desemmascarar la consciència –incloent-hi la consciència normal-
mostrant-la com una marioneta a mercè d’una sèrie d’impulsos primitius
repulsius que mai ens atreviríem a reconèixer”.
El
psicoanàlisis, deia Freud sovint, representa el tercer gran cop a l’autoestima
humana. El primer d’ells havia estat la demostració de Copèrnic que els éssers
humans no vivim en el centre de l’Univers. El segon cop va ser la demostració darwinista
segons la qual els éssers humans som una part de la naturalesa, mers animals.
El tercer cop, afirmava Freud, era la seva pròpia demostració que l’ego humà no
és l’amo a la seva pròpia casa.
A
diferència d’altres observacions seves, la idea que hi ha un munt de processos
inconscients en el nostre funcionar habitual s’ha mantingut dempeus. El
neuropsicòleg Elkhonon Goldberg comenta al respecte: "La majoria dels
nostres processos mentals són automàtics i sense esforç, portats a terme, per
dir-ho així, en pilot automàtic. Per contra, les tasques cognitives amb esforç
i controlades conscientment representen només una petita part de la nostra vida
mental". Per al neurocientífic Allan Snyder "som dirigits per una
ment inconscient. Moltes coses les fem inconscientment. Les decisions que
prenem gairebé vénen dictades. Sovint em pregunto: Qui mana aquí? Qui dirigeix
l'espectacle? Quant control tenim realment? ". Per al professor Francisco.
J. Rubia "no fem el que volem, sinó que volem el que fem".
Assumint
que hi ha una gran part del nostre funcionar que està “automatitzat”, ens podem
preguntar: Ho hem de contemplar com un problema? Per intentar respondre a
aquesta qüestió podem imaginar els casos de dues persones, A i B.
Suposem
que A, fruit del seu aprenentatge i experiències, quan es troba davant de
dificultats o adversitats, recorre automàticament als seus punts forts, a un
sistema de regulació de l’estrès intern que l’ajuda a mantenir-se segura i en
calma, i també s’obre als altres en la recerca d’un suport extern, obtenint d’aquesta
manera una regulació relacional. Per
la seva banda, B, fruit del seu aprenentatge i experiències prèvies, davant les
dificultats o adversitats automàticament experimenta que no disposa de cap base
segura, ni interna ni externa, en la que poder confiar, de manera que se sent
desprotegida i temorosa.
A
i B comparteixen, doncs, el fet que poden respondre en gran mesura de manera
automàtica a situacions de dificultat, però resulta evident que no es troben en
una posició similar. Per A, la seva manera de respondre automatitzada resulta
satisfactòria, per B, no.
Des
d’un punt de vista funcional, la qüestió important no és doncs la velocitat del
processament, el fet que sigui conscient o inconscient, controlat o automàtic, sinó
la seva qualitat. I només quan la qualitat és deficient, la velocitat es
converteix en un problema. Les
coses no són positives o negatives per si són conscients o inconscients. Perquè,
quin problema hi ha quan coses que desitgem i ens convenen es fan de manera
automàtica?
Freud
es va equivocar quan va associar l’inconscient amb negativitat. L’inconscient
és un problema quan el contingut que es processa és problemàtic o erroni. Poden haver-hi continguts que ens ajudin
processats de manera conscient i no conscient, de la mateixa manera que poden
haver-hi continguts generadors de problemes processats de manera conscient i no
conscient.
De
fet, la competència inconscient és una situació de privilegi. Per contra, la
incompetència inconscient és el pitjor escenari. Minimitzar el seu impacte
representa una feinada. Per començar podem adonar-nos-en de la seva presència,
el que implica fer-nos-en conscients, i escoltar si ens vol dir alguna cosa i
quina funció pot estar tenint.
El nostre món i les nostres vides solen estar sotmesos a
forces de diferents ordres que no poques vegades van en direccions oposades. Si
admetem que les coses són així, ens podem preguntar, qui està guanyant la
partida? Per exemple:
Les tendències que creen una societat més estressant o
les que ajuden a augmentar la percepció de control?
La uniformització de gustos, tendències, hàbits, etc., o
la tolerància a la diversitat?
La intolerància al dolor o la seva acceptació com un
component inevitable associat al viure?
La medicalització del malestar o la seva integració
comprensiva per un abordatge biopsicosocial?
Totes aquestes preguntes em semblen pertinents i
superposables al fil del testimoni excepcional d’ Eleanor Longden que us penjo
a continuació. Una dona que va saber donar un gir radical a la seva visió del seu
món interior per poder abandonar un joc que l’estava condemnant a perdre.
Superació, coratge, contacte, confiança, agraïment, responsabilitat,
intel·ligència, flexibilitat, humor, perseverança, generositat, compromís, valentia... són
alguns dels trets positius que trobo presents en el seu missatge. Gràcies
Eleanor per la teva mirada oberta, per ajudar a convertir l’estigma en tolerància
i saviesa, per ajudar a entendre la normalitat d’una manera menys estreta i
tirànica, per la teva contribució a reforçar els aspectes que van en la
direcció d’augmentar la qualitat de vida, per ser una veu inspiradora.
Mèxic, estiu de 1968. Jocs Olímpics. Un dels
atletes competidors és el nord-americà Richard Douglas Fosbury, “Dick” Fosbury, en la disciplina de salt d’alçada. La
seva participació passarà a la història no només pel fet de guanyar la medalla
d’or, sinó sobretot, per canviar la manera de saltar per sempre més, inventant l’anomenat
Fosbury flop.
Nascut el 6 de març de 1947 a Portland, Oregon
(EUA), des de molt jove Richard Douglas Fosbury va mostrar un interès natural
per a la ciència i les matemàtiques. També va ser un atleta dotat, amb un
talent especial pel salt d'alçada. Quan va arribar a l'adolescència però, es va
trobar amb que 1.93 metres era ja una alçada massa alta per executar-la de
manera efectiva ja fos amb el salt tradicional de tisora o amb la més
comunament utilitzada tècnica straddle.
La seva millor marca personal s'havia estancat en
1,80 metres, per la qual cosa es va adonar que si volia seguir progressant en
la disciplina, hauria d'arribar a un enfocament diferent. Des de 1963 en
endavant, Dick Fosbury va començar a utilitzar una nova tècnica de la seva
pròpia invenció: Començava amb una
carrera d’impuls corbada i donava l’esquena a la barra transferint el seu pes i
empenyent el seu cos cap enrere sobre la barra.
... I la va usar en un torneig de la Universitat
per a registrar un salt de 2 metres, davant el gran desconcert dels jutges els
quals, després de molta deliberació, van concloure que l'estil poc ortodox però
efectiu de Fosbury era perfectament legítim. Posteriorment, gràcies a un salt
de 2.21 metres durant les proves de classificació, va ser escollit per representar
els EUA en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968.
Les gestes de Fosbury a Mèxic li van valer la
condició d'heroi nacional de tornada a casa. Mentrestant, la resta del món va reconèixer
ràpidament l'efectivitat de la seva tècnica, que va ser més i més àmpliament
utilitzada. Avui en dia, el Fosbury Flop
està immortalitzat en el diccionari, i s'ha consolidat com l'única tècnica
utilitzada en el salt d'alçada. Per ara.....
I, naturalment, no sense abans haver hagut de soportar les friccions dels antics posicionaments.
En general els esports, com la majoria de les
coses, evolucionen lentament. Les regles canvien, les tècniques i els estils es
modifiquen pas a pas. És rar veure una disciplina fer de forma instantània un
salt endavant. Canvis com el de Dick Fosbury, no responen a modificacions fetes
dintre d’un sistema establert. Son de fet, canvis que canvien el sistema mateix.
Aquests són els anomenats canvis de segon ordre, o canvis – 2. Amb els canvis – 2 es produeix una ruptura
radical envers l’antiga manera de concebre les coses. Un exemple històric determinant
és el de l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Copèrnic va
comprendre que no es podia entendre el moviment dels objectes celestes amb la
tesi segons la qual la Terra està en el centre de l'Univers i el Sol i els
altres objectes celestes giren al seu voltant. Va saber que per entendre el
moviment dels objectes celestes calia canviar la relació posant al Sol al
centre i suposant que és la Terra la que gira al seu voltant. És la revolució
copernicana.
Podem observar canvis – 2 en qualsevol àrea, des d’allò
més prosaic al més transcendent, per exemple en l’aprenentatge i en les
propostes de canvi personal. En qualsevol cas, sempre es fa necessari abandonar
les premisses lògiques fins a les hores contemplades, que són substituïdes per la nova perspectiva.
Un bon exemple de tot això el tenim en l’anomenat
problema dels 9 punts, un joc que consisteix a unir els nou punts de la figura
mitjançant quatre línies rectes i sense aixecar el llapis del paper. T'atreveixes a jugar?
Probablement,
com passa amb tantes altres capacitats i trets de la naturalesa humana, tot acaba
depenent, finalment, de l’ús que se’n fa. Ens podem preguntar doncs: A què
obeïm? A qui obeïm? Per a què obeïm?
En paraules de l’etòleg i teòric evolutiu britànic
Richard Dawkins, “la selecció natural construeix els cervells dels nens amb una
tendència a creure tot el que els seus pares i ancians de la tribu els diuen. Així
doncs, l'obediència confiada és útil per a la supervivència. Però l'altra cara
de l'obediència confiada és la credulitat servil. El subproducte inevitable és
la vulnerabilitat a la infecció per ments víriques ... El confiat no té manera
de distingir un bon consell d'un de dolent”.
Així doncs, donat que l’obediència és sempre respecte
d’alguna altra persona o d’alguna informació, entenc que cal ser, com deixa
entreveure Dawkins, molt selectiu a l’hora de decidir a qui o a què fer cas,
com a mínim quan ja tenim edat perquè així sigui. En aquest sentit, i en la meva opinió, el vector
que determina quines autoritats han de ser escoltades i, si s’escau, obeïdes,
és la seva moralitat. I la seva moralitat queda definida pels interessos que
defensen. I a aquest nivell, hi ha una pregunta que resulta reveladora: Van a
favor de la vida o van en contra de la vida? Van en la direcció de l’expansió o
van en la direcció de la contracció? I això, com assenyala Erich Fromm, no és
una entelèquia, sinó quelcom que resulta totalment contrastable i empíric.
Una estratègia senzilla però
sovint molt eficient que sol utilitzar l'establishment per exercir pressió,
coaccionar i controlar a la gent és "segrestar" el significat de paraules
psicoactives, com ara, sensatesa, unió, moderació, democràcia, civisme,
responsabilitat, etc, i fer-les equivalents i aplicar-les a la defensa dels
seus propis interessos de poder. Així, per exemple, ets sensat quan claudiques
davant d'ells, ets responsable quan delegues el propi poder en ells, ets
demòcrata quan segueixes jugant al seu joc corrupte de poder, ets cívic quan t’aculls
a normes imposades, etc.
Es tracta doncs d’apropiar-se’n
el sentit i establir un marc mental restringit com perspectiva única, intentant
fer desaparèixer qualsevol alternativa al guió oficial, repetint-t’ho fins a la
sacietat. Qualsevol dissonància és castigada de manera contundent, qualsevol
heretge es titllat i tractat de radical, terrorista, temerari, rar, anti-sistema,
perillós, boig, etc. La lògica del poder és tan primària com diàfana: Sense súbdits no hi ha autoritat.
Entre les coses que
han quedat clares al llarg de tota la nostra història com a espècie, és que som
altament programables i alhora incansables productors d’històries. És revelador
que en totes les cultures estudiades, els antropòlegs hagin trobat mites i
històries fabuloses.
Un dels problemes
és que part d’aquesta producció no es pot dir, precisament, que hagi estat edificant
i beneficiosa, és a dir, que hagi anat en la direcció d’afavorir el
desenvolupament i el creixement dels individus. En aquest sentit, hi ha un
llegat immens de ferralla.
Queda doncs la
tasca de filar prim per anar distingint el que resulta profitós d’allò que respon tan sols a una engalipada.
SÉ TODOS LOS
CUENTOS.
Yo no
sé muchas cosas, es verdad.
Digo
tan sólo lo que he visto.
Y he
visto:
que
la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que
los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que
el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que
los huesos del hombre los entierran con cuentos,
Quan es va transitant en la direcció d’anar
regulant els propis estats mentals, amb la seva seguretat associada, moltes coses que s’han viscut com
necessitats s’esfumen. Perquè, aleshores, entre altres coses, per què caldria
seguir:
· vivint en clau defensiva amb la mirada posada en
que no passin coses?
· passant tant temps en els territoris virtuals
del passat i el futur?
· donant a les relacions el paper de salvavides?
· tenint tanta por a fallar?
· esforçant-se i negant-se tant per ser “normal”?
· agafant-se a qualsevol doctrina?
· fent de la rigidesa un refugi?
· manipulant i deixant-se manipular?
· buscant els analgèsics idonis?
· nedant a la peixera?
Quan arriba l’hora de construir sobre la roca ja
no hi ha ni temps ni espai pels castells construïts sobre la sorra.
Els territoris de vulnerabilitat són ideals perquè
hi creixin tot tipus de nans psicològics.
Mites, pensaments màgics, creences, succedanis de
tota mena i condició... arrelen i es desenvolupen amb força en aquestes condicions.
I el masclisme és un d’aquests productes.
Ras i curt, el masclisme és una actitud basada en
l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona, amb totes les
manifestacions i derivades que això pot tenir. Es tracta d’una falla
estructural en la qual, d’entrada, s’oblida que en qüestió de drets i deures
tots els éssers humans som iguals, sense cap mena de distinció.
Per molt que s’hagi volgut vendre, i encara es
continuï venent, com una manifestació i expressió de poder, en termes
psicològics, l’actitud de prepotència pròpia del masclisme, no és res més que
un símptoma d’ impotència. La raó és simple: ningú que gaudeix d’autèntic poder
necessita imposar-se a ningú.
El masclista és un individu necessitat que
disfressa la seva incapacitat i incompetència per assumir la responsabilitat de
la seva pròpia vida amb una suposada fortalesa. Es tracta d’un comportament
agressiu incompatible amb una pedra angular de tota relació saludable: el
respecte. El “poder” del masclisme és un poder exterior, un poder “sobre”, basat
en relacions de competició, mentre que el poder de la maduresa és un poder
interior, basat en relaciones de cooperació. Es tracta d’un joc de derrota –
derrota, és a dir, en el que tothom hi surt perdent.
El masclisme correspon a una vella manera
d’entendre la masculinitat imposada secularment i que es manté encara fortament
arrelada. De fet, és el negatiu de l’autèntica masculinitat, madura i adulta,
basada en una saludable intimitat, en el respecte i en l’autonomia personal, i que n’és, alhora, l’únic i verdader antídot.
