Notes sobre la vida (XXIV)

Armes de manipulació (IV)

Qualsevol poder, per mantenir-se, necessita disposar d'una massa crítica de súbdits que el sostinguin. Els súbdits, per definició, han de ser persones debilitades i desapoderades.

Les estratègies i les tàctiques utilitzades per a la formació d'aquests súbdits poden ser molt variades en diferents aspectes, però al nostre entendre, sempre tenen, en el fons, un denominador comú: desnaturalitzar la persona.

Una manera secular de fer-ho ha estat la creació per part de les elits de la falsa dicotomia entre cos i ànima, entre naturalesa i esperit. Una vegada formada aquesta divisió fictícia, llavors s'ha procedit a la distorsió de cadascun d'aquests elements per separat.

La naturalesa animal de l’humà s’ha tensat “cap avall”, sent deformada i etiquetada de perversa i malèvola, per tant, pròpia dels inferns. En paral·lel, s’ha proposat com a redempció una alternativa espiritual utòpica, propera a allò que es considera diví, i que per la seva pròpia constitució resulta inabastable pels mortals.

D’aquesta manera s’aconsegueix tenir a la persona sempre mal posicionada, inestable, fora del seu centre de gravetat, del seu propi eix. Desnaturalitzada i descentrada. Està malament pel que fa a la faceta animal per perversa i està malament en relació a la faceta espiritual per incompetent.

Confosa, atordida i culpabilitzada és presa fàcil de qualsevol autoritat arbitrària que se’n vulgui aprofitar.

Relació de forces

Ningú es creurà profundament, essencialment, l’autocompassió o l'autoestima que és pugui donar si, implícitament, té incorporat que castigar-se el salva. El no mereixement pot haver tingut i estar tenint els seus beneficis secundaris, diferents funcions. Per exemple, evitar afrontar determinades responsabilitats, o ser cuidat. En definitiva, i en últim terme, aconseguir la seguretat necessària.

Bàsicament, es pot haver aprés a associar seguretat amb limitació, contracció, reducció, renúncia, etc.

Perquè es mogui alguna cosa, la força de l’autoinvalidació inconscient i les seves avantatges en clau de supervivència han de ser inferiors a la de la validació conscient. Fins que la validació conscient no sigui més creïble i forta que l’autoinvalidació inconscient, aquesta seguirà marcant l’agenda. Mentrestant, tot seguirà, en l’essencial, igual.

Tenint en compte que aquesta invalidació inconscient està incorporada, encarnada, el cos també estarà participant d’aquest posicionament.

El programa de negació és doncs, fort i està ocult, fora de radar. Es tracta d’una programació que té la seva pròpia lògica i bones intencions, però que com estratègia mantinguda en el temps té efectes secundaris de gran abast, i que seguirà portant a un “más de lo mismo”, per molt que algunes parts conscients se n’adonin que determinades accions no són favorables. Fins a on?

El canvi radical passa per una aposta incondicional a les parts sanes de cos i ment i la confiança bàsica que amb elles aconseguirem la seguretat que necessitem.

La validació incondicional, descendent i ascendent, deixa sense funció a aquestes estratègies defensives apreses.

Aquest és finalment el “clic” nuclear i radical que activa el programa d’alliberació. Experimentar que hi ha més guanys sent que no sent.

La cultura de la por (III)

Notes sobre la vida (XXIII)