5.30.2017

La importància dels primers anys (II). Aportacions de Theodore Millon.

Theodore Millon va ser un psicòleg nord-americà pioner en la investigació sobre la personalitat. Des de la seva obra seminal de 1969, "Psicopatologia moderna: un enfocament biosocial dels aprenentatges erronis i dels disfuncionalismes", i durant més de 30 anys, Theodore Millon va desenvolupar una ciència complexa de la personalitat i la seva patologia. En el seu model, va postular l'existència de tres polaritats bàsiques per explicar les diferències essencials entre els diferents tipus de personalitat:
a) Conducta instrumental (com): actiu - passiu
b) Font del reforç (on): si mateix (independent) – altres (dependent)
c) Naturalesa del reforç (que): plaer - dolor
En la introducció a la seva obra comentava: “El més representatiu del cos central de la psicopatologia són els problemes no dramàtics i mundans de la vida, les ansietats callades però persistents, les frustracions repetides i conflictes immobilitzants que obstaculitzen a milions d'americans dia a dia. Aquests trastorns lleus solen ser considerats com una cosa que ens «ve donada» com a part del «destí» de l'home o de la seva «naturalesa»”. Més endavant, definia els patrons de personalitat patològica de la següent manera: “Els patrons de personalitat patològica són característiques profundament arrelades que impregnen totes les facetes de l'activitat de l'individu (...) Aquests patrons deriven de la complexa i seqüencial interacció dels factors constitucionals i de l'experiència. Un cop establerts en els primers estadis de la vida, els patrons patològics tendeixen a envair noves esferes i a perpetuar-se dins de cercles viciosos; imposen un mode de vida tan arrelat i automàtic que el pacient sovint no adverteix la seva presència ni les seves devastadores conseqüències”.


Respecte la nostra entrada d’avui, resulta de gran rellevància del paràgraf anterior la importància destacada de la interacció i el fet que s’estableixin als primers anys de vida.
De fet, entre les causes que contribueixen a la formació dels Trastorns de la Personalitat, Millon recull les relacionades amb la comunicació humana i amb elles es torna a fer evident la extraordinària importància i impacte del que passa als primers anys de vida, de les experiències viscudes als primers temps, de la repercussió de les relacions en els inicis de la vida:
a) L'ús de mètodes punitius en la criança com intimidar o ridiculitzar.
b) La incoherència en les normes i la col•locació de límits clars i raonables.
c) Les expectatives desajustades, utòpiques o excessives dels criadors respecte al nen.
d) La imprevisibilitat en l'aplicació de càstigs i recompenses.
e) La hiperprotecció.
f) L'excessiva indulgència i permissivitat
g) Els patrons amorfs, fragmentats i confusos en la comunicació.
h) La transmissió de significats i sentiments ambivalents i oposats.
i) L'ambient familiar estressant i desestructurat.
j) El contingut dels ensenyaments.
k) L'exposició a models d'imitació deficients.
l) La presència de discòrdia familiar.
m) La injustícia i desproporció en el repartiment de l'afecte entre els germans.
n) L'ordre dels naixements.
A més, Millon també va destacar la importància de la informació transmesa de manera no intencional: "Els nens aprenen i absorbeixen menys a partir dels models d'ensenyament parentals intencionats que de l'experiència casual i adventícia”. Així doncs, la importància no rauria tant en donar grans lliçons o fer exposicions magistrals, sinó en tot allò que es transmet al nen a través de la pròpia forma de Ser. Al respecte, el  psicoanalista Heinz Kohut va escriure: “El que influeix sobre el caràcter del self del nen no és tant el que els pares fan sinó el que són.”

5.13.2017

Auto – actualització. Abraham Maslow

Un dels pioners de l’anomenada Psicologia Humanista va ser el psicòleg Abraham Maslow. El moviment humanista, que va emergir cap a meitats del segle passat, propugnava l'atenció a la riquesa de l'ésser humà i l'estudi dels seus elements positius enfront de les dues teories regnants en aquell moment: el conductisme i la psicoanàlisi.
Encara que autors com Carl Rogers van dur a terme un important esforç per validar les seves propostes, sobretot en el camp de la psicoteràpia, molts dels principis de la seva teoria de personalitat no van ser abordats des d'un punt de vista empíric. Una cosa semblant va passar amb les propostes d'Abraham Maslow, president de la APA (American Psychological Association) en aquella época. Per sort però, malgrat el cientificisme actual imperant, les seves valuoses aportacions no han perdut interès ni actualitat.
En enfocaments com l'humanista no es concedeix massa rellevància al diagnòstic clínic, ni hi ha lloc per l'especificitat de tractament per transtorns, sinó que s’atén a la persona de manera individualitzada, posant el focus d’atenció en el seu projecte vital, en la seva problemàtica actual (l'aquí i l'ara ) i en el fet de fomentar la seva capacitat d'autorealització, més enllà del suposat quadre clínic que pugui presentar. En paraules de Maslow, “si la ciència humanista pot presumir de tenir altres metes a part de la simple fascinació amb el misteri humà i el goig d'aquest, aquestes metes serien l’alliberar l'individu de tota forma de control extern i fer-lo menys predictible per a l'observador ... tot i que això vulgui dir que sigui més predictible per a si mateix.”


Maslow va ser un precursor interessat a explorar nous problemes i noves esferes. La seva obra està constituïda per un conjunt de reflexions, opinions i hipòtesis, no per un sistema teòric complet.  Un dels conceptes claus de la seva proposta és el d’auto – actualització. Es tracta d’un procés continu en què les pròpies capacitats s'utilitzen de manera creativa, joiosa i plena. Representa una forma de treballar, viure i relacionar-se permanentment amb el món. Entre les característiques de les persones dedicades a la auto - actualització, Maslow esmenta les següents:
1.   Una millor percepció de la realitat i relacions poc problemàtiques amb aquesta.
2.   Acceptació de si mateix, dels altres, de la naturalesa.
3.   Espontaneïtat, simplicitat, naturalitat.
4.   Capacitat per centrar-se en els problemes.
5.   Capacitat per prendre distància respecte de les situacions.
6.   Autonomia, independència enfront de la cultura i l'entorn.
7.   Frescor contínua en les apreciacions.
8.   Experiències “cumbre” i místiques.
9.   Afinitat amb altres.
10. Relacions interpersonals riques i profundes.
11. Estructura caracterològica democràtica.
12. Discriminació entre mitjans i fins, entre el bé i el mal.
13. Sentit de l'humor filosòfic i amistós.
14. Creativitat auto - actualitzadora.
15. Resistència a l'enculturació; transcendència de qualsevol cultura particular.
Una qüestió molt important és que, per a Maslow, tots els éssers humans tenen una tendència innata a la auto - actualització. Així doncs, es tractaria d’una condició pròpia de l’home i, per tant, en cas de no donar-se, s’ha d’entendre pel fet que hi ha hagut determinades condicions que de manera més o menys poderosa ho han impedit. Des d’aquesta perspectiva, la neurosis es considera, bàsicament, com un bloqueig d’aquesta tendència innata.
Encara que en principi, i pel fet propi de ser quelcom natural, l’auto – actualització s'hagi d'entendre com una tasca accesible, en la pràctica és força difícil de trobar, segons el criteri de Maslow, en menys del 1% de la població adulta. Un decalatge xocant que planteja de manera immediata i inevitable una pregunta: Què passa en el nostre entorn?