7.27.2017

Moll de l'os

Aquest és l'escenari que ve dibuixant el poder per a mantenir-se: S'ha d'escollir entre devorar-nos entre nosaltres o viure al "zoo". La suposada maldat humana original ens condemna a haver d'escollir entre aquesta dicotomia. És el típic marc mental plantejat pel mode defensa: triar el mal menor. Si devorar-nos no té bona pinta, tampoc sembla molt millor viure reprimits i castrats en un parc temàtic consumista que ens ofereix tota mena de consoladors excepte la possibilitat de l'únic que realment necessitem per poder gaudir del regal de la vida: Poder Ser qui Som. Aquesta és una molt llarga història. Però els anys no li donen carta de veracitat. Només algunes veus dissonants, com Epicur, Nietzsche o Reich, han intentat trencar, cadascú a la seva manera, aquesta crosta que converteix en una vall de llàgrimes allò que podria ser una vida plena i de comunió, fent una aposta radical per la nostra naturalesa. Algun dia algú es va inventar algunes lleis i les va escriure sobre pedra. Però res dura per sempre. El mur s'esquerda.  
Podeu veure aquí algunes aproximacions al respecte:


7.10.2017

Hegemonia del patriarcat (I)

La paraula "patriarca" fa referència a la màxima autoritat familiar i a la màxima autoritat política, a un home que, per la seva condició de pare, i per la seva edat, exerceix autoritat en el si de la família i sobre altres col·lectius. D'aquesta manera, la paraula "patriarcat" es refereix a un sistema social o de govern basat en l'autoritat dels homes de major edat o dels homes que han estat pares -o, més aviat, dels homes que tenen fills, preferentment mascles, que formen una part important del seu capital simbòlic. Una forma d'organització social en la qual l'home exerceix l'autoritat en tots els àmbits, assegurant-se la transmissió del poder i l'herència per línia masculina. El psiquiatre xilè Claudio Naranjo apunta que aquest tipus de ment va començar a gestar-se fa només uns 6.000 anys, quan, davant d'una crisi de supervivència, certes poblacions agrícoles arcaiques indoeuropees i semites van haver de tornar a fer-se nòmades i van acabar convertint-se en comunitats de guerrers depredadors.
En qualsevol cas, més enllà del moment històric de la seva aparició, està àmpliament demostrat que el patriarcat no és l'única forma d'organització social que ha existit.
Entenem que el patriarcat, en l’àmbit individual, pot ser contemplat com un patró defensiu que nega, rebutja i reprimeix altres parts de la nostra pròpia naturalesa, impedint un desenvolupament harmònic de l'individu en negar o invalidar parts pròpies de la seva condició, privilegiant, per exemple, el tenir al ser i el deure al voler, creant persones inestables, insegures, fràgils i vulnerables que no confien en si mateixes, essencialment, perquè no s'ha confiat en elles. Algunes de les característiques associades al marc mental del patriarcat serien: l'alienació, l'autoritat, la jerarquia, la crítica destructiva, el judici, el càstig, la repressió, la rigidesa, la invalidació, els imperatius, la culpabilització, la disciplina, la domesticació, els deures, la defensa, la contracció, la competitivitat, la condicionalitat, la desconfiança, l'externalització, els patrons de relació agressivitat / submissió, la negació, l'obediència, la presumpció de culpabilitat, l'arbitrarietat, l'escassetat ...
Considerem que, a dia d’avui i en les nostres societats, aquestes característiques tenen molta més presència i més pes i força que les seves corresponents antònimes, i per això afirmem que aquest és un patró que continua sent clarament hegemònic.
El món del patriarca no confia en la vida, i sent problemàtica la seva presència en qualsevol dels escenaris i etapes vitals, ho és particularment en l’àmbit de l’educació. El patriarca no entèn la naturalesa del nen, l’experimenta com hostil i la rebutja i reprimeix. La seva presència en l'esperit educatiu de l'època seria un aspecte essencial, ja que és el que permetria la reproducció del patró, transmetent-se així de pares a fills i seguint de generació en generació, inoculant-se de manera pràcticament invisible i explicant així perquè se segueixen repetint incessantment moltes de les conductes i molts dels problemes propis dels nostres dies.