El poder de la impermanència (II)

Ens sol agradar apuntar-nos al carro de lo etern (l'amor etern, la vida eterna, etc ....), segurament en la línia de la recerca de la sensació de seguretat que tant anhelem. Però que hi ha del cert respecte aquesta eternitat? De fet, l’observació del nostre entorn i de nosaltres mateixos permet adonar-nos que, si hi ha una cosa permanent, eterna, aquesta és el canvi. La vida és canvi.

Situats en l’àmbit de la Psicologia, l’estabilitat vs el canvi, la continuïtat vs la discontinuïtat, es troben entre els grans temes de debat. En particular, respecte la manera que ens veiem i vivim, culturalment, ens trobem amb el tòtem del Jo, com un ens durador, persistent en el temps, permanent. Ajudats de la nostra gran capacitat narrativa i d’elaborar històries, cosim fets i experiències i ho lliguem i empaquetem tot obtenint la visió d’una entitat més o menys estable.

Certament, com s’ha escrit, és molt útil pensar en un mateix com el tipus de cosa que no canvia molt, perquè resulta tranquil·litzador i ens fa la vida més fàcil. Però el tir pot sortir per la culata, i buscant el control podem acabar afavorint la freqüència del descontrol. En concret, quan hem de veure’ns-les amb continguts propis que són desagradables, resulta més desmoralitzador i paralitzant viure´ls com quelcom permanent que com quelcom transitori, passatger. Entre dir-nos “sóc infeliç” o “en aquest moment em sento infeliç”, què resulta menys pertorbador?

Aquest Jo “sòlid”, és una manera de veure’ns culturalment apresa, però no té perquè ser l’única possible, ni té perquè ser eterna. Hi ha alternatives. El Dr. Vicente Simón assenyala al respecte: “La conciencia ligada al acontecer favorece la percepción del self propio como algo temporal y cambiante. El hecho de prestar atención a lo que está sucediendo en cada momento propicia la constatación de los cambios en la propia vida psíquica; la rápida sucesión de percepciones y de imágenes mentales, la continua alternancia de las emociones, el constante flujo de los pensamientos… Es difícil compaginar esta observación con la creencia en un self permanente e invariable”.

Podem contemplar doncs la nostra existència com un sumatori de moments? Des d’aquesta perspectiva, el moment present no determina el moment futur. De fet, sabem perfectament per experiència, que podem experimentar canvis molts ràpids i sobtats d’estat d’ànim en funció del que pugui esdevenir en un moment donat. El fet d’estar ara malament no té perquè projectar-se al futur, i encara menys consolidar-se.

Amb les seves agudes observacions, Friedrich Nietzsche ja assenyalava que “el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els té, però no d’èpoques felices”. I podem afegir-hi que el mateix es pot aplicar als moments infeliços i a les èpoques infelices.

Diuen que un monarca oriental va encarregar en una ocasió als seus savis que inventessin una oració que estigués sempre a la vista i que havia de ser certa i apropiada en tot moment i situació. Els savis, després de reflexionar-hi durant un temps, li van presentar aquesta proposta: “I això també desapareixerà”.

Vist així, podem contemplar que a cada moment comença una nova oportunitat.

Relacions: Rescat o creixement?

Pujo un powerpoint que he publicat recentment a youtube.

L'enllaç és https://www.youtube.com/watch?v=cZ_K-PCo9y0

Amor: Et pengen alguns mites

Solem ser força aficionats als mites, potser perquè habitualment masteguem bastanta sorra.

Si arran de terra la cosa no pinta massa bé, sempre ens queda el recurs de fer volar la imaginació i inventar-nos el món.

Infinitat de coses són susceptibles a ser mitificades, però algunes d’elles són dianes preferides. L’amor és una d’elles. 

Atès que és estiu i fa calor, un factor estressant, intentem refrescar-ho.

MITE DE “L’AMOR ETERN”

Com s’ha escrit algun cop, l’amor etern dura tres mesos.

MITE DE “L’AMOR PUR”

Pura miopia.

MITE DE “HO HEM DE FER TOT JUNTS”

Fins i tot ofegar-nos.

MITE DE “LA MITJA TARONJA”

Queda maco, però es tant fals com incapacitant.

MITE DE “LA SINCERITAT ABSOLUTA”

Molt reivindicat pels amants de les vides planes.

MITE DE “TENIR FILLS MILLORARÀ LA RELACIÓ”

Encara en tindran la culpa ells.

MITE DE “EL TEMPS MILLORARÀ LA RELACIÓ”

El temps no millora res, a menys que nosaltres aprofitem el temps per millorar.

MITE DE “LA PARELLA POT REALITZAR TOTS ELS SOMNIS”

Si, sempre que hi incloguem també els malsons.

MITE DE “LA LECTURA DE MENTS”

La idea seria que l’amor ens fa vidents. Creure per veure.

MITE DE “UNA LLAR INFELIÇ ÉS MILLOR QUE UNA LLAR TRENCADA”

Òptim si entens que lo teu és purgar.

MITE DE “LA TRANSFORMACIÓ DE LA PARELLA”

“No m’agrada però ja el/la canviaré”. El millor inici per acabar aviat.

MITE DE “ELS POLS OPOSATS S’ATRAUEN I ES COMPLEMENTEN”

Tema força recurrent, en particular en casos de magnetismes extraviats.

MITE DE “LA NECESSITAT ÉS UN INDICADOR DE L’AMOR”

Bàsicament la necessitat és un indicador de necessitat. Amb números vermells difícilment s’està en condicions de donar.

Emocions: Qüestions al voltant de la seva experiència (I)

Va assenyalar el pintor Vincent van Gogh que "les emocions són els capitans de les nostres vides a les que contínuament escoltem sense ni tant sols adonar-nos-en". Es tracta d'una idea que gaudeix de bons suports en l'actualitat, encara que no sempre sigui així.

En aquest "sense adonar-nos-en" pot figurar el fet que les emocions es poden desencadenar per un estímul sense que, o abans que, nosaltres siguem conscients de la presència d'aquest estímul. Com apunta Paul Ekman, un dels pioners en l'estudi de l'emoció, un tret característic de la emocions és que poden desencadenar-se automàticament a gran velocitat (en menys d'un quart de segon) i de forma completament aliena a la consciència.

Per la seva banda, l’antropòleg Robert Sapolsky assenyala: “Una de les coses que s'ha observat en les persones que pateixen un desordre d'estrès posttraumàtic és que a l'entorn hi ha estímuls que provoquen la por sense que ells se n'adonin. Amb uns estímuls preconscients és possible que de sobte el cor comenci a bategar ràpidament, que la sensació de pànic aparegui, i és possible que tot això succeeixi sense que un se n’adoni”.

En relació a aquesta qüestió, una aportació de gran impacte a l'estudi de les emocions correspon al neurocientífic Joseph LeDoux, que va descobrir l'existència d'una via "ràpida" de l'emoció en la qual els estímuls rebuts pels sentits poden activar la resposta emocional sense que la informació arribi a la escorça cerebral, per tant sense ser conscients, tal com es pot veure a la diapositiva.

Si un dia, caminant pel carrer, veiem alguna cosa que es mou al nostre voltant, ens apartem immediatament. Això seria el resultat de l'acció de la via ràpida. Posteriorment, per l'acció d'una via més lenta, ens adonem que era una bossa empesa pel vent i que no hi ha res a témer. Amb la via ràpida podem guanyar un temps preciós que pot ser vital per a la nostra supervivència. Ara bé, també és cert que en ser menys precisa pot cometre més errors, sent doncs el preu a pagar que ens emocionem per alguna cosa que no ho mereix.

O imaginem, per exemple, que estem caminant de nit per un carrer fosc i de sobte veiem apropar-se a nosaltres un gos corrent. En aquestes condicions, amb molta probabilitat s'activaria l'emoció de por i ho faria de manera molt ràpida i sense que la consciència tingués temps a decidir res, i reaccionaríem de manera acord a l'emoció experimentada, posant-se en marxa tot el patró de resposta propi de l’emoció.

Perquè a més, un cop es produeix l'espurna que activa l'emoció, els diferents aspectes de la resposta emocional es van produint també de forma extremadament ràpida i automàtica, sense participació cap de la consciència. Referent a això, un altre autor de referència en l'estudi de les emocions, Antonio Damasio, indica que en qüestió d'uns centenars de mil·lèsimes de segon, la cascada emocional aconsegueix transformar l'estat de diverses vísceres, el medi intern, la musculatura del rostre i la postura, el ritme de la ment i els temes dels nostres pensaments.

Així doncs, en el món de les emocions tot passa molt ràpid. Aquesta és una característica essencial associada a la seva funcionalitat. La contrapartida, que també la té, és que el seu control queda en bona a mesura a posteriori, post-activació.

D’aquí doncs també la gran importància de ser molt selectius a l’hora de decidir què ens emocionarà, una qüestió sobre la que tenim les nostres coses a dir i, de fet, on podríem contemplar, que tot comença. En el ben entès que gran part de les coses que avui ens emocionen són resultat d’aprenentatges fets al llarg de la nostra trajectòria vital.

Avui i de cara al futur,i en relació a moltes de les noves coses amb les que ens anirem trobant, som a temps de contemplar quan convingui la possibilitat de preguntar-nos: Això és digne de les meves emocions?

... però el vaixell no es mou.

En la entrada del 29 de juny, “Dick Fosbury: Parlant de canvis – 2”,  feia referència a l’anomenat problema dels nou punts. La solució és aquesta:

És curiós que hi hagi persones que, quan s’assabenten de la solució, diuen quelcom com “.... ah, però tu has fet trampa, tu has sortit!”.  I no deixa de ser sorprenent perquè en realitat la trampa és quedar “tancat” en la premissa falsa que es tracta d’un quadrat.

El problema dels nou punts, que s’utilitza molt en diferents àmbits, posa sobre la taula al meu entendre una qüestió clau: La presència de marcs mentals que poden ser limitants i no conscients. Marcs que, a més de mentals, poden ser també corporals. Conductes que no resulten adaptatives ni funcionals en el moment que s’apliquen activant-se sense ser-ne conscients. És a dir, incompetència inconscient.

Comentava també, en la meva última entrada “Sobre el monstre de l’inconscient“, el fet que un contingut. o procés, o conducta, sigui inconscient, no el converteix en un problema per aquesta raó. La competència inconscient no representa cap problema, ans el contrari. Algun conductor amb experiència canviaria la seva manera actual de conduir per com ho feia quan anava a classes a l’autoescola? També qualsevol persona que toca un instrument musical sap dels beneficis dels automatismes fruits de la pràctica.

La qüestió doncs està en els errors no detectats operant a l’ombra.  

I aquí entenc que també cal contemplar el calat del que és inconscient i el seu impacte. Perquè no tot el negatiu que està fora de radar té les mateixes repercussions.

En aquest sentit, el Dr. Henry Grayson comenta: “No podem navegar amb un vaixell si tenim àncores subjectant-lo”. A vegades fins i tot pot passar, com ell assenyala que; “Hem pres classes de vela. Hem après com hissar les veles, com fixar el timó, com col·locar la vela. El vent és allà, però el vaixell no es mou. No ens han ensenyat com buscar totes aquestes àncores. Poden estar ocultes, frenant el vaixell”.

No vol dir que aquestes àncores no hagin pogut tenir una funció en el passat, i fins i tot que no la puguin tenir en un moment donat en el present. Però ara, havent-se convertit en una tendència d’acció, poden estar fent més nosa que servei, formant part del problema en lloc de formar part de la solució, dificultant l’activació d’altres sistemes d’acció adaptatius.

Per exemple, suposem un/a nen/a, que de petit/a hagués tingut més demandes de les que els seus pares estaven disposats o sabien atendre; per evitar la intensitat de la frustració, havia de disminuir la intensitat de les seves necessitats, i ho va fer disminuint la seva respiració. Al respirar menys, el metabolisme està menys actiu i produeix menys energia, i per tant, hi ha menys energia disponible per a totes les necessitats i afectes.

Això li va poder servir d’ajuda en aquell moment, però què passa si aquesta resposta es va convertir en una tendència d’acció i de manera automàtica ha continuat anant pel món al llarg del seu recorregut vital amb la respiració crònicament disminuïda, sense ser-ne conscient i fins i tot amb la creença implícita que això l’ajudava a ser millor persona?

Aquesta manca d’energia li pot haver fet interpretar, per exemple, com a inabordables o insuportables situacions que potser hagués pogut afrontar perfectament amb uns nivells d’energia més elevats. Quantes renúncies i pèrdues pot haver-hi aquí al darrere? I ell/a es pot continuar preguntat: Per què no estic vivint la vida que m’agradaria viure?

He posat un exemple de resposta corporal, i és perquè vull suggerir que potser sigui aquí, al cos, l’última frontera on podem trobar moltes d’aquestes àncores que no deixen que el vaixell definitivament salpi.

En qualsevol cas, si és que existeixen, pertoca a cadascú anar descobrint les pròpies i donar-se les oportunitats necessàries per deixar-les sense funció entenent abans que hi ha alternatives millors a l’abast.

Sobre el monstre de l'inconscient

Poc desprès que Charles Darwin amb la seva Teoria de l’Evolució sacsegés l’epicentre del món victorià, Sigmund Freud acabava d’estrènyer els cargols a la ideologia de l’època amb la seva proposta sobre l’inconscient. En paraules de l’historiador de la psicologia Thomas H. Leahey: “... la psicologia proposada per Freud es centrava en els processos mentals anormals i es plantejava desemmascarar la consciència –incloent-hi la consciència normal- mostrant-la com una marioneta a mercè d’una sèrie d’impulsos primitius repulsius que mai ens atreviríem a reconèixer”.

El psicoanàlisis, deia Freud sovint, representa el tercer gran cop a l’autoestima humana. El primer d’ells havia estat la demostració de Copèrnic que els éssers humans no vivim en el centre de l’Univers. El segon cop va ser la demostració darwinista segons la qual els éssers humans som una part de la naturalesa, mers animals. El tercer cop, afirmava Freud, era la seva pròpia demostració que l’ego humà no és l’amo a la seva pròpia casa.

A diferència d’altres observacions seves, la idea que hi ha un munt de processos inconscients en el nostre funcionar habitual s’ha mantingut dempeus. El neuropsicòleg Elkhonon Goldberg comenta al respecte: "La majoria dels nostres processos mentals són automàtics i sense esforç, portats a terme, per dir-ho així, en pilot automàtic. Per contra, les tasques cognitives amb esforç i controlades conscientment representen només una petita part de la nostra vida mental". Per al neurocientífic Allan Snyder "som dirigits per una ment inconscient. Moltes coses les fem inconscientment. Les decisions que prenem gairebé vénen dictades. Sovint em pregunto: Qui mana aquí? Qui dirigeix l'espectacle? Quant control tenim realment? ". Per al professor Francisco. J. Rubia "no fem el que volem, sinó que volem el que fem".

Assumint que hi ha una gran part del nostre funcionar que està “automatitzat”, ens podem preguntar: Ho hem de contemplar com un problema? Per intentar respondre a aquesta qüestió podem imaginar els casos de dues persones, A i B.

Suposem que A, fruit del seu aprenentatge i experiències, quan es troba davant de dificultats o adversitats, recorre automàticament als seus punts forts, a un sistema de regulació de l’estrès intern que l’ajuda a mantenir-se segura i en calma, i també s’obre als altres en la recerca d’un suport extern, obtenint d’aquesta manera una regulació relacional. Per la seva banda, B, fruit del seu aprenentatge i experiències prèvies, davant les dificultats o adversitats automàticament experimenta que no disposa de cap base segura, ni interna ni externa, en la que poder confiar, de manera que se sent desprotegida i temorosa.

A i B comparteixen, doncs, el fet que poden respondre en gran mesura de manera automàtica a situacions de dificultat, però resulta evident que no es troben en una posició similar. Per A, la seva manera de respondre automatitzada resulta satisfactòria, per B, no.

Des d’un punt de vista funcional, la qüestió important no és doncs la velocitat del processament, el fet que sigui conscient o inconscient, controlat o automàtic, sinó la seva qualitat. I només quan la qualitat és deficient, la velocitat es converteix en un problema. Les coses no són positives o negatives per si són conscients o inconscients. Perquè, quin problema hi ha quan coses que desitgem i ens convenen es fan de manera automàtica?

Freud es va equivocar quan va associar l’inconscient amb negativitat. L’inconscient és un problema quan el contingut que es processa és problemàtic o erroni.  Poden haver-hi continguts que ens ajudin processats de manera conscient i no conscient, de la mateixa manera que poden haver-hi continguts generadors de problemes processats de manera conscient i no conscient.

De fet, la competència inconscient és una situació de privilegi. Per contra, la incompetència inconscient és el pitjor escenari. Minimitzar el seu impacte representa una feinada. Per començar podem adonar-nos-en de la seva presència, el que implica fer-nos-en conscients, i escoltar si ens vol dir alguna cosa i quina funció pot estar tenint. 

Veus inspiradores

El nostre món i les nostres vides solen estar sotmesos a forces de diferents ordres que no poques vegades van en direccions oposades. Si admetem que les coses són així, ens podem preguntar, qui està guanyant la partida? Per exemple:

Les tendències que creen una societat més estressant o les que ajuden a augmentar la percepció de control?

La uniformització de gustos, tendències, hàbits, etc., o la tolerància a la diversitat?

La intolerància al dolor o la seva acceptació com un component inevitable associat al viure?

La medicalització del malestar o la seva integració comprensiva per un abordatge biopsicosocial?

Totes aquestes preguntes em semblen pertinents i superposables al fil del testimoni excepcional d’ Eleanor Longden que us penjo a continuació. Una dona que va saber donar un gir radical a la seva visió del seu món interior per poder abandonar un joc que l’estava condemnant a perdre.

Superació, coratge, contacte, confiança, agraïment, responsabilitat, intel·ligència, flexibilitat, humor, perseverança, generositat, compromís, valentia... són alguns dels trets positius que trobo presents en el seu missatge. Gràcies Eleanor per la teva mirada oberta, per ajudar a convertir l’estigma en tolerància i saviesa, per ajudar a entendre la normalitat d’una manera menys estreta i tirànica, per la teva contribució a reforçar els aspectes que van en la direcció d’augmentar la qualitat de vida, per ser una veu inspiradora.

“Dick” Fosbury: Parlant de canvis – 2

Mèxic, estiu de 1968. Jocs Olímpics. Un dels atletes competidors és el nord-americà Richard Douglas Fosbury, “Dick”  Fosbury, en la disciplina de salt d’alçada. La seva participació passarà a la història no només pel fet de guanyar la medalla d’or, sinó sobretot, per canviar la manera de saltar per sempre més, inventant l’anomenat Fosbury flop.

Nascut el 6 de març de 1947 a Portland, Oregon (EUA), des de molt jove Richard Douglas Fosbury va mostrar un interès natural per a la ciència i les matemàtiques. També va ser un atleta dotat, amb un talent especial pel salt d'alçada. Quan va arribar a l'adolescència però, es va trobar amb que 1.93 metres era ja una alçada massa alta per executar-la de manera efectiva ja fos amb el salt tradicional de tisora o amb la més comunament utilitzada tècnica straddle.

La seva millor marca personal s'havia estancat en 1,80 metres, per la qual cosa es va adonar que si volia seguir progressant en la disciplina, hauria d'arribar a un enfocament diferent. Des de 1963 en endavant, Dick Fosbury va començar a utilitzar una nova tècnica de la seva pròpia invenció: Començava amb una carrera d’impuls corbada i donava l’esquena a la barra transferint el seu pes i empenyent el seu cos cap enrere sobre la barra.

... I la va usar en un torneig de la Universitat per a registrar un salt de 2 metres, davant el gran desconcert dels jutges els quals, després de molta deliberació, van concloure que l'estil poc ortodox però efectiu de Fosbury era perfectament legítim. Posteriorment, gràcies a un salt de 2.21 metres durant les proves de classificació, va ser escollit per representar els EUA en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968.

Les gestes de Fosbury a Mèxic li van valer la condició d'heroi nacional de tornada a casa. Mentrestant, la resta del món va reconèixer ràpidament l'efectivitat de la seva tècnica, que va ser més i més àmpliament utilitzada. Avui en dia, el Fosbury Flop està immortalitzat en el diccionari, i s'ha consolidat com l'única tècnica utilitzada en el salt d'alçada. Per ara.....

I, naturalment, no sense abans haver hagut de soportar les friccions dels antics posicionaments. 

En general els esports, com la majoria de les coses, evolucionen lentament. Les regles canvien, les tècniques i els estils es modifiquen pas a pas. És rar veure una disciplina fer de forma instantània un salt endavant. 
Canvis com el de Dick Fosbury, no responen a modificacions fetes dintre d’un sistema establert. Son de fet, canvis que canvien el sistema mateix. Aquests són els anomenats canvis de segon ordre, o canvis – 2.  Amb els canvis – 2 es produeix una ruptura radical envers l’antiga manera de concebre les coses. Un exemple històric determinant és el de l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Copèrnic va comprendre que no es podia entendre el moviment dels objectes celestes amb la tesi segons la qual la Terra està en el centre de l'Univers i el Sol i els altres objectes celestes giren al seu voltant. Va saber que per entendre el moviment dels objectes celestes calia canviar la relació posant al Sol al centre i suposant que és la Terra la que gira al seu voltant. És la revolució copernicana.

Podem observar canvis – 2 en qualsevol àrea, des d’allò més prosaic al més transcendent, per exemple en l’aprenentatge i en les propostes de canvi personal. En qualsevol cas, sempre es fa necessari abandonar les premisses lògiques fins a les hores contemplades, que són substituïdes per la nova perspectiva.

Un bon exemple de tot això el tenim en l’anomenat problema dels 9 punts, un joc que consisteix a unir els nou punts de la figura mitjançant quatre línies rectes i sense aixecar el llapis del paper. T'atreveixes a jugar?

La solució la penjaré en uns dies.

Obediència

Estem parlant d’una virtut o d'un defecte? 

Probablement, com passa amb tantes altres capacitats i trets de la naturalesa humana, tot acaba depenent, finalment, de l’ús que se’n fa. Ens podem preguntar doncs: A què obeïm? A qui obeïm? Per a què obeïm?

En paraules de l’etòleg i teòric evolutiu britànic Richard Dawkins, “la selecció natural construeix els cervells dels nens amb una tendència a creure tot el que els seus pares i ancians de la tribu els diuen. Així doncs, l'obediència confiada és útil per a la supervivència. Però l'altra cara de l'obediència confiada és la credulitat servil. El subproducte inevitable és la vulnerabilitat a la infecció per ments víriques ... El confiat no té manera de distingir un bon consell d'un de dolent”.

Així doncs, donat que l’obediència és sempre respecte d’alguna altra persona o d’alguna informació, entenc que cal ser, com deixa entreveure Dawkins, molt selectiu a l’hora de decidir a qui o a què fer cas, com a mínim quan ja tenim edat perquè així sigui.                 
En aquest sentit, i en la meva opinió, el vector que determina quines autoritats han de ser escoltades i, si s’escau, obeïdes, és la seva moralitat. I la seva moralitat queda definida pels interessos que defensen. I a aquest nivell, hi ha una pregunta que resulta reveladora: Van a favor de la vida o van en contra de la vida? Van en la direcció de l’expansió o van en la direcció de la contracció? I això, com assenyala Erich Fromm, no és una entelèquia, sinó quelcom que resulta totalment contrastable i empíric.

Armes de manipulació (I)

Una estratègia senzilla però sovint molt eficient que sol utilitzar l'establishment per exercir pressió, coaccionar i controlar a la gent és "segrestar" el significat de paraules psicoactives, com ara, sensatesa, unió, moderació, democràcia, civisme, responsabilitat, etc, i fer-les equivalents i aplicar-les a la defensa dels seus propis interessos de poder. Així, per exemple, ets sensat quan claudiques davant d'ells, ets responsable quan delegues el propi poder en ells, ets demòcrata quan segueixes jugant al seu joc corrupte de poder, ets cívic quan t’aculls a normes imposades, etc.

Es tracta doncs d’apropiar-se’n el sentit i establir un marc mental restringit com perspectiva única, intentant fer desaparèixer qualsevol alternativa al guió oficial, repetint-t’ho fins a la sacietat. Qualsevol dissonància és castigada de manera contundent, qualsevol heretge es titllat i tractat de radical, terrorista, temerari, rar, anti-sistema, perillós, boig, etc. 

La lògica del poder és tan primària com diàfana: Sense súbdits no hi ha autoritat.

Contes i encanteris

Entre les coses que han quedat clares al llarg de tota la nostra història com a espècie, és que som altament programables i alhora incansables productors d’històries. És revelador que en totes les cultures estudiades, els antropòlegs hagin trobat mites i històries fabuloses.

Un dels problemes és que part d’aquesta producció no es pot dir, precisament, que hagi estat edificant i beneficiosa, és a dir, que hagi anat en la direcció d’afavorir el desenvolupament i el creixement dels individus. En aquest sentit, hi ha un llegat immens de ferralla.

Queda doncs la tasca de filar prim per anar distingint el que resulta profitós d’allò que respon tan sols a una engalipada.

  

SÉ TODOS LOS CUENTOS.

Yo no sé muchas cosas, es verdad.

Digo tan sólo lo que he visto.

Y he visto:

que la cuna del hombre la mecen con cuentos,

que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,

que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,

que los huesos del hombre los entierran con cuentos,

y que el miedo del hombre...

ha inventado todos los cuentos.

Yo no sé muchas cosas, es verdad,

pero me han dormido con todos los cuentos...

y sé todos los cuentos. 

León Felipe

Potser pot ser

En què gasten més els estats, en educació o en defensa?

En què s’inverteix més, en prevenció o en curació?

On es mouen més diners, en formació de gestió personal per a la nostra gent jove a les escoles o en prescripció d’antidepressius i ansiolítics?

Si, se sap, i està dit i comprovat:

Però, a hores d’ara, és evident que el gruix del negoci continua sent la ruïna de la gent.

Les bones notícies? Hi ha marge per a la millora.

Necessitats que s'esfumen

Quan es va transitant en la direcció d’anar regulant els propis estats mentals, amb la seva seguretat associada, moltes coses que s’han viscut com necessitats s’esfumen. Perquè, aleshores, entre altres coses, per què caldria seguir:

· vivint en clau defensiva amb la mirada posada en que no passin coses?

· passant tant temps en els territoris virtuals del passat i el futur?

· donant a les relacions el paper de salvavides?

· tenint tanta por a fallar?

· esforçant-se i negant-se tant per ser “normal”?

· agafant-se a qualsevol doctrina?

· fent de la rigidesa un refugi?

· manipulant i deixant-se manipular?

· buscant els analgèsics idonis?

· nedant a la peixera?

Quan arriba l’hora de construir sobre la roca ja no hi ha ni temps ni espai pels castells construïts sobre la sorra.

Amic / ga

Un frau anomenat masclisme

Els territoris de vulnerabilitat són ideals perquè hi creixin tot tipus de nans psicològics.

Mites, pensaments màgics, creences, succedanis de tota mena i condició... arrelen i es desenvolupen amb força en aquestes condicions. I el masclisme és un d’aquests productes.

Ras i curt, el masclisme és una actitud basada en l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona, amb totes les manifestacions i derivades que això pot tenir. Es tracta d’una falla estructural en la qual, d’entrada, s’oblida que en qüestió de drets i deures tots els éssers humans som iguals, sense cap mena de distinció.

Per molt que s’hagi volgut vendre, i encara es continuï venent, com una manifestació i expressió de poder, en termes psicològics, l’actitud de prepotència pròpia del masclisme, no és res més que un símptoma d’ impotència. La raó és simple: ningú que gaudeix d’autèntic poder necessita imposar-se a ningú.

El masclista és un individu necessitat que disfressa la seva incapacitat i incompetència per assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida amb una suposada fortalesa. Es tracta d’un comportament agressiu incompatible amb una pedra angular de tota relació saludable: el respecte. El “poder” del masclisme és un poder exterior, un poder “sobre”, basat en relacions de competició, mentre que el poder de la maduresa és un poder interior, basat en relaciones de cooperació. Es tracta d’un joc de derrota – derrota, és a dir, en el que tothom hi surt perdent.

El masclisme correspon a una vella manera d’entendre la masculinitat imposada secularment i que es manté encara fortament arrelada. De fet, és el negatiu de l’autèntica masculinitat, madura i adulta, basada en una saludable intimitat, en el respecte i en l’autonomia personal, i que n’és, alhora, l’únic i verdader antídot.

El poder de la impermanència (I)

Fonamentalisme: L'oblit del fonamental

El diccionari defineix fonamentalisme com “corrent extremista i intolerant que deriva d’algunes ideologies polítiques i confessions religioses”. I també com “conservadorisme extrem”.

És tracta d’un posicionament tancat, una postura defensiva, on les idees que es defensen s’instrumentalitzen i importen menys que la funció que se’ls hi dóna: servir d’escut protector, de substitut del propi control. En realitat, més que tractar-se de persones que tenen idees podríem dir que són idees que tenen a persones. Els continguts als quals s’agafa la persona fan de pal de paller exterior en absència d’un eix propi intern. La seguretat que es diposita en les creences és el succedani de la manca de seguretat en un mateix. Des d’aquesta perspectiva s’entén la rigidesa i la defensa fanàtica de les creences. Degut a la fusió amb elles, la seva crítica no només les posa en qüestió a elles sinó que també està posant en qüestió a la pròpia persona. El seu desmantellament equival al desmantellament de la persona.

En el seu llibre Por a la llibertat, Erich Fromm fa referència a un mecanisme d’evasió de la llibertat que consisteix en  “la tendència a abandonar la independència del jo individual propi, per fondre’s amb alguna cosa, o algú, exterior a un mateix, a fi d'adquirir la força de la qual el jo individual manca; o, per dir-ho amb altres paraules, la tendència a buscar nous vincles secundaris com a substituts dels primaris que s'han perdut. Les formes més nítides d'aquest mecanisme poden observar-se en la tendència compulsiva cap a la submissió i la dominació”. La intolerància, la manca de respecte cap a altres postures i opinions, la imposició i la incapacitat d’acceptar la diversitat es trobarien entre les manifestacions característiques del fonamentalisme.

El fonamentalisme és una manifestació de la despossessió, una sortida per la porta falsa, una tapadora d’una angoixa vital, un calmant amb perniciosos efectes secundaris, una alternativa debilitant que genera més dependència. Al no proporcionar el que promet, al no obtenir el que s’espera, la persona pot interpretar que el que li cal és encara més fe, més entrega, amb la qual cosa és habitual la radicalització. És com voler calmar la set bevent aigua de mar.

En el fonamentalisme, efectivament, veiem un oblit del fonamental: Que la consecució d’una seguretat bàsica és un assumpte intern.

Dones i homes: Idiomes diferents

Ni millors ni pitjors, dones i homes som diferents, això si. Entre els dos sexes es poden observar diferències a nivell biològic, psicològic i social, i fins i tot s'ha dit, metafòricament, que pertanyem a planetes diferents. Aquests son, per exemple, alguns resultats observats en l’execució de diferents tipus de tasques:

En quina mesura aquestes diferències responen a factors biològics o socials continua sent un tema de debat. Al respecte, el Prof. Simon Baron-Cohen assenyala que “hem de ser cauts, per descomptat, en assumir que les diferències de sexe siguin només degudes a la biologia. Fer això serà cometre l'error oposat al que es va veure en els anys seixanta, quan era freqüent assumir que totes les diferències de sexe reflectien la socialització”.

En qualsevol cas, una de les grans diferències, entenent que sempre parlem de generalitats,  fa referència a l’ús del llenguatge.

Així, per exemple, la dona utilitzaria el llenguatge més com un medi per expressar sentiments, mentre que per a l’home seria més un medi per transmetre informació.  En aquest sentit, la Prof. Pilar García Mouton escriu: “Desde pequeñas, las mujeres están acostumbradas a hablar mucho entre sí. Hablan de sentimientos sin pudor, los destripan y los analizan, en general, con mucha mayor facilidad que los hombres. Verbalizan sus problemas y parecen resolverlos de alguna manera al contárselos a sus amigas. Para ellas, hablar es como pensar en común. En cambio, para el hombre, la comunicación suele tener una función eminentemente práctica, así que tienden a ser concisos y concretos y a no hablar de sus sentimientos…”

En general, quan es troben en dificultats o davant d’una situació d’estrès, a les dones els agrada parlar-ne, als homes no. Així, per exemple, pot ser freqüent trobar-se en una situació d’aquest tipus:

L’home arriba a casa amb cara de preocupació

D: “Estàs bé?”.

H: “Si”.

D: “Segur? Fas cara de preocupat”.

H: “Cap problema”.

La dona, que des de la seva perspectiva li agradaria parlar-ne, no entén la postura de l’home. Ho interpreta com una manca de comunicació i confiança. Interpreta el seu silenci de manera equivocada. Angoixada, llavors pot insistir amb les seves preguntes, la qual cosa angoixa i allunya més a l’home establint-se un cercle viciós.

D’ altra banda, i entenent que els homes estan orientats cap a les solucions, quan la dona li explica els seus problemes a l’home, aquest pot entendre que li ha d’oferir una solució. La neuropsiquiatra Louann Brizendine, experta en aquest tema, ho descriu de la següent manera:

...Per exemple, si m’apropo al meu marit perquè estic disgustada per alguna cosa, i li dic: "M'ha passat això i allò en el treball avui; a la clínica he tingut aquest problema ", ell no pot evitar-ho, ràpidament em deixa anar:" saps el que hauries de fer, cel? "Vol arreglar-ho per mi! Vol donar-me una solució. En canvi, jo el que voldria és que em digués: "estimada, sé com et sents"....

Aixi mateix, a fi d’expressar plenament els seus sentiments, les dones es prenen llicències poètiques i fan servir superlatius, metàfores i generalitzacions. Això pot donar lloc a interpretacions equivocades per part de l’home acostumat a utilitzar el llenguatge d’una manera més literal. L’home doncs, ha de contemplar que moltes d’aquestes expressions necessiten ser “traduïdes”.

Per al psicòleg John Gray, “un dels grans reptes als que s’enfronten els homes és interpretar correctament la dona i donar-li suport quan ella parla dels seus sentiments. El gran repte per a les dones és interpretar correctament l’home i donar-li suport quan no parla”.                                                                            

Conèixer, comprendre i respectar les nostres diferències ens pot ajudar a fer la vida molt millor.

Diferents maneres de mirar

L’any 1832 el cristal·lògraf suís Louis Albert Necker va publicar per primera vegada una il·lusió òptica que ha passat a la història amb el nom de Cub de Necker.

On veieu la cara de color?

Segons ubiquem el nostre focus d’atenció es pot veure en dos llocs diferents.

Dues qüestions que es desprenen d’aquest fet són:

1. La mateixa imatge es pot veure de manera diferent segons la nostra mirada.

2. En el moment que ho veus d’una manera no ho veus de l’altra, per molt que les dues perspectives es puguin anar alternant.

No és aplicable això a les nostres circumstàncies i a nosaltres mateixos?

D’aquesta manera, una mateixa escena, un mateix fet, poden ser vistos i experimentats de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una determinada situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-ho a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i punts febles o en les nostres capacitats i punts forts.

Estem parlant doncs d’un fet que pot tenir un poderós impacte en clau d'experiència personal.

I és que quan canviem la manera de mirar les coses, les coses que mirem canvien.

Confiança bàsica

No era a fora, era mentida

Estar en eix

Resiliència

El concepte de resiliència deriva del llatí resilire (rebotar). És un concepte adoptat per la psicologia procedent de l'enginyeria de materials i fa referència al fet que els cossos retornen a la seva forma inicial després d'haver estat sotmesos a una pressió que els deforma sense trencar-los, com succeeix amb una pilota de goma o un goma elàstica.

L'Associació de Psicologia Americana la defineix com: "Procés i resultat d'adaptar-se degudament a experiències de vida difícils o desafiants, especialment mitjançant una flexibilitat i una adaptació mental, emocional i conductual, a les exigències externes i internes". En paraules del psiquiatre Boris Cyrulnik, autor de referència en aquest tema: "Tots els éssers humans experimenten proves a la vida. Tots són ferits, alguns es deixen abatre i alguns es tornen a reconstruir, malgrat les seves ferides. Aquesta és la definició de resiliència".

La psicologia tradicional ha tendit a assumir que tots els esdeveniments traumàtics deixen ferides psicològiques i a obviar l'estudi d'aspectes positius com la resiliència, basada en la capacitat de resistir i refer-se enfront dels embats de la vida. Una tendència que mostra evidents signes de canvi.

ALGUNES DE LES CARACTERÍSTIQUES ATRIBUÏDES A LES PERSONES RESILIENTS
- Sentit de l'autoestima fort i flexible.

- Independència de pensament i acció.

- Habilitat per donar i rebre en les relacions amb els altres.

- Alt grau de disciplina i de sentit de la responsabilitat.

- Reconeixement i desenvolupament de les seves pròpies capacitats.

- Una ment oberta i receptiva a noves idees.

- Gran varietat d'interessos.

- Un refinat sentit de l'humor.

- La percepció dels seus propis sentiments i dels sentiments dels altres.

- Capacitat per comunicar aquests sentiments de manera adequada.

- Una gran tolerància al patiment.

- Capacitat de concentració.

- Compromís amb la vida.

- Capacitat d'afrontament.

- L'existència d'un propòsit significatiu en la vida.

- La creença que un pot aprendre amb les seves experiències, siguin aquestes positives     o negatives.

Totes aquestes característiques són susceptibles de poder ser fomentades. Es poden crear les condiciones perquè, efectivament, puguin estar més i més presents en la nostra experiència. Podem contemplar, per tant, que se’n pot aprendre a ser resilient.  Quelcom que no podem considerar una novetat si atenem a les paraules del poeta Juvenal: