Santificant la negació

Pau, calma, serenor, expansió, tranquil·litat.... No és aquest el territori en el que estem bé? No és això el que desitgem?  No és això viure al cel? Correspon, seguint la idea d’algunes propostes com la Teràpia Sensoriomotor, a un dels nostres grans modes de funcionament, el de la seguretat validant, contraposat a un altre gran mode, el mode de defensa, que ens permet fer front a les amenaces i que resulta ser també de fonamental importància. S’entén que el primer seria el nostre estat natural, i que en condicions ideals el segon s’activaria només en aquelles circumstàncies objectivables d’amenaça real. En aquest sentit, el Dr. Stephen Porges comenta: “El potencial de l'individu només es produirà realment en el context de seguretat”.

I què millor, que la base d’aquesta seguretat es trobi en el nostre interior, en la nostra capacitat de regular-nos, en la nostra confiança bàsica. Al respecte, el psiquiatra Jorge Tizón assenyala que “la integritat del self és el millor escut contra les pors. La seva fragilitat, vulnerabilitat, inseguretat, una via per al desenvolupament de tota mena de pors i fòbies”. 
Heus aquí però, que no tothom sembla estar en la mateixa línia i compartir el mateix punt de vista. De fet, hi ha corrents poderosos i que continuen exercint una gran influència en la nostra societat actual, que es situen en les antípodes d’aquest posicionament. Prenem com a mostra les paraules del fundador de l’Opus Dei Josemaría Escrivá de Balaguer, que en el seu llibre Camino escriu: “Conviene que conozcas esta doctrina segura: el espíritu propio es mal consejero, mal piloto, para dirigir el alma en las borrascas y tempestades, entre los escollos de la vida interior. Por eso es Voluntad de Dios que la dirección de la nave la lleve un Maestro, para que, con su luz y conocimiento, nos conduzca a puerto seguro”. 

És a dir, el que ens està dient en aquesta píndola condensada d’informació, és que no et pots fiar de tu mateix, o dit d’una altra manera, que tu ets una amenaça per a tu mateix. Una conseqüència lògica d’aquesta tesis és que, com ell mateix explicita, has de buscar algú de fora que et proporcioni la seguretat necessària.

L’amenaça encarnada en un mateix. Un mateix com activador del mode amenaça. L’amenaça activada pel que s’és. El que ha de ser la base de seguretat es converteix, per art de màgia, en font de temor. Casa, la pròpia casa, deixa de ser el lloc d’empara per passar a ser un lloc a témer. Hi pot haver una missatge de negació més radical?

En qualsevol cas, és l’opinió d’algú. El que resulta de més calat, és que aquest home avui en dia és sant. És a dir, aquesta negació radical de l’ésser humà està beneïda i santificada. Això implica que està molt present, que té una poderosa dinàmica i que exerceix una forta pressió. D’acord, molt sovint de manera no tan descarnada, molt més subtil, però això encara resulta pitjor, perquè la converteix en quelcom de més difícil detecció. I no resulta gens difícil intuir que les derivades i conseqüències d’aquesta inversió de valors són d’una magnitud colossal.

El cel no és en el més enllà, és a dintre. El podem veure i sentir cada vegada que ens donem l’oportunitat d’estar oberts i serens, en la mirada de cada infant. I això no és una qüestió de fe, és una qüestió de fets.

Metàfores: Una eina pel canvi

Diccionari en mà, una metàfora consisteix en la substitució del sentit literal d'una paraula o expressió per un sentit figurat, tenint en compte algun tipus de semblança que es pot establir entre ambdós. "L'or dels seus cabells", "em vaig tirar a la piscina", "se li va encendre la bombeta", "aquell negoci va surar", "em vaig quedar en blanc", "en aquest moment estava en els núvols",,,, en són alguns exemples. De fet, es poden classificar les metàfores en diferents classes segons facin referència, per exemple, a característiques humanes, guerra o lluites, caminar o córrer, moviment, líquids, menjars, diners, roba, plantes, temps, llocs ...
El neurocientífic Vilayanur Ramachandran assenyala que "comprendre metàfores requereix l'habilitat d'extreure un comú denominador d'entitats superficialment diferents". L'ús de les metàfores és el que els antropòlegs anomenen un universal, és a dir, un comportament que s'observa en totes les cultures conegudes, i això normalment és un excel·lent indicador que la conducta en qüestió és molt útil. El seu ús és tan habitual i està tan automatitzat que la majoria de les vegades que les utilitzem, que solen ser moltes en la nostra comunicació diària, ho fem sense adonar-nos-en. En contextos tan diversos com debats polítics, escrits per a nens i adolescents, cròniques esportives o entrevistes psicoterapèutiques podem trobar metàfores de tota mena, algunes noves i algunes altres fossilitzades, entenent per aquestes últimes les que són tan tòpiques que no ens adonem ni que ho són. 
Les metàfores són maneres d'expressar-se fàcilment entenedores, concretes i gràfiques que ajuden a aclarir idees i sentiments i faciliten la comprensió del que volem dir, donat que permeten associar un contingut que pot presentar certa dificultat amb un altre conegut que, a més de ser més fàcil i familiar, és més essencial. Pel psicòleg Steven Pinker "mitjançant la metàfora transferim i transformem maneres de pensar que procedeixen d'accions molt concretes, com tirar aigua, llençar pedres o tancar un calaix; podem filtrar el seu contingut i usar-les com estructures abstractes per raonar sobre altres realitats", Amb el seu ús es fomenta la imaginació i la creativitat, són fàcils de recordar i permeten el contacte amb les emocions i faciliten la seva expressió. Amb elles el nostre discurs i el nostre pensament s'enriqueixen; . Alguns exemples al respecte serien "tirar aigua al vi", "tirar pedres contra la pròpia teulada", "passar pàgina" o "sortir de l'armari". Molts dels textos considerats com a grans referents i dipositaris de la saviesa les han utilitzat amb abundància i moltes de les reflexions dels grans pensadors i de les diferents cultures s'han escrit de manera metafòrica.
Les metàfores també estan associades al canvi psicològic. Es tracta d'una interessant forma de discurs que ha merescut l'atenció de la psicologia des de fa unes tres dècades. Aplicades al canvi psicològic, poden ser útils, per exemple, a l'hora de descriure el que passa ( "la vida em pesa", "estic caminant a les palpentes", "he caigut en un pou" ... ..), a l'hora de definir el que es vol ( "vull tallar cadenes", "m'agradaria canviar el xip", "ja és hora que tingui cura del meu jardí" ....), o també per sondejar com va el procés de canvi ( "ensopego moltes vegades però m'aixeco ","veig la llum al final del túnel "," estic tendint un pont sobre aigües turbulentes" ....).
Diferents models psicològics proposen explícita i obertament les metàfores com a eina de treball. Aquest és el cas, per exemple, de l'anomenada Teràpia d'Acceptació i Compromís. Una de les metàfores utilitzades des d'aquesta proposta i que recull un aspecte important de la mateixa, és l'anomenada metàfora de les arenes movedisses: 

Assumint que totes les metàfores poden tenir les seves limitacions, es pot comptar amb elles com un recurs útil per al canvi.

Respecte i autonomia

El respecte és una pedra angular de tota relació saludable. El diccionari de l’IEC el defineix com “consideració de l’excel·lència d’alguna persona o d’alguna cosa que ens porta a no faltar-li”. Significa valorar als altres, tenir en compte la seva dignitat. Des de l’assertivitat es recorda que el respecte és un dret que tots tenim pel fet de ser persones, sense que calgui haver de fer res per merèixer-lo. El professor John Gottman, investigador matrimonial i professor de la Universitat de Washington, prediu amb antelació quines parelles es separaran o quines continuaran juntes amb una precisió del 90 %, observant la forma en que es relacionen. Entre els aspectes que es fixa per fer aquestes prediccions hi ha les crítiques de la parella en lloc de reclam i mostres de menyspreu.

Ara bé, tot i saber-ne la importància, a vegades hi ha dificultats a l’hora de tractar a l’altre de manera respectuosa. I, de manera aparentment paradoxal, això pot passar més encara amb les persones més estimades i properes. Per què?

A vegades pot ser una qüestió d’abandonament, de deixadesa, en la línia del consabut “la confiança fa fàstic”. Altres vegades, és pot veure com una manifestació de frustració, com una resposta al fet que l’altre no està actuant a l’alçada de les nostres expectatives, com una manifestació de la nostra decepció.

Certament, els altres ens poden decebre, la qual cosa tampoc justifica que els tractem malament. Però quines són les nostres expectatives dipositades en l’altra persona? Què li demanem? És obvi que hi ha algunes peticions saludables i del tot raonables. Aquestes es poden complir o no, i després obrar en conseqüència. I tampoc aquí, en cas negatiu, cal fer-ho faltant al respecte. Però també pot passar en ocasions, que se li encomanin a l’altra persona funcions que no li pertoquen, com ara que faci de regulador dels nostres estats d’ànim, que ens calmi, que ens consoli, que ens protegeixi. La decepció i conseqüent pèrdua de respecte, vindria llavors com a resultat que l’altre no fa allò que no li pertoca.

A més incapacitat per cobrir les pròpies necessitats, més dependència, i per tant, més elevades expectatives i exigències fetes als altres, i per tant, més probabilitats que no es compleixin, i  per tant, més  probabilitats de sentir-se decebut, i per tant, més probabilitats de deixar de considerar a l’altre com quelcom valuós i que se li falti al respecte. Al final, el que pot estar passant, és que la persona estigui projectant en l’altre, la manca de respecte que ella no es té a si mateixa. 

El mite de desaprendre

En el marc de les moltes propostes que es fan per a la gestió personal, força sovint es parla de la necessitat de desaprendre. La idea va en la línia d’eliminar aquella informació errònia que haguem pogut aprendre en un moment donat per deixar-la així sense efecte. Però, és això possible?

Vegem-ho amb un exemple. Pots mirar la següent imatge uns segons o minuts i dir que hi veus.

Aquesta és una imatge del neuròleg i especialista en el camp de la percepció Richard Gregory, on s’hi pot veure un gos dàlmata. Si? A efectes del nostre tema però, l'important no és això, sinó el fet que un cop descoberta la figura ja no podem deixar de veure-la.

Només cal una mala experiència amb un aliment (malestar, vòmits, etc.) perquè l’apartem potser per sempre més de la nostra dieta. Aquesta vivència es pot recordar tota la vida, no s'oblida ... ni volent.

Podem haver viscut experiències desagradables en qualsevol altre àmbit que, en alguns casos, potser no ens disgustaria gens eliminar. Però la veritat és que això no és al nostre abast. No podem esborrar a voluntat la informació apresa, ja que encara que oblidem, no podem fer-ho de manera voluntària i selectiva.

Així doncs, si bé hi ha molts àmbits en la nostra vida on el fet d’eliminar és una estratègia possible i eficient, no passa el mateix quan ens referim als nostres propis continguts, al que hem après. De fet, passa just al contrari. Com més volem deixar de pensar en una cosa, més hi estem pensant. L’exemple típic és: “No pensis en un elefant de color rosa....”

L’expectativa de poder-se alliberar de determinats continguts i experiències a base de “desaprendre-les”, és un impossible. I les expectatives impossibles donen lloc a estrès i frustració. I també a una sensació d’incapacitat, perquè sembla que és per culpa d’una limitació nostra que no aconseguim l’objectiu perseguit. Tot plegat resulta debilitant i només fa que afegir més llenya al foc.

Si no ens podem desfer d’una informació vol dir que estem condemnats a viure sota el seu influx de per vida? La resposta és, no necessàriament.

Imaginem, per exemple, que de petits ens haguessin ensenyat a anar amb bicicleta a l'inrevés, d’esquena al manillar. Vol dir això que ja no podem anar mai més bé amb bicicleta? No. Una vegada reconegut l’error, podem fer un segon aprenentatge, ara correcte, que la manera adequada és posar-se de cara al manillar i dur a terme aquesta conducta, la qual cosa no vol dir però, que s’hagi esborrat el primer.

Imaginem ara, en aquest cas, que hem crescut en un entorn afectiu fred, on les manifestacions d’afecte eren escasses o poc explícites. La manera de no repetir aquest patró és “desaprenent-lo”? De nou no. Estem condemnats per això a repetir el patró? Tampoc necessàriament. Hi ha la possibilitat d’aprendre una nova manera de viure els nostres afectes i de dur-la a la pràctica.

Així doncs, el que si és a l’abast, és poder fer nous aprenentatges i implementar-los. La seva pràctica anirà augmentant la probabilitat que aquestes noves informacions siguin les predominants en la nostra experiència, “desplaçant” allò que vam aprendre en el seu dia i que ara, si és que algun cop ho va ser, ja no resulta útil pel nostre desenvolupament.

Egoisme ètic

Sovint la societat en la que vivim crea situacions de doble vincle, que ras i curt ve a ser que, facis el que facis, serà un error. S’estableixen uns marcs mentals i unes dicotomies basades en premisses falses dintre de les quals és impossible mantenir-se indemne.

En el tema que ens ocupa avui, si agafem el diccionari i busquem el mot egoisme, trobem la següent definició: “Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l’interès propi àdhuc en dany d’altri”.

Des de les cúpules ostentadores de poder, autèntiques màquines piconadores de crear desestabilitat, feblesa i  indefensió, s’han encarregat sistemàticament d’etiquetar, sense matisos, com egoista, qualsevol defensa dels interessos propis. El filòsof i teòleg Rafael Navarrete comenta al respecte: “Se nos ha educado para rechazar todo cuanto pueda parecer egoísmo, y cuando hemos querido tener en cuenta nuestras propias necesidades nos hemos sentido juzgados negativamente”.

L’escenari que es dibuixa doncs és que mirar per un mateix és sempre pecaminós, i d’aquí es desprèn que el seu oposat, és a dir, anteposar sempre els interessos dels altres als nostres, és virtuós. La virtut doncs recau en la negació i l’anul·lació. En el seu llibre Por a la llibertat, Erich Fromm escriu: “El supòsit implícit en el pensament de Luter i Calví, i també en el de Kant i Freud, és el següent: l'egoisme és idèntic a l'amor a si mateix. Estimar als altres és una virtut, estimar-se a si mateix, un pecat. A més, l'amor cap als altres i l'amor cap a si mateix s'exclouen mútuament”.

La negació a la qual fem referència aquí, seria una mena de despossessió, de pèrdua de contacte amb el millor d'un mateix. El resultat d'aquesta desconnexió i desorientació serien persones afeblides i empobrides, mancades i necessitades. Des d’aquest fil argumental, l'egoisme sorgiria justament del sacrifici d'un mateix, com un subproducte d’aquesta invalidació. Així doncs, de manera que pot semblar paradoxal, la negació d'un mateix podria donar lloc a l'egoisme. Aquesta pèrdua de contacte amb el millor de cada un, produeix persones que no disposen de la capacitat per autoregular-se i poder cobrir per si mateixes les seves necessitats bàsiques. Persones, en definitiva, que es troben en "números vermells". En aquest context, l'egoisme podria entendre’s com un recurs amb el qual intentar compensar aquest buit i aquesta incapacitat i poder així abastir aquestes necessitats, com un succedani davant aquest ésser desposseït. Com un fantasma famolenc.

Amb la seva lucidesa característica, Fromm comentava al respecte: "L'egoisme no és idèntic a l'amor a si mateix, sinó al seu oposat. L'egoisme és una forma de cobdícia. Com tota cobdícia, és insaciable i, per tant, mai pot arribar a una satisfacció real. És un pou sense fons que esgota l'individu en un esforç interminable per satisfer la necessitat sense arribar mai la satisfacció. L'observació atenta descobreix que si bé l'egoista mai deixa d'estar angoixadament preocupat de si mateix, es troba sempre insatisfet, inquiet, torturat per la por de no tenir prou, de perdre alguna cosa, de ser desposseït d'alguna cosa. Es consumeix d'enveja per tots aquells que aconsegueixen alguna cosa més. I si observem encara més de prop aquest procés, especialment la seva dinàmica inconscient, trobarem que l'egoista, en essència, no s’estima a si mateix sinó que es té una profunda aversió... Mentre a la superfície sembla que aquestes persones s'estimen molt, en realitat es tenen aversió, i el seu narcisisme -com l’egoisme- constitueix la sobrecompensació de la manca bàsica d'amor cap a si mateixos".

A falta de la seguretat genuïna, aquest tenir, actuaria com un apèndix, com una extensió, com un substitutori d’allò que és original. Vist així, aquest egoisme és reactiu, una defensa contra la sensació de vulnerabilitat, una necessitat de tenir que intenta compensar mancances del Ser.

És obvi que aquesta hipertrofia de mirar per un mateix és problemàtica, tan per la pròpia persona com per les altres. Com també ho és que això no invalida la saludable actitud de mirar pels propis interessos. La falsa controvèrsia creada entre l’egoisme i l’altruisme entès com a negació, ambdós perjudicials per l’estabilitat i la seguretat validant de la persona, queda curtcircuitada amb la acceptació de la natural defensa i estimació per un mateix, amb l’egoisme ètic. Integrar els interessos propis amb els del proïsme és un exercici de dialèctica, quelcom no contemplat per aquells que només se senten emparats sota els compliments de manaments, la conformitat acrítica i una cega obediència, el millor adob perquè l’egoisme no pari de rebrotar. 

I la caça de bruixes es manté.

Per molts avenços extraordinaris que hi hagin en ple S. XXI en diferents àrees del coneixement, és força evident que hi ha coses que continuen en el món de les tenebres. És el cas, al nostre entendre, de la sexualitat masculina. A l'home (sexe masculí) no se li ensenya a conèixer, regular ni  integrar la seva pròpia naturalesa sexual. El psicòleg John Gray assenyala al respecte que mentre que la dona va de l’amor al sexe, l’home va del sexe a l’amor. Una autèntica monstruositat atenent els cànons culturals dominants vigents, on el sexe, encara que ha millorat molt el seu estatus, continua estant en general més a la vora de les clavegueres que del cel. En aquest escenari és lògic que el seu natural desig aprengui a ser temut. Es tracta d'una força molt poderosa no controlada i, en l’essencial, censurada. És quelcom que mereix ser castigat. L’home s’ha de negar les seves pròpies tendències sexuals naturals perquè en el marc mental cultural actual són oficialment enteses com una depravació. És quelcom que ha d’amagar, de fingir. Però les hormones no es deixen enganyar tant fàcilment. En realitat no hi ha tal depravació. Aquesta és tan sols un espantall creat per ments depravades. No és, com diu la cançó, cap fera ferotge. Simplement és com és i necessita el seu espai i ser escoltada i compresa.

I, qui activa la sexualitat masculina? La dona. És evident que això, en si mateix, és el més natural, és el nostre disseny. Però es converteix en problema quan la sexualitat masculina s’ha convertit en problemàtica. I què vol dir problemàtica en aquest context? No acceptada tal com és, per tant, rebutjada, i en conseqüència, temuda, reprimida, castigada, no actualitzada. A partir d’aquí s’expliquen algunes coses.

Apareix llavors a escena un mecanisme de defensa clàssic, la projecció, mitjançant el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d'aquesta manera se'ls oculta a si mateix. La por a la pròpia sexualitat de l’home és projectada a la dona, la seva activadora. Es projecta en la dona la pròpia vivència de la sexualitat de l'home atemorit: un enemic amenaçador al qual cal domar, sotmetre, reprimir o anul·lar. Es més simple i menys amenaçador desplaçar l’agressió a l’altre. Buscar un culpable, algun boc expiatori. Les bruixes, per exemple. Així doncs, l’home castrat es converteix en castrador.

Com a exemple d’aquesta culpabilització de la dona pot valer recordar algunes expressions tan tronades com trillades que s’escolten en casos d’agressions sexuals, de l’estil “la dona el va provocar”, “alguna cosa haurà fet”, “si no s’hagués vestit d’aquella manera”....  Es tracta del fum que assenyala l’existència d’un foc profund que crema.

La tesis és doncs: un factor que està al darrere de l’opressió que l’home exerceix sobre la dona respon a que aquesta activa la seva pròpia sexualitat que ell tem, un temor que s’explica al seu torn pel rebuig cultural que pateix.

L’home deixarà de veure la dona com una amenaça quan deixi de témer allò que ella li desperta, la seva pròpia sexualitat. L’amenaça no és fora, és a dintre. I no és original, és inventada.

Davant d’aquests fets i realitats sol aparèixer l’estratègia juràssica de sempre d’apel·lar a les lleis, al codi penal, a la policia... Tancs i sentències per exterminar allò que fa pànic conèixer. Tampoc lliçons edulcorades dirigides als escolars que passen de puntetes per sobre dels fets que espanten serveixen absolutament de res. Cap modalitat que representi agafar el rave per les fulles pot aspirar a ser eficient.

Entenem com l’antídot el reconeixement i acceptació dels fets reals de la sexualitat masculina i la seva reivindicació. I la integració d’aquesta realitat en un context de maduresa i de victòria - victòria. Volem saber d’una vegada, sense enganys, com som? Estem disposat a assumir-ho? Posar el fets d’observació sobre la taula, mirar-los als ulls i parlar-ne. Només així entenem que aquest poderós factor mantenidor de la repressió exercida sobre la dona per part de l’home pot començar a ser desactivat. 

Universals: Una invitació a la tolerància

L'època de la globalització en què vivim ens posa, més que mai, en contacte amb moltes persones diferents dels llocs més diversos del planeta. Això ens permet fer evidents el gran nombre de diferències que hi ha entre les persones en funció del lloc d'origen i la cultura rebuda. Sens dubte, una extraordinària riquesa.

No falten persones però, que utilitzant el que els antropòlegs anomenarien un punt de vista etnocèntric, és a dir, el que col·loquialment podríem traduir per "creure’s el melic del món", col·loquen els seus costums, hàbits, arrels i tarannàs en primer lloc, desmereixent qualsevol altra opció, o encara pitjor, interpreten aquesta diversitat com una amenaça i fan d'aquestes diferències un motiu d'exclusió i conflicte.

D’una manera general, i en aquests casos particularment, pot ser interessant recordar que moltes d'aquestes diferències són més formals i d'aparença que de fons, i que darrere seu hi trobem l’existència dels anomenats UNIVERSALS, és a dir, qualitats, característiques i trets observats en totes, o gairebé totes , les cultures conegudes. Serien doncs alguna cosa així com les nostres arrels comunes, que poden manifestar-se en formes molt diferents. Entre els centenars d'universals coneguts i descrits trobem, per exemple, el ball, la classificació de colors, l'art, explicar contes, fer regals, determinades expressions facials de les emocions, celebrar festes, fer bromes, tenir cura dels fills, el concepte de futur, cantar, cuidar els malalts i ferits, la reciprocitat ....

Al fil de tot això, el neurocientífic Michael Gazzaniga assenyala. "Sembla que tots compartim les mateixes xarxes i sistemes morals, i que tots reaccionem de la mateixa manera davant les mateixes qüestions. Per tant, la diferència no rau en la conducta, sinó en les nostres teories sobre per què reaccionem com ho fem. La constatació que les teories són la font de tots els conflictes podria contribuir a la convivència pacífica dels individus que professen diversos sistemes de creences ".

En el marc del seu treball sobre Psicologia Positiva, el psicòleg Martin Seligman assenyala haver trobat sis virtuts observades en totes les grans religions i tradicions culturals. Després de revisar unes dues-centes propostes de virtuts que cobrien un període històric de més de tres mil anys i que abastaven tota la faç de la Terra, entre les quals s'incloïen, per exemple a Aristòtil, Plató, Confuci, el Talmud, Buda, Bushido (el codi dels samurais), Sant Tomàs d'Aquino i Sant Agustí, ell i els seus col·legues van observar que en gairebé totes aquestes tradicions es valoraven sis grans virtuts, a saber: Saviesa i coneixement, valor, espiritualitat i transcendència, amor i humanitat, justícia i temprança. Una altra aportació que demostra la presència d’importants denominadors comuns.

Els universals poden ser observats doncs com un punt de trobada i, des de la seva perspectiva, ens podem adonar que les nostres diferències són més aparents que radicals, i que és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Això ens pot ajudar a evitar-nos molts disgustos i conflictes innecessaris i a viure la diversitat com una oportunitat extraordinària de creixement i enriquiment personal, i també a gaudir d'una convivència integradora, respectuosa i pacífica. La proximitat pot ser un antídot enfront de la violència, atès que costa més atacar o agredir allò que sentim proper.

En l'essencial, tots som habitants del món, éssers humans, persones amb els mateixos drets i els mateixos deures.

Corrupció sense filtres.

L’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla va proposar una teoria sobre les lleis fonamentals de la estupidesa humana. 

D’ella se’n desprèn l’existència en el món de quatre tipus de persones en funció dels beneficis / perjudicis que es generen a si mateixes i/o als altres. Parla doncs, de persones intel·ligents, bondadoses (incautes), malvades i estúpides.

Una conclusió que es desprèn del treball de Cipolla és que les societats que generen mecanismes efectius per filtrar malvats i estúpids es poden desenvolupar, les altres NO.

Atesa la situació actual a l’Estat Espanyol de corrupció estructural i clientelar, és evident que no hi ha filtres, i que per tant, no hi ha possibilitat de desenvolupament.

La perversió es fa palesa de manera descarnada quan una màxima responsable del partit del govern en funcions declara amb solemnitat davant les càmeres de televisió que el fet que acabin de detenir un munt de gent del seu partit acusats de diferents tipus de delictes “demuestra que la justicia en España funciona”. Què importa? Si no hi ha cap mena de filtre i no passarà res que capgiri aquest estat nefast de la qüestió.

No, no hi ha possibilitat de desenvolupament de cap tipus en aquelles societats on els personatges tòxics i patògens s’han fet més poderosos que els propis sistemes de defensa socials. Aquest és un escenari de deriva sistemàtica on només les coses poden empitjorar si no si posa remei. Sense filtres ètics i capacitat de resposta la batalla està perduda. I aquesta és una tasca a endegar i una responsabilitat de tots. S’ha de començar a discernir de manera clara, nítida i inequívoca qui i què forma part del problema i qui i què forma part de la solució.

En una conferència recent, el Dr. Gabor Maté feia la següent aportació al respecte: “La gente en el poder, siento decirlo, muy a menudo son algunas de las personas más vacías en el mundo y no van a cambiar las cosas para nosotros. Tenemos que encontrar esa luz dentro de nosotros mismos, tenemos que encontrar la luz dentro de las comunidades y dentro de nuestra propia sabiduría y nuestra propia creatividad. No podemos esperar que la gente en el poder haga que las cosas sean mejor para nosotros, porque nunca lo van a hacer, no a menos que los forcemos”.
Ponerologia, o "estudio del mal", del grec poneros (el mal), és el nom donat pel psiquiatra polonès Andrzej Łobaczewski a un estudi interdisciplinari de les causes de períodes de injustícia social. En el seu llibre Political ponerology escrivia:

Estem avisats.

Perfeccionisme: Una solució imperfecta

Voler fer les coses el millor possible és quelcom que hom pot considerar natural, lògic, adequat, assenyat, lloable... Quan parlem de perfeccionisme però, fem referència a una altra cosa. El perfeccionisme es relaciona amb una sèrie de pensaments i comportaments associats a aconseguir unes metes massa elevades i poc realistes. És una actitud que, amb major o menor intensitat, es veu força sovint.

Una persona perfeccionista sol pensar coses com:
“Si alguna tasca no ha d’acabar estant «bé» (perfecta), millor no fer-la.”
“Haig de ser molt competent en tot.”
“Haig de trobar una solució perfecta per a cada problema”.
“No suporto que les coses no surtin com jo vull.”
“Per a mi és molt important el que els altres pensen de mi.”

Altrament, associades al perfeccionisme es solen veure molta culpa, molta vergonya, molta autocrítica, molta inseguretat.

Fins i tot, sabent que el perfeccionisme pot estar sent en si mateix una font de malestar, la persona perfeccionista pot seguir actuant de aquesta manera. Però… ¿per què?

Una manera d’entendre-ho és que la persona perfeccionista pot haver crescut en un entorn amb ACCEPTACIÓ CONDICIONAL. Un missatge central d’aquests ambients és: “T’estimo pel que fas, no pel que ets”.

Aleshores poden cristal·litzar idees de l'estil:

"Per a tu, mai vaig ser suficient".

"Per què no m’estimes? No veus què bé faig les coses?".

Podem dir que la persona ha entès i après que l’única manera de no ser rebutjat, i per tant de sobreviure, és no fallar en el compliment de las normes externes arbitràries. En aquest escenari, el perfeccionisme és un MITJÀ, un instrument per aconseguir l’acceptació. Es tracta doncs, d’una conducta simbòlica, és a dir, una cosa que ve a fer el paper o la funció d’una altra.

Es pretén obtenir amb la perfecció la necessitat de seguretat i amor.

Si bé el fi es totalment lícit, el perfeccionisme és, no obstant, una mala solució. Entre altres coses perquè:
+ Es tracta d’una expectativa impossible, donat que amb assumptes humans la perfecció no existeix. I les expectatives impossibles generen estrès i frustració.

+ Pot conduir a evitar tasques pel fet de la por a fracassar.

+ Es generador de cercles viciosos, com ara, per exemple, entre inseguretat i perfeccionisme, de manera que els components del cercle es van retroalimentant, augmentant cadascun d’ells cada vegada més a l’altre.

Des d’aquesta perspectiva, “l’exorcisme” del perfeccionisme és la PRÒPIA ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. La incondicionalitat deixa sense sentit al perfeccionisme, li treu la seva raó de ser, la seva funció. El converteix en innecessari.

L’acceptació incondicional NO ÉS una postura defensiva, ni narcisisme, ni autocondescendència… L’acceptació incondicional implica una confiança bàsica en un mateix fins i tot sabent que cometem errors i que tenim punts febles. Permetria dir: “Ja no faig les coses per a ser acceptat/a. Les faig per i des de la meva pròpia acceptació”.

Homofòbia: Per què?

Escoltant la ràdio no fa gaires dies, i arran d’un nova agressió a una persona justificada per motiu de la seva condició sexual, el conductor del programa es preguntava com, en ple segle XXI, podien seguir passant aquestes coses. Val a dir que una de les qüestions que porta implícita la pregunta és el ja tan gastat plantejament erroni que suposa que perquè la humanitat hagi avançat, certament, de manera extraordinària en determinats camps, això hagi de portar associat inevitablement que totes les nostres facetes s’hagin tingut de desenvolupar de la mateixa o similar manera. Això equivaldria a pensar que perquè algú ha aprés a tocar el piano això l’ha convertit també en millor nedador.

Una vegada admès que les diferents àrees del coneixement no tenen perquè avançar en paral·lel, un altre fet d’observació és que una de les àrees que va amb més retard és la de la nostra pròpia gestió personal, la del nostre propi coneixement i regulació.

La conjunció de molts i diferents motius pot explicar el perquè a dia d’avui l’assignatura de viure amb sentit, serenor, coratge i plenitud continua, molt sovint, sent una assignatura pendent, segueix sent una prova a superar.

Sigui com sigui, aquest dèficit és tradueix i evidencia amb l’existència de grans quantitats de malestar que troba nombroses i molt diverses maneres d’expressar-se, i l’homofòbia, entesa com una aversió a l’homosexualitat o a les persones homosexuals, pot ser una d’elles. Podem interpretar que estem davant d’una de les moltes manifestacions que té la infelicitat.

D’una manera genèrica, la persona agressora està en mode defensiu. En els fons, o sàpiga o no, en sigui conscient o no, se sent amenaçada, insegura, aïllada. Utilitza l’atac com a defensa. Aquesta posició defensiva es fa palesa en l’ús dels anomenats mecanismes de defensa que podem reconèixer darrere l’homofòbia, que serien, segons la teoria psicoanalítica, mètodes de protecció de l’ego per a reduir la ansietat. Els mecanismes de defensa s’han definit com mecanismes inconscients que tenen per finalitat minimitzar les conseqüències d’esdeveniments massa intensos. Un dels mecanismes de defensa utilitzats per la persona agressora és la projecció, amb el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d’aquesta forma se’ls oculta a si mateix. Per exemple, la persona agressora pot sentir menyspreu cap a si mateixa, però el projecte en forma de menyspreu cap els altres. Un altre és la racionalització, mitjançant el qual la persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable. En aquest cas, la persona podria dir coses com, per exemple, “l’agredeixo perquè s’ho busca”, “si fossin persones normals no els passaria res”, o “es tracta de gent depravada i per això reben el que es mereixen”.

Del que venim comentant se’n pot desprendre una qüestió essencial i que pot ajudar a donar un gir copernicà a la manera de viure situacions d’aquesta naturalesa: Davant una agressió de tipus psicològic el problema no és de la persona que és agredida, sinó de la persona que agredeix. L’agressivitat no és fortalesa, sinó debilitat. La mesura en que la persona homòfoba no deixa viure es pot llegir com directament proporcional a la mesura en la que ella no viu.

Anorèxia: El pànic a Ser (gros/grossa)

A cops de veritats, a cops de mentides

Argentina. A la matinada del 24 de març de 1976 tancs i tropes de l'exèrcit ocupen el casc cèntric de la capital federal. Un nou cop militar fa la seva entrada en la història d'aquest país. La intervenció militar era un final llargament anunciat. La dictadura militar que va governar el país entre 1976 i 1983 va comptar amb el decisiu suport dels grans grups econòmics nacionals i el finançament permanent dels grans bancs internacionals i els organismes internacionals de crèdit, com el Banc Mundial i el FMI.

La nova dictadura, batejada Procés de Reorganització Nacional, té la intenció de romandre en el poder per diversos anys. Les Forces Armades nomenen president provisional a Jorge Rafael Videla. Els comandants del cop prenen el poder amb una clara missió: eliminar tota forma de participació popular que s'oposi al projecte polític de les Forces Armades. El nou govern intervé ràdios, canals de televisió, sindicats i empreses estatals. Centenars de militants polítics, sindicalistes combatius, intel·lectuals i líders estudiantils són segrestats i enviats als més de tres-cents centres clandestins de detenció que funcionen al país. Es calcula que el número de desapareguts durant aquest període és d’uns 30.000.

Entre els terribles actes de terrorisme d’Estat perpetrats per la dictadura hi ha el robatori de nadons. L'ex subsecretari d'Estat del govern de Ronald Reagan, Eliot Abrams, va declarar davant la justícia argentina i va admetre que el govern d'Estats Units coneixia el pla de robatori sistemàtic de nadons que va implementar la dictadura. Va manifestar que el govern nord-americà tenia la informació que els repressors argentins no lliuraven als nadons als seus familiars perquè consideraven que eren comunistes i no eren aptes per a criar-los. Es considera que durant la dictadura argentina van ser robats almenys 400 nadons. El jutge Roberto Marquevich va ser el primer en parlar d’un pla sistemàtic d’apropiació de nens durant la dictadura.

Durant els primers mesos de la repressió, pares, mares, germans, esposes i esposos dels civils segrestats comencen a recórrer jutjats a la recerca d'informació. El 30 d'abril de 1977 un grup de mares de detinguts desapareguts comença a reunir-se davant de la Casa Rosada. Donat que les reunions públiques estan prohibides, les mares comencen a donar voltes al voltant de la plaça per no ser detingudes. Neixen així les marxes de mares de Plaza de Mayo. Amb el pas dels mesos i l'augment dels segrestos i desaparicions, altres grups de familiars comencen a organitzar-se. De forma paral·lela, associacions civils com el Centro de Estudios Legales y Sociales, la Asamblea Pemanente por los Derechos Humanos i el Servicio de Paz y Justicia comencen a pressionar al govern. De la unió d'aquests grups neix un nou moviment que en poc temps es converteix en una veritable força d'oposició a la Junta Militar, el Movimiento por los Derechos Humanos. Diversos membres d'aquest moviment recorreran el món denunciant el terror que es viu als centres clandestins de detenció i presentant llistats amb el nom, cognom i història de milers de desapareguts.

L’organització Abuelas de Plaza de Mayo segueix, desprès de quatre dècades. buscant als desapareguts. El Net 119 és el més recent argentí en descobrir la seva identitat verdadera.Un altre d’aquests nets és Victoria Montenegro. A través del seu dramàtic, esfereïdor i commovedor testimoni podem veure l’enorme complexitat de l’ésser humà, incloent, per exemple, els límits als que pot arribar la nostra conducta, tant en sentit negatiu com positiu, la immensa humanitat i la immensa inhumanitat de la que som capaços, l’extraordinària capacitat i facilitat que tenim per ésser programats, com les idees poden arribar a condicionar codis biològics essencials i com els codis biològics condicionen les idees i la conducta, la importància capital de posseir una identitat, la força de la veritat i la força de la mentida, fins a quin punt es pot arribar a viure totalment enganyat i manipulat, la resistència que es pot arribar a oposar a conèixer la veritat d’uns fets, la nostra extraordinària capacitat de resistir i de refer-nos. 

Intel·ligència: Singular o plural?

La intel·ligència es defineix de manera habitual com una capacitat mental molt general que fem servir habitualment per a raonar, resoldre problemes, aprendre i adaptar-nos. Sempre motiu de fascinació, per a la psicologia ha estat objecte d'estudi des que va fer la seva aparició com a ciència, allà per 1900. Els primers esforços es van concentrar a trobar estratègies per mesurar-la, sent Alfred Binet un dels pioners en aquesta tasca que va donar lloc posteriorment a l'aparició del famós quocient d'intel·ligència o QI, encara avui en ple ús, sorgint amb el temps diferents tipus de test per a la seva determinació. Més enllà de la mesura, altres investigadors s'han preocupat per conèixer altres aspectes de la intel·ligència, com la seva estructura o els seus processos, és a dir, com funciona. De tota aquesta tasca han sorgit molts coneixements, i amb ells diferents maneres d'entendre-la, amb teories i models dispars.

Un dels debats més punyents sorgits d'aquesta realitat complexa se centra al voltant d'una qüestió clau: Hem de parlar d'intel·ligència en singular o en plural?

Darrere d'aquesta polèmica es troben, d'una banda, una posició molt influent, defensada pels partidaris dels tests clàssics, que ha vingut considerant la intel·ligència com una capacitat única, estable i fortament determinada per l'herència. La pregunta essencial que intenta respondre aquesta forma d'entendre la intel·ligència és: Quant intel·ligent és vostè?

D'altra banda, trobem un altre punt de vista que adopta una visió pluralista i que descriu aquesta capacitat en termes d'un conjunt d'intel·ligències perfectament definides, considerant que la intel·ligència és quelcom que canvia i es desenvolupa en funció de les experiències, que és el resultat de la interacció entre els factors biològics i ambientals i que, per això, és educable, i que els cervells i les ments humans són entitats altament diferenciades que no casen fàcilment amb l'existència d'una intel·ligència definida pel QI. En aquest cas la pregunta essencial que s'intenta respondre és: De quina manera és vostè intel·ligent?

Si bé la llavor d'aquesta segona postura va ser sembrada fa ja moltes dècades, el seu principal valedor i impulsor actual és el psicòleg nord-americà Howard Gardner, que l’any 1983 va començar a donar a conèixer la seva teoria de les intel·ligències múltiples (IM).

Rebel·lant-se contra una concepció monolítica i estable de la intel·ligència, Gardner assenyala que ens trobem només davant dues alternatives possibles: o continuar amb les idees tradicionals de la intel·ligència i de com ha de ser mesurada o buscar un nou full de ruta per interpretar-la i desenvolupar-la.

A més de proposar l'existència de diferents tipus d'intel·ligència, la teoria de les IM assenyala que aquestes, encara que treballan sovint de manera conjunta, són independents entre si, podent-se donar el cas, per exemple, que una persona pugui ser molt competent fent càlculs matemàtics però en canvi tenir poca habilitat per fer amics, o que a una altra pugui tenir dificultats per expressar-se verbalment però ser una gran esportista, la qual cosa sembla inqüestionable observant el que passa en la realitat. També assenyala que els tests tradicionals només mesuren les intel·ligències verbal-lingüística i lògica-matemàtica, deixant de banda totes les altres capacitats i que, de fet, a l'escola i els diferents àmbits acadèmics es potencien gairebé de manera exclusiva aquests dos tipus d'intel·ligència , quedant la resta en un pla molt secundari.

A l'hora d'aprendre i d'ensenyar, el fet de concentrar-se de manera exclusiva, o gairebé, en les capacitats lingüístiques i lògiques es pot considerar un gran error que impedeix aprofitar al màxim les potencialitats de cada un, que condemna injustament al fracàs a molts nens i joves i que tanca la porta a habilitats i capacitats que són essencials tant per tenir èxit en el món com per a viure una vida feliç.

Davant d'aquest panorama limitant, estereotipat i frustrant, la teoria de les IM es presenta com una alenada d'aire fresc i proposa:

• Posar de relleu la variabilitat entre individus.
• Admetre, respectar, cuidar i desenvolupar les diferències.
• Canviar l'enfocament tradicional reduccionista centrat en el dèficit, en el que ens falta, per un altre més integrador centrat en el creixement i desenvolupament que faciliti descobrir i potenciar els punts forts de cada un.
• Fomentar un desenvolupament més holístic del cervell i una visió més harmònica i integradora de les capacitats personals.
• Centrar-se tant en el què s'aprèn com en el com s'aprèn.
• Estimular la curiositat.
• Potenciar la flexibilitat mental.
• Passar d'un paper passiu, reactiu i dependent en l'aprenentatge a un paper actiu, propositiu i autònom.
• Donar preferència a la comprensió davant la memorització mecànica de les dades.
• Ampliar la paleta dels coneixements bàsics per a la vida.
• Lluitar contra l'homogeneïtzació.
• Recuperar per al nostre benefici i reivindicar les intel·ligències marginades.
• Afavorir l'enriquiment personal.
• Estimular més la col·laboració i menys la competició.
• Facilitar l'adaptació de la persona al món.
• Democratitzar el saber.

La proposta de les IM és poderosa i implica també a les esferes emocional i motivacional, donat que porta implícit un missatge d'autoacceptació que contribueix a potenciar el propi autoconcepte i autoestima, i també una perspectiva d'augment d'expectatives, oportunitats i resultats que fomenta la motivació personal i la percepció de control.

L'objectiu últim és treure el màxim potencial de nosaltres mateixos a fi de poder gaudir d’una vida tan plena i significativa com sigui possible.

Síndrome d’Estocolm i infància en barrils de vinagre

El 23 d'agost de 1973, a Estocolm, capital de Suècia, va tenir lloc un atracament amb ostatges. Jan Erik Olsson, un presidiari de permís va entrar al banc Kreditbanken de Norrmalmstorg, al centre de la ciutat. En ser alertada la policia, dos oficials van arribar de forma gairebé immediata. L'atracador va ferir un d'ells i va manar al segon seure i cantar. Havia pres quatre ostatges i va exigir tres milions de corones sueques, un vehicle i dues armes. El govern es va veure obligat a col·laborar i li va concedir portar-hi a Clarck Olofsson, amic del delinqüent. Així van començar les negociacions entre l’atracador i la policia. Davant la sorpresa de tots, Kristin Ehnmark, una dels ostatges, no només mostrava la seva por a una actuació policial que acabés en tragèdia sinó que va arribar a resistir-se a la idea d'un possible rescat. Segons deia, se sentia segura.

Després de sis dies de retenció i amenaces per part del segrestador, del costat del qual es va posar Ehnmark, la policia va decidir actuar i es va produir la rendició. Ningú va resultar ferit. Durant tot el procés judicial, els segrestats es van mostrar reticents a testificar contra els que havien estat els seus captors i encara avui manifesten que se sentien més aterrits per la policia que pels lladres que els van retenir. El criminòleg Nils Bejerot encunyar poc després i a conseqüència d'aquell cas, el terme Síndrome d'Estocolm per referir-se a ostatges que senten aquest tipus d'identificació amb aquells que els capten.

En l’actualitat, els negociadors de la policia ja no veuen com inusual que es produeixi la síndrome d'Estocolm en situacions de segrest o abús. El vincle emocional amb el maltractador és en realitat una estratègia de supervivència per a víctimes d’abús i intimidació.

Com assenyala el psicòleg Joseph M. Carver, s'ha vist que quatre situacions o condicions estan presents i serveixen com a base del desenvolupament de la síndrome d'Estocolm.

1. La percepció d'una amenaça a la supervivència física o psicològica i la creença que l'abusador durà a terme l'amenaça.

2. La percepció de certa amabilitat de l'abusador cap a la víctima.

3. Absència d'un punt de vista diferent al de l'abusador.

4. La percepció de la incapacitat d'escapar de la situació.

Supervivència amenaçada, respostes amables per part dels cuidadors, absència d’un punt de vista diferent i incapacitat d’escapar, són condicions pròpies de l’escenari en el que es troba un infant respecte al seu entorn pròxim. Això pot explicar doncs també, perquè en situacions adverses, quan el nen o la nena es troben en un entorn hostil, en un barril de vinagre, no els queda més remei que adaptar-s’hi, defensant a qui els nega, fent-se pròpies faltes alienes i culpalitzant-se de la situació. Quelcom que es pot interioritzar i adoptar-se com a model intern, com a marc mental des del que un s’interpreta i es veu a si mateix.

Tenint doncs en compte les particulars circumstàncies en les que es troben els infants, cal extremar les precaucions per crear condicions en les que es trobin tolerats i regulats, tot recordant que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biopsicosocial.

D’aquesta manera es poden assentar les bases per evitar que un poble acabi abraçant führers o que la gent voti una i altra vegada a aquells polítics que els menystenen, enganyen i roben.

La mentida original

Sembrar la llavor del dubte i de la maldat des de bon començament és, en efecte, el pecat original. Aquesta premissa tòxica, tan errada com infundada i interessada, és la mare de tots el pecats.

En l’actualitat hi ha un ampli consens en reconèixer la importància que tenen els primers anys en la vida de la persona. Freud ja va assenyalar que el trauma durant el desenvolupament causa psicopatologia en la vida adulta. Però molts segles abans Pitàgores ja havia afirmat: “Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes”.

I és essencialment diferent començar amb una afirmació o amb una negació. El pediatra, psiquiatra i psicoanalista anglès Donald Winnicott deia que la mare suficientment bona -la que s'acomoda a les necessitats del nadó- és la que habilita el desenvolupament i la maduració de les potencialitats biològiques del nadó.

Des de la teoria del vincle es manté que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita el obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biosocial, cognitiva i psicosocial. La psicòloga i experta en el tema del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “Tots nosaltres desenvolupem millor les nostres capacitats, i ens sentim millor, quan tenim la certesa i la sort de poder comptar amb persones de confiança que acudiran incondicionalment a la nostra ajuda si sorgeixen dificultats. La necessitat d'aquesta base de seguretat i confiança forma part de la naturalesa social de l'ésser humà, i es fa especialment notòria durant les etapes i moments de la vida d'especial indefensió i vulnerabilitat. La primera infància és un d'aquests moments clau i els pares són els responsables de cobrir aquesta necessitat bàsica”. En essència, un cuidador adequat tolera al nen, col·laborant amb ell i acceptant-lo. A la vegada, és sensible a les seves necessitats i està accessible per a l’infant quan aquest el necessita. En definitiva, l’afirma en lloc de negar-lo.

El "verdader self" i el "fals self" són conceptes creats per Donald Winnicott per conceptualitzar dos desenvolupaments possibles del nadó. Es relacionen amb la possibilitat del nadó de tenir una vivència autèntica gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a les seves necessitats o l'opció més patològica en que és el nadó qui s'ha d'adaptar a l'ambient tenint en compte que aquest no ho fa amb ell , generant així una vida reactiva i no espontània. L'origen del self verdader és el gest espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el fals self, sempre reactiu, tindrà el seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare, sobretot si aquest és imprevisible. Quan en el marc dels intercanvis primerencs els interessos i necessitats i del cuidador predominen sistemàticament sobre els del cuidat, aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba, no té més remei que adaptar-s’hi. La factura que se n’ha de pagar és caríssima: la desconnexió amb un mateix.

Cada necessitat real de l’infant no atesa  o cada negació injusta va en la línia de la seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a l’auto-invalidació, que és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o assumpció com a pròpies de les característiques d'un entorn invalidant.

Alexander Sutherland Neill, educador progressista escocès, artífex i fundador de l’Escola de Summerhill veia l’enorme transcendència d’aquesta falla quan assenyalava: “El futur de la humanitat descansa en els nous pares. Si destrueixen la força vital dels seus fills per una autoritat arbitrària, el delicte, la guerra i la misèria seguiran florint”.

Potser doncs ha arribat l’hora de perdre la por i en un acte d’autoafirmació radical identificar, denunciar i contravenir tot allò que pugui fer olor a aquesta autoritat arbitrària, que tanta vida ja ha destruït.

La tirania de la normalitat (I)

Estandaritzats, formatejats i previsibles som més fàcils de controlar. L’homogeneïtat és més manejable que l’heterogeneïtat. I existeixen innumerables pressions per ser emmotllats.

El psicòleg Philip Zimbardo assenyala al respecte: “Vivim en institucions: la família, les escoles, els hospitals, l'exèrcit ... la policia ... i, en aquestes situacions, ningú et diu que facis res dolent, sinó que et diuen: «aquí tens les regles». T'assignen un rol: «el teu treball és fer això». Veus als altres fent-ho i vols agradar-los, així que comences a fer coses que potser no encaixin amb la teva moral, però que tothom fa”.

Amb tot, hi ha una cosa que el sistema mai no podrà engolir del tot: la nostra genuïna naturalesa.

El nen es mou, està viu.

Em fa por.

Medicalitzem-lo per calmar la meva por.

Estigues quiet!

Qui no ha rebut aquesta ordre de petit per part d’alguna figura adulta? Una, segurament, d’entre tantes i tantes. Una primera qüestió al respecte és: Aquestes ordres atenen a les necessitats de l’educador o de l’educat? Entenem aquesta com una qüestió cabdal, doncs permet definir de manera clara i inequívoca el que seria una educació limitadora i contrària al desenvolupament d’una educació que fomenta la confiança i la força genuïna de la persona, amb la immensa quantitat de derivades que això porta associat. I una segona qüestió: quantes vegades s’han rebut ordres que contravenen la construcció sòlida del nen?

Quan l’educació està presidida per normes, codis, pautes, esquemes, etc., que són aliens als interessos reals de l’infant, s’estan creant les condicions perquè es doni una desconnexió de les seves expressions genuïnes, de la seva pròpia condició, de la seva identitat, de la seva naturalesa.

Donat l’estat de dependència essencial que presideix les primeres etapes de la vida, per una lògica pròpia de la supervivència, el nen s’adapta, com pot, a les condicions de l’entorn que el sustenta. El rerefons últim és evitar ser rebutjat o abandonat. En joc hi ha la vida. Per tant, l’estratègia seria: si perquè m’acceptin m’haig de quedar quiet, em quedo quiet, per molt que això també em pugui limitar i resultar lesiu. Escull el mal menor, que no vol dir que sigui petit.

Què passa doncs quan missatges contraris al que convé s’han convertit en un codi de seguretat? La situació és que es pot haver incorporat una informació contrària als interessos del desenvolupament, el compliment de la qual, a la vegada, està associat a la seguretat.

O dit d’una altra manera: allò que condemna, per exemple una ordre d’ immobilització, és a la vegada una taula de salvació. O vist des de la perspectiva contrària, allò que resulta un comportament que salva en un context disfuncional, condemna a no poder ser o fer allò que convé. No és això, per exemple, el que passa en les dictadures?

Aquests codis de seguretat erronis s’interioritzen, s’automatitzen i es poden aplicar de manera no conscient, donant per una banda una seguretat defensiva, limitant per una altra, la plena expansió i la plenitud, que són justament elements bàsics per una seguretat validant. El concepte d’autoinvalidació, proposat per la psicòloga Marsha Linehan, fa referència al fet que una persona faci seves les característiques d’un entorn invalidant.

Aquests curtcircuits tenen conseqüències altament negatives, doncs debiliten i creen de fons una sensació de vulnerabilitat, de desconfiança, d’indefensió, de bloqueig, quelcom incompatible amb la seguretat basada en la pròpia confiança incondicional i la força, que tan necessària resulta per fer front als desafiaments de tota mena que la vida planteja i que és la plataforma des d'on es pot desenvolupar tot el potencial de la persona..

Economia de l'atenció

Ens movem per la vida percebent només una part ínfima de la mateixa. La realitat sempre supera la nostra capacitat d'atenció. Per tant, ens agradi o no, siguem conscients d'això o no, actuem seleccionant estímuls. L'atenció ha estat definida sovint com un focus que només permet captar una part limitada de tota la realitat estimular. Allò al que prestem més atenció es torna rellevant, visible, però això significa també que allò al que no es presta atenció queda a la foscor. El fet de prestar atenció a alguna cosa farà que altres aspectes de la realitat se suprimeixin. Això és d'una importància cabdal, ja que la nostra experiència depèn del que atenguem, i els nostres records també. Si llegint aquest text, en un moment donat, sona el telèfon, o experimentem un fort picor a la cama, o ens recordem que tenim alguna cosa al forn, en aquest precís instant, la nostra atenció es dirigirà a qualsevol d'aquestes fonts d 'informació i deixarem d'atendre al que estem llegint.Moment a moment atenem de manera conscient a una sola cosa diferent. I després d'aquesta, una altra, i així successivament, de manera incessant, al llarg de tot el temps de vigília. En estudis de psicofisiologia es posa clarament de manifest que no es pot ser conscient de dues coses diferents al mateix temps. Això es fa evident amb les anomenades "figures ambigües", figures o dibuixos construïts de tal manera que, segons es focalitzi l'atenció, es poden veure dues coses diferents, però alternativament, i mai al mateix temps.

                                                                 

                                                     Què veus aquí?

L'abast que aquesta limitació de l'atenció té en les nostres vides pot anar des del més prosaic al més transcendent i és el que justifica la necessitat d'economitzar aquest recurs. Per posar un exemple, la prohibició de parlar pel telèfon mòbil mentre conduïm troba la seva raó última en la nostra limitada capacitat d'atenció: tot el temps que estiguem atenent al mòbil deixem d'atendre la carretera ia la nostra conducció.Això també té un poderós impacte en clau d'experiència personal. Així, per exemple, una mateixa escena, un mateix fet, pot ser vist de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una mateixa situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-lo a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i errors o a les nostres capacitats i encerts.
Així doncs, l'escenari en el qual ens situen aquests fets és nítid: la gestió de l'atenció té decisives implicacions.