Sembrar la llavor del dubte i de la maldat des de
bon començament és, en efecte, el pecat original. Aquesta premissa tòxica, tan
errada com infundada i interessada, és la mare de tots el pecats.
En l’actualitat hi ha un ampli consens en
reconèixer la importància que tenen els primers anys en la vida de la persona. Freud
ja va assenyalar que el trauma durant el desenvolupament causa psicopatologia
en la vida adulta. Però molts segles abans Pitàgores ja havia afirmat: “Eduqueu
als nens i no serà necessari castigar als homes”.
I és essencialment diferent començar amb una
afirmació o amb una negació. El pediatra, psiquiatra i psicoanalista anglès
Donald Winnicott deia que la mare suficientment bona -la que s'acomoda a les
necessitats del nadó- és la que habilita el desenvolupament i la maduració de
les potencialitats biològiques del nadó.
Des de la teoria del vincle es manté que una
sòlida base afectiva durant la infància possibilita el obrir-se al món físic i
social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada
evolució biosocial, cognitiva i psicosocial. La psicòloga i experta en el tema
del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “Tots nosaltres
desenvolupem millor les nostres capacitats, i ens sentim millor, quan tenim la
certesa i la sort de poder comptar amb persones de confiança que acudiran
incondicionalment a la nostra ajuda si sorgeixen dificultats. La necessitat
d'aquesta base de seguretat i confiança forma part de la naturalesa social de
l'ésser humà, i es fa especialment notòria durant les etapes i moments de la
vida d'especial indefensió i vulnerabilitat. La primera infància és un
d'aquests moments clau i els pares són els responsables de cobrir aquesta
necessitat bàsica”. En essència, un cuidador adequat tolera al nen,
col·laborant amb ell i acceptant-lo. A la vegada, és sensible a les seves
necessitats i està accessible per a l’infant quan aquest el necessita. En
definitiva, l’afirma en lloc de negar-lo.
El "verdader self" i el "fals
self" són conceptes creats per Donald Winnicott per conceptualitzar dos
desenvolupaments possibles del nadó. Es relacionen amb la possibilitat del nadó
de tenir una vivència autèntica gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a
les seves necessitats o l'opció més patològica en que és el nadó qui s'ha
d'adaptar a l'ambient tenint en compte que aquest no ho fa amb ell , generant
així una vida reactiva i no espontània. L'origen del self verdader és el gest
espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el fals self, sempre
reactiu, tindrà el seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare,
sobretot si aquest és imprevisible. Quan en el marc dels intercanvis primerencs
els interessos i necessitats i del cuidador predominen sistemàticament sobre
els del cuidat, aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba,
no té més remei que adaptar-s’hi. La factura que se n’ha de pagar és caríssima:
la desconnexió amb un mateix.
Cada necessitat real de l’infant no atesa o cada negació injusta va en la línia de la
seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a l’auto-invalidació, que
és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o assumpció com a pròpies de
les característiques d'un entorn invalidant.
Alexander Sutherland Neill, educador progressista
escocès, artífex i fundador de l’Escola de Summerhill veia l’enorme transcendència
d’aquesta falla quan assenyalava: “El futur de la humanitat descansa en els
nous pares. Si destrueixen la força vital dels seus fills per una autoritat
arbitrària, el delicte, la guerra i la misèria seguiran florint”.
Potser doncs ha arribat l’hora de perdre la por i
en un acte d’autoafirmació radical identificar, denunciar i contravenir tot allò que
pugui fer olor a aquesta autoritat arbitrària, que tanta vida ja ha destruït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada