El mite de desaprendre

En el marc de les moltes propostes que es fan per a la gestió personal, força sovint es parla de la necessitat de desaprendre. La idea va en la línia d’eliminar aquella informació errònia que haguem pogut aprendre en un moment donat per deixar-la així sense efecte. Però, és això possible?

Vegem-ho amb un exemple. Pots mirar la següent imatge uns segons o minuts i dir que hi veus.

Aquesta és una imatge del neuròleg i especialista en el camp de la percepció Richard Gregory, on s’hi pot veure un gos dàlmata. Si? A efectes del nostre tema però, l'important no és això, sinó el fet que un cop descoberta la figura ja no podem deixar de veure-la.

Només cal una mala experiència amb un aliment (malestar, vòmits, etc.) perquè l’apartem potser per sempre més de la nostra dieta. Aquesta vivència es pot recordar tota la vida, no s'oblida ... ni volent.

Podem haver viscut experiències desagradables en qualsevol altre àmbit que, en alguns casos, potser no ens disgustaria gens eliminar. Però la veritat és que això no és al nostre abast. No podem esborrar a voluntat la informació apresa, ja que encara que oblidem, no podem fer-ho de manera voluntària i selectiva.

Així doncs, si bé hi ha molts àmbits en la nostra vida on el fet d’eliminar és una estratègia possible i eficient, no passa el mateix quan ens referim als nostres propis continguts, al que hem après. De fet, passa just al contrari. Com més volem deixar de pensar en una cosa, més hi estem pensant. L’exemple típic és: “No pensis en un elefant de color rosa....”

L’expectativa de poder-se alliberar de determinats continguts i experiències a base de “desaprendre-les”, és un impossible. I les expectatives impossibles donen lloc a estrès i frustració. I també a una sensació d’incapacitat, perquè sembla que és per culpa d’una limitació nostra que no aconseguim l’objectiu perseguit. Tot plegat resulta debilitant i només fa que afegir més llenya al foc.

Si no ens podem desfer d’una informació vol dir que estem condemnats a viure sota el seu influx de per vida? La resposta és, no necessàriament.

Imaginem, per exemple, que de petits ens haguessin ensenyat a anar amb bicicleta a l'inrevés, d’esquena al manillar. Vol dir això que ja no podem anar mai més bé amb bicicleta? No. Una vegada reconegut l’error, podem fer un segon aprenentatge, ara correcte, que la manera adequada és posar-se de cara al manillar i dur a terme aquesta conducta, la qual cosa no vol dir però, que s’hagi esborrat el primer.

Imaginem ara, en aquest cas, que hem crescut en un entorn afectiu fred, on les manifestacions d’afecte eren escasses o poc explícites. La manera de no repetir aquest patró és “desaprenent-lo”? De nou no. Estem condemnats per això a repetir el patró? Tampoc necessàriament. Hi ha la possibilitat d’aprendre una nova manera de viure els nostres afectes i de dur-la a la pràctica.

Així doncs, el que si és a l’abast, és poder fer nous aprenentatges i implementar-los. La seva pràctica anirà augmentant la probabilitat que aquestes noves informacions siguin les predominants en la nostra experiència, “desplaçant” allò que vam aprendre en el seu dia i que ara, si és que algun cop ho va ser, ja no resulta útil pel nostre desenvolupament.