Educació: Mirades crítiques (I)

Els nens són el present i el futur. Per la seva pròpia naturalesa estan totalment exposats a l'entorn en què viuen. Moltes veus han reclamat i reclamen canvis radicals urgents en l'educació parental i escolar que permetin als nens mantenir-se en el seu eix i els ajudin al seu ple, íntegre i harmònic desenvolupament, cosa que ara està de forma generalitzada molt lluny d'ocórrer. Una assignatura vital pendent del món dels adults.

Educació: Una crítica radical

Mentre els posicionaments oficials continuen entretinguts amb qüestions com si s’han de fer més o menys deures, si convenen tantes o quantes hores d’activitats extraescolars, el sexisme en les joguines o en penjar als nens diferents tipus d’etiquetes diagnòstiques, hi ha veus que, des de fa temps, plantegen la necessitat de canviar de manera radical la manera normativa d’entendre l’educació. Aquest és el cas del psiquiatra xilè Claudio Naranjo.  Considerat pioner en el seu treball experimental i teòric com integrador de la psicoteràpia i les tradicions espirituals, des de finals dels anys 90 ha participat en un gran nombre de conferències d'educació i ha procurat influir en la transformació del sistema educatiu a diversos països, mogut per la convicció que res és més esperançador en termes d'evolució social que el cultiu de la saviesa individual, la compassió i la llibertat.

La seva crítica a l’educació no només fa referència a l’àmbit escolar, sinó també a la que proporcionen els pares als seus fills com a corretja de transmissió d’una manera de fer i d’uns valors propis d’una societat pertorbada. Naranjo diu en aquest sentit: “Es la educación desde donde se inocula la conciencia vieja. La educación está sirviendo para la perpetuación de una manera de pensar, de una manera de ser que ya nos es obsoleta y destructiva”. Amb les seves formes amables i la seva veu suau afirma: “… la educación no está al servicio de la evolución humana sino de la producción o más bien de la socialización. Esta educación sirve para domesticar a la gente de generación en generación…”. I afegeix: “Se quiere usar la educación como una manera de meter en la cabeza de la gente una manera de ver las cosas que le conviene al sistema, a la burocracia. Nuestra mayor necesidad es la de una educación para evolucionar, para que la gente sea lo que podría ser”.

Per a Naranjo, “la educación actual cuenta con una agenda implícita que requiere que los niños sean igualitos a los papás, cuando los papás son el problema”.  “Hay un énfasis en la crianza en la domesticación. Después de que aprendimos a domesticar a los animales empezamos a domesticar a nuestros hijos. Somos una especie autodomesticada, autodomesticante. Y no nos damos cuenta en la medida en cuan violento es este proceso…..”. “Al niño se lo rodea de no, no, no, no, no, se le enseña a no seguir sus impulsos, no seguir lo que Freud llamaba el principio del placer. Al niño se le enseña a que el principio de realidad debe venir antes que el principio del placer. Hay una acusación de que el placer es malo, es criminal, que hay que sacarse de adentro”. Com a resultat de l’estat de la qüestió, en la seva opinió, “las necesidades de los niños son tan profundamente negadas o postergadas que los niños tienen que olvidarse de sí mismos. Los niños tienen que volverse ascéticos prematuramente, tienen que no saber de su propia hambre…”.

“En lugar de una educación para la información, se necesitaría una educación que se ocupe del aspecto emocional y una educación de la mente profunda”. “La información abunda. Lo que necesitamos es el cariño, lo que necesitamos es la libertad”. “Actualmente se reprime a los hijos de generación en generación… y es una gran pérdida para el mundo toda esa energía creativa de los niños. Tal vez la solución al mundo sería muy fácil si simplemente dejamos que se desarrollen las mentes de los niños de otra manera para tener una generación no sólo más feliz que la nuestra, una generación más sabia que la nuestra y más benévola que la nuestra”. 

La seva proposta doncs posa l’accent en la prevenció: “Yo mantengo que el cambio es a través de la consciencia, otra manera de ver, otra manera de sentir, otra manera de comprender, otra manera de Ser, y que la educación es la principal manera cómo podríamos inyectar eso en la humanidad en forma masiva. No más educación de la que hay sino… una educación para trascender la mente patriarcal”. Però, al seu parer, no serà fàcil un canvi en aquesta direcció: “La sociedad está muy mal y tendría que evolucionar para que se resuelva la crisis social multifacética. La conciencia es nuestra esperanza. Pero parece que la conciencia va a tener que meterse en el mundo no por la institución ya establecida de la educación. Yo estoy hace tiempo tratando de cambiar la educación y no tengo mucho optimismo a estas alturas de que sea cambiable porque la burocracia educacional es muy inerte”.

Una part molt important del seu treball s’ha dedicat a crear un model de formació per educadors per ajudar a capacitar-los a poder acompanyar millor el procés de desenvolupament propi del nen.  En les seves paraules: “Y cuánto no convendría a nuestros futuros educadores comprender que la salud, como la libertad misma, no es tanto algo que se adquiere, sino algo a lo que se llega dejando atrás una prisión en la cual se ha crecido y no se sabe siquiera que se habita hasta que no se emprende la aventura del autoconocimiento y se llega a asomar más allá de sus paredes”.

A la pregunta, de quina manera podem actuar des de la família, Naranjo respón: “Lo máximo que pueden hacer los padres por sus hijos es ocuparse de su propio desarrollo personal. Que el padre y la madre se desarrollen como personas y sean el ejemplo”.

Continguts del proper curs 

"ACCEDINT A L'AUTO - CONFIANÇA":

Patriarcat: Un marc social i cultural per descriure on som.
La importància dels primers anys.
La qüestió del vincle.
El trauma invisible.
Viure a la defensiva
Manifestacions habituals de desestabilització i desconnexió.
Una puntada al tronc
Empoderament i reconnexió
Retorn a casa.

Sessions: els dimarts de 19,15 a 20,45 h.

Número de sessions: 8

Total hores: 12

Data inici: Dimarts 17 de gener.

Data finalització: Dimarts 7 de març.

Lloc: Associació Nou Horitzó.  Carrer de l'Art, 18, 08041

(Metro Maragall línies 4 i 5)

Matrícula: 35 €.

Més informació: e-mail: fjfllb@gmail.com

En cas d'estar interessats/des es prega confirmació de l'assistència donat que l'aforament és limitat.

Profecies auto – complertes

Si anem a una reunió i pensem que anirà malament, és probable que vagi malament. Però no per cap avatar màgic, ni cap llei secreta, sinó perquè aquesta posició de partida farà que actuem en conseqüència, Per tant, per exemple, la nostra expressió corporal expressarà el nostre temor, la nostra mirada serà esquiva, la nostra postura encongida, la nostra veu trèmula.... I això, com és obvi, serà captat per les altres persones que, molt probablement actuaran en conseqüència. I si és així, la reunió pot, efectivament, acabar anant malament... i la profecia s’haurà complert. De la mateixa manera, si a l’hora de preparar un treball comencen a pensar que no som capaços, que no ens en sortirem, que ho farem malament i que ens rebutjaran la feina, és molt probable que la mateixa ansietat no ens permeti desenvolupar tot el nostre potencial, que no acabem fent les coses tan bé com sabem, que cometem errors i que, finalment, la nostra tasca no sigui del grat dels altres. I l’experiència d’aquest rebuig confirmarà, al seu torn, la premissa inicial. La profecia doncs, de nou, s’haurà complert.

Va ser el sociòleg Robert K. Merton qui va encunyar l'expressió "profecia auto – complerta" i va formalitzar la seva estructura i conseqüències. En el seu llibre Teoria Social i Estructura Social, Merton va definir una profecia auto - complerta de la següent manera: “Una profecia auto - complerta és una falsa definició d'una situació o persona que evoca un nou comportament, el qual fa que la falsa concepció es faci verdadera. Aquesta validesa enganyosa perpetua l'error. El posseïdor de la falsa creença percebrà el curs dels esdeveniments com una prova que tenia raó des del principi”. Per al psicòleg Giorgio Nardone, “una profecia que s'autorealitza és una suposició que, pel sol fet d'haver estat formulada, realitza l'esdeveniment previst, esperat o predit, confirmant d'aquesta manera la pròpia veracitat. És un productor de realitats”.

És important doncs retenir que el compliment de la profecia no és a causa de cap mena de procés màgic, sinó pel fet que posa en marxa maneres d’actuar que van en la línea de confirmar allò que es planteja de bon començament. No és cap miracle, sinó la creació de condicions que augmenta les probabilitats del fet. Per tant, això no vol dir que si, per exemple,  pensem que plourà, plogui, que si pensem que algú li passarà alguna cosa, li passi, o que si pensem que ens tocarà la loteria, ens tocarà. Perquè hi ha coses sobre les quals la nostra influència, molt probablement, és zero, tot i que això és objecte d’un acalorat debat, però en qualsevol cas ja no pertany al tema que ens ocupa.  

Les profecies auto - complertes es poden donar amb coses molt quotidianes i prosaiques, però també amb coses de molta importància i transcendència. Imaginem, per exemple, que una persona parteixi de la premissa que es poc valuosa. Si es comporta de manera congruent amb aquesta idea pot anar recollint experiències que vagin reforçant aquest punt de vista. D’aquesta manera doncs, les pròpies conductes es comporten com un factor mantenidor del problema, que li pot crear importants dificultats i limitacions en la seva vida.

Tots els àmbits de la nostra vida són susceptibles de poder quedar sota els efectes de les profecies auto – complertes. La salut també. Si pensem que ens pot fer mal el cap, potser ens comencem a posar tensos i sigui aquesta tensió la que acabi, en efecte, donant-nos mal de cap. Si pensem que la propera nit ens costarà dormir, pot ser que aquesta informació ens alteri i activi, i llavors serà aquesta pròpia activació la que dificultarà que ens adormim i puguem patir insomni. Si pensem que tenim mala memòria i aquesta possibilitat ens atabala, això es pot traduir en una disminució dels recursos efectius disponibles i, per tant, en la comissió de més errades, la qual cosa anirà en la línea de reforçar el punt de partida inicial. Si a una persona li diuen que té una depressió pot ser que això la indueixi a tenir més comportaments que estiguin en consonància amb aquesta condició i que això acabi per confirmar el diagnòstic. En l’àmbit de les relacions, també poden tenir un gran impacte. Si, per exemple, comencen a pensar que la relació amb la parella no va bé i es pot trencar pot passar que comencem a adoptar maneres pròpies de funcionar que siguin congruents amb això, i d’aquesta manera facilitem la ruptura. I fins i tot poden acabar sent particularment pernicioses en el cas que es facin amb mala intenció. Per exemple, en el maltractament psicològic es fàcil que les trobem presents. Un “no serveixes per res” es pot traduir, en cas de ser cregut, en errors de tota mena que acabin convertint la persona agredida en més i més vulnerable. I també podem observar la seva presència en l’educació i el desenvolupament. Si quan un nen està jugant al parc amb les atraccions li diem que caurà, aquesta advertència pot desestabilitzar-lo i augmentar les probabilitats que acabi caient. No cal dir que una repetició sistemàtica d’això pot acabar sent extremadament limitant.

Així doncs, donada la facilitat amb la que es poden presentar i el seu poderós efecte potencial, cal tenir molt en compte aquest mecanisme. És important no perdre de vista que estem parlant d’una profecia, concepte que fa referència a quelcom que hom prediu.

Encara que el més habitual és que el concepte de les profecies auto - complertes s’apliqui, seguint l’esperit de la pròpia definició original, a situacions de to negatiu, problemàtiques, val a dir també, però, que el mateix mecanisme, la seva mateixa lògica, funcionen aplicats en sentit positiu. Això és doncs molt important perquè poden ser utilitzades com un recurs poderós perquè augmentin les probabilitats que succeeixin aquelles coses que ens convenen.  Si, per exemple, ens diem que “tot anirà bé”, això ens pot ajudar a tranquil·litzar-nos i a afavorir que, efectivament, tot acabi anant bé. La psiquiatra Susan Vaughan comenta al respecte: “L’optimisme és como una profecia que es compleix per si mateixa. Les persones optimistes presagien que assoliran allò que desitgen, perseveren, i la gent respon bé al seu entusiasme. Aquesta actitud els dóna avantatge en el camp de la salut, de l’amor, del treball i del joc, la qual cosa, al seu torn, revalida la seva predicció optimista”. Per la seva banda, en una de les seves agudes observacions i indicacions deia William James: “El camí voluntari i sobirà cap a l'alegria, si perdem l'alegria, consisteix a procedir amb alegria, actuar i parlar amb alegria, com si aquesta alegria estigués ja amb nosaltres”.

Nit de pau i en pau.

Tant de bo n'hi hagin moltes....

i també dies.

Carn de secta

Les sectes, segons el diccionari, són doctrines religioses o ideològiques que s’aparten d’allò que es considera ortodox. També es defineixen com a comunitats tancades que promouen, o aparenten promoure, fins de caràcter espiritual i en les que els mestres exerceixen un poder absolut sobre els adeptes.

Les sectes han sigut i són un fenomen social de gran calat. Es calcula que, en l’actualitat, unes 55.000 persones estan afectades directament pel centenar de sectes que estan operatives a Catalunya.

Sovint es pensa que l’única manera d’entrar en contacte amb les sectes és apropant-se a àmbits i personatges estrafolaris i marginals, però en realitat es camuflen en sectors d’activitat tan populars avui en dia com el coaching, la salut, el creixement personal o el món de l’oci i dels negocis. Ens podem trobar captadors de sectes en els llocs més insospitats. Els gurus i membres no van vestits amb túniques o rapats al zero amb la cara pintada, parlant de la fi del món o de comunicacions amb extraterrestres o amb el més enllà. Poden anar, i van, amb una imatge molt normativa i cuidada, vestint i parlant de manera molt acurada de temes que interessen a tothom, i poden presentar les seves activitats en qualsevol lloc, amb el suport no poques vegades de personatges públics o famosos. Actuen doncs de manera molt camaleònica, adoptant la forma necessària per poder accedir allà on es troba la gent i els potencials acòlits, i es per això que la seva detecció no resulta sovint gens fàcil, infiltrant-se a mode de virus patogen en tantes estructures, grups i organitzacions com poden. El que no canvia és el seu objectiu final: controlar i manipular les ments en benefici propi.

Però, tothom està en el mateix risc de ser abduït per una secta? Hi ha algú lliure de risc? En qüestió de sectes, existeix el risc zero? Certament, en un moment i en unes circumstàncies donades, pot haver-hi molta gent que pensi: “a mi això no em passarà mai”. Però per experiència sabem que la vida dóna moltes voltes i, situats davant d’adversitats i moments de dificultat, ens tornem més vulnerables i fàcils de manipular, i qui sap si en carn de secta. Les sectes viuen dels moments difícils de les persones. Ningú que estigui estable es deixa engalipar pels seus cants de sirena.

S’han fet intents d’identificar quins trets poden estar associats al risc d’entrar a formar part d’una secta. En el seu llibre El lavado de cerebro, el psicòleg Álvaro Rodríguez proposa diferents factors de vulnerabilitat de la persona: el període d’adolescència – joventut, alguns trets de personalitat, dificultats d’adaptació social, el desig d’aprofundiment espiritual, un sistema familiar disfuncional. I més en concret, dintre dels trets de personalitat cita: angoixa, tendència a la depressió, tendència a la soledat, immaduresa afectiva, dependència, baixa autoestima, confusió, inseguretat, credulitat, idealisme ingenu, dificultat en la comunicació i baixa tolerància a l'ambigüitat.

Més enllà de si són trets més o menys estables en el funcionament de la persona, el cert que tots ells fan referència a estar experimentant dificultats. I és en aquests moments on la màscara de la secta pot resultar molt temptadora i atractiva. Les sectes venen a tapar forats. Es presenten com una possibilitat de plataforma segura, com una taula de salvació per persones que es troben transitant per moments de crisi. Per tant, aquesta és una situació de risc, i ho és potencialment per a tothom. Com ens sentiríem si en un incendi ens tendissin una escala per fugir del foc, o si en un naufragi ens tendissin una mà que ens tragués de l'aigua?

Tot pot començar de manera tan simple i innocent com una convidada a menjar un plat d’arròs, una conferència, una classe de qualsevol activitat atractiva o una xerrada profunda amb algú. És evident que no volem convidar aquí a desconfiar de tot i de tothom, ans tot el contrari, però si recordar que no tothom sempre va amb bones intencions.

Encara que les sectes es presentin com una solució, en realitat són un camí cap a l’abisme. Allà no hi trobarem mai res que vagi en favor de la reconnexió i l’empoderament personal. En una secta no hi ha cabuda per coses com el pensament crític, l’escepticisme sa, el pensament dialèctic, la flexibilitat, els matisos, la proactivitat, l’assertivitat, l’autonomia, la connexió amb el món interior real.... És una proposta de contracció que fa pressió de manera deliberada, sistemàtica i organitzada en la direcció de la pèrdua del contacte amb un mateix. El ventall de tècniques utilitzades és ampli i sofisticat, entre elles, aïllament, creació d’incertesa, creació de muntanyes russes emocionals, debilitament físic, canvis en el llenguatge, repetició i control  d’informació, foment de la dependència, culpabilització, por, mentides.... En nom del millor s’invoca el pitjor.

Encara que en moments puntuals pugui semblar el contrari, la tendència és que la persona inexorablement es vagi debilitant, cosa que al seu torn li va dificultant cada vegada més la possibilitat de sortir-ne, creant així un espiral descendent. Les sectes fan una proposta per sortir del foc, el problema és que, al ser falsa, amb elles es cau a les brases. El seu antídot és mantenir-se alineat en el propi eix.

Malgrat tot, avancem....

AMB LA BOCA TANCADA

Lletra Fèlix Cucurull

Música Ramon Muntaner

A l'extrem, a la dreta

Estem assistint a l’accés al poder per vies democràtiques de plantejaments que estan associats  o són propis de l’extrema dreta. Demanada la seva opinió, molta gent opta per donar el seu vot a persones que sense cap mena de dissimulació es situen en aquest espectre ideològic, podent tenir aquí el mot espectre més d’un sentit. Es parla de conservadurisme, entenc que és contracció, por. Una resposta de defensa. I si hi ha resposta de defensa és que hi ha percepció d’amenaça. Por doncs, molta por.

La recepta de l’extrema dreta, sigui del lloc on sigui, conté sempre els mateixos ingredients. Un d’ells és proporcionar solucions simples, millor simplistes, a problemes complexos. Un altre és la divisió entre nosaltres, els bons, i els altres, els dolents, amb sovint la creació d’algun tipus de boc expiatori l’eliminació del qual, acabarà suposadament amb tots els mals, posem, per exemple, els immigrants. Un altre és la inexistència de matisos, substituïts per veritats absolutes, plantejaments dicotòmics, de blanc o negre, Déu o el diable, amb mi o contra mi, suposades certeses que generen un miratge de seguretat i control.

He escoltat a alguns analistes dir que estem davant una bufetada a l’establishment. Aquest establishment que seria, en si mateix i en tota regla, el creador de l’amenaça, estant, com està, en mans de poders que no estan sotmesos a cap control i que creen sistemàticament escenaris que beneficien els seus interessos, ideals, o el que sigui que pretenen i defensen caigui qui caigui.  I la gent detecta l’amenaça, i se’n defensa, fins aquí tot lògic, i lícit. El problema que hi veig és troba en la tàctica o l’estratègia emprades. Perquè entregar-se en mans de l’extrema dreta és una sortida regressiva en tota regla. Encara està per veure quina és la situació delicada que és troba la humanitat que es decideix resoldre fent un pas endavant en lloc d’un pas enrere. Aquesta no és una defensa que enforteix i dignifica, és una defensa que empobreix i debilita. Si es tracta en efecte d’una bufetada a l’establishment, en tot cas, el rebot, és encara més fort, i per tant, el balanç negatiu, i la relació de forces resultant més desequilibrada en favor del poder.

El perquè de tot plegat pot ser digne d’infinitat d’anàlisis, debats interminables i tones de literatura. Però particularment m’apunto a les profètiques paraules d’Erich Fromm que entenc van directe a l’arrel del problema: “... en la nostra pròpia societat ens trobem davant aquest mateix fenomen que constitueix un sòl fèrtil per al sorgiment del feixisme a tot arreu: la insignificança i impotència de l'individu”. 

Una insignificança i una impotència però que no venen de sèrie, que no són pròpies de la naturalesa humana ni de la vida i que algú promou de manera sistemàtica creant les condiciones idònies pel seu creixement i manteniment. En algun moment, normalment molt aviat, deixem de ser éssers reals en benefici de ser éssers adaptats a un entorn que necessitem però que no entenem i que no ens entén. Aquesta desconnexió, aquesta claudicació, aquesta pèrdua, té conseqüències fatals i és la que explica, a la vegada, la deriva tant de l’amenaça creada com de la resposta regressiva associada. 

Desesperança creativa

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.... tant de bo només fossin dues!. De fet, perseverar en l’error, és un clàssic de la conducta humana.

Com és de preveure, no hi ha un únic motiu perquè això sigui així. Un d’ells pot ser, per exemple, les inèrcies i automatismes, que afavoreixen la repetició de les conductes. Un altre, el fet d’estar obtenint algun tipus de benefici de la conducta en qüestió; seria el cas, per exemple, d’una persona que fuma, o d’una altra que es manté enganxada a una relació on està sent maltractada...., en ambdós casos podríem trobar aspectes que ofereixen algun tipus de rèdit a aquestes conductes i expliquen el seu manteniment.

Quan estem davant d’alguna cosa que ens amenaça, ens preocupa o ens genera malestar, és totalment lògic i lícit intentar trobar una solució. Pot passar però, a vegades, que aquest intent de solució no sigui el més òptim, i no només no sigui una bona solució i resolgui la qüestió, sinó que en si mateix es pugui convertir en un problema a base de la seva repetició. Pot inclús acabar passant que, com es diu popularment, el remei sigui pitjor que la malaltia.

La Teràpia d’Acceptació i Compromís (TAC) és una proposta que s’ha fixat particularment en aquesta qüestió. Una de les metàfores que proposa aquest model per explicar aquesta qüestió és l’anomenada metàfora de “l’home en el forat amb una pala”: Un home anava pel camp, portant una bena als ulls i una petita bossa d'eines. Se li havia dit que la seva tasca consistia a córrer per aquest camp amb els ulls embenats. L'home no sabia que a la granja hi havia forats grans i molt profunds, ho ignorava completament. Així que va començar a córrer pel camp i va caure en un d'aquests grans forats. Va començar a palpar les parets del forat i es va adonar que no podia saltar fora i que tampoc hi havia altres vies d'escapament. Va mirar a la bossa d'eines que li havien donat, per veure si hi havia alguna cosa que pogués fer servir per escapar del forat, i va trobar una pala. Això és tot el que tenia. Així que va començar a cavar amb diligència, però va advertir que no sortia del forat. Va intentar cavar més i més, i més i més ràpid, però seguia al forat. Ho va intentar amb grans palades i amb petites palades, llançant lluny la terra o llançant-la a prop ... però seguia al forat. Tot aquest esforç i tot aquest treball, i l'únic que aconseguia és que el forat es fes cada vegada més i més profund. Llavors es va adonar, que cavar no era la solució, no era la forma de sortir del forat, al contrari, cavant és com es fan els forats més grans. Llavors va començar a pensar que potser tot el pla que tenia estava equivocat i que aquesta no era una bona solució, ja que cavant no podia aconseguir una escapatòria i l'únic que feia era enfonsar-se més.

L’observació que determinades solucions són, de fet, un problema, l’han feta palesa i expressat de diferents maneres diferents autors. Així, per exemple, Molière deia que “quasi tots els homes moren dels seus remeis, no de les seves malalties”. Per a Friedrich Nietzsche “la pitjor malaltia dels homes prové de la manera com han combatut els seus mals”.         

En relació a aquesta qüestió, des de la TAC es proposa el concepte de desesperança creativa. Amb la desesperança creativa s’obre la porta a la possibilitat de dubtar respecte si aquelles tàctiques i estratègies que s’han vingut utilitzant com a recurs són vàlides o eficients, de deixar de creure en les solucions intentades, de deixar de tenir esperança en la forma en la qual hem vingut intentant solucionar el malestar, de reconèixer que allò que s’ha tractat de fer amb els problemes no ha servit per resoldre’ls i que no serveix de res insistir-hi. En definitiva, de deixar de perpetuar en l’error.

Reconèixer que una fórmula fracassa dóna accés a buscar-ne d’altres de diferents. Si es pot parar de fer el que no ha servit, és possible intentar fer una altra cosa i deixar de fer kilòmetres per la pista equivocada. Aquest tipus de desesperança és creativa perquè permet contemplar i intentar alguna cosa diferent. Amb la desesperança creativa la rigidesa deixa passa a la flexibilitat.

Mode calma (I)

El mode calma és un dels nostres dos grans modes de funcionament. És el nostre estat natural de base i des d'aquí es manifesta el millor de nosaltres. Assenyala el psicòleg Paul Gilbert al respecte: "El comportament bondadós es recolza en un sistema fisiològic fonamental. En quant s'acudeix a ell ho organitza tot en la ment".

La importància dels primers anys (I)

Que el que passa als primers anys té un impacte fonamental en la vida de la persona és una visió que recull un ampli consens, i són molts els autors i els models que s’han focalitzat en aquesta qüestió.

Com assenyala el psicòleg André Sassenfeld, al començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el paradigma central que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics profunds: les experiències infantils determinen l'establiment de les característiques generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que aquests assumeixen.

A més de l’esmentat Freud, podem assenyalar entre els autors clàssics de referència que han treballat sobre l’impacte de la primera etapa de la vida i han fet importants aportacions al respecte a John Bowlby i la seva teoria del vincle, a Erik Erikson i la seva teoria del desenvolupament psicosocial, l’obra de Wilhelm Reich, a Donald Winnicott i la seva mare suficientment bona, a Carl Rogers i la seva necessitat d’acceptació positiva incondicional, a Theodore Millon i el desenvolupament dels trastorns de personalitat, a Arthur Janov i la seva proposta del crit primal i a Heinz Kohut i la seva teoria del narcisisme. I en l’àmbit de l’educació trobem també aportacions molt rellevants, com les de Maria Montessori i el seu mètode educatiu i  Alexander S. Neill i l’escola de Summerhill.

El psiquiatra Jorge Tizón comenta al respecte: “Tant la meva experiència com els meus estudis coincideixen amb el que la literatura científica internacional està aportant en aquests anys: que les bases de la salut, la salut mental, els estils o hàbits de vida, les formes d'aprenentatge, elaboració de dols, relacions socials, relacions sexuals i tants altres elements de la vida personal, emocional i social, es conformen en els quatre o cinc primers anys de la vida”.

Al nostre entendre, quan tot va bé en aquest etapa, la naturalesa pròpia del nen és acceptada i respectada i aquest es pot mantenir en el seu eix. I sobre aquesta base, es van produint els molts i diferents aprenentatges que permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca de ajudar-lo a ser un individu autònom.

En el nou vídeo que he editat a youtube presento unes quantes aportacions al respecte d’aquest tema que entenem tan apassionant com essencial. Us convido a visitar-lo.

I el cos què hi diu (I)

La interacció entre cos, cervell i ment porta ocupant-nos des de fa ja molt de temps¹.

¹ Matisem d’entrada, que el cervell també és cos i que, per tant, seria més precís, quan ens referim al cos, parlar de la resta del cos. Tot i així, amb finalitat didàctica i perquè tothom ho entén, seguirem amb aquesta formulació clàssica.  

N'hi ha prou, com a mostra, el clàssic Mens sana in corpore sano, present en les Sàtires del poeta romà Juvenal (60 d. C. - 128 d. C.). El debat ha donat per a tot tipus d'opinions, teories i posicionaments, i segueix obert. No està de més recordar que durant molt de temps, molts segles, ha imperat una forma de veure l'ésser humà netament dualista establint-se una clara dicotomia entre cos i ànima, entre "soma" i "psique", impregnada a més, d'una polaritat negativa- positiva-, considerant al "soma" com el conjunt de manifestacions negatives i a la "psique" com la portadora de valors positius. Existeix en l'actualitat, però, un poderós corrent en la línia d'afirmar que, lluny de ser compartiments estanc o ens independents, cos, cervell i ment semblen conformar un tot integrat. Una extraordinària conseqüència d'aquest plantejament és que tot influeix en tot. El que li passi al cos repercutirà al cervell i la ment, la nostra vida mental influirà en el cervell i el cos, l'activitat cerebral repercutirà en el cos i la ment... De la mateixa manera que escoltar una determinada música o veure una cara pot canviar la nostra química cerebral i la nostra dinàmica corporal, relaxar la musculatura corporal pot canviar el funcionament del cervell i la nostra experiència mental. Tot i que no és nova, aquesta perspectiva obre unes enormes expectatives i possibilitats d'acció a l'hora de tenir cura d'aquests éssers complexos que som.

En paraules del Premi Nobel Gerald Edelman, el cos està constantment informant al cervell i viceversa. Per al neuròleg Antonio Damasio, el cos i el cervell es troben immersos en una dansa interactiva contínua. En aquest punt és important recordar que s'ha proposat que les dues grans missions del cervell són controlar el funcionament del cos i crear i controlar la ment, sent la seva finalitat última la supervivència.

Si bé aquesta comunicació cos-cervell va en els dos sentits, potser no sigui difícil reconèixer que en el nostre anhel per considerar-nos racionals, hem vingut privilegiant la direcció de "dalt a baix" (top-down), i encara més, de la ment (un producte de la activitat cerebral) al cos. La ment dominant al cos és l’escenari ideal que han privilegiat moltes filosofies, religions i cultures. La noció que canviant la forma de pensar podem canviar el que sentim té una llarga història que es pot remuntar a Aristòtil. I qualsevol de nosaltres pot experimentar, i molt probablement ja ho hagi fet, que només de pensar en alguna cosa es poden activar intenses emocions que, entre altres coses, es plasmen en canvis corporals. Podem, per exemple, experimentar en el present l'emoció de por per un desafiament que tenim en el futur, amb els seus canvis corporals conseqüents, o així mateix, l'emoció de ràbia per alguna cosa que ja va passar.

Però, què passa amb l'altra direcció? Quin és el seu pes? Sense anar més lluny, en aquest mateix instant, el nostre cervell està informat del frec de la roba que portem posada sobre la pell, de l'estat del nostre estómac, del grau de tensió en els nostres cuixes, de la posició dels nostres braços a l'espai... el nostre òrgan rector rep doncs informació permanent i rigorosament actualitzada del que passa a la resta del cos, i respon a tot això en conseqüència.

El paper central del cos ha estat remarcat de forma persistent pel citat Antonio Damasio, un autor de referència en aquests temes, i que en el seu llibre L'error de Descartes, ja apuntava que "l'activitat mental, des dels seus aspectes més simples als més sublims, requereix del cervell i del cos pròpiament dit ". Posteriorment, en el seu llibre I el cervell va crear l'home, ha escrit: "... el cos pot canviar el paisatge del cervell i, d'aquesta manera, el substrat que sustenta els pensaments". I també: "Un petit canvi en el cos (una dent trencada que està a punt de caure) pot tenir un efecte de primer ordre en la ment".

De moltes dècades abans data la teoria sobre les emocions de James-Lange, en la qual tots dos autors van suggerir que basem la nostra experiència de l'emoció en la consciència de les respostes fisiològiques o sensacions físiques als estímuls que provoquen l'emoció, com ara l'augment del nostre ritme cardíac i els espasmes musculars. Segons aquesta teoria, no correríem perquè tenim por, sinó que tindríem por perquè correm.

Continuarà...............

Canvi radical. Nou video

                           https://www.youtube.com/watch?v=AXwH5RkR_3Q

Els canvis profunds exigeixen 

visions i comprensions 

radicalment diferents 

dels temes essencials.

Tal com som (I)

No, sembla evident que, a diferència del que alguns filòsofs i pensadors han defensat durant molt de temps, no venim al món com una taula rasa, com una pissarra en blanc. Al contrari, naixem ja amb unes certes disposicions i capacitats que es van mostrant en la mesura que la vida es va desplegant. Dispositius de sèrie en podríem dir. Els següents en són tres exemples:

CAPACITAT D’AUTOMATITZAR

Per experiència sabem que la repetició d’una conducta ens fa cada vegada més hàbils en la seva execució i que arriba un punt que es pot executar de manera altament automàtica, és a dir, sense necessitat de posar-hi atenció conscient. Aquesta capacitat d’automatitzar és extremadament útil perquè ens permet alliberar recursos i així, per exemple, podem fer altres coses a la vegada, simultàniament. L’exemple clàssic és aprendre a conduir. Al començament hem d’estar pendents conscientment de tots els moviments i per tant, posant tota la nostra capacitat d’atenció en el que fem. Posteriorment, a mesura que anem practicant, ja podem conduir i a la vegada pensar en altres coses, escoltar la ràdio, parlar amb qui ens acompanya, etc. Aprendre a tocar un instrument musical és un altre exemple clàssic de la nostra capacitat d’automatitzar. Al principi cal estar pendent de cadascun dels moviments dels nostres dits, amb el temps els dits ja “van sols”.

CONDICIONAMENTS

L’aprenentatge per condicionament és una de les nostres principals maneres d’aprendre.

En el cas de l’anomenat condicionament clàssic, aprenem a associar un estímul a un altre estímul que provoca una resposta determinada, i al final, l’estímul associat acaba provocant la mateixa resposta. En l’experiment clàssic que Ivan Pavlov va fer amb gossos, aquest fisiòleg i investigador rus va associar el so d’una campana al menjar, i al final el so de la campana provocava salivera igual que ho feia el menjar. Els humans fem també aquest tipus d’associacions inconscients i aquesta és una de les raons per las quals veiem aquest tipus de condicionament ser molt explotat per la publicitat. Per exemple, si s’associa l’estímul d’una colònia a l’estímul d’una persona atractiva al final podem respondre a la colònia amb la mateixa resposta o similar que si fos la persona atractiva.

En el cas de l’anomenat condicionament operant, aprenem que les conductes tenen unes conseqüències. Si, per exemple, després d’una conducta es produeix alguna cosa que ens agrada, el que en psicologia de l’aprenentatge s’anomena reforç, augmentaran les probabilitats que aquesta conducta és repeteixi. Si després de dir hola la gent és amable amb nosaltres, augmenten les probabilitats que tornem a dir hola. Si, en cas contrari, després d’una conducta es produeix alguna cosa que ens desagrada, el que en psicologia de l’aprenentatge s’anomena càstig, disminuiran les probabilitats que aquesta conducta es repeteixi. Donat que hi ha una immensa quantitat de coses que ens desagraden, hi ha moltes maneres de rebre càstigs i així disminuir la probabilitat de una conducta. Aquest és, per exemple, el mecanisme que hi ha darrere les multes.

CAPACITAT D’EMOCIONAR-NOS

No hem de rebre cap lliçó per poder experimentar por, ràbia, tristesa, culpa, vergonya, alegria.... No cal que ningú ens expliqui què s’ha de fer perquè s’activin aquests patrons de resposta. El que si aprenem en gran mesura és què ens emociona, és a dir, quins tipus d’estímuls poden disparar aquestes respostes, però no a emocionar-nos. A tall d’exemple, i per molt que n’hi ha que sembla que s’ho creuen, ningú neix sent del Barça, o de qualsevol altre equip.  Ara bé, situats en un determinat context, podem aprendre a dipositar emocions en aquest tema i saltar d’alegria o sentir una profunda tristesa segons vagi el partit.

En potència, aquestes maneres pròpies de funcionar representen importants avantatges adaptatives i resulten d’allò més útils i funcionals, això si, sempre que s’acompleixi un requisit fonamental: que la informació a la que siguem exposats sigui correcte, adequada o útil. Perquè de la mateixa manera que podem automatitzar, condicionar-nos i emocionar-nos amb qüestions que van en la línia del nostre ple funcionament sistèmic, també podem fer-ho amb qüestions que s’oposen a ell. Per exemple, podem automatitzar conductes de dependència, podem reforçar conductes que ens facin més vulnerables i castigar conductes que ens facin més lliures, podem emocionar-nos jugant al pokémon go o veient salsa rosa.

El nostre sistema ve molt ben dissenyat de sèrie i tot anirà bé sempre que posem totes les seves increïbles prestacions en un entorn favorable. Però tot és girarà en contra si submergim a la persona en un barril de vinagre. 

Malalts de poder

A la dècada dels anys 80 del segle passat, els psicòlegs Edward Deci i Richard Ryan van proposar l’anomenada Teoria de l’Autodeterminació. Segons aquesta teoria, les necessitats bàsiques de vinculació, competència i autonomia serien els nutrients bàsics i innats essencials per al benestar psicològic. Aquests autors van proposar que l'experiència primerenca de deprivació en una o vàries d'aquestes àrees bàsiques pot generar l'aparició de necessitats substitutives o motius compensatoris. Entre les necessitats substitutives més freqüents es trobarien, per exemple, el desig d'admiració o de dominació. La funció d'aquestes seria reduir la sensació d'insatisfacció generada per les mancances en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats substitutives són mantingudes durant un cert temps poden fàcilment donar lloc a un cercle viciós: la persona adulta pot seguir valorant en excés les metes compensatòries (ex .: desig d'admiració, èxit econòmic), i obviar certes necessitats bàsiques. I això mantindria la seva sensació d'insatisfacció, augmentant en conseqüència la intensitat d'aquestes motivacions compensatòries.

La vida, deixada al seu natural fluir, és quelcom meravellós, però la vida frustrada es pot convertir en una poderosa força malèfica i perversa. I malauradament d’això en tenim exemples a dojo. Les necessitats frustrades es converteixen en combustible per l’emergència d’altres conductes substitutòries que pretenen satisfer-les. I per molt ineficients que siguin aquestes conductes, i per molts efectes secundaris que tinguin, es mantenen degut a que les necessitats reals persisteixen i la manera saludable de satisfer-les està bloquejada, roman inaccessible. Així que s’entra en un vòrtex negatiu que pot acabar agafant en alguns casos unes dimensions extraordinàries i causar un mal de gran abast. Això últim depèn de l’àrea d’influència que tingui la persona implicada. Sent sempre lamentable, no és el mateix per un president d’escala que per un president d’un país.

El poder és, per excel·lència, un d’aquests motius compensatoris. La necessitat d’exercir poder sobre els altres és inversament proporcional a la percepció de poder interior. Com s’ha dit, ningú satisfet arrabassa. Però si mirem cap a les més altes cúpules de poder actuals a nivell del món, hem de deduir que hi ha una munió d’insatisfets disposats a arrabassar amb una preocupant voracitat sense límits.

Aquestes persones són capaces de crear col·lapes econòmics pel simple fet d’enriquir-se, recordem la “crisi econòmica” declarada el 2008. Són capaces de provocar atemptats de bandera falsa, és a dir, operacions encobertes dutes a terme per governs, corporacions i altres organitzacions dissenyades per aparèixer com si fossin dutes a terme per altres. Són capaces d’invertar-se enemics i de declarar guerres basades en simples mentides, recordem les armes de destrucció massiva que no existien a la guerra d’Irak. I tot fet de manera pensada, planificada, organitzada, sistemàtica.

Moltes persones no creuen que sigui possible que això pugui estar passant perquè són incapaces ni tan sols d’imaginar que algú pugui ser capaç de comportar-se d’aquesta manera. El fet però, és que malauradament si que hi són. I ens urgeix adonar-nos-en i descobrir i difondre les seves maniobres si no volem veure la vida atropellada per aquells que no creuen en ella.

Els de darrere la cortina i els seus titelles

Qui manipula? Qui enganya? Qui actua amb violència? Qui genera enfrontaments i odi? Qui desinforma? Qui utilitza el terror? Qui mou els fils a l’ombra? Qui viu del negoci d’enfrontar i de la guerra? Qui reprimeix? Qui menteix sistemàticament? Qui fa xantatge?

Un elefant al menjador de casa

Hi ha una cosa pitjor del que entenem és l’estat desitjable, que és viure de manera autònoma i auto - governant-se, amb la responsabilitat plena que implica, però alhora també amb la llibertat plena que hi va associada. Es tracta d’estar sotmès a una autoritat que ens marqui les pautes, ens doni les ordres i ens faci complir les seves proposicions.

Hi ha però, una cosa pitjor que això, i és que aquesta autoritat, en lloc de ser una autoritat moral que vetlla pels interessos de les persones que s’hi troben sotmeses, sigui una autoritat arbitrària, és a dir, que doni prioritat als seus interessos, i que les normes i dictàmens que proposi vagin a favor dels seus beneficis.

HI ha però, encara, una cosa pitjor, i és que aquesta autoritat arbitrària sigui perversa. És a dir, que la seva arbitrarietat no sigui deguda a la seva incompetència o la incapacitat, sinó que sent perfectament coneixedora d’allò que representa el bé i allò que representa el mal, trii sistemàticament i a consciència el mal, hi ho faci mentint , confonent i creant les condicions perquè el manats no només no solucionin els seus problemes sinó que estiguin el més temps possible situats en estats d’estrès i desestabilització.

Però, lamentablement, encara hi ha un escenari pitjor. I és que les persones sotmeses a aquest tipus d’autoritat arbitrària perversa, es considerin lliures i que, per tant, lluny de considerar que aquest escenari representi una amenaça, ni tan sols el contemplin com un problema, i es mantinguin cofois amb el marc mental d’escassetat i limitacions in crescendo que l’autoritat arbitrària perversa va implementant de manera sistemàtica. És ben sabut, que la premissa número u per intentar resoldre un problema és considerar que tens un problema.

Malauradament, entenc que aquesta fatal conjunció d’aquests dos últims elements és el que predomina en els nostres dies, i que ambdós elements necessaris que la conformen es retroalimenten formant un poderós cercle viciós.

Les bones i esperançadores notícies són que, paral·lelament, es pot observar que hi ha molta gent que comença a veure l’elefant que els ha entrat al menjador de casa, que hi ha forts corrents emergents pels quals la negació, l’evitació, l’evasió, la resignació, la tolerància passiva a tot tipus d’injustícia, l’obediència cega i la conformitat acrítica ja no són una opció, moltes persones que no estan disposades a participar d’aquest frau estructural i que no paren d’afinar els seus sensors per detectar i diferenciar de manera ràpida i inequívoca allò que els agredeix d’allò que els ajuda, que saben, perquè ho perceben, que per sobre aquest núvol tòxic hi ha una immensa llum radiant  i que des de la seva força vital es posen dempeus per defensar la vida que volen i es mereixen.

Els nens com a diana

Tenim més coses que mai, disposem de més informació que mai, ens podem comunicar de més maneres que mai.... però sembla que tot això no és sovint suficient per gaudir d’una bona qualitat de vida interior, ni tan sols per alliberar-nos de dosis importants de malestar. Deixo per un altre moment l’anàlisi dels possibles factors que poden proposar-se com a candidats per aquest estat de coses.

Però, donat que les coses sempre (o gairebé sempre) poden anar a pitjor, assistim des d'unes dècades ençà, a una creixent patologització d’aquest malestar. Així, moltes expressions d’aquest malestar són sovint interpretades des de determinats sectors, no com una conseqüència lògica de problemes subjacents, sinó com a malalties en si mateixes. Per exemple, si un se sent perdut és lògic que estigui trist (la tristesa és una emoció relacionada amb les pèrdues). Llavors, en lloc d’atendre a aquesta manifestació com el que és, un senyal que ens està avisant que hi ha alguna cosa que no està anant bé, s’interpreta com si es tractés d’un problema en si mateix, alguna cosa que s’ha de combatre, fins i tot amb medicaments. El problema no és doncs que hi hagi un incendi, sinó que soni l’alarma, que resulta incòmode, i el tema es resol.... apagant l'alarma. Una situació equivalent podria ser entendre la febre com un problema quan tenim un refredat i dedicar-nos a combatre-la per eliminar-la, cosa que, per altra banda, tampoc resulta res excepcional.

Però si això ja és en si mateix preocupant, encara hi ha una cosa pitjor. I és que ara el públic diana ja no són tan sols els adults. La taca s’està escampant de manera alarmant als nens. Ells, que són el futur, el material més sensible, la baula més indefensa, estan sent afectats també per aquesta patologització i posterior comercialització i mercantilització dels suposats problemes. Moltes vegades el problema és simplement el propi fet de ser nens. En altres, justament, s’entén com a problema la seva pròpia lògica resposta al fet de no poder ser-ho. Resulta molt fàcil dir que el nen és el problema. Convertir-lo a ell en el pacient identificat pot “resoldre” moltes complicacions d’una tacada.

En el vídeo que us adjunto, i sota el títol rotund “La industria farmacéutica es la beneficiaria del TDAH”, el Professor Marino Pérez dóna informació al respecte d’aquestes qüestions, posant-hi en molts moments de manera contundent el dit a la nafra.

“Nuestra sociedad tiene muchas contradicciones y luego las propias contradicciones de la sociedad las resuelve convirtiéndolas en patologías. Y esas patologías luego tienen mucho interés para los laboratorios”.

Malgrat tot, en la meva opinió hi ha moltes dades per ser optimista. Em sembla que tenim un futur esplèndid per endavant. Però en aquest moment toca mastegar sorra identificant i desempallegant-nos de tots aquells factors que estan impedint descaradament que ens manifestem amb tot el nostre potencial, que són creats i que no tenen res a veure amb la nostra autèntica naturalesa.

Per què seguint donant suport a qui et lesiona?

Ens podem preguntar perquè tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el mateix fenomen: Persones que donen suport a d’altres malgrat que els hi estan dificultant o impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Així veiem, per exemple, com membres d’una parella donen suport a la persona que els maltracta. També ho veiem, en el món del treball, on hi ha persones que defensen a aquells que els agredeixen. Una paradigma d’aquesta realitat el trobem en el món de les sectes, on els adeptes són capaços d’acabar donant-t’ho tot, fins i tot la vida, per la causa i els seus gurus.  I també en el món de la política, on malgrat ser coneguts alts graus de corrupció dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els interessos dels electors, molts d’aquests tornen a decidir escollir-los lliurement, sense que hi hagi cap coacció explícita.

Per intentar donar resposta a aquest tipus de situacions, convé en primer lloc tenir dues premisses presents. D’una banda, el fet que totes les conductes tenen, coneguda o no, una funció. D’una altra, que tothom fa el millor que sap i pot en aquell moment, i que ningú fa les coses expressament malament per fer-se mal; o com a mínim, el mal que es pot fer es considera un mal menor atès que les altres opcions són considerades pitjors.

Què ha de passar doncs perquè algú acabi escollint allò que va en contra de la seva maduresa o autonomia? Cal, que com a mínim una part d’ell mateix no ho vegi així. I perquè això passi, una condició necessària és que s’hagi produït una desconnexió respecte els programes naturals i genuïns d’un mateix. Ningú pot estar a favor que no el deixin caminar si, d’alguna manera, no ha après que caminar pel seu compte pot resultar perillós o ser un problema.

Aquesta desconnexió, que en algun moment pot haver estat, efectivament, un mal menor, passa però una factura extremadament costosa. Deixa a la persona desposseïda, desorientada, perduda, sense brúixola, i per tant, totalment debilitada i vulnerable, disposada a fer el que calgui per poder recuperar un mínim d’estabilitat.

Aquest és, certament, un escenari d’amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no poder comptar amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua, l’única possibilitat aleshores és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de fora, extern, que la pugui proporcionar.

En aquest recolzament s’hi veuen clarament alguns dels trets característics del mode de funcionar de defensa. És el cas, per exemple, de la mirada a curt termini, de la contracció, de la dependència. És una postura defensiva també en la mesura que no es busca tant que passin coses positives com que no en passin de negatives i al fet que la seva naturalesa és més reactiva que proactiva. També fa acte de presència la instrumentalització, doncs en absència de la sensació que un se’n pot sortir per un mateix s’utilitza a l’altre perquè prengui aquesta responsabilitat.

Els fins són doncs, en últim terme, lícits. L’estratègia però, resulta ser totalment equivocada, tenint en compte la seva baixa o nul·la eficiència, els seus efectes secundaris i a que contribueix no només a mantenir, sinó a agreujar la situació, degut a la seva pròpia dinàmica de cercle viciós.

Exposició

La psicologia disposa, amb l’exposició, d’una eina considerada com a poderosa per fer front a les pors. La tècnica d'exposició es una tècnica de caràcter conductual i englobada dins dels tractaments cognitiu-conductuals eficaços. Consisteix en afrontar, de forma sistemàtica i deliberada, situacions o estímuls interns que generen ansietat o altres emocions negatives. Sigui, per exemple, pujar a un ascensor o a un avió, parlar en públic, anar a actes socials, expressar pensaments i emocions, fer canvis, un pensament catastròfic.... la persona ha de mantenir-se en la situació o bé afrontar l'estímul intern fins que l'emoció o l'impuls es redueixin significativament i / o fins que comprovi que les conseqüències anticipades no ocorren.

La utilitat d'aquesta tècnica es basa en la hipòtesi que la reacció natural i biològica de les persones davant els estímuls que provoquen símptomes d'ansietat és evitar aquestes situacions. Ara bé, si bé es cert que aquesta evitació de l'estímul temut pot alleujar els símptomes d'ansietat en el moment puntual i de manera temporal, a llarg termini l'evitació afavoreix el manteniment del problema en el temps, arribant fins i tot a poder-se generalitzar l'ansietat a noves situacions, provocant així una major desadaptació i limitant cada vegada més la qualitat de vida. Amb l’exposició ens podem donar l’oportunitat d’aprendre una perspectiva alternativa de l’experiència. Podem veure que fent allò que en un principi es tem, no passa res, generant-se així una visió oposada que competeix amb la vinculada a la por. Al respecte, la psicòloga Susan Jeffers va escriure un llibre que es va convertir en best-seller amb un títol ben explícit: “Feel the Fear and Do It Anyway”, en la seva traducció al castellà “Aunque tenga miedo, hágalo igual”.

La major part de les nostres pors són apreses. No aprenem a tenir por, però si a què tenir por. Malauradament la llista de coses temudes pot acabar sent molt llarga, i en ella també hi podem trobar tenir por a Ser nosaltres mateixos, donat el cas, per exemple, d’haver estat exposats a un entorn que hagi estat invalidant en el qual les nostres manifestacions genuïnes, espontànies i naturals hagin anat seguides de conseqüències desagradables. En aquest supòsit la tasca seria exposar-se a Ser. Això si, fent-ho sempre de manera que no quedem aclaparats.

L'anorèxia com a exemple d’instrumentalització

L'anorèxia nerviosa es considera un trastorn del comportament alimentari en el qual es produeix una progressiva pèrdua de pes decidida de manera conscient i voluntària per la persona i amb la motivació explícita del desig d'estar prim i / o la por d'augmentar de pes. Es tracta d’un problema de gran impacte atès que es considerada, des del punt de vista de la medicina oficial, la tercera malaltia crònica de les adolescents del món occidental (està fonamentalment associat al gènere femení ). Una altra mostra de la dimensió del problema la trobem en el fet que, quan posem la paraula anorèxia al buscador de Google, surten aproximadament 24.000.000 resultats.

Sent un problema complex, és lògic que es consideri que poden haver-hi múltiples factors predisponents, precipitants i mantenidors. Una mostra de la desorientació i confusió relacionada amb el problema es pot veure en el següent testimoni públic d’una noia amb anorèxia: “Encara que sigui dur reconèixer-ho, mai he volgut curar-me. Jo crec que la pròpia malaltia domina la meva voluntat de manera que fa que jo no vulgui curarme”.            Una manera d'entendre el que passa pot ser la següent: per a una persona que s'està sentint inestable, insegura, amenaçada, perdre pes pot ser vist com una manera de recuperar el control, una forma de solucionar les dificultats, una manera de recuperar les regnes perdudes. Cal recordar aquí que la societat en la que estem immersos valora molt el  fet estar prim com a cànon estètic i també l'aparença, la façana, cosa que ajudaria a explicar perquè s’opta per aquesta decisió. Estaríem parlant doncs d’una conducta que estaria al servei d’alleujar un dolor subjacent.

A més d'aquesta finalitat principal, la conducta de no menjar pot tenir altres "utilitats" diferents, però que poden presentar interrelacions evidents, tot i que molt sovint la persona pugui no ser del tot conscient, o totalment inconscient, d’aquestes intencions. Pot servir, per exemple, per:

+ Cridar l'atenció.

+ Queixar-se i protestar.

+ Evitar afrontar reptes que fan por.

+ Posar-se una mena de càstig a un mateix.

+ Valorar la pròpia força de voluntat.

+ Evitar desenvolupar-se i fer-se gran.

+ Aconseguir moments de satisfacció ....

Així doncs, en l'anorèxia nerviosa tant el pes corporal com el menjar s'instrumentalitzen, és a dir, s'utilitzen per a fins que no els són propis. Deixar de menjar i aprimar-se no és un fi en si mateix, sinó un MITJÀ.

Com és lògic comprensible i absolutament lícit la persona vol millorar. El que passa és que l'estratègia triada és totalment ineficaç i equivocada. En lloc de créixer i obrir-se al món d'una manera saludable, la persona va quedant estancada i tancada en si mateixa. Vista així, l'anorèxia no és una causa en si mateixa, sinó una conseqüència. No és quelcom que està penjat en el buit, sinó un intent de solucionar un trànsit difícil. És una manifestació, sent el problema de fons les condicions personals difícils per les que està transitant la persona. Estaríem davant una conducta analgèsica, destinada a calmar el dolor. Per tant, el focus d’atenció hauria de recaure en el dolor subjacent.

Un cop situats en el pendent, hi ha molts factors que afavoreixen la caiguda. Un d'ells es deu al fet que, atès que aprimar-se no va proporcionant a la persona tots els beneficis esperats, és relativament fàcil que arribi a la conclusió que el problema és que encara no s'ha aprimat prou i que aconseguirà el que pretén aprimant-se més, la qual cosa pot conduir a un perillós espiral negatiu.

Si es vol resoldre el problema cal reconèixer les causes últimes que l’estan generant. Cal intentar aconseguir recuperar el control a través de conductes que no tinguin efectes secundaris. Recuperar la confiança i la seguretat en un mateix a partir d’allò que un És. Un procés de validació que permeti "tornar a casa".